Generació...

Escolto noticies sobre els problemes en el sistema educatiu. Llegint la premsa escrita hi veig una noticia, que sembla una provació, de com s’ha acceptat el sistema i l’estructura social.

Una fotografia, amb peu de pagina, on s’hi mostra una noia somrient. La noticia informa que comença el curs a la universitat on estudiarà ciències polítiques, sola, amb discreta protecció.
El mateix tracte haurien de tenir totes les noies i noies. El mateix estatus de confort i oportunitats, tot pagat.

Pressupostos. Ensenyament de franc i universal.
Mateixes condicions d’habitatge i confort que els progenitors d’aquesta noia somrient. Tots, tothom princeses i prínceps o tots cardats entaforats dins de contenidors de ferro habilitats com a aules deshidratant-se.
L’alternativa, de sentit comú, poder fer-ho en edificis sostenible i ben climatitzats.

Pressupostos per comandaments amb camps de golf per entretenir-se, contrastat amb nens i nenes vivint en la precarietat o la indigència.

Decreixement de la industria socialment improductiva. Productiva per a quatre espavilats o tenidors de grans fons, acumulant riquesa en hotels amb servents importats.

Cronos, la peli de ficció dels fets ocorreguts a la rambla de Barcelona el 17 agost de 2017, no la penso veure: per què?
.
La promo de cronos, és asfixiant com la de l’eclipsi, propaganda del govern per rentar-se la cara per les no-competències o incompetència d’interior, sobretot en afers de terrorisme.
.
Amb el temps, i amb tot el què s’ha publicat, i com ha actuat l’estat arribo a la conclusió i al convenciment, en resum, que va ser un atemptat -mig avortat- de falsa bandera, executat pels nois islamo-fanàtics de Ripoll, adoctrinats i convençuts pel fals imam-agent al servei dels serveis secrets de l’estat, i convençut en l’emblanquiment de les implicacions obscures de l’estat en aquell moment de desafiament d’alliberament nacional.
.
No tanca la ferida a les famílies, ni a la gent afectades, ni a la societat en l’atemptat del 17d’agost el 2017.
.
Cronos, com molts thrillers d’acció, amb rerefons de terrorisme o política, son ficció per distreure, inspirats en una realitat esbiaixada i manipulada per interessos politics de qui ostenta el poder, sigui del color polític que sigui, i que se’n beneficia cert sector audiovisual, per encàrrec, que s’hi presta, obtenint redits econòmics per fer bullir l’olla.

resposta a: “Al film ens demanem com és que uns nois catalans decideixen d’atropellar uns altres catalans”

El periodista Ali Lmrabet afirma que tothom se’n vol anar del Marroc:
.
Se’m ocorria com ara que, era pressió del regim marroquí pels acords de pesca, la nacionalitat espanyola als sahrauís o el gas amb Algèria.
.
Pel que llegeix-ho, i sembla versemblant, es tracta de tercers, un venjatiu i extern atiant la pobresa. L’altre, que li dona suport també atiant la pobresa, a casa seva. I al món, per on passa només hi ha runes, devastació i guerres.

comentari a : Ali Lmrabet: “Si han estat els serveis secrets, vol dir que ja no queda res”

No ho poden amagar, corrupció dels mandataris i dirigents politics, residencies de vacances i altres premis que no coneixem…
.
Tema:
Les invasions a les colònies espanyoles al nord d’Àfrica dels autòctons atiats, el colador…
Pressió per: Acords de pesca, autodeterminació del Sàhara Occidental, la nacionalitat als ex-súbdits sahrauís.
Per contra: Preu a pagar pels desnonats, pobres, menors en acolliment que el govern espanyol se’n fa càrrec com a delme de la corrupció generalitzada que resideix a Madrid que ells els hi surt de franc i que paguem tots. Especialment els Catalans acollint menors d’edat perquè els acollim alimentem i formem a compte nostre.
.
Conseqüències:
Els nanos marroquins o centre-africans, pobres, que han marxat de casa i han posat en risc la seva vida que són responsabilitat, primera, dels pares que els abandonen a la seva sort.
Dels governs corresponents. El marroquí que no els hi dona dóna els mitjans mínims de drets socials, rebre formació i sanitat pública, ni promoció.
Del descontrol de les màfies que ho atien fent negoci traficant persones amb el vistiplau per qui ha de vetllar per què no actuïn.
.
I a sobre de tot, les grans corporacions mundials, el capitalisme, països beneficats i extractors de matèria primera industrialment, petroli, minerals, que n’extrauen tota la riquesa a Àfrica, propiciant conflictes bèl·lics de màfies de dictadures, governants, generals o guerrilles…
.
I la ONU xiulant !

