el primer dia de primavera

Converses matinals en el primer dia de primavera sobre fets i conseqüències, de l’actualitat.

Donem per fet que et poden llegir els correu electrònics o et facin escoltes del què parles, vol dir que els hi donem permís perquè t’entrin a casa i et fotin una targeta sim dins d’un gerro o et robin l’agenda per les seves neures ancestrals, constitutives de delicte, des de fa més de quatre generacions…

Aquests són els servidors de l’estat. Tots. Els que es diuen politics, la majoria fills ideològics de franquistes. Dels grans partits. Els que dominen l’administració burocràtica, de justícia, la seguretat, i que estan ficats a les grans empreses. Els seus führer a l’ombra dictant.

Al món els que mouen les borses, banksters, corporacions i els seus accionistes.

La denúncia permanent, no oblidar-ho és estar alerta.
Proposta?
Permanentment alçats.

El poder sempre canvia les regles per continuar manant.
La democràcia és com anar cap a Ítaca.
És el joc que al sistema li va bé després d’imposar-se amb els morts de les guerres.
Quan s’alcen dos milions, se’ls reprimeix…
… i tornem a començar.
Sóc un incrèdul.

Aquests són els que si volessin no veuríem mai el sol, com cantava en Quico Pi de la Serra.
Guanyes a les urnes i foten un alzamiento, un cop d’estat i quan reacciones per aturar-los en diuen una guerra civil. Són el poder, militars contra democràcia. Munten una dictadura, es relleven ells mateixos, re-instauren la monarquia que havia abdicat, constitueixen les normes per auto-adaptar-se a les exigències per homologar-se a les democràcies a l’ús, pacten amnistia amb la dissidència rendida, transició de silenci i més morts, impunitat i tal dia fa 40 anys…

Resposta del meu interlocutor :

Exacte. No et deia que gent com tu no n’hi havia gaire perquè avui et volgués tirar una floreta, que també, sinó perquè sé que penses així.
No et parlava de la Natura en termes poètics, sinó científics. La filosofia també es ciència. Almenys per a mi.
Ara ho entendràs. Tot segueix la llei natural. Fins i tot l’home malgrat n’estigui per sobre perquè té el lliure albir. Però el lliure albir també compleix la llei natural. Mira.
La característica principal dels animals és que cada espècie només compleix una missió. El gos fa de gos i la serp fa de serp. No fan de res més. La resta de la natura fa el mateix, el sol, els pomers i els albercoquers, els rius i el mar. Es una gran simfonia, una gran partitura matemàtica. I cada un d’ells no treballa per a ell mateix sinó pels altres. Aquesta hauria d’haver estat la interpretació fins i tot de l’evangeli.
Ara anem per l’home. L’home també té una missió malgrat que és polifacètic. Però la missió última és cuidar de la Natura per assegurar la continuïtat. La continuïtat per a què? Doncs per el mateix home, que és dipositari final de la partitura de la Natura. I amb quina finalitat? Doncs amb la mateixa finalitat que estableix la llei natural única: assegurar la llibertat del futur. Assegurar que les generacions futures acceptaran la llei d’una forma conscient i lliure. Lliure, entens? El mar fa de mar sense saber-ho, el gos i el cirerer també. L’home no. L’home te l’autoconsciència, llavor de la llibertat. Llibertat per acceptar o no la llei natural. Tu ets un dels que veus clar això malgrat no ho haguessis fet conscientment del tot. El feixisme, els autoritaris explotadors que malmeten la Natura i a l’ésser humà, no ho fan inconscientment com si fossin mar o gossos. Son tan autoconscients com tu o jo. Son l’altra cara. El mal, el mal gratuït, cruel i miserable en benefici propi. Aquesta gent no desapareixerà mai. I molt menys amb la democràcia, dons és un invent propi, d’ells mateixos per a perpetuar-se. El camí és el que va escollir Josep Facerias. No n’hi ha cap més. El camí és el d’en  Salvador Puig Antich.
Malgrat això, votaré. La meva obligació és fer costat als dos milions de víctimes. En Faceries segur que no em perdonaria que ara fes el contrari. El meu poble és pacífic, jo també, malgrat no seré mai pacifista.

