CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Ahir vaig escriure la primera part del comentari a aquest poema EL DESTÍ de Joan Vinyoli

Només qui sap perdre?s en l?incert,
seguint la brusca, perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l?agulló tothora
l?empeny i res del món no l?acontenta

Hi ha persones que van posant anys, però no creixen.  Només aquell que aprèn a navegar per la incertesa creix en saviesa i pot dir-se que madura com a persona ? ?pot dir-se gran?. 
Enfront de les certeses  de l?home simple, qui s?humanitza escolta ?la crida? de la naturalesa que no para d?interrogar-lo sobre tot el que percebem, sentim o pensem. Els interrogants comporten el dolor del buit, del que encara no té resposta, però que necessita omplir-se i satisfer-se. Per això són ?perillosos?. I també perquè un cop entrat en l?espiral de la incertesa, ?res no acontenta? i els interrogants no paren d?emergir. Tota resposta comporta un altra rosari d?interrogants, perquè cap no és plena ni definitiva. L’home que “vol dir-se gran” portar clavat un ?agulló? que ?no el deixa en pau ja mai més?. El destí, a l?edat madura, és una ?crida? a interrogar-se i a ?cercar? pels ?perillosos? camins de ?l?incert?. El destí, en l’edat madura, no escriu per a nosaltres sinó que demana que cadascú protagonitzi la pròpia aventura vital. És el moment que el destí ens presenta més pàgines en blanc, sense parar una rere l?altra, amb l?exigent urgència de ser emplenades; condició necessària per a l?individu que vol esdevenir persona.           

D?aquesta manera Vinyoli descriu poèticament l?home madur. És una visió transcendent, filosòfica. Si, en canvi, li apliquem una perspectiva més quotidiana, constatem que de joves a grans els projectes s?acumulen un rere l’altre sense parar perquè cap no ens “acontenta”. Cada nou projecte és enfrontarse a una nova ?incertesa?. I així anem escrivint el nostre destí. De la residència habitual passem a buscar-ne una segona per al descans, no ens acontentem amb el domini d’un idioma i n?aprenem un altre, intentem pujar de categoria dintre l?empresa o en cerquem una altra que ens ofereixi millors condicions… Ens perdem en noves incerteses, en noves aventures vitals.

ssssssssssssssssssssss
Però per tu molt aviat cedia
la violenta estreta del destí,
s?abonançava l?encrespada mar
del sentiment i esdevenia barca. 
Però ja tu no eres el mateix.

Arriba un moment que el destí afluixa la crida, ?cedeix?. L?exigència no ens estreny tant, es torna més amable, ?s?abonança?. Els ?sentiments? estan menys ?encrespats? que en anys anteriors. Ens fem vells. La vida ha esdevingut calma, com la barca que descansa a la badia plana. Ja no som el que érem, semblem uns altres. La vitalitat d?abans ens està abandonant.

 I finalment el cos ha perdut tot alè vital com una casa que ha quedat buida. Aquells pensaments i sentiments que el feien sublim s?han esvanit. Un cos sense aquest hoste animat  ha deixat de ser tot el que era, una persona, i ha perdut tot el que li donava sentit. Quin destí li queda? Deixat de ser persona, deixem de tenir destí, ens ha ?oblidat? com qui diu. El poeta ha començat el poema descrivint la infància com la primavera de la vida, ?somnieig d?abril?; la mort, per a ell, és entrar en l?hivern. 

EL DESTÍ   –poema sencer-

En il·lusori somnieig d?abril,
com la glicina en la blavor del vespre,
així flotem sobre la vida un temps.
Tot és en pau, dorm el destí
com un infant, i reflectint les hores,
com un riu quiet al fons de l?ampla vall
corre en silenci transparent la vida. 

Però un dia, de sobte, es fa confusa
l?aurora i enigmàtica la llum;
de laberints de somni retornem,
estranys a tot, amb feixos de tristesa,
car el destí de sobte ens ha cridat
i tot es fa cruïlla.

Només qui sap de perdre?s en l?incert,
seguint la brusca,perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l?agulló tothora
l?empeny i res del món no l?acontenta.

Però per tu molt aviat cedia
la violenta estreta del destí,
s?abonançava l?encrespada mar
del sentiment i esdevenia barca.

Però ja tu no eres el mateix.
Com una casa on ha viscut un hoste
sublim, resta com buida i sense vida,
quan l?ha deixada i res no té sentit
d?allò que abans ho era tot en ella,
així restem quan el destí ens oblida
i a poc a poc esdevenim hivern.