Des de sempre, l’imperi de la llei, és el seu relat. Feta la llei, feta la trampa. Si cal arrissar-la s’arrissa i ja tenen jurisprudència. Fins aquí la llei. Poden fer el que vulguin i quan vulguin.
La col·laboració de jutges autoritzant escoltes, l’espionatge és donar patent de legal a fer el que vulguin i quan vulguin.
Els agents de l’ordre de tot ordre, tenen patent de cors. Tenen protecció legal.
No sols espionen politics i professionals, sinó que espiant obtenen informació, dades de tota mena de gent i corporacions. Obtenen dades d’empreses i de tota mena, segons el seu ordre i sistema, això és espionatge no sols polític i social, sinó també econòmic i industrial. Fan i desfan a conveniència. Ara bé, d’alguna manera també ho fan totes les plataformes digitals i les dades les poden usar segons convingui per usos comercials o socials, posats per exemple per un currículum allà on sigui. El negoci rodó el té qui ha creat el programari espionatge de malvare. Ho saben tot de tothom i de tot. Gran poder d’un estat petit poderós fins hi-tot nuclear, sustentat geogràficament sotmetent en regim d’apartheid, des de fa mes de setanta anys la nació on ha ha assentat el seu estat. Negoci doble rodó, venen el seu bitxo tecnològic per un costat i n’obtenen beneficis d’us estratègic inimaginables per l’altre.
nota:
L’article, la opinió i els comentaris de l’editorial donen voltes al que sabem des de sempre, som en una presó, que segons el règim deixen sortir a prendre el sol i xerrar, segons la mordassa que apliquin… Empresonats sobretot, per què els dirigents electes volen dirigir i no acompanyar a qui els ha escollit.
Primeres impressions, pensaments sobre la guerra, desplaçats i refugiats.
Els corredors humanitaris amb destinació desconeguda a repúbliques russes, a part de ser ostatges de la guerra, són presoners del règim autòcrata, sense garanties de llibertats com el programa, que serà global, dissenyat pels xinesos amb crèdits socials de bona o mala conducta per tenir controlada la població autòctona i forana.
Entretant els ocupants, aprofitant-se del pastís de recursos de tota mena, agrícoles, energètics o minerals. Espoli.
Estic sense telèfon mòbil, coses de la tecnologia.
Després d’una sèrie d’incidents des de dijous al migdia, i fins al vespre o sigui unes sis hores el meu operador em va deixar sense dades. Posat en contacte amb el servei d’atenció al client, em varen passar al servei tècnic, aquests em varen dir que hi estaven treballant per arreglar la incidència. Varen reconèixer que tenien un problema amb la franja de tarifa de gigues, -que els meus coneguts- amb aquest operador amb la mateixa tarifa vàrem tenir. Un cop restablert el servei, vaig poder enviar les imatges del esdeveniment – :Pacte, de la trobada dels presoners politics des de la plaça major de VIC. Em van trucar per telèfon des de l’operador per si tenia el servei de dades restablert. Afirmatiu, gràcies, bona nit. L’endemà a mig mati em varen tornar a trucar, -molt diligents- per reiterar la mateixa resposta; sí gracies, tinc dades.
Al cap d’un moment em vaig crear un nou perfil d’Instagram per poder activar-me professionalment – Networker– m’estic creant perfils professionals per vendre productes a la xarxa, en línia. Tornaré a treballar, – jubilat actiu– perquè amb la congelació i retallada que vindrà de pensions, a part que no arribo a final de mes, no estic disposat a demanar Bizum’s als meus.
Resumint; se’m va activar una contrasenya al mòbil, no sé si es causa d’això, pel tema de dades o per un hacker, al estar exposat amb les dades des de l’operador, un misteri. Tot el què ha seguit després ha set un desastre.
He hagut de reiniciar el terminal i per tant esborrar totes les aplicacions o sigui dades i acte seguit em demana que activi la contrasenya de configuració del terminal, –el mòbil-, vinculat el numero de telèfon i em dona error, o sigui que tinc el terminal bloquejat. Hauré de tornar a la botiga que m’ho està intentat reparar, perquè ha de contactar amb el fabricant. Vaja merda.
