Encara hi som a temps

Breus apunts sobre punts de vista i propostes per desencallar el Procés

L’ 1-O

Deixa un comentari

Fa poc es van celebrar els cinc anys de l’1 d’octubre. Des dels sectors unionistes no paren d’insistir en que el referèndum va ser un sufragi il·legal, que va dividir a la societat catalana, que va tenir conseqüències nefastes per l’esdevenir de Catalunya, que va frustrar i desencisar a l’independentisme,  i que va ser un error del qual se n’ha d’aprendre per no tornar-lo a repetir. Encara estem esperant els arguments per justificar aquetes afirmacions.

Nosaltres, els que vam estar setmanes preparant el referèndum, els que ens vam passar la nit custodiant les seus electorals, els que van estar a les meses o els que vam votar, tots, recordem aquell dia com un dels més emocionants, feliços i emotius de les nostres vides. Ningú, ni la posterior repressió policial, política, judicial i mediàtica dels espanyols podran ennuvolar ni el més mínim, mai, pels segles dels segles, el que vam viure aquells dies. Sempre ho recordarem amb emoció, com una de les fites més increïbles del poble català contra un estat repressor que ens vol agenollats. I aquell dia ens vam posar dempeus, milions de catalans, li vam fer front i vam guanyar. I n’estem i n’estarem sempre el màxim d’orgullosos. I ho tornarem a fer tantes vegades com oportunitats tinguem. Aquell dia vam saber què és la felicitat com a país, i aquesta sensació encara ens dura i ens durarà per sempre més. No ho oblidarem mai. No hi ha cap català, ni un, que va anar a votat l’1-O, que cregui que va ser un error anar-hi. Ningú se’n penedeix, ningú. Tothom ho recorda amb emoció indescriptible i tothom hi tornaria si es donés l’ocasió. Va ser una jornada fantàstica, de les millors que hom ha viscut mai. Un regal de la vida que mai oblidarem. Estem tots esperant impacients poder-ho repetir, aquesta vegada havent après dels errors. I si torna a sortir malament, hi tornarem. I hi tornarem. I hi tornarem.

Aquesta entrada s'ha publicat en el 5 d'octubre de 2022 per David Alenyà Vilaró

Els socialistes tenen al·lèrgia a consultar a la gent

Deixa un comentari

Mesos abans del referèndum de l’1 d’octubre el batlle del meu poble em va convidar a sopar. Ell, un històric municipalista del PSC, es va decantar pel bàndol unionista quan el Procés va fer triar als socialistes de quin costat estar. Jo, col·laborador seu en molts esdeveniments culturals del poble i admirador de la seva tasca de govern, vaig repetir públicament que no votaria mai més a qui no recolzés sense embuts que els catalans tenim el dret a decidir el nostre futur, i que per tant no el tornaria a votar si no canviava d’opinió. Em va convidar a sopar per intentar convèncer-me de que estava equivocat i de que el millor per Catalunya era romandre a dins de l’estat espanyol. Durant l’àpat cadascú va exposar els seus arguments i va defensar la seva posició. Al final del sopar, i tal com era d’esperar, cap dels dos havia canviat d’opinió. Li vaig dir que, malgrat tot, havia estat molt bé haver-ho pogut discutir com amics, que els seus arguments eren molt vàlids, a l’igual que els meus, i que el que tocaria ara era que els nostres polítics els exposessin a la ciutadania de Catalunya perquè ella triés en un referèndum el que cregués millor pel futur del nostre país. Em va respondre que no, que no es podia votar tot, que hi ha coses que no es poden donar a triar al poble.

Fa uns mesos l’ajuntament, ara republicà, va modificar les zones d’aparcament i les direccions d’alguns carrers del poble. Aquest canvis han provocat reaccions a favor i en contra, i és per això que ha decidit consultar a tots els veïns si continuar tal com està ara o tornar-ho a deixar com estava abans. Ràpidament l’alcaldable socialista d’ara va enviar per les xarxes un crit al cel queixant-se de la consulta, encara que en aquest cas el resultat podria ser revertir la situació i tornar a deixar-ho tal com el seu partit ho va ordenar en un principi.

Fa poc va sortir la noticia de que Pedro Sánchez defensarà davant l’ONU una “solució política” pel Sàhara, però que en cap cas sigui un referèndum per la independència. I ho diu no només per no fer enfadar els marroquins, sinó perquè realment està en contra de fer consultes que puguin donar un resultat no desitjat . Entenen per “solució política” (com en el cas de Catalunya), que la part dèbil accepti la proposta de la part forta, o que la part dèbil proposi una proposta que agradi a la part forta. En cas contrari, la part forta dirà que la part dèbil no ha volgut arribar a una entesa i tot continuarà igual.