(publicat també a Generació… migrant)

sanitat pública 3/ els remeis…

És pitjor el remei que la malaltia – dita popular –

Una història fictícia, o no, que explica amb humor el drama dels fàrmacs, la salut pública, els metges, els químics que els formulen, els laboratoris que els fabriquen i els organismes que els examinen.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

Don Jose se encontraba bien de salud, hasta que su mujer, preocupada, le dijo:

-Pepe, vas a cumplir 65 años, es bueno que te hagas una revisión médica-

-¿Y para qué?, si me siento muy bien-

-Porque la prevención debe hacerse ahora, cuando todavía te sientes joven-, contestó su esposa.

Por eso Pepe fue a consultar al médico.

El médico, con buen criterio, le mandó hacer exámenes y análisis de todo.

A los quince días el doctor le dijo que estaba bastante bien, pero que había algunos valores en los estudios que había que mejorar.

Entonces le recetó Atorvastatina Grageas para el colesterol, Losartán para el corazón y la hipertensión, Metformina para prevenir la diabetes, Polivitamínico, para aumentar las defensas. Norvastatina para la presión, Desloratadina para la alergia.

Como los medicamentos eran muchos y había que proteger el estómago, le indicó Omeprazol y Diurético para los edemas.

Pepe, fue a la farmacia y gastó una parte importante de su jubilación.

Al tiempo, como no lograba recordar si las pastillas verdes para la alergia, las debía tomar antes ó después de las cápsulas para el estómago, y si las amarillas para el corazón, iban durante o al terminar las comidas, volvió al médico…

Este, luego de hacerle un pequeño fixture con las ingestas, lo notó un poco tenso y algo contracturado, por lo que le agregó Alprazolam y Sucedal para dormir.

Don Jose, en lugar de estar mejor, estaba cada día peor.

Tenía todos los remedios en el aparador de la cocina y casi no salía de su casa, porque no pasaba momento del día en que no tuviera que tomar una pastilla.

Tan mala suerte tuvo Pepe, que a los pocos días se resfrió y su mujer lo hizo acostar como siempre, pero esta vez, además del tilo, canela, limón con miel, llamó al médico.

Este le dijo que no era nada, pero le recetó Tabsín día y noche y Sanigrip con Efedrina. Como le dio taquicardia le agregó Atenolol y un antibiótico, Amoxicilina de 1 gr. cada 12 horas por 10 días. Le salieron hongos y herpes y le indicaron Fluconol con Zovirax.

Para colmo, Pepe se puso a leer los prospectos de todos los medicamentos que tomaba y así se enteró de las contraindicaciones, las advertencias, las precauciones, las reacciones adversas, los efectos colaterales y las interacciones médicas.

Lo que leía eran cosas terribles. No sólo podía morir, sino que además podía tener arritmias ventriculares,

sangrado anormal, náuseas, hipertensión, insuficiencia renal, parálisis, cólicos abdominales, alteraciones mentales y otro montón de cosas espantosas.

Asustadísimo, llamó al médico, quien al verlo le dijo que no tenía que hacer caso de esas cosas porque los laboratorios las ponían por poner.

-Tranquilo, Don Jose, -no se excite- le dijo el médico, mientras le hacía una nueva receta con Rivotril con un antidepresivo, Sertralina de 100 mg. Y como le dolían las articulaciones le dieron Diclofenac.

En ese tiempo, cada vez que Pepe cobraba la jubilación, iba a la farmacia.

Tan mal se había puesto que un día, haciéndole caso a los prospectos de los remedios, se murió.

Al entierro fueron todos, pero el que más lloraba era el farmacéutico.

Aún hoy, su esposa afirma que menos mal que lo mandó al médico a tiempo, porque si no, seguro que se hubiese muerto antes.

Este mensaje está dedicado a todas mis amigos, ya sean médicos o pacientes..

