Encara hi som a temps

Ja tenim aquí el mundial de futbol. Ja fa uns dies que roda la pilota. Els principals temes de conversa extra-esportius són la fastuositat de Qatar, i la manca de drets humans en aquest petit país del Golf Pèrsic. I en quant a la part esportiva, el bon començament de França, Espanya, Brasil o Anglaterra, i el nefast inici d’Argentina o Alemanya. I ja està. Sembla que tothom  s’ha posat d’acord. Ningú parla dels futboleros que no mirem el mundial, i que ens importa un rave el que hi pugui passar a nivell esportiu. Som invisibles.

Només parlen de nosaltres quan manifestem que no anem amb Espanya. “Com pot ser que no aneu amb Espanya si és l’equip del vostre país i està ple de jugadors del Barça? Voleu que un equip estranger guanyi a la vostra selecció? Quina estupidesa! Sou uns radicals i extremistes!”

Quantes vegades ens ho hem sentit a dir! No entenen res. Som catalans, el nostre país és Catalunya, i Catalunya no participa als mundials perquè Espanya no ens deixa. No és una qüestió legal, és una qüestió de voluntat política (Gal·les juga el mundial). Si he d’anar amb alguna selecció és amb alguna d’algun país que no m’hagi fet res. Cap selecció m’ha fet res, excepte l’espanyola, que impedeix que la meva (la catalana) participi en competicions internacionals. Per tant, no  entenc que pugui haver-hi ningú que se senti català que no vagi sempre a favor de la selecció que jugui contra Espanya. Si la teva no hi va per culpa d’una altra i has d’anar amb alguna, ves amb la que no t’hagi fet res. No costa tant d’entendre.