Publicat el 13 de novembre de 2010
procurar-se la immortalitat?
en certa manera no cal ni que ens ho plantegem, ho som, no en cos, però em sembla que si en ànima… ja ho diuen els físics-quàntics, i d’alguna manera quan ens expressem ja programem les nostres neurones en el què diuen el “tot”… allò que hem sigut, som i serem, ara éssers vius amb consciència i després no ho sé, matèria transformada, energia que perdura…
ja sé que aquest comentari no és gaire poètic… però
comentari a aquest post quaderns i confessions del bloc papallones en la nit
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de sensacions i vivències per romanidemata | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
El que sempre s’ha pensat que cerquem els que escrivim, és perpetuar la nostra memòria, és per això que quan escrius sobre alguna persona potser l’estas fent inmortal, perquè el paper va més enllà de l’existència d’una vida.
Na Rosa Leveroni, potser expressament va quedar d’alguna manera relegada a un paper secundari, perquè la critica atribuï a poetes del seu temps, una evolució històrica o una tendència literària, en la que ella no entraba pel seu estil.
Gràcies pel comentari, però si en certa manera jo ho som tots d’inmortals, potser no calia escriure tant!
una abraçada.