Ah, si no hubiera tomado nada y hubiese seguido con su régimen casi naturista con: conejo, pollo con o sin piel, pavo, lechuga, aceite de oliva, frutas, verduras de todos colores, poco sal y poco azúcar, con una copita o dos de vino tinto, un güiskito de vez en cuando y caminando 6 mil pasos diarios, estaría vivito todavía.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Estic plantejant-me seriosament, de fet ja ho estic fent, consultar a professionals amb solvència i externa al servei públic de salut per contrastar una alternativa no tòxica pel meu cas personal i tractament de la cardiopatia isquèmica.
Estic progressant i recuperant-me, lentament de l’episodi nefast de l’Atenolol.

Desconfio de la farmacologia que destarota. Dels metges que recepten per inèrcia, o desconeixent, ignorant els efectes adversos de molts medicaments. Desconfio dels mateixos químics que les formulen. Desconfio dels laboratoris que els fabriquen, i no afinen prou per la possible qüestió economicista costos-beneficis. Desconfio per possible connivència dels organismes oficials que els han d’examinar i donar el vist i plau els medicaments per comercialitzar-los.

post publicat aquí https://romanidemata.wordpress.com/2019/03/13/es-pitjor-el-remei-que-la-malaltia-dita-popular/

sanitat pública 2/ desconsideració…

 

HUV : desatenció, desconsideració.

Apunt sobre les deficiències a la sanitat publica, el menyspreu cap els usuaris, la deontologia i el jurament hipocràtic. Indefensió davant la desatenció a les demandes legítimes dels pacients. Quan els efectes secundaris d’alguns medicaments restringeixen la qualitat de vida del malalt i perden autonomia personal.

He estat ingressat a Urgències a l’hospital Universitari de Vic.

Des de fa uns dies, des de que per decisió de una metgessa del departament de nefrologia, en una visita d’ara fa uns 12 dies en una visita de seguiment em va canviar un medicament per la tensió que m’havia receptat el departament de Cardiologia degut a patir cardiopatia isquèmica. Dies abans havia consultat amb la metgessa de capçalera a causa que tenia la tensió més alta de la habitual i prenent medicació concreta pel tema.

Com deia a Urgències on he ingressat a migdia després de sotmetre’m a analítiques i monitoritzar-me i fins que m’han donat l’alta a les 5 de la tarda sense resoldre el tema pel què hi entrat.  El malestar, sensació de nàusea, marejos i dolor al pit quan fas exercici continuat com caminar o fer vida amb normalitat sense fer cap esforç.

No m’han donat, ni aigua, ni menjar…

Degut al darrer canvi de medicació -que descric a continuació- Atenolol, especifica per l’HTA, tinc sensació de mareig, nàusees i pressió al pit en fer exercici, caminant o ajupir-me. Amb aquest medicament Atenelol per comptes de baixar-me la tensió quan faig exercici normal, sense esforç,tinc la tensió més alta i una molèstia continua al costat del cor.
A Urgències els he explicat com em sentia i els he demanat de retornar a la medicació anterior. Després m’ho ha confirmat el llegir prospecte, són les conseqüències adverses descrites en el medicament Atenolol.

Al moment que m’han donat l’alta i dir-me que descartaven cap infart, els he tornat a demanar que em tornessin a la medicació anterior, Diltiazem , que m’havia receptat la metgessa de cardiologia, per les avantatges, tenia la tensió controlada, més baixa i no tenia els efectes adversos descrits. S’hi han negat m’han recomanat, però no m’han expedit cap recepta que m’havia de posar-me un pegat de 10 mlg de nitroglicerina. M’havia d’automedicar, sense recepta no ho puc fer. M’han donat d’alta amb 18 i 9 de tensió.
M’he emprenyar i els hi he dit que l’usuari té drets i que n’estava segur, -coincideix en el temps i amb el canvi de medicació- que estava patint els efectes adversos de la medicació per la hipertensió arterial, els hi he fet la reflexió , sense alçar la veu però amb contundència, -assertivament- que si havien fet jurament hipocràtic m’havien de fer cas. No ho han fet. Els he dit que faria una queixa formal i denúncia publica, -cosa que estic fent- Han passat de tot , m’han deixat l’informe sobre el llit mentre la infermera, -que han demanat com a testimoni- jo no en tenia… em treia tots els aparells on estava endollat.