Es va activar una contrasenya, –sense que jo l’activés-, que és una manera de inutilitzar el terminal. És un misteri que em costarà molt possiblement, segur, un nou mòbil perquè vaig vincular el terminal amb el meu numero de telèfon per si el perdia o me’l robaven i ara que intento recuperar-lo no puc. Respon l’aplicatiu que la contrasenya que hi vaig posar no és valida. Arribats aquí ja no en tinc idea. He treballat en telecomunicacions i em semblava que hi entenia una mica. Perplexitat. No voldria pensar malament, però, se’m acut una nova estratègia de consum, una nova modalitat d’obsolescència programada. Els telèfons mòbils estan pensats perquè te’ls canvis cada dos anys. Els terminals els fan robustos i durables, l’aparell, -el mòbil- en si. Però em fa pensar que en les actualitzacions del programari, hi introdueixen el seu final programat. Obsolescència digital programada. Amb un senzill cas com l’exposat, via contrasenya, patró o empremta digital. El negoci no es pot aturar. Continuar venent i consumir terminals o no?
…sobre l’article de na Marta Rojals, @replicanta_ (https://www.vilaweb.cat/noticies/oferir-en-sacrifici-la-gent-gran/)
Mira no me’n puc estar, en aquest drama hi ha molts lladres. Els calers que s’hauran embutxacat immobiliàries que hi ha darrera les residències i els bancs que les sustenten, -com sempre- que s’han apropiat, com ha fet i fa església d’immobles, propietats a compte de suposades cures varies -però no tant- materials i espirituals…
ah! i l’estalvi en pensions….
Qui fa les cures, precariat, -com sempre-, mal retribuïts per la feina, en condicions laborals per investigar, – eh! departament de treball !!-
Se’m acut que ha set un genocidi per abandó. Se’ls jutjarà pels morts.
Fins ara teníem entès és que si has passat el coronavirus, tens anticossos i per tant no el pots transmetre i estàs immunitzat, també, sembla ser que aquest virus malparit, viu i es reprodueix i per tant ataca les cèl·lules que regulen la tensió arterial, coagula el flux sanguini, malmet el fetge i els ronyons , aturada cardíaca, ictus…
sinó ja no s’entén res
ara, sembla ser que amb antibiòtics i antiinflamatoris es cura, per aquest motiu han activat la desescalada.
Ep! Però ningú n’ha dit res que fins ara l’havien cagat amb la majoria, de tractaments. Anaven perduts, no sabien res. Ha costat 30.000 morts… Ha, sigut a partir de les, autòpsies, que ho han descobert.
Qui més estaria afectat per les mascares, i per tant no cal portar-les, segons les darrers informacions del govern són els esportistes, al·lèrgics a les mascares i gent amb problemes d’ansietat…
i asclar amb tant de caos d’informació i desinformació…
caldria contrastar-ho !
(també s’ha publicat a: https://romanidemata.wordpress.com/ )
Un dia escriuré sobre els pink-micro, la percepció, la revolució del pensament, el poder de trencar-ne estructures, la consciència que de què és al·lucinació i no preguntar-se més enllà del què hi ha, el coneixement.
ah! i les vertiginoses baixades del tobogan. El retorn.
El primer no sabia dono venia, me’l vaig prendre de la ma d’un company, li vaig fer confiança, vaig estar-me 12 hores sota un arbre assegut veien com passava el dia, contemplant al campus de l’Arsenal, a la Universitat. Perquè i com hi vaig anar a parar, és un altre capítol que ja lligaré més tard o vindrà lligat per un altre. Cosir relats.
Vaig viure, entendre i comprendre el què és la percepció, d’una manera sobtada, bèstia. Com un agent químic et pot desenvolupar la percepció sensorial, la vista la oïda distorsionant la realitat i entrant en un dimensió més enllà de la que tenim, sense aquest lisèrgic.
No li dones voltes, no pense o penses massa en la realitat que vius. Un xoc d’imatges i percepcions, la Cultura, el què has après i el que veus que no té res a veure, que vols interpretar. Bogeria. Revolució en el pensament. La ment et diu una cosa i la raó la vol relativitzar. Trencar estructures, trenques dogmes, ensenyaments, traspassant el temps i amb una maleta escassa de pocs coneixements, de pensaments fossilitzats, encara tant jove, pensaments místics. Consciència de que ets un esser viu i tens capacitat de raonar. No intentes obsessionar-te en comprendre, perquè no entens res, ets i és un viatge estrany. Preguntes que no tenen resposta en un moment en uns instants que són hores i et semblen una eternitat. Relativitat on el regne és l’extrasensorialitat, no domines res, no en saps, pots, no tens cap guia de viatge. Comença el tobogan, encara et sents flotar, quan te’n adones on ets, i que fas et poses en marxa, comences a caminar, camines i tornes a la quotidianitat que t’espanta, al·lucines, te’n adones què has estat en un món real, des d’una altra perspectiva, et un altra i tornes, retornes i saps el què és una al·lucinació. Camines, el carrer i els semàfors intermitents són de llums intermitents, però veus de furgons de la bòfia, no ho són però la ment t’enganya, al·lucines, saps que no són, ho saps i et rebel·les a fer cas a la ment, el què la ment et vol fer creure. Tens por i imagines. Et relaxes, no et preguntes, no vols preguntar-te més enllà del què hi ha, ets conscient que és una al·lucinació. Camines vacil·lant, no saps com però trobes refugi a casa de coneguts, l’instint t’hi porta. T’expliques et fas entendre, necessites descansar. T’ofereixen té, t’acomoden en una cambra amb una espelma de perfum i llum tènue, poc a poc t’adones que estàs a segur. Veus somnis, d’imatges elèctriques i colors llampants, geometries extraordinàries, taules d’escacs, romboides, còmics, llampecs i dibuixos animats. Amb el temps els reconeixes en la peli Yellow submarine. S’havien fotut un trip.
