Encara hi som a temps

Molt s’ha dit darrerament sobre la supervivència del català, i tot són males noticies. El català està retrocedint com a llengua d’ús habitual, això és així.

Com a solució per frenar aquesta caiguda en picat s’ha apuntat que s’ha de blindar l’ús del català a l’escola, i també que s’ha de fer entendre als catalanoparlants que no s’ha de canviar de llengua quan parles amb un castellà, o fins i tot quan t’adreces a un desconegut. És el que es fa habitualment, i costa molt canviar-ho.

Hi ha una cosa que és molt senzilla de fer, que fins i tot ve de gust, i que ajuda a posar en valor la nostra llengua. Quan t’adreces a un castellanoparlant demanant-li alguna cosa que a tu t’interessa molt, i ell es posa esquerp si t’hi dirigeixis en català, doncs li hauràs de demanar en castellà o et quedes sense allò que vols, què hi farem! Però si és l’altre persona qui vol alguna cosa de tu, llavors sí que pots fer el mateix que fan ells: O t’ho demanen en català o es queden sense. I ho dic pensant en les nombroses trucades telefòniques que rebem cada dia de companyies telefòniques, assegurances i demés venedors que ens demanen que ens canviem a les seves companyies o que comprem el que ens ofereixen. En aquests casos no crea cap incomoditat, al contrari, contestar-los en català. I si no t’entenen, no venen. Si cada dia les grans companyies veuen que perden milers d’hores trucant a números de Catalunya i no obtenen cap benefici perquè els seus treballadors no entenen el català, o bé no ens trucaran més (quin descans!), o bé contractaran treballadors que parlin català. És una cosa senzilla de fer, que et deixa descansat,  i que posa el seu petit gra de sorra perquè el català sigui necessari a Catalunya.