Els metges de guàrdia, d’urgències sóc conscient que tenen molta carrega de feina,  sé que fan el que poden, però no és excusa perquè no es mullin en la seva funció. No han volgut rectificar les ordres mèdiques de nefrologia i amb aquesta actitud m’han perjudicat. M’han fet saber que feien un informe per cardiologia per què es revisi la medicació.

nota:

*Atenolol  https://cima.aemps.es/cima/dochtml/p/63147/Prospecto …
*
Diltiazem  https://cima.aemps.es/cima/dochtml/p/62328/P_62328.html …

PS:

En la darrera visita al departament de Nefologia, la doctora que tinc assignada en la visita hi havia una alumna al costat observant, i una infermera, era una visita rutinària de manteniment. Però em va sorprendre que quan va començar ni em va mirar, i no s’havia mirat el meu historial, se’l va llegir davant meu. Era una visita concertada, havia de haver-se-la preparat, ho va fer en aquell moment. Li vaig haver de puntualitzar algunes coses de les que llegia a l’ordinador i recordar-li la nota que dies abans en la visita a la metgessa de capçalera li va fer degut a la meva consulta per la preocupació de la tensió arterial. Cada setmana m’haig de fer una lectura per tenir estadística.

Quan has de donar classe te la prepares, oi? Quan vas a fer una visita d’obres a visitar algú professionalment o li vols vendre qualsevol cosa a algú i has concertat visita ja saps a al que vas. A allà no! Improvisen, o tiren de memòria, és una desconsideració cap a l’usuari. Al meu entendre poc professional. Rutina.

post publicat aquí https://romanidemata.wordpress.com/2019/02/23/huv-desatencio-desconsideracio/

sanitat pública 1/ desemparats…

M’he sentit vulnerable, desemparat.

Abans de res, agraïments :

Agraïments al personal mèdic de l’hospital Clínic de Barcelona per la seva eficàcia i la seva professionalitat en el seu treball a l’hora de la intervenció – traeme un sten del 2,5 ! ,-oido barra! – somric, estirat amb el braç immobilitzat observant les pantalles a la meva esquerra…

Agraïments també pel personal de l’ambulància, des de l’hospital de Vic fins a hospital de Clínic de Barcelona i els de viatge de retorn, especialment a l’infermer conversant de fotografia…

Agraïments també a la metgessa de torn i del personal d’urgències de l’hospital de Vic, encara que treballen en condicions de precarietat, sorolls i riures en un lloc tan desagradable -poca intimitat pel pacient-, instal·lacions obsoletes, un ambient inhòspit, desfasades pel poc confort en una atenció que hauria de ser de qualitat. Gràcies a la metgessa d’urgències pel seu encert i diligència en diagnosticar -el que ja preveia pel meus antecedents recents-, que el departament cardiologia de l’hospital de Vic no ho acabava d’encertar. Molt possiblement i degut a l’accés de càrrega de feina, no n’és excusa -és la meva salut, les retallades maten-, coi és el meu cor!

També agraïments el personal de la UCI, per la seva atenció, encara que les mancances eren evidents pels sorolls ambientals. Quan estàs ingressat en aquest lloc és perquè estàs greu, els sorolls que provenen dels avisos del monitor, no són acceptables. Amb el pas de les hores és una tortura, no pots descansar…

A l’hospital de Vic ja havien d’haver detectat amb les proves que em van fer, sobretot amb la prova d’esforç, les analítiques i ecocardiograma i els símptomes que els hi descrivia, de les molèsties al pit cada vegada més agudes, ja haurien d’haver arribat a la conclusió del què passava

Haver suportar de ser recriminat i renyat en la consulta de cardiologia de l’hospital Universitari de Vic, la metgessa Dra B, la cardiòloga, renyant-me, dient-me que no em volia prendre els medicaments per la tensió, -no era cert, jo me’ls prenia-, la qüestió era que demanava que revisessin la medicació i em donessin l’adequada, la que em produís menys efectes secundaris -perquè en tenen i molts-, és molt diferent.  Em va emplaçar a 10 dies més tard a passar per l’hospital de dia on em farien una analítica i un electrocardiograma.