Una cosa et porta a l’altra a la cerca del coneixement, l’auto-coneixement el viatge interior. En passar les hores i els dies aterres de la vertiginosa baixada, -del component químic adherit-, l’speed, el tobogan s’acaba. Retornes. No et sents com abans, no ets com abans. Havies traspassat una porta que molts malauradament no n’han tornat.
J -Imposant-me rutines. Llegir i escriure, comentar per aquí, per allà i més enllà que passa en el dia a dia, sabent que això va per llarg, que fins a 1/2 de Juny no podrem sortir amb garanties, que potser fins a la tardor, amb sort, potser tindrem una vacuna, i sinó tancats una altre vegada tot l’hivern. Fent videoconferències. Sort en tinc de poder sortir per imperatiu de salut, risc-benefici, els cardiòpates i d’altres amb patologies necessitem sortir. Veure reportatges, documentals i pelis. Llegint i contestant molts missatges amb gent que no parlàvem gaire i passant-nos informació.
Cagant-me en el règim i recordant el què em deia un amic fa pocs dies, que semblen una eternitat, que potser la gent ara se’n adona amb el confinament el que representa estar tancat en una cel·la d’una presó, com es viu la privació de llibertat i l’acotament d’espai, i recordar que és sentir-se lliure.
passat el març marçot,
confinat i a la vora del foc,
ja som a l’abril i esperant el maig,
cada dia un raig,
si celebres Sant Joan, ja ets a l’estiu,
tota cuca viu i…
pardal enravenat no tem a déu.
apa adéu !!
#ditesconfinades
#ditesenllaçades
( publicat també a : https://wordpress.com/post/romanidemata.wordpress.com/1307)
+ Sempre em passa el mateix. Em trobo amb erudits, que escriuen mol bé, que parlen molt bé. Però que es trobem amb mi. Que”sento” tot el que dius, tot el que escrius. Però a la fi, és acció i pensament harmònic? Bé, seguint. No canviïs, sigues tu ! Ets com gairebé sempre. Un nen que no vol créixer.
-Tenir el nen, sempre amb tu, i poder ser un adult amb consciència és un afalag. Gràcies. M’entenc bé amb els néts, quatre, que ara només puc veure i parlar amb ells per videoconferència.
…i un altre dia de confinament
Sort. que he vist, la magnifica musica que m’ha acariciat amorosament els meus sentits.
+ Èpoques úniques que m’omplen tots els sentits de plenitud. Art. infinit per infinitat d’artistes que fan que sigui tot possible a la mirada. Tenim de tot i per tothom. La natura! Perquè no gaudim del que tenim cuidant amb amor el seu aroma, el seu perfum i en canvi ens n’apoderem ! Cuidar en la vida, es meravellosa passi el que passi. Sóc partidària de l’amor incondicional. Supera tempestes i també com no, els plaers infinits de la música.
…i un altre dia de confinament
+ Adéu no, fins aviat. Això només un avís ! “El virus hi és fa molt de tems, només canvia de nom”. Ara en veiem els efectes, però les “infermetats”ens van calant dintre nostre, poc a poc silenciosament. És universal, hem de morir. Però estem preparats, educats pel benestar social i econòmic. Únic poder d’aquest món ! El dimoni, la temptació del ser humà, i a la fi la desgracia. És molt més fàcil. Però per què no ens parla de que la vida és un segon i la mort una eternitat?
Tenim de tot i per tothom. La natura! Per què no gaudim del que tenim, cuidant amb amor el seu aroma, el seu perfum? I en canvi, ens n’apoderem de la poderosa natura! Què més volem?
– Estic desxifrant la conversa, perquè els punts em despisten i haig de rellegir-m’ho 🤔
+ Sento el que escric.