comentari a l’article : els tentacles tèrbols del Marroc que tenallen el PSOE

Sobre els forans que vingueren del sud i es quedaren construint els seus assentaments a les perifèries, que es varen quedar i els seus fills molts es varen integrar sent escolaritzats en condicions precàries gràcies a la bona voluntat de mestres, i persones que tenien consciència que es mereixien com a éssers humans ser tractats d’igual a la terra que els va acollir. on varen poder progressar i obtenir ingressos amb feines que varen obtenir-ne la capacitat aprenent sobre ell llocs on treballaven. Resideixen han nascut aquí, hem compartit l’escola i feines…

Alguns ens varen maltractar, ves a saber per què, potser sí que ho sé, per enveja, no es varen adaptar, ens insultaven i cercaven brega. Ho deixo aquí… Es mantenien Bàrbars.

El estrangers que vingueren de més del sud, cap els anys 80/90 van venir, es varen agrupar també a les perifèries on els primers nouvinguts els hi venien les cases. Despès han anat portant la família, s’han reagrupat i que han adquirit la nacionalitat de l’estat espanyol.

Vaig viure quinze anys a Rocafonda en uns habitatges de regim de cooperativa, austers, ben construïts i espais racionals. Al voltant, al barri, tot eren habitatges d’especulació, de baixa qualitat edificable i molts sense ascensor.

Al darrer temps que hi vaig viure vaig tenir incidents amb tota mena de gent, veïns del barri, que et punxaven les rodes del cotxe dins de l’aparcament, perquè el llogater no li havia assignat la plaça a ell, per exemple. O uns magrebins que varen instal·lar l’oratori al bloc on habitava perquè l’ajuntament que en tenia en regim de lloguer l’antiga escola bressol els hi va assignar. No respectaven el descans dels veïns.

Quan se’ls hi va advertir que les normes comunitàries internes de la cooperativa, que donava a tres carrers, eren que a partir de les deu de la nit no es podien fer activitats. Em varen tractar de racista. Em vaig queixar a l’ajuntament mostrant-les-hi les normes, que fessin un control de decibels. No varen venir mai. Governava, ja, llavors socialistes en coalició amb IC-V cap els anys noranta.

Algun botiguer que es va instal·lar al barri escopia directament al carrer des del seu comerç amb la mala fortuna que el gargall li anava a parar al vianant que transitava, en aquell moment, en plena cara. Molt fastigós

O els fills d’aquest col·lectiu, en banda, per la riera atracaven els nostres fils robant-los-hi els diners de butxaca, per l’autobús o el què fos Es mantenien Barbats.

Si no us agrada aquest enfilall, es perquè, possiblement heu estat massa permissius amb gent que no ha sabut apreciar on ha anat a viure.

Ara és casa seva, nosaltres residuals.

Tot això és l’algorisme d’avui, però el clima d’avui és causa.
El clima ha canviat a causa dels capitostos -morts d’ahir-.
Pretenien, i es van fer rics a costa d’explotar i d’exhaurir els recursos del planeta, i ens han deixat en el femer.

Llavors et surt el ximplet de X amb l’algorisme d’avui a la plataforma. Pànic planetari.
I-a corre cuita- s’inventa els bons de borsa amb la il·lusió per ser ciutadà marcià, muntant una gran estafa.

EM l’aprofitat !

Som éssers vius amb consciencia.
El sentit de l’existència és viure-la.
Aquí hi som de pas, de després del més enllà, no conec ningú que hagi tornat d’entre els morts.
El que tots sabem és que morirem.
Recordem els predecessors que ens han deixat, perquè els estimàvem o per què els admiràvem i pel que feien i pel què ens han deixat, els guardem i desem en la memòria.
L’espiritualitat és estar en harmonia, amb un mateix i en l’entorn on vius… Tot és u, tot és el mateix, àtoms en vibració.

ah!
Déu i els deus se’l varen inventar els homes que tenien por i ens varen posar la por al cos als demés amb preceptes i obligacions per civilitzar-nos, fins que bàrbars, conscients i rebels ens en vàrem deslliurar.

resposta a l’entrevista a : Albert Riba: “Al Vaticà són uns delinqüents”

– S’han de rescatar les companyies que no funcionen ?
– Si es fa, ha de ser amb diners públics?

