Generació...

Et deixo en herència el que em vares demanar, te la dono, ara en vida, allò que et va encisar, el símbol… 

Te les dono, on hi pots penjar;

records,
paraules pensades, no dites,
i desitjos.

T’en dono, no dues, com volies, sinó tres.
Una per cada, on hi pots penjar;

la memòria,
el present imperfecte,
i
el futur imaginat…

El què vares veure, el gest, la subtilitat, per preservar la intimitat de la cambra, allò que vares percebre com a pràctic, l’actitud, de com sóc.

I en demanar-m’ho, et vaig oferir, el meu temps, el meu espai, la meva geografia i la meva història per recórrer amb tu, compartir l’existència, si vols….
I Em vas dir; ets l’home que estimo.
I quan t’ho vaig dir, al moment, el que ara t’acabo d’escriure, no recordaves el què m’havies dit, com jo tampoc recordava, i m’ho vas dir tu, també, el que ara et dic…

No hi havia paraules, no hi havia temps, només instants, no efímers!

Tu volies l’objecte, les pinces, el símbol.

I s’ens ha concedit, allò tan preciós, que és el primer raig del planeta, l’estel que sempre il·lumina, el matí.

ara que t’he trobat,
ara que ens hem trobat,
ara que estem junts,
no t’equivoquis de camí

no puc canviar,
el què pretens,
no puc raonar per tu.

encara que et digui,
no t’en vagis, 
faràs el teu camí,

pots, vols, sentir-me,
i escoltar-me,
la veu,

ara que t’he trobat,
ara que ens hem trobat,
puc suportar la distància,

ara que t’he trobat,
ara que ens hem trobat,
no puc suportar,
no sentir la teva veu.
 

…com un sísif empenyent eternament,
 
m’aixeco una i un altra vegada, 
no defalleixo, confio,
perquè el que sento és una certesa,
no és una il·lussió, ni fantasia, ni somni, ni un miratge,
és real,
tant tangible, com l’aire que respiro i és en mi, i és en tu,
és net,
com un dia clar i ventós…
i si malgrat per moments em manqui energia i em senti feble,
no defalleixo, no em deixo vèncer,
sóc aquí,
per acaronar-te,
per mirar-te,
per restar en silenci,
en silenci rendits l’un a l’altre.
 
 

sender,
sempre hi és,
no el puc obviar,
el recorro,
el faig,
l’haig de fer.

neguits,  
sento neguits,
neguits!
el desconegut,
dubtes per on anar,
però,
cap atzucac em pot aturar.

respiro,
observo,
uns instants… 
i esguardo i confio,
m’allibero!

i en l’horitzó, llum,

i ets allà, esperant-me.

 

clica -> sunset

els que no ens rendim,
els vencedors de l’obscuritat,
se’ns ha fet el regal de l’estel del matí…
 

t’observo, ho fas,

Plou sobre el pati, al jardí,

i la teulada del veí,

plou sobre la vila.

Gotes d’aigua sobre el cim

gota que conté,

gotes d’aigua,

conté emoció i reflex de llum,

llum de sol, no visible, però no absent,

a l’asguard.

Aigua que penetra, pluja.

Gotes que es barregen,

sobre la figura, al front.

D’altres que no gosen sortir,

no tenen motiu.

escolta Mother nature (clica i s’obre una nova finestra)

domus