– Jo també escric el que sento, sentiment, pensament, paraula, escrit.
+ Saps el què m’agradaria? És escriure sobre paper, com abans.
– Jo ho faig cada dia en una moleskine que em va regalar la meva fillola, sempre hi prenc notes.
+ Per que no són savis. Jo vull aprendre dels savis, així. Que bé, tens una gran disciplina.
…i un altre dia de confinament
(vídeo de Òmnium Cultural, de l’acudit dels militars, saben aquel que dise… )
+ Seria millor començar pel final, no?
– A què et refereixes?
+ Doncs el final, ve d’on sempre ve. No és un acudit, és real.
– No et pillo, ara m’has agafat que no sé de què em parles, potser sóc, justet.
Ah! sí, ara, del vídeo de denúncia.
…i un altre dia de confinament
– Com estàs?
+ Sortirà el sol aviat.
– Espero que aquesta merda no duri gaire temps.
+ Tant és, home! Mestres no duri dintre teu.
– Em quedo estorat per les teves respostes, em deixes que per uns moments haig de rellegir i pensar el què em dius. Comprendre’t i entendre’t. Estic gaudint de veure les fulles de l’arbre de la plaça de davant de casa, veure com cada dia es fan més grans, un timelapse lent…
+ Ets un privilegiat, veus?
– Medito matí i vespre, normalment ho faig al matí, però ara necessito relaxar-me tranquil·litzar-me, tantes hores a casa em neguiteja, encara que faig exercici, escric, escolto música i des de fa dos dies xerro amb tu, a part d’altres persones que potser ho faig menys sovint.
+ Pitjor seria que davant teu no les veiessis.
– Si, encara tinc ulls per reconèixer la bellesa.
+ La bellesa és bellesa. Re-connexió o no.
– Constato que si tens la bellesa a dins la reconeixes a fora. Aquesta és la connexió, oi? Ara et deixaré un rato, però em pots parlar quan vulguis, vaig a sopar, una sopa de porros amb pastanaga, ceba i patata…
+ La bellesa interior és fruit de l’elaboració a través del temps. Difícil, única, generosa cap a l’exterior.
– Sí. Bona nit, cuida’t. Ah! Si t’interessa, ho cabo de publicar: el temps que passa, passa
+ Sublim, únic.!
No veus? A partir d’ara s’ha d’anar així per la vida! Després de la caiguda ve aquesta primavera, teva.
…i un altre dia de confinament
– Visc entre l’optimisme, l’esperança i el temor de la onada que ve.
+ Dona la mà a l’alegria. A l’optimisme i deixa enrere el passat per oferir-te un present! El temor bloqueja totes les il·lusions.
– El present no el puc obviar, del futur, no en sé res, però avui em crea neguit.
+ T’agradaria ballar oi? Acompanyar oi? Doncs, balla! Tingues coratge, no perds res i deixaràs de dubtar. Fe en tu mateix.
– Somnis, il·lusions i fantasies, tot és mental, i els sentiments també hi van lligats, allò que diem, però sovint oblidem. Sentiment, pensament, ment i cos. Ballo cada dia.
+ No pensis per tothom. Tens por a expressar els teus sentiments, perquè ets “mental”. Tens una cuirassa. Però amic meu, no hi ha res impossible. Balla, balla i sobre tot sent. Mestres fas. Obra, obrat!
– Crec, que sóc transparent, que mostro el què sento i penso i faig.
+ I no perdis un minut amb racionalitzar aquests moments.
– Hi ha moments per tot. Desig de sentir, sóc molt epidèrmic, de contacte.
+ Pateix de “0” Parteix, però. Bé, si balles així. Si és així el teu fort intern. No tens cap problema. Com deia el meu pare. Que va anar-se’n. Hi ha homes grans, joves i homes joves, grans.
– Ostres quin físic i ment més forta ! Sí, jo em sento jove, a vegades narcisista i d’altres edipià i d’altres vegades vulnerable.
+ Si penso de vegades que els guarnits, els narcisistes que mai acaben Es perden o no saben veure la senzillesa del voltant, del dia, dia.
– Fa un any i mig, vaig emmalaltir. Ara vulguis o no em cuido i molt, físic, mental i emocional amb el que faig i amb qui em relaciono. No he perdut la meva sensibilitat, l’enfoco en la imatge i la fotografia. I tu?
+ Què fas amb la teva lectura? Admirar el que tu no tens? Qui és millor que l’altre? Enriqueix-te.