La burocràcia , pel què sembla – i es veu amb molts casos- es desencalla amb “mordidas”? ( penso en cas de les mascaretes, l’Illa, com primer responsable, l’Àbalos i tota aquesta colla de vividors)

Em recorda el rescat bancari, fruit de la bombolla immobiliària, que encara cueja, i va deixar milers i milers de persones sense llar. Un frau a les famílies desnonades i desposseïdes del seu dret fonamental a l’habitatge i un frau a la societat en general, que va beneficiar els banksters.

Quan una companyia fa fallida, es fa un concurs de creditors, i en la liquidació de bens, primer s’indemnitza als treballadors, i despres als creditors, o s’arriba un acord per ser absorbida per una altra companyia, en aquest cas aèria.

comentari a  -clica l’enllaç- :  Les converses que acorralen Zapatero pel cas Plus Ultra: “D’aquí vindrà la picossada”

El problema és -si és que n’hi ha- és que un jutge és permeti el luxe de reobrir una causa i perdre el temps amb collonades d’uns pocavergonyes que viuen de l’erari públic, que una junta electoral els hi permet poder concórrer en unes eleccions presentar-se com a candidats, permetre’ls ser elegits, quan els seus ideals són de fotre la gent sotmetent-los.
I de retop, la despesa de diners manant a policies, gastant benzina, que també la pagues tu.
Tot plegat, ja coneixem la pudor, el tuf a circ mediàtic. Acollonir al personal, perquè ningú digui res, ni que sigui enfotent-se’n i riure una estona d’aquesta grisor del poder dels governs d’enterramorts, que ja els hi va bé, sigui per aquesta “no-causa”, per una canya de pescar o per cagar-se en l’himne del ocupant…

PS:
Si se senten al·ludits és que són fatxes.

Opinió-resposta a:                                                                                                                                                        Jair Domínguez: “M’hi refermo: quan vénen amb barres i pedres, potser que ens hi tornem”
Entrevista al guionista i escriptor, cercat aquests dies per la policia amb la intenció de lliurar-li una citació judicial

No recordo, per sort, els seus manaments, vaig apostatar i només vaig als temples per enterraments per respecte als familiars, no per creença, soc un reactiu amb les sotanes, siguin de la creença que siguin.
L’experiència que tinc de les monges del “sagrado corazon”, dels salesians i dels escolapis, perquè em canviaven d’escola, perquè el progenitor s’enfadava amb les direccions de les escoles on ens portava, i en totes elles fins que vaig poder estudiar de veritat a l’institut tenint com a professora l’Angeleta Ferrer i despres acabar el nomadisme escolar amb l’Elvira Rocha.

Als salesians “ven hijo” i et tocaven, com als escolapis, a veure aquests collonets, magrejan-te i és clar mai més et confesses, tot això al confessionari…
Cal reconèixer que alguns se’n salvaven com en Modolell o en Xirinacs.
Les monges fins els sis anys amb càstigs amb les orelles de burro i de cara a la paret o sinó al quarto de les rates… o a l’internat d’Argentona, junt amb les monitores de la “sección femenina” humiliant-te davant dels companys.

Tots a cremar malparits !

De capellans pederastes: què és primer, l’ou o la serp? – clica aquí : el meu comentari:

Trump, els yakees tenen interessos i són tant fatxes com els islamistes o en Putin, tots són despreciables. Tenen interessos personals, enriquir-se a costa dels demés – capitalisme- i sotmetre pobles i nacions, exterminant-les com també fa la Xina amb el Tibet… o Netanyahu amb el sionisme a Palestina, com va fer Alemanya amb en Hitler o Rússia amb l’expansió i domini de la gran Rússia soviètica. La historia recent, avui n’està plena d’exemples per hidrocarburs i política de domini o geopolítica en diuen.
Ah i les religions integrisme, una eina útil mal·leable per sotmetre com ho són les xarxes socials, amb distraccions continues…
La humanitat manipulada i sotmesa.