Mentre esperava l’informe per ser derivat i poder ser atès a l’hospital de referència, el Clínic de Barcelona, per llista d’espera per possible intervenció per cateterisme li vaig haver d’insistir que sentia dolors al pit, que cada vegada era més freqüent que no em trobava bé, que no anava bé. Va respondre que m’haurien d’ingressar a urgències i que allà potser hi estaria moltes hores i al final m’enviarien a casa… Li vaig haver d’exigir -m’estava alterant i molt- que m’enviés a urgències…que no em trobo gens bé. – Hòstia!                                                                                                                                                                    M’hi van traslladar al cap de una hora.  A Urgències em van practicar pel cap baix 3 analítiques. La metgessa que em va atendre a d’urgències, la Dra. A, va confirmar-me que tenia una molt possible obstrucció de arteries coronàries. Que pel dolor que tenia em queixava poc. Que resistia molt bé el dolor. Feia 24 hores que era a urgències. M’havien comunicat que em derivaven al 111 a observació i no ho van fer…

Va passar a visitar-me al box la cardiòloga Dra. B, va advertir-me que no em podia moure sota cap concepte, que no em podia moure gens. Havia fet un infart. -Collons!

El dia abans, m’estava enviant a casa…

Feia 24 hores que era al box d’urgències i no m’havien de derivat al 111 a observació, com m’havien comunicat una vegada diagnosticat i monitoritzat. Va dir que no tenien plaça… -una altra vegada les mancances. Vaig avisar als familiar de la situació…

Poc després em van traslladar a la UCI, monitoritzat 24 h. esperant torn d’intervenció d’urgència a l’hospital Clínic per la intervenció de cateterisme que em van practicar a la tarda de l’endemà. Al vespre del mateix dia em van retornar a la UCI del HUV de Vic i 24 hores més sota observació. Després 3 dies a planta i el dilluns, passat al migdia em van donar l’alta.

Hospital universitari de Vic, eh!

M’he sentit vulnerable, desemparat.

post escrit del 29 de gener de 2019 a https://romanidemata.wordpress.com/2019/01/29/mhe-sentit-vulnerable-desemparat/

12 de setembre 2018, l’endemà

Ens anem i ens hem anat trobant any darrera any, ens mou la idea de deixar de ser vassalls. Volem ser República. Compromís més enllà de les manis. Confrontació amb l’estat que prioritza el seu ser, el què és i aplica la violència per mantenir l’unitat de la Pàtria abans que acceptar democràcia -no la dels vots la real- petrificada en lleis, sinó d’acceptar la voluntat del les persones.

L’estat és una presó i les lleis la norma d’ús i de de conducta pels presoners.

Organitzats en comitès de defensa de la República, la repressió actua, però junts guanyàrem.

Hem passat de ser resistents, de resistir, persistir per vèncer a rendir-nos a la submissió per la repressió per la força, a l’estat. Aquesta és l’estratègia dels nostres polítics -cridar mantres- però acceptar la via autonomista. L’estat ha vençut.

Els polítics i les institucions han d’estar al servei del poble per retornar-nos amb el què contribuïm amb serveis i prestacions col·lectives.

Quan es tenen medis, s’accepta sotmetre’s a l’imperi del lliure mercat, aspiracions personals i familiars per obtenir formació, posicionar-se en el millors llocs dins de l’estatus social, acceptar les classes socials i segons els ingressos que obtenen, dir-se classe. Tan tens, tant vals. Si ets espavilat, tens padrins o crèdit, ets un emprenedor. Tens treballadors i per poder viure en comoditats per sobre de la mitjana precaritzen als demés. Ningú es fa ric treballant.

