Lliçó escocesa. Felicitats Alex Salmond!
Victòria
per majoria absoluta del Partit Nacionalista Escocès. L’èxit d’un partit independentista a
qualsevol punt d’Europa és una empenta a favor de la nostra plena sobirania. Gràcies
a ells, es posa d’actualitat la reivindicació de tots els pobles sense estat, no
ens fa sentir sols i palesa la versemblança de la consecució de la
independència.
El
SNP ha obtingut el 45% dels vots que fan 69 escons. Quatre per sobre de la
majoria absoluta. Una fita extraordinària perquè el sistema electoral, 60% per circumscripcions i 40% proporcional, està pensat
per evitar majories absolutes.
N’hem
d’aprendre . Tots els analistes coincideixen en assenyalar com a claus d’aquesta victòria el carisma de Salmond i la
seva obra de govern la passada legislatura.
Malgrat que les enquestes donen un 35% de partidaris de la independència, el nombre de vots ha estat molt superior. Els escocesos han vist en Salmond l’únic líder capaç de negociar amb Londres i defensar els interessos d’Escòcia en aquest moment de fortes retallades pressupostàries. Fins i tot s’han posat al seu costat els principals empresaris i personatges tan poc independentistes com Rupert Murdoch que l’ha recolzat des de la portada del seu The Scotish Sun.
I també carisma. I amb el carisma, coratge per dir les coses pel seu nom. El seu principal contrincant, el líder del partit socialista, esperava que Salmond s’encongiria si l’obligava a fer explícites les seves intencions independentistes. Ni es va amagar ni es va encongir: “Our policy is to have a referendum. Even if you had an absolute SNP majority in the Parliament – which I’m not saying we will – it’s for the people of Scotland to decide. It’s a once-in-a-generation question. The Scottish electorate should have the final say in constitutional affairs, not politicians.” La nostra política és tenir un referèndum. És el poble d’Escòcia qui ha de decidir, no els polítics.
Alguns anomenats independentistes de casa nostra han excel·lit a fer tot el contrari. Esquerra va entrar al govern declarant que volia demostrar que els independentistes sabien governar. Fracàs del tripartit, si més no als ulls de la gent: van demostrar que no sabien governar. I el carisma dels seus dirigents? Ells mateixos es van encarregar de dilapidar-lo. D’entrada per voler amagar la marca, la identitat, sigui per vergonya, per desídia o per tacticisme estúpid. Només entrar a les conselleries, l’independentisme va desaparèixer de les seves actuacions per no incomodar els socis de govern, els socialistes. Estupidesa tàctica la que ven els seus ideals per gaudir d’una llesca de poder! La mateixa paraula independència no es va veure ni sentir en cap declaració pública. Un frau en tota regla envers els seus votants. La reacció d’aquests va ser prou lúcida.
Solidaritat ha pres el relleu des de la coherència i la valentia. Li cal temps i recursos. Però dintre de les seves possibilitats s’hi ha posat des del primer moment. Tan bon punt van ocupar els seus escons, els de SI van complir la seva principal promesa electoral i van presentar una proposició de llei per la declaració unilateral d’independència. La darrera proposta de Solidaritat segueix pel mateix camí. Ha instat les altres forces polítiques a demanar la legalització de Bildu; hi van votar a favor SI, ERC, ICV i CiU, els altres en contra també el PSC. Solidaritat ha enfilat amb encert el camí que ampliarà la base social a favor de la independència, treballar des de la coherència independentista.