Aquest tres episodis m’han fet reflexionar. Per què, si tens el poder d’impedir-ho, has de deixar que una cosa canviï quan a tu et va bé que continuï així? Malauradament, i els catalans ho sabem bé, això és exactament el que pensa la suposada i molt entre cometes esquerra espanyola (de la dreta ja ni en parlem). Votar just quan toca per llei, i després tots a casa.  Estic convençut, encara que a la resta del món li costi d’entendre, que creuen compatible ser d’esquerres i pensar d’aquesta manera. I fins i tot en el cas de que votar pugui suposar una millora al seu favor. No votar més enllà del que és escrupolosament imprescindible per llei, ja ho han incorporat al seu ADN, encara que els pugui perjudicar.

Aquesta entrada s'ha publicat en el 4 d'octubre de 2022 per David Alenyà Vilaró

Els presos polítics no són delinqüents, són herois

Deixa un comentari

En Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, els dos líders de l’ANC i Òmnium, van ser condemnats a nou anys de presó. No escriuré sobre el judici ni sobre la sentència, ja se n’ha parlat prou. Els que sí que vull remarcar és que tothom té molt clar, des dels presos polítics, la societat catalana, la societat espanyola i els tribunals corresponents, que la desbarrada judicial és tan salvatge que ni les autoritats judicials europees, afins a l’estat espanyol, que és de les qui les paga, podran deixar de condemnar aquestes sentències. Tots saben que d’aquí (molts) anys, quan surtin les resolucions dels recursos presentats pels presos polítics, aquests seran exculpats i quedaran sense efecte les condemnes. La Unió Europea, en una duríssima carta dirigida a l’estat espanyol, ja va obligar a aquest a  indultar els presos polítics, cosa que va haver de fer en Pedro Sànchez a corre-cuita a l’endemà mateix. La judicatura i el govern d’Espanya ja sabia, quan redactava la sentència abans fins i tot del judici, que les condemnes haurien de servir única i exclusivament per escarmentar i treure de la circulació els líders independentistes, i dissuadir futurs intents. I quan els tribunals europeus els diguin el nom del porc pel que han fet, es faran els suecs, com han fet sempre que no els ha interessat alguna cosa.

Quan associacions i entitats de tot el món (Human Rights, Amnistia Internacional…), organismes internacionals tan oficials com independents de tota mena (grup de treball de l’ONU, la justícia de Bèlgica, Alemanya, Itàlia, Escòcia, Dinamarca…), analistes, mitjans de comunicació i un munt d’opinadors, després d’analitzar el contingut de la sentència del Procés, diuen sense embuts que els presos polítics catalans són, efectivament presos polítics, no entenc com encara no denunciem davant la justícia internacional a tots aquells qui avui encara titllen els Jordis, en Puigdemón o qualsevol altre dels presos polítics, com a “delinqüents”. De tot el món, l’únic que recordo fora de l’estat espanyol que ha donat suport a les sentències judicials espanyoles és Viktor Orbán, el president feixista d’Hongria.

En quant a la il·legalitat del referèndum, no cal dir que absolutament totes les resolucions judicials de caire polític referents al Procés emeses pels tribunals espanyols, fins ara, no només no és res dolent no acatar-les, sinó que és sa per la democràcia no fer-ho. Qualsevol que es preui de ser demòcrata hauria de desacatar-les, condemnar-les, lluitar per abolir-les, i donar suport a aquells presos polítics i exiliats que les estan patint. En quin país mínimament democràtic s’enviaria en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart nou anys a la presó i ni es portaria a judici en Juan Carlos I? No busqueu, en cap.

Aquesta entrada s'ha publicat en el 28 de setembre de 2022 per David Alenyà Vilaró

Els danys de la taula de diàleg són irreversibles, s’ha superat el punt de no retorn.

Deixa un comentari

Quan encara el suflé estava a màxims, la gent emprenyada i mobilitzada, i tots els escenaris oberts, ERC va assolir el govern de la Generalitat. Poc després ens va demanar que ens desmobilitzéssim i que tornéssim tots cap a casa. Que de política ja se n’encarregaven ells. Ens van dir que havien acordat amb el govern d’Espanya que es reunirien periòdicament en una taula de diàleg per solucionar el problema català. Que el conflicte ja no l’havíem de resoldre nosaltres amb mobilitzacions, sinó que ja ho farien ells parlant. ERC ens va dir que en aquesta taula de diàleg s’acordaria un referèndum per la independència, i el govern d’Espanya ens va repetir moltíssimes vegades, per activa i per passiva, que mai de la vida ni tan sols en parlaria d’aquesta possibilitat, ni en una taula de diàleg ni enlloc. No podrem dir mai que, en aquest cas, Espanya ens hagi enganyat.