Hi ha un col·lectiu d’advocats que portarà a terme una demanda en contra de l’estat i conseqüències de les deficiències en les comunicacions ferroviàries de l’estat a Catalunya.

Cal apuntar bé:
Primer de tot de la manca de planificació, manca d’inversió, pressupostos.
Cal exigir responsabilitats a tots, tothom que tenen o han tingut càrrecs i responsabilitats tant polítiques de planificació, com pressupostàries, econòmiques d’inversions, tècniques i de seguretat.
I també als auditors, que no han fet la seva feina de supervisió tant del seguiments de les inversions necessàries com tècniques. Deixadesa.
Tots aquest motius són la causa del desgavell, el sistema de vassallatge piramidal.

#foraRenfe #foraAdif

una de les tantes noticies diàries sobre les deficiències de Renfe/Adif:  una de les tantes noticies diàries de sobre les deficiències de Renfe/Adif

Coma a Wuhan, origen de la pandèmia, que avui encara cueja amb el virus mutant hi ha interessos corporatius.

No s’acabaran, malauradament, les macrogranges que contaminen sense remei la terra, i els aquifers des de fa decennis on els pagesos que els engreixen atrapats en aquest femer.
Les grans corporacions, de porcs, que mencioneu amb els seus tripijocs -que venen de lluny- primer amb els falsos autònoms i amb les E.T.T. que inspecció de treball fa ulls grossos, des de sempre, per interessos obscurs o no tant en benefici de les grans corporacions amb noms i cognoms, de ponent i l’Aragó…
Milers i milers de garrins sacrificats per escorxar propietat de les grans corporacions, si s’infectessin, indemnitzats amb diners públics.
Milions d’Euros en perill en una industria, com el turisme , que només beneficia a uns pocs i precaritza a moltíssims, vinguts d’arreu, amb sous de misèria, immigració de mà d’obra sense qualificació.
Ironies del capitalisme.
Tot pel PIB !

comentant : la pesta porcina africana 

Sobre la justícia al cas Pujol o del què sigui. No hi han arguments jurídics, només polítics -i corrupció- per mantenir la supremacia de l’estat.

Des de que tinc consciencia, que sóc conscient política i socialment, implicat o no, sempre he tingut i continuo tenint, i ara més que mai, des del darrer intent de desfer-nos de l’estat, empresonats, conscient, de tenir llibertat vigilada amb la il·lusió de divertiments, la recreació contemplativa de la natura, culturals; literatura, música, cinema, fotografia i altres arts que engresquen…

I al cap i a la fi, pel què fa a la política i tot el seu entorn, que ho mou, el què compta són els diners, “qui té duros fuma puros, qui no en té fuma paper”.

Com voleu que els nanos s’ho prenguin seriosament, se’ls hi enrefot tot, la seva pàtria són els diners, que és el què han aprés, a consumir.

Que l’estat rebenti, i la humanitat ho superi. !

resposta a :Cinc claus per a entendre el judici contra la família Pujol

Ahir una persona em parlava de Ernest LLuch, dient-me que era una bona persona i reprovava haver sigut assassinat per ETA.
Li deia que tenia sentiment contradictoris, que sí que era una eminència com a professor i intel·lectual i segur que era bona persona, però que per una altra part i després de rellegit la seva biografia, perquè només tenia en la memòria i recordava que havia sigut ministre de Sanitat del govern Gonzalez quan tenia lloc tot l’enrenou dels GAL, la guerra bruta de l’estat per aturar ETA, per comptes de parlar i negociar i posar punt final al conflicte, i en canvi el govern de l’estat actuaven com autèntics terroristes.
I, la paradoxa de la persona, d’Ernest LLuch, és que havent estat represaliat, primer pel franquisme, després ho fos pel mateix partit socialista com a portaveu per negar-se a donar suport a les esmenes a la LOAPA i no obstant, anys més tard, en va ser ministre de Sanitat.
En un míting al país basc escridassava a ETA pels atemptats, i anys més tard va ser assassinat a Barcelona.
Em ve a la memòria, en l’acte multitudinari de protesta per l’assassinat, i amb tots els polítics que comandaven el país, govern i oposició al capdavant, la periodista Gemma Nierga que reclamava públicament als polítics, “vostès que poden parlar, parlin”… Va ser agosarada.