Tenir precaris és una vergonya, quan diuen que hi ha igualtat d’oportunitats.

De joves conscients, es rebel·len en contra del sistema i el règim que el sosté, s’organitzen i els combaten. No volen ser clandestins, quan han après a combatre’l i veuen la magnitud de la força de l’estat, s’hi rendeixen. El sistema els recupera, s’hi dissolen, sobreviure, l’accepten, empassen la píndola, el reconeixen i s’hi sotmeten. Van al psicòleg, tenen un coach, fan esport i es mantenen en bona forma física.

Passen els anys i la vida, viuen. i amb la seva col·laboració, la seva submissió, contribueixen en allò que havien repudiat. La quotidianitat, el dia a dia manté el principi de la propietat privada, l’accepta com una contradicció i ho justifica a contracor.

Es contradiu pel fet de pagar impostos a l’estat pels serveis bàsics què no rep. Se’ls gasta públicament, en els pressupostos, per mantenir les seves institucions judicials, niu de fatxes, l’exèrcit, les repressores forces de seguretat i manteniment de la monarquia.

T’adones, saps, i t’emprenya que que et xuclin el teu esforç. Quan s’acaba la teva vida útil, laboral o pel motiu que sigui o per què el sistema, l’economia ha entrat en crisi o ja no existeix el teu clúster, àmbit econòmic, o no hi ha activitat en el teu sector o per què ha canviat el sistema ideològic-econòmic imperant i el sistema de govern s’hi ha adaptat hi ha retallat les prestacions socials i l’estat del benestar, només et queda o lluitar i reorganitzar-te o agafar-te a allò que durant anys has aportat, que has sostingut i que ha permès mantenir-se amb certa dignitat els teus predecessors ara ja jubilats.

Quan t’arriba et retallen, et congelen el que et pertoca; els serveis, i les prestacions socials ja no es corresponen amb el teu treball, amb el què tu has contribuït, et degraden en prestacions, et degraden serveis a la salut, i et diuen que no has estat previsor per què no has aportat diners a un pla de pensions privat o no t’has fet una mútua.

Et rebel·les, surt a manifestar-te i reclames els teus drets adquirits

Finalment quan perds energia acabes al sot. Et transformes, però ja no ets viu.

crèdit

Me’l creuré quan deixi actuar com a home de sindicat i partit.
Els sindicat UGT, on ell n’és membre, així com CCOO actua sovint com a fre en molts comitès d’empresa en contra dels treballadors i en benefici de les empreses.

Un exemple és en les falses cooperatives que no ha ha tallat d’arrel, i que està enquistat i beneficiant als grans grups de les càrnies, concretament els escorxadors de porcí.

Les falses cooperatives és un frau de llei on els treballadors s’han d’adherir a una cooperativa pagant el cànon d’adhesió, els autònoms i on se’ls descompte també els materials del seu salari. On no tenen dret a representació ni es convoquen assemblees per decidir les accions com manen els estatus de les cooperatives i on el consell rector està posat a dit pels empresaris. Pervertint el sentit cooperatiu.

Frau de llei a la seguretat social.

( opinió sobre l’entrevista al conseller de Treball, Afers Socials i Famílies. Chakir el Homrani https://www.vilaweb.cat/noticies/chakir-el-homrani-soc-conscient-que-represento-un-canvi/ )

Tabarnia, la tabarra cretina

El mapa de la cretinada, dels que donen la tabarra, el deliri de l’imaginari dels fanatics, inadaptats, i amb esperit de separador per perpetuar el dret de conquista, els franquistes, neolerrouxistes, populistes de ciudadanos,

Tabarnia? Inadaptats.

Què et fa sentir Tabarnia?
El concepte per auto-definir-se, la gent que t’insultava a la sortida de l’escola i insulta.
Els fanatics i descendents, adoctrinats pel franquisme dels anys 60/70. Inadaptats per la desídia dels consistoris sociates. Obrers sense consciència de classe.