– Visions de la realitat, des de la ficció i com l’expressen els que escriuen, que no deixen de mostrar-se ells mateixos mitjançant els seus escrits, les seves inquietuds. No sé si m’explico. Quan algú recrea, s’expressa com la teva germana mitjançant la pintura o d’altres amb el què fan en la seva quotidianitat. Hi ha moments que tinc la sensació, i no et vull ofendre, que m’estàs renyant.
+ Si. Només per la raó que tens molta voluntat, però potser tens excés d’informació. I la teva? I tu?
– De fet tinc una idea de tu, des de molta distància en el temps. La gent en essència és com és, però com dius, s’enriqueix i creix. Et recordo de com eres fa anys, i més del darrer dia que ens vàrem trobar al tren, ara deu fer uns cinc anys i ara t’escolto pel què m’estàs dient.
+ Què depara la teva vida? Per què no practiques els teus desitjos? Per què renuncies? Melancolia, es potser el que et queda?
No et renyo. Tot el que fas és bonic. Però tu tens el que vals.
– Cert hem de desconnectar de l’excés de informació i desinformació, i saber triar el gra de la palla Estic escrivint la meva cronologia, el que he viscut i les sensacions amb la perspectiva del temps, ara. És un divertiment i a la vegada estic actiu. Potser em vaig perdre estimant algú, per ella jo no era tant importat, no vaig encertar. Què vols? Em vaig deixar portar per les sensacions, aquella persona que m’atreia, m’agradava. Després he perseguit en altres relacions poder sentir allò que sents quan estimes. No és en abstracte com t’he dit, sóc i em reconec sensorial i epidèrmic. M’estimo la gent que m’arriba, que em fa sentir, que sent amb mi, generosa. Que sentim. A vegades he estat possessiu, d’altres absorbent i d’altres també distant. He conviscut amb persones, totes elles diferents, cadascuna tenia i té les seves inquietuds i sentiments, sovint coincidents fins que són divergents i s’acaben. D’altres són distants. Viure.
+ M’he equivocat. Sento que t’hagi despertat!
– No passa res, vaig a descansar tard. Bona nit.
+ Bona nit.
– T’ho pots creure o no, però quan m’has trucat estava mirant els teus missatges, tela eh?
+ Això et farà descansar be!
– Una abraçada, mama, ahahah. Per cert, una curiositat quan és el teu aniversari?
+ Vols saber l’edat?
– Dic l’aniversari, no l’any. Cuida’t. M’agrada parlar amb tu.
+ Estudies o treballes?
– Dissenyo i no treballo.
+ Tu t’entens bé amb tothom. I amb tu?
– Sí sóc molt xerraire en general, acabem sempre rient amb la gent.
+ Riure és lo més sa del món. Que bé!
– Bueno, arribats a quest punt, espero veure’t algun dia d’aquests en persona. Ostres, però això sembla que sí, que va per llarg, diuen informes de la Generalitat que fins a mitjans de juny… O sigui que tela marinera. Bueno petonets i saluda la família si els veus.
+ I la vacuna?
– Ens ficaran aquell i medicament d’aquell senyor, d’aquell doctor de Marsella que està fent proves amb la cloroquine. Ara tanco, descansa bé.
…i un altre dia de confinament
+ Penso… que puc aprendre moltes coses, i entendre més encara Les sensacions les emocions, encara s’eleven al màxim, amb això sí, sé amb dificultat de la distància. Però ens valora enormement, amic meu. Sortirà la llum i brillarà encara més.
– Bon dia. Avui, com tu em desitjaves, he descansat, bé.
He somniat que estaves en el teu jardí a casa teva en un racó, no sé si tens jardí o no, estaves en un racó, que no et veiessin des del carrer, prenies el sol allà, perquè no et veiessin els policies que vigilen el confinament.
La vista ara des davant de casa. Les fulles de l’arbre creixent cada dia una mica mes…
T’envio aquesta llista meva per escoltar i ballar si et ve de gust; guingueta de fusions
+ Bon dia! M’ofereixes un mercat tan bonic que no sé per on començar!
Jo he somiat que era a la platja, a la sorra i venies cap a mi, i quasi no ens dèiem res però hi havia una connexió plena. La millor sense paraules ! El mar i jo i tu. Érem una línia d’amor incondicional. El somni. La vista és de seguir al teu aire És acollidor. Mentre no sigui de confort, no.
– Ho farem segur, a la platja prenent el sol nus sobre la sorra.
+ Ja estem nus, ara. Potser tu com mai.
– Sí, ens hem despullat, en hem mostrat.
+ És el principi d’un horitzó sense límits.
– Seguim, des de quan estudiàvem han passat 46 anys !
