Encara hi som a temps

L’altre dia vaig estar parlant amb un del PSC, que sempre es vanagloria de ser d’esquerres. Deia que teníem molta sort d’estar en democràcia, perquè ara tenim tota la llibertat del món, i ho contraposava a l’època d’en Franco. Li vaig dir que per a mi no era ben bé tal com ho deia, que els que som independentistes tampoc tenim la mateixa llibertat que els que no ho son, com ell. Li vaig recordar que jo vaig anar a votar al referèndum per la independència, i que tranquil·lament podia haver sigut un dels moltíssims ferits per les brutals càrregues policials. Em va justificar aquestes salvatjades i la posterior repressió dient-me que anar a votar sense permís era il·legal. I que qualsevol il·legalitat havia de ser castigada.

Fa temps corria un mem amb una foto de la Rosa Parks, l’activista afroamericana, asseguda en una cadira de bus reservada als blancs, i al darrera hi havia l’Inés Arrimadas escridassant-la perquè estava incomplint la llei. Els espanyols o catalano-espanyols no entenen aquest mem, per ells és evident que la Rosa Parks havia de ser castigada per haver-se saltat la llei, “en una democràcia no es pot saltar l’estat de dret mai!”, repeteixen insistentment.

Com és possible que un d’esquerres justifiqui que no hi ha res per sobre de la llei, encara que la llei sigui per prohibir l’acte més sublim de la democràcia, com és el votar? Com és possible que un d’esquerres digui que s’ha d’acatar la justícia quan aquesta diu, per exemple, que en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez han d’anar dotze anys a la presó, i en Juan Carlos I ni se l’ha de jutjar?  Com és possible que un d’esquerres no es queixi (i fins i tot  ho justifiqui), quan l’estat fa la guerra bruta contra l’independentisme català, amb noticies falses, proves inventades, escoltes il·legals i un llarg etcètera? Doncs perquè tenim valors diferents.

Els conceptes com democràcia, llibertat, justícia, drets humans…, és a dir, els valors bàsics a compartir per viure en societat, tenen un significat radicalment diferent per un català, que per un espanyol o catalano-espanyol, és evident. El problema és que a Catalunya han de conviure aquestes dues mentalitats, aquestes dues maneres diferents de veure el món i d’entendre el que ens envolta. Els catalans ens hem d’adaptar a una manera de fer, de pensar i de viure que no és la nostra. Ells, els espanyols i els catalano-espanyols, en canvi, ja viuen d’acord amb els seus ideals. Només s’han de preocupar de castigar els catalans que intenten viure d’acord amb els seus propis valors, i justificar-ho davant d’Europa quan, tot sovint, els hi estiren les orelles.

Però aquestes diferencies no són ancestrals, ni molt menys genètiques. Tenen l’arrel en el Procés, és a dir, fa quatre dies. Els catalans continuem pensant de la mateixa manera, tenint els mateixos valors, no hem canviat. Han canviat els espanyols i els catalano-espanyols. No m’imagino, perquè no existia, ni un sol espanyol d’esquerres que abans del Procés avalés, justifiqués i fins i tot s’alegrés de que la policia agredís a gent pel sol fet de votar, per molts asteriscs que hi posin al darrera de “votar”.

Potser el Procés ha sigut més important, rellevant i determinant del que ens pensem. El futur ho dirà.