Encara hi som a temps

Quan es qüestiona la legitimitat de demanar la independència de Catalunya, des de les posicions espanyolistes s’esgrimeix les lleis de les Nacions Unides que protegeixen les fronteres dels estats actuals. Aquest argument es fa servir ara, per exemple, per impedir que les regions pro-russes d’Ucraïna puguin auto-determinar-se. Aquesta norma la van fer els estats per protegir les seves fronteres, sense tenir en compte que les fronteres sempre han anat canviant al llarg del temps, per adequar-se a les noves realitats. Sense anar més lluny, a Europa, només en els darrers 30 anys , han sorgit setze nous països: Lituània, Letònia, Estònia, Bielorrússia, Macedònia, Eslovènia, Moldàvia, Croàcia, Ucraïna, Bòsnia, República Checa, Eslovàquia, Montenegro, Sèrbia i Kosovo. Mantenir fronteres del passat a la força només és una font de conflicte. L’ONU, si fos com cal, si realment estigués al costat de la gent i no dels estats, hauria de protegir aquests canvis i no prohibir-los.

Des de sempre ens han volgut inculcat que totes les lleis, directrius, normes, etc. sortides de l’ONU són bones per la humanitat. I res més lluny de la realitat. Quan els estats amb dret a vet fan alguna barrabassada, l’ONU no els sanciona, ni tant sols els recrimina. Qualsevol iniciativa per castigar-los és vetada.

No és un argument vàlid que Catalunya no té dret a l’auto-determinació perquè així ho posa la carta dels Drets Humans de l’ONU. Hi han mil i un exemples que ens demostren que aquests “drets” no són justos per tothom, que l’ONU no ens representa a tots, ni ens jutja a tots per igual, i que, en definitiva, no té cap legitimitat moral per dir que un país no pot decidir lliure i democràticament el seu futur.