Quan, passat el temps corresponent, es vegi definitivament que no hi haurà referèndum acordat, què farà ERC? Ho té pensat? Ho tenia pensat ja abans d’anunciar la taula de diàleg? Té dues possibilitats: La primera dir-nos que no hi haurà referèndum ni independència, però que la taula de diàleg haurà sigut un èxit perquè s’hauran aconseguit més competències per Catalunya; i la segona, que ens hem de tornar a mobilitzar perquè la taula de diàleg no ha servit per convocar l’esperat referèndum acordat.

En el cas de que ens demanin tornar-nos a mobilitzar, qui ho farà? Ningú. Ens han desinflat del tot. Estem desanimats i desenganyats amb els polítics, no ens els creiem. I s’ho han guanyat a pols. N’ha de passar alguna de molt molt grossa per tornar a activar milions de persones, i disposar-les de nou al que sigui per aconseguir la independència. I, evidentment, que ho demani ERC no serà el detonant. Qui diu que si ens mobilitzem seguint la seva crida, al cap de quatre dies no ens tornin a demanar que ens en tornem cap a casa, que ja han arribat a un altre acord amb el  govern d’Espanya, un acord que evidentment no inclourà un mai un referèndum?  De què haurà servit mobilitzar-nos? Ens quedem a casa i ens estalviem maldecaps.

Aquesta entrada s'ha publicat en el 27 de setembre de 2022 per David Alenyà Vilaró

Dues Catalunyes

Deixa un comentari

Catalunya no té res seu. No pot decidir res. No mana res. Ens treuen tots els impostos, o la gran majoria, i només ens en retornen una part. Dels que ens retornen una gran part ja van destinats al que li roti al govern d’Espanya, tant si és el millor per Catalunya com si no. La majoria de les lleis, per insignificants que siguin, són impugnades i abolides pels tribunals espanyols. No podem ni posar un miserable impost a les begudes ensucrades. Impugnat.

Ara no tenim res. El que seria just i desitjable és tenir tot el que ens pertany, el que és de Catalunya, a dins de Catalunya, fet i guanyat a Catalunya. Els drets d’un país normal, els nostres impostos, les nostres lleis… Això ni ho tenim ni ho tindrem, no ens enganyem. Espanya no ens donarà el que és nostre. I els organismes internacionals no ens faran costat perquè Espanya n’és soci i Catalunya no.

És per això que la meva proposta de fer dues Catalunyes no pot ser descartada tan a la lleugera. Com he dit en posts anteriors, crec que seria positiu que Catalunya tingués dues línies d’ensenyament, una amb escoles catalanes i una altre amb escoles espanyoles. Com a mínim els espanyols no tindrien cap motiu per imposar res a l’escola catalana, doncs si en volen una a la seva mida ja tindrien l’espanyola. També defenso, posteriorment, la creació de Tabàrnia, formada per Barcelona i l’àrea metropolitana (que fos l’equivalent al 50% de la població de Catalunya, que és la que no vota a un partit independentista), i que seria una nova comunitat autònoma d’Espanya. I que la resta de Catalunya fos un estat independent dins d’Europa. I d’aquí una generació, que es tornés a fer un referèndum a tot el territori, per si es volgués continuar amb les dues Catalunyes, o si es volguessin tornar a ajuntar, o bé dins de Tabàrnia o bé dins la Catalunya independent.

Ja sé que és una proposta que tothom descarta, i a on els partits independentistes compren el discurs de Ciudadanos d’una España unida, juntos mejor, la del cor amb les tres banderes… Però el d’anar junts és un discurs ideal pels que ho tenen tot (ells) però, i nosaltres que no tenim ni decidim res? Ens convé anar junts? De veritat? Vivim millor junts? Econòmicament hi sortim guanyant? No ens valdria més tenir la meitat de Catalunya, de moment, que no tenir res?

Aquesta entrada s'ha publicat en el 25 de setembre de 2022 per David Alenyà Vilaró

Com assolir la independència?