Com dius, sí, ara, un principi un horitzó sense límits amb les paraules…
+ Si potser. Sort que podem ser vius i agrair a la vida seguir encara millor amb sabiduría i donar importància a les petites coses que compartim amb alegria. Sentir-se vius no és el mateix que viure.
– M’has dit una cosa molt especial, m’has mostrat els teus sentiments, doncs si.
+ La teva bellesa és dintre teu. La teva ànima i el teu cos són un. Això és el que et dóna forca.! Coratge, ser com ets.
– Qui la reconeix, connecta, em fas sentir, còmode i a gust.
+ El teu passat sense dubtes noble, és el present. Què ofereixes. No d’altra forma.
-El meu passat hi ha ombres i claredat, només tinc el meu present.
+ Si asclar per això ets qui ets. I estàs com estàs, crec que és molt, molt bonic. La teva porta oberta, els sentiments sense mida. Sense por. M’agrada que sigui així. Això no s’oblida mai! No té definició, no sóc el què faig. Sóc el que no faig.
– I tu com ets?
+ Veraç. Sóc el que sento. Sempre, i faig el que sento, sigui el què sigui amb molt amor i alegria.
– Amb tothom? Sempre així ?
+ No vull definir-me perquè et defineixen.
– Intel·ligent, és intel·ligent això que dius.
+ He fet moltes coses creatives, i no tant, ara vull viure.
– Podem compartir-ho.
+ El temps és or.
– El temps, em sembla que no té temps, és la percepció que en tinc, però quan tens afinitats amb algú, profundes toques el cel i deixa d’existir. Només tinc l’ara.
+ Veig que no m’equivoco seguin-te.
– Desitjo fer realitat el teu somni de trobar-nos a la platja i sentir-se vius.
+ Jo sóc aquí.
– I jo aquí i espero veure’t, ben aviat.
+ No entra en el meu diccionari quan són paraules que venen de dintre.
– Vaig a dinar, val? Connectem…
+ És hora. Falten flors.
– Les tinc a fora al carrer. No tinc balcó, només tres finestres i un terrat.
+ No passa res, tens un bon espai per menjar amb tranquil·litat, tens més que suficient amb tu mateix, a l’espai li dones vida tu. És net. És mol bonic.
– Trobo a faltar la casa que vaig haver de deixar a Mataró. Sobretot trobo a faltar el mar.
+ No el trobaràs a faltar mai més.
– Espero que et pugui portar a casa i fer excursions pel voltant.
+ Valoro el que m’ofereixes. La felicitat no depèn del que tens, sinó de qui t’acompanya. No ens han ensenyat a saber perdre sinó a ser triomfadors! No és així.
– No hi havia pensat en això.
+ La feina mes difícil és trobar la fortalesa anímica per comptes dels rols socials establerts.
– Jo era autònom. Els hi vaig aportar molts diners a hisenda en concepte d’impostos, per cotització em paguen molt poc en relació a el que vaig contribuir a les arques públiques.
+ Ets poderós, no lamentis res del que fas o vas fer, al contrari reafirma’t amb els teus actes. Actes ! Vaig a dinar.
– Bon profit
+ Cuina feta per tu ara (Es veu una foto del dinar) Senzilla com tu.
– A l’esquena de la taula que has vist
+ Pots fer un petit arreglo
– Dina i després m’ho expliques.
+ Si
– Ara escolto això, també per tu, si vols : Ólafur Arnalds – Living Room Songs
+ Es una música que denota un estat de tristesa. Profunda, única. Els instruments clàssics, i els seus músics, transmetent el més profund. És un estat místic, on tot és plenitud.
– ja sóc a casa, m’ha passat la tarda volant, he anat a fer un volt, tot desert i a 6’5°, tinc ganes compartir moments amb tu, fer passejades per la natura.
+ Ets transparent, així m’agrada! On s’està més bé és a casa, quan te la fas teva.
– Vaig estar 6 mesos de nòmada, a casa d’amics i quan podia hi anava a la meva a fer arreglos, fins que m’hi vaig instal·lar a partir de la primavera de fa sis anys. Ara també es casa teva. T’agrada caminar, oi? Doncs tinc uns amics que tenen una casa preciosa a les afores de Peralada que podem anar-hi quan vulguem i més molt més…
+ Gracies per ser generós, em recordes a mi.
– A tu, per ser com ets, per obrir-se i permetre’m sentir-me còmode, confortable… Ara sentint música.
+ Els que et donen benestar i calor.
– Vols fer d’àvia?
+ És maco aquest paper
– Tu, tens nets o netes?
+ No de moment.
– Em vas dir que tens una filla, oi?
+ Si. Però no te fills encara. Li agraden molt per això.
