Generació...

…viu ara, demà potser tard, deies.

si pogués, si pogués, si pogués!

(només era una il·lusió, un somni, t’imaginava)

que t’atrau de les persones?
quina mena de lligams hi fas?
com t’hi relaciones?

per què t’agrada una persona,  una dona o un home?
per ser com és?
per com es mostra?
per la manera que s’expresa, els sentiments, el què pensa?
per com t’excita la seva presència?

On coneixes les persones?
On fas amics, companys, col·leges?

Com m t’aparelles?
Amb qui?
Quina mena de relacions tens?
Et compromets?
Ets sincer?
Ets lleial?
Ets infidel?

Som multituds, semblants,  tenim diferents influencies, som individus, persones, sers vius.
Ens assemblen molt i a la vegada divergim, sovint tenim la sensació de que estem connectats, que tenim un pensament col·lectiu, una consciència col·lectiva amb tots els matisos. Tenim la sensació que estem de pas, que una vegada s’acabat ja està, encara que per tranquilitzarse alguns, vulguin creure i tinguin la ilusió fantàstica d’un altre món més enllà…

Fem l’intent de gaudir del dia a dia, del què realitzem i intentem viure sense pors i dubtes. Fem encara que ens equivoquem i fem el que ens fa sentir bé. Confies en no sé què però confies.

…me la vaig trobar, i em va semblar que feia veure que no em veia…

Li vaig acaronar la galta, em va sortir així, li vaig acariciar el cabell, i li vaig dir; estàs més “gordita”, però m’agrades igualment, ja saps que m’agrades…

Em donava la sensació que s’havia descuidat, que se sentia abatuda, que s’hagués rendit, que ja no era lliure, que estava atrapada… no calia que em digués res… la seva mirada em deia que se sentia incomoda…

Vaig sentir quelcom de semblant quan ens varem veure per primera vegada, quan es va dirigir a mi, uns anys abans, vaig sentir tendresa i atracció, i tristesa en el seu esperit… em va arribar a l’ànima.

Li vaig preguntar per les vacances, em va dir que ja s’acabaven, li vaig preguntar si havia anat a algun lloc, pensava en el marroc, em va dir que no havia fet res, que s’havia arreglat les dents, va fer un somriure tímid i vaig baixar la mirada per veure-les, les tenia molt cuidades…

Em va preguntar si estava bé, li vaig contestar que ho procurava, sense pensar-ho…

Varem estar uns instants en silenci…

Vaig separar-me de on ella era, vaig fer un tomb per la sala, una mirada ràpida a les obres exposades…
Vaig tornar cap a ella observant un dibuix de gran format, un paisatge amb un personatge de protagonista, sol… li vaig deixar anar; aquest paio dibuixa molt bé… i li vaig fer un peto a cada galta, que ella em va tornar, li vaig agafar la ma i li vaig dir arreveure…

Vaig sortir de la sala no em vaig girar perquè sentia que em mirava…  vaig enfilar el carrer, i em vaig sentir alleujat…

Khalouni…
no sé que diu, però m’entra, la percebo…

khalouni = deixeu-me estar

Diga’m perquè ets aquí tot pensarós
Ets amb nosaltres o estàs entotsolar?
La gent deambulant pel mar i tu
t’enfonses lluny enllà

Ja es veu que tens el cor ple
Ja es veu que no tens res més a dir
Qui està acostumat a patir des de petit
tota la seva vida la seva flama cremarà

Deixeu-me estar, deixeu-me
deixeu que plori per la meva sort
deixeu-me estar, deixeu-me
deixeu que plori per la meva sort

Mira la gent com s’alegra
mira la gent com juga
mira el cel com n´és de clar
i el teu cel tot emboirat

Hi ha a qui la vida ha somrigut
i li ha donat sense comptar
Hi ha qui com tu plora
i pren paciència amb la seva sofrença.

extret del bloc baysara

(gràcies)

L’hora, el temps, el moment, els instants…

mai havia reflexionat, ni s’em havia ocorregut de pensar en l’afinitat, de quin “material” era la afinitat, sols d’alguna manera l’havia intuït, viscut, sentit. Saps que tens afinitat i prou! i no et fas preguntes, ho vius… allò que es defineix per la paraula mateixa… que uneix.

No conceptuo, no ho veig com d’abans de la consciència,  però ho sento com un sentiment de l’ànima, primitiu, primer… sublim, eteri… l’afinitat!

(això és una resposta que he inserit en el post : AFINIDADE
– ARTHUR DA TÁVOLA
del bloc A Arte dos livres pensadores)

salut i bon estiu.

…sovint, massa, et parlen, et diuen, et comuniquen, escoltes, entens, però el què et diuen, el que et volen dir s’amaga darrera les paraules, la manera de com t’ho diuen es barrege amb sentiments, emocions, et confons, entens el que et sembla entendre… i en realitat el que et volien dir no s’et revela, no en la totalitat,  et queda en part oculta… amb el temps et queda el neguit d’esbrinar què és el que et volien dir en realitat… escoltaves i entenies, en part, intuïes el que et volien revelar… però potser no gosaven, per por a fer mal… amb el pas del temps s’acaba clarificant… En part, potser d’alguna manera, fingien per no fer-te mal. Intentaven, feien l’esforç, però potser no en sabien més. No et sentien…
Agreixo la sinceritat i l’esforç, ho varen intentar.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Tahoma;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:1627421319 -2147483648 8 0 66047 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

…vent furiós, colpeja, vaixell a la deriva, fosca nit,  sense control, fosc… 
ja no sents por… 
que
passi el que passi! no tens pregària, no t’amoïnes, ets en mig de l’oceà en
plena tempesta en una fosca nit…
albires una petita llum; – un far? – un miratge? – una il·lusió? – una fantasia?
Rumb cap enllà… esperança! m’adormo…

Esgotat, desperto. Despert en una platja deserta, i l’horitzó erm, desert! desert… el petit i minúscul ser viu fent saltirons, amagant-se sota la
sorra?…  petits herbacis més enllà?…   – Somnio?

Caminar, caminar…  camino!…  i un oasi!  que s’esfuma i belluga,
apareix en la llunyania…  – deliri? un altre miratge? desert…
Dunes, sorra fina, dunes…. i lluny encara l’oasi…  il·lusió? 

Set, tinc set!… l’oasi! hi sóc…  cristal·lina aigua!
cansat, m’adormo… marrada pel desert

sovint la música, autèntica, parla i transmet amb la seva harmonia, ritme i cadència, el sentiment que és en tu. Vibres, t’arriba al cor, i quan succeeix això, és art!

…escoltant BE MANKAN,
de l’últim àlbum Alí & Toumari, Alí Farka Touré i Toumari Diabaté…

gràcies Carme i Lucía per aquest regal!

sovint l’humor i l’amabilitat amaga la pròpia tristesa

submisos, dependents, rutinaris,
matavem l’amor,
deixarem de sentir.

…el temps no té temps, un instant és una eternitat, és efímer, tens aquest instant, que és ara, que és els temps que s’encadena d’instants, de futurs que ja són ara.
I passa, o i tant! inexorablement i amb el pas del temps deixem les batalles, perdudes o guanyades, sentiments, sensacions i vivències que ja no tornaran.

I quan ja no hi siguem, els cossos dels amants continuaran fruint i amb ells continuarà la vida en espais, platges i sols lluents…

comentari meu al post de Onatges; A l’hora del fred