Deixa un comentari

Una de les raons principals de les baralles entre ERC i JuntsxCat és el full de ruta a seguir per assolir la independència. Tots dos tenen com a objectiu que l’estat espanyol accepti un referèndum acordat. ERC a través d’una taula de diàleg i JuntsxCat a través de la confrontació. El principal problema d’ambdós casos no és la intransigència de l’estat espanyol sinó que la meitat de la població de Catalunya no està a favor de la independència. L’objectiu primer hauria de ser que la majoria de catalans fossin independentistes. I això no s’ha treballat gens. Ni ERC ni JuntsxCat eixamplen la base independentista, els sondejos d’opinió i les successives eleccions així ho indiquen.

Què cal fer per ampliar la base independentista? Al meu parer hi ha quatre passos a seguir: 1/ Anar tots els partits independentistes junts, això ens donaria confiança i ens aixecaria la moral. Ja tindran temps a tornar a barallar-se quan siguem independents. 2/ Declarar la independència seguint el mandat sortit de les urnes de l’1 d’octubre. Ja sé que, a la pràctica, és una iniciativa estèril, doncs l’estat espanyol no trigaria res a esclafar-ho i a enviar gent a la presó, però passaríem de ser una regió autònoma d’Espanya a ser un país ocupat. I això té un  valor simbòlic extraordinari. 3/ Redactar una Constitució Catalana justa, equitativa, social i adequada als temps que correm (el Procés Constituent ja la té molt avançada). I és que per quedar-nos amb una cosa semblant a l’espanyola no cal lluitar per la independència, ja ens quedem com estem. 4/ El quart punt és el més important: Fer arribar a tots els catalans el contingut d’aquesta Constitució. Donar a conèixer els seus principals avantatges i les seves principals diferències amb l’espanyola. Per exemple, a Catalunya no hi haurà rei ni casa reial a mantenir, les despeses en armament seran les mínimes indispensables per estar a la Unió Europea, no hi haurà vassallatge a cap lobby energètic o econòmic, serem punters en la defensa dels drets de gènere, serà una constitució que lluitarà de veritat contra el canvi climàtic… També s’ha de fer arribar a tothom, detalladament, tot el que Catalunya podria fer si no hi hagués l’espoli fiscal: Infraestructures, educació, sanitat, despesa social… Saber quants hospitals més tindríem, quina nova ràtio de mestres hi haurien a les escoles, quins nous ajuts tindria la gent necessitada, quines infraestructures concretes es podrien construir per millorar la vertebració del territori. Tindríem un poder adquisitiu molt més alt i repercutiria en un nivell de vida millor. Arran del Procés Catalunya té una xarxa de voluntaris extraordinària disposada a posar-se mans a l’obra si l’objectiu és engrescador. Òmnium, ANC, CDRs… sumen milers i milers de voluntaris capaços de fer arribar a tots els racons de Catalunya, casa per casa, els enormes avantatges (ben detallats i tangibles), d’una Catalunya independent. Seria una llàstima desaprofitar-ho.

Aquesta entrada s'ha publicat en el 24 de setembre de 2022 per David Alenyà Vilaró

El futur del català a l’escola

Deixa un comentari

Portem una temporada discutint sobre com fer-ho per no aplicar el percentatge de castellà imposat a les escoles. Fem el que fem, la justícia espanyola acabarà donant la raó als seus (que per això són els seus) i l’escola catalana haurà d’adaptar-se i aplicar el percentatge de castellà que els plagui.

Se n’ha escrit i parlat molt de tot això, però encara no he sentit ningú proposar una doble línia, tal com es fa al País Basc. Una pels que vulguin escolaritzar-se en català, i una altra pels qui ho vulguin fer en castellà. L’únic requisit és que al final tots acreditin saber perfectament les dues llengües.

L’experiència dels bascos ens diu que allà la gent opta molt majoritàriament per la línia d’ensenyament en basc. El coneixement de la llengua basca ha crescut exponencialment, però en canvi l’ús social continua sent el castellà. A l’aula s’aprèn en basc i al pati es continua parlant en castellà.

La diferència entre Catalunya i el País Basc és que aquí la llengua és un tema molt més identitari. Al País Basc un votant del PP pot portar perfectament el seu fill a una escola on la llengua vehicular és el basc, i ningú s’estranya. De fet, és el més habitual. Però, algú s’imagina que aquí un de Ciudadanos, del PP o de Vox (i també de molta part del PSOE) portés el seu fill a una escola en català, havent-n’hi en castellà? Impossible, per principis, per orgull, per tot el que han lluitat pel castellà a l’escola. Ningú reclamaria mai més percentatges de castellà, doncs qui en volgués ja podria triar-ne una de les seves.

I en quant al tema que això suposaria una separació, discriminació, segregació, etc, etc… al carrer s’està imposant el castellà a marxes forçades, ho diuen totes les estadístiques, i això vol dir que al final anirem tots junts, units, plegats… i en castellà. És això el que volem? Tan malament aniria una doble línia perquè com a mínim no perdéssim el que tenim?

Aquesta entrada s'ha publicat en el 23 de setembre de 2022 per David Alenyà Vilaró

A qui voto?

Deixa un comentari

Periòdicament hi han sondejos que consulten sobre les intencions de vot. Quan es publiquen els resultats som molts els que ens preguntem què haguéssim respòs en el cas de que fóssim nosaltres els enquestats. Ideològicament sóc independentista i d’esquerres, i com més gran em faig més es refermen les meves conviccions. I em trobo que si fos ara no sabria a qui votar.

Dels tres partits independentistes, n’hi ha dos que no tenen la independència com la seva prioritat. ERC es va asseure a la taula de diàleg amb el compromís per escrit de que a partir d’ara no faria mai més res que anés en contra de la Constitución española, i per tant només és independentista de boca. La CUP, tot i ser un partit independentista, prefereix una Catalunya autonòmica amb un govern d’esquerres, que no una Catalunya independent amb un govern de centre. No veuen que en una Catalunya autonòmica mai es tindran els recursos suficients per fer polítiques d’esquerres. I JxCat no deixa de ser un partit de centre, disposat a copiar tots els defectes dels estats capitalistes més lliberals, en el cas de que Catalunya assolís un dia la independència. I tampoc cal oblidar que a la Diputació de Barcelona va triar de soci un partit del 155, en detriment d’un d’independentista.

Per una banda m’agradaria que sorgís un partit d’esquerres que la seva màxima prioritat fos la independència, de paraula i de fets, però per altre banda no m’agradaria dividir el vot independentista amb un partit polític més. Així que ho tinc fotut.

Aquesta entrada s'ha publicat en el 14 de setembre de 2022 per David Alenyà Vilaró

Què hi ha al darrera de la taula de diàleg?

Deixa un comentari

Què hi ha al darrera de la taula de diàleg? Què no ens volen dir? Què ens amaguen? ERC sempre ha estat al capdavant, o dels que ha estat al capdavant de l’independentisme català. Els seus dirigents han patit presó i exili, tant o més que els de qualsevol altre partit. Ara, però, defensa a ultrança la taula de diàleg. És un canvi radical. Tal com tots sospitàvem, i així s’està demostrant, la taula de diàleg només serveix, única i exclusivament (i en això tothom hi coincideix, fins i tot els votants d’ERC), perquè en Pedro Sánchez pugui dir que ell solet ha aconseguit acabar amb el problema català.

Em resisteixo a pensar que tot és el que sembla. Que ERC creu que parlant amb el govern d’Espanya es pot arribar a aconseguir un referèndum pactat. Estic segur de que no són tan ingenus. No pot ser. Segur que tenen una arma amagada, un as a sota la màniga, una estratègia secreta guanyadora. Que un dia ens despertarem i veurem a l’estat espanyol contra les cordes, vençut i obligat a pactar un referèndum d’independència. De no ser així, hauríem de ser els mateixos catalans qui els enviessin a l’exili.

Aquesta entrada s'ha publicat en el 13 de setembre de 2022 per David Alenyà Vilaró

Tabàrnia

Deixa un comentari

Pels voltants de la Diada sempre es reobre el debat sobre el futur de Catalunya. Dels molts escenaris que es plantegen n’hi ha un que sempre es passa per alt: Que Barcelona i l’àrea metropolitana siguin una comunitat autònoma d’Espanya, i la resta del país un estat independent dins de la Unió Europea. No hem d’oblidar Catalunya té la meitat de gent independentista i l’altre meitat que no ho és, i que són dos blocs inamovibles i intransigents, els uns en la seva demanda d’independència i els altres en no cedir ni un bri de sobirania, i que això serà així pel segles dels segles.

Ja sé que la primera reacció de tothom és refusar dràsticament aquesta proposta però… penseu-hi bé i potser canvieu d’idea. Sé que és una via igualment complicada, perquè Espanya no deixarà per les bones que una part de Catalunya s’independitzi. També sé que quedarien catalans no independentistes dins la Catalunya independent, i a l’inrevés. Però, tot i no ser la solució perfecte, quina més hi ha que no deixi contents a la meitat dels catalans i descontents a l’altre?

 

Aquesta entrada s'ha publicat en el 12 de setembre de 2022 per David Alenyà Vilaró