…i un altre dia de confinament
+ Jo no tinc costum de tindre por. No sé perquè em llegeixes tant bé, costa arribar-hi. Sembles molt romàntic.
– Faig l’esforç d’entendre el què escrius i el que em dius. Empatia.
+ Jo sóc totalment d’aquesta època. Perfums d’espais preciosos.
– Potser t’idealitzo.
+ No dubtis. Si sents és el cor que guia, no la ment.
– Si això és ser romàntic, doncs ho sóc, però em reconec, auster i a vegades brusc.
+ És un incís per dir-te
– Què?
+ No valoro el romanticisme, si els sentiments autèntics. No la màscara que ho rodeja. Em valoro i els altres han de fer el mateix. Això és una lliçó.
– Hi ha moments que no et capto
+ Això és un WhatsApp, no te’n oblidis. Però ho fem molt bé.
– El que no entenc i em despista, és perquè tecleges el punt per comptes de l’espai.
+ Si, tens raó. No ho tinc en compte.
– Haig de fer l’esforç de desxifrar i endevinar el que m’estàs dient.
+ Ho sento intentaré fer-ho millor. Si no entens, fixat en el concepte.
– És el què faig seguir el fil de la conversa, diàleg que dius tu. S’ha fet tard, et deixaré per ara, m’agradaria estar amb tu, ja t’ho he repetit moltes vegades, t’abraço.
+ Bona nit, descansa
– Ens trobem en els somnis
+ La nit i la seva. L’esplendor de l’univers. Per tu.
…i un altre dia de confinament
– Bon dia. Gebrat. El sentit de l’existència, gaudir la vida.
+ Sí, però com?
– Doncs fer, el que est fa gaudir, que et fa feliç, que t’omple.
+ Potser aquesta introspecció, aquest ermità ajuda a veure-hi clar. Els verdaders sentiments han de fluir. Aquesta és la lliçó.
– I si ho pots compartir de puta mare, els sentiments sempre hi són hi ha gent amb qui els pots sentir, d’altres que no vibres i d’altres que t’hi mostres distant perquè no t’arriba.
Avui m’he llevat a les set del matí, he descansat, lo just, he somniat amb gent que ja no comparteix-ho res, però somniant d’alguna manera inconscient els fas viure.
+ Però patir, l’enyorança, fa veure el què tens i apunta això, res més.
– Important
+ Sí
– He meditat, m’he connectat a les xarxes, per veure què diu la gent, he conversat amb gent virtual, també amb coneguts, amics i familiars per WhatsApp i per Telegram.
+ Molt bé.
– He parlat al migdia amb en M i m’ha fet saber que el Gobierno de Espanya no dona cap ajuda, només ha gestionat amb els bancs crèdits tous, tot és mentida, son uns impostors, han prioritzat l’economia per comptes de la salut i el benestar de la gent i cada dia hi ha més morts.
+ Si es reforcen i si tenen fe, es menjaran el món. No són víctimes, són triomfadors. Sempre és el mateix, qui ha de canviar d’actitud ets tu.
– Per això hi ha l’exercit al carrer, perquè hi haurà una revolta de dimensions que ningú pot preveure, fan propaganda de que netegen, que munten hospitals però hi ha moltíssims hotels buits. són uns farsants…
+ No és infantil, es així, sempre traicionant, enganyant, no hi ha justícia.
– Doncs sí, et preguntava per tu…
+ No ara, mai. Però si víctimes. Tot és superable. Et posa a prova, mesura el teu nivell intern.
– Ara estic sentin això; Donald Fagen – I.G.Y i et deixo un ratet, me’n vaig a dinar, val ?
+ Molt bé.
– Ets concreta, sintètica, en poques paraules dius molt i concentrat. Ja tinc ganes de sortir de l’ermita i gaudir de la teva companyia, real. Cara a cara, fa massa temps que visc aquí sol i ja en tinc prou.
– Com va? (una fotografia on es veuen uns llapis de color i uns altres de grafit, per dibuixar)
+ Quina alegria veure un altre cop aquests llapisos ! Aquest, recorda el què s’han perdut els mes joves
– Saps què? Hi ha un dia que deixes de dibuixar, perds el traç i per recuperar-lo costa moltíssim, jo dibuixava de memòria i ara en canvi em costa molt.
+ Potser no és bo forçar, no deu ser el moment.
– En canvi amb les fotografies, em defenso bé. Si tens ganes i elusió, faràs sigui el què sigui. M’estava entretenint
+ Molt bé.
– Aquest dibuix és per tu, si em dius l’adreça te’l envio per correu
+ Què és, un desert.? És maco.