Tabarnia, és la marca de l’esclau; el capitalisme dels que es diuen de classe mitja, però sobreviuen amb sou d’obrer, de precariat.

“de fora vingueren i de casa et tregueren…”  l’ocupació i conquista silenciosa del franquisme.

El triomf del franquisme, als barris d’obrers de les zones industrials

#Tabarnia #cretinada #Tabarra #adoctrinats #Inadaptats #capitalisme #precariat #ciudadanos, NeoLerrouxistes #populistes

tweets de 2/4 d’onze

Joan Calsapeu-Layret @romanidemata : Quan la llei -que celebren el dia 6- fonamental per tenir unes bones relacions bilaterals equànimes és “torticera” ja NO pots confiar en que els tribunals i els seus veredictes siguin justos.

Miquel Tuson @llumenera : Continua el segrest. El segrest de la democràcia i del Govern de Catalunya. #LlibertatPresosPolítics.

Jordi Salvia @jordisalvia : Un d’Òmnium, un de l’ANC, un d’ERC i un del PDEcat. Més que de presoners, ja podem parlar directament d’ostatges polítics. #LlibertatPresosPolítics.

julià de jòdar muñoz @julidejdarmuoz : El projecte de tupinada ha començat avui.

Andreu Barnils @andreubarnils : Sento un fàstic suprem.

——————————————————————————————————————–

empresonen als 3.000.000 de catalans que hem votat #republicacatalana.

resistir, persistir, vèncer !

pors fundades

‘Ens informaven que ja entraven armes per Sant Climent Sescebes’ Marta Rovira

Entenc i estic persuadit per mi mateix, i no és una apreciació subjectiva, una por meva, sinó objectiva de per com actuen i han actuat les forces de seguretat de l’estat, no per garantir l’ordre i la convivència sinó al servei d’una ideologia i un partit concret per mantenir-se al poder.

Dit això, no puc creure’m i fer un acte de fe, i em sap greu, perquè tindria molt de pes i aquí el Gobierno del reino i la mateixa institució de la monarquia, el rei, quedaria exposada i en qüestió ja que ell, el rei, és el cap de les forces armades, per tant mana, i és el responsable directe.

Necessito proves, fefaents, ja sé que és difícil, com quan alguna persona ha estat violada, ella, la persona ho ha patit, però davant de un tribunal s’ha de demostrar per poder condemnar al violador. En aquest cas l’Estat i els seus màxims responsables i executors, que sabent que és una ordre injusta l’acaten. O quan t’han robat, tu ho saps i trobes a faltar el què és teu, però els altres han de poder saber-ho i tu demostrar-ho amb proves que era teu.
De moment, no hi ha ni testimonis, ni càmeres, ni documents sonors , ni escrits. Secret. 
Necessito les proves sonores, gravacions i documents, i sobretot ordres que se solen donar per escrit dels comandaments a la tropa, amb això els militars són molts clars, qüestió de jerarquia. No hi ha ordes de codis vermells com va passar en els diferents cossos policials armats, l’exemple del maltracte als consellers emmanillats i amb grillons en trasllat…

Necessito poder comprovar-ho documentalment, com en les mil agressions, documentades del 1 d’octubre.

Ja sé, en soc conscient, que l’Estat no accepta la democràcia, el dret d’autodeterminació i usa tots els medis per impedir la voluntat a de les urnes i s’imposa per la força de la por a les armes, pel temor de ser usades. Memòria.

No he cregut mai en l’Estat, m’ha demostrat, sempre, que és un ENS que es perpetua generació rera generació per tenir súbdits, sigui amb el règim que sigui, i necessita esbirros que facin la feina bruta.

(escrit com a resposta a les declaracions de na Marta Rovira del article de la redacció de Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/marta-rovira-revela-que-lestat-espanyol-havia-amenacat-amb-sang-i-morts-al-carrer-en-cas-dindependencia/)