es gira,
estava latent,
tot el previst, esdevé diferent,
el confortable, esdevé imprevist.
però tinc botes i impermeable,
aixopluc
en les paraules de dolçor…
no hi ha amargor,
evolució.
Bon dia que es desperta,
la lluna al zenit ens contempla,
els estels, la seva llum,
ens mostren altres mons ja finits-infinits, potser.
i el brogit de la ciutat que poc a poc es desvetlla
M’has parlat en aquest lloc teu i meu,
em prens la ma i em dius;
no tinguis por i fes allò que t’agrada.
Ho fem, ens omple d’energia.
Sóc a la terrassa pensan-te,
et vull amb mi.
No hi ha demà.
De matinada.
i havia de viure !
el que més t’atrau d’una persona que t’importa,
és també el que més et neguiteja…
(potser sona una mica cursi, i que?)
per molt que et vingui a la memòria,
per molt que hi pensis, encara que no hi vulguis pensar,
deixa-ho estar, no hi pensis més…
No ho pots canviar, deixa-ho estar….
és l’amor que et depassa
volia ser americà,
em fascinaven els portaavions ancorats fora el port
em fascinaven aquells grans monstres, vaixells grisos…
no es va fer realitat el somni, m’havia de fer falangista
per poder anar-hi i fer-me americà
En Isasi, va detectar el meu somni, m’ho va proposar, era el delegat local de la “FET y las JONS” i professor de gimnàstica.
Rumm…ruumm… reactors aterrant sobre les planxes de ferro d’aquells aeroportsflotants… vestits de blanc, impecables sobre les cobertes en aquella visita a la VI flota.
I a les revistes; mecànica popular, publicitat d’automòbils alats, de somni americà
crec que m’he perdut en alguna drecera…
La
ràbia, és conseqüència d’un xoc, d’una agresió i esdevé un pensament
tòxic per la ment, mata el sentiment més sublim, l’amor, inicia una
tempesta de ira, i s’acaba com un malviatge, por i sentiment de culpa,
que paralitza i ofega el que ets, el que tu ets, com tu ets, i et
canvia l’actitud, el caràcter, la persona.
La ràbia comporta revenja. Fa que esdevinguem arrogants, tibats i distants.
Canvia
la visió del món, distorsiona, i desconfies, i de l’agressió en fas
cultura i sents la necessitat de defensar-te, emmalalteixes, escomets
contra els més fràgils, els més dèbils, en el procés et sents mesquí,
però també en la revenja, et converteixes en una víctima de l’espiral,
ets fràgils i no utilitzes la raó, sinó que les cerques, les raons. No
utilitzes la intel.ligència.
L’experiència ja no et serveix de res doncs quan s’adquireix ja és massa tard.
Com ha pogut ser? Que ha desencadenat aquest tresbalç?
Es poden controlar aquests pensaments?
El
que és clar, és que no pots aturar la ment, només pots deixar de banda
aquets pensaments corrosius. En els moments de conflicte, quan has de
donar la talla, només pots mantenir la calma, que és en tu, i no en els
teus pensaments. Allò no va amb tu, allò passa. Si pel motiu que sigui,
no la mantens i et deixessis portar pel tresbalç, hauràs de tornar a fer
tot el procés, per tornar a recuperar-te.
Però entre els uns i els altres també hi ets tu.
un dia un amic em va presentar un amic seu que es dedicava entre altres coses a fer cartes astrals i en la conversa em va preguntar pel dia que vaig néixer, el lloc i l’hora…
li vaig dir que no sabia l’hora, li vaig preguntar a ma mare i al cap d’uns dies li vaig fer saber… més tard al cap d’uns dies vaig rebre una trucada i em va convidar a visitar-lo que em volia entregar la meva carta astral. Em va comentar unes quantes prediccions, i entre altres coses em va dir que el meu destí estava determinat per haver nascut entre dos eclipsis… vaig somriure amb naturalitat, i li vaig dir; és clar tots hem nascut entre dos eclipsis… li vaig veure l’enuig en el seu rostre, estava emprenyat.
Des de llavors em vaig fer conscient de que era amo del meu propi destí.
Em sento observat, sento que em miren…
La veig a l’altre costat del carrer, per uns instants ens quedem quiets mirant-nos l’un a l’altre…
continuo el meu camí i em giro, ella està aturada, s’ha girat també, m’està mirant… mi acosto, ens saludem…
– És que… com em miraves ?
– Crec que et conec de vista. Em diu.
– Jo també t’havia vist… Vols prendre alguna cosa?
– Estic casada…
– I què? l’hi etzibo, ja saps el que vull.
– No estic preparada.
– Més tard potser, et va bé?
– Ja ens tornarem a trobar…
– Val, adeu… li dic.
no l’he tornat a veure
Et va ferir,
en aquell instant,
es va acabar la màgia…
l’inici del final
ho sé!
en certa manera no cal ni que ens ho plantegem, ho som, no en cos, però em sembla que si en ànima… ja ho diuen els físics-quàntics, i d’alguna manera quan ens expressem ja programem les nostres neurones en el què diuen el “tot”… allò que hem sigut, som i serem, ara éssers vius amb consciència i després no ho sé, matèria transformada, energia que perdura…
ja sé que aquest comentari no és gaire poètic… però
comentari a aquest post quaderns i confessions del bloc papallones en la nit