– Si, Encarna recordo les bronques que us fotia en Trepat a vosaltres dues i a unes noies molt pijetes de Badalona.
+ Per què no escrius poesia? T’expresses molt bé. Si no és un llibre, contes per nens o adults. Això m’ha agradat.
Però em va fer traure les ganes, per això diria que un mestre ha de ser, per mi, estímul, resposta !
– He escrit alguna cosa que potser d’en pot dir poesia, fa anys. Al meu bloc Generació… a VilaWeb, ja et cercaré enllaços.
+ Però potser ara la poesia és un cant a l’alegria. Amb això la gent és agraïda.
– Vaig crear un llibre-joc pels meus fills, ara té els esbossos per quan pugui faci les il·lustracions en digital, el té perquè el treballi.
– M’envies l’adreça?
+ Què vols enviar-me?
– Això et vull enviar. (un dibuix a mà alçada, on s’hi veu un desert i el pas-partout és el mateix paper, plegat)
+ Ningú ho enviarà, potser.
– És mida de carta, es plega i hi cap dins d’un sobre. Correus és un servei essencial que encara funciona.
+ Quin tipus de poesia feies?
– Ja t’enviaré els enllaços, tu mateixa veuràs i podràs valorar. Si els trobo a l’ordinador te’ls puc enviar per correu electrònic. Si és que fas servir l’ordinador, és clar.
+ De vegades.
– Aquest és el meu correu… (aquí el correu)
+ És el teu.
– Si m’escrius, em pots enviar un correu i t’envio els enllaços els originals de les poesies.
+ Si
– Ah! Si cerques a Google el meu nick, trobaràs tot el que tinc publicat, t’aconsello que ho facis des de l’ordinador.
+ Ja miraré.
– Estàs bé?
+ Sí, estava parlant amb la meva germana que coneixes.
– Ara sóc al carrer que vaig comprar una cosa que em fa falta.
+ Et donaré el meu correu, si vols. Sàpigues que no sóc massa d’aquest planeta. No utilitzo gaire les redes socials. Mòbil i ordenador de vegades. Quan comenci a escriure et diré, potser el que costa més és començar, no?
O potser faig “critiques”, se’m dona bé. Disculpa però ella necessitava parlar amb mi, desprès no té cobertura.
– Quan arribi a casa contacto amb tu, val?
+ Si
– Hola ja sóc a casa, aquí plovisqueja, està caient aiguaneu, fa fred estem a 6 graus. Vaig a preparar una sopa i després em faig un sandwich de pernil de gall d’indi. Fa 46 anys que no la veig. La segueix-ho al seu Instagram.
+ Aquest menú personal, només pots fer-lo tu.
– Ah! Ahir em vaig fer una truita de carbassó.
+ És graciós.
– Per què? Què sopes tu?
+ Ja saps, és evident. Sopa feta per mi i truita feta per mi.
– Fa molts anys vaig anar un parell de vegades al restaurant de la la teva família, llavors treballava a Rambla Catalunya amb Diagonal en una agència de publicitat, jo portava el departament de comunicació electrònica en els inicis, quan es començava a parlar i a treballar en comunicació i informació electrònica, l’any 1989.
+ Ah! Et fas conèixer. Encara que t’he vist.
– Vaig conèixer la teva mare, li vaig preguntar per un quadre que hi havia penjat a una de les parets del restaurant, llavors vaig saber que era la vostra mare al dir-me que era de la teva germana.
+ Que vols dir? Amb el teu bloc. Tu me vas enviar.
– Val, és el què escric, en tinc un de fotos, un de Instagram de des de fa poc, i un que no el faig servir que hi vaig escriure molts escrits d’opinió.
+ Tan és si t’he vist o no.
– No tinc Facebook perquè és un safareig de xafarderies, però cada dia dono una ullada a Twitter i sovint hi dic la meva.
+ Com et defineixes ? Gran jove o jove gran? No defineixo, millor no.
– Si vols et truco mentre tallo la verdura per la sopa. Poso el mans lliures.
+ Un altre dia que tallis verdura, si és sovint ja me diràs…
– Això em recorda el que deia en Prem Rawat, l’anomenat Guru Maharaja-ji que deia Que el món no el pots canviar, que el que has de canviar ets tu. Però, perquè sigui cert, per íntegra-ho ho has de sentir que és així.
+ Siiiiiii…
– I a vegades ho sento i d’altres em sento protagonista. Per això sovint em cago en l’autoritat imposada. Això ho tinc ficat a dins, molt endins, no accepto que m’imposin, normes, idees o actituds, m’hi rebel·lo. No ho puc suportar. He après a torejar i no enfrontar-m’hi. Recