Encara hi som a temps

Ens volen confondre. Volen normalitzar que país i estat són sinònims. I dic això pensant en un parell d’anuncis que des de fa puc surten per la tele. Un és el de Don Simón, on es diu que la fruita que ells venen la treuen “de nuestro país”. L’altre és el que, fent propaganda de la gastronomia espanyola, diu que “España es el país más rico del mundo”.

Donen per suposat que, tant els independentistes com els que no ho son, tots tenim assumit que de moment el país de tots és Espanya, tant si ens agrada com si no.

I no és així. Espanya no és el meu país. De fet, és de lògica que no sigui el meu país qui envia la policia a atacar-me a mi i a la meva gent pel sol fet de voler auto-determinar-nos; qui reprimeix, engarjola i envia a l’exili als nostres dirigents; i qui ens roba sistemàticament, ja sigui individualment embargant propietats, o col·lectivament a través d’impostos que no retornen o inversions que no s’executen. I encara que no hi hagués cap raó, el meu país és qui jo i la meva gent volem que sigui, no el que ens imposi els castellans.

Espanya és un país, però no el país que ens volen vendre. Espanya és un país que voluntàriament forma part d’un estat anomenat Reino de España (aquest és el nom que posa al DNI, aquell document que tan sovint ens demanen que mirem a veure què posa). Aquest estat també està format per, com a mínim, un altre país, Catalunya. Catalunya però, i a diferència d’Espanya, a dia d’avui no hi és de forma voluntària. Al 2017 una part important de la seva població ha votat sortir-ne.

Així doncs, quan ens parlin d’Espanya, hem d’entendre que ens parlen del país veí. Quan ens parlin del Reino de España, llavors hem d’entendre que ens parlen de l’estat on també hi ha, de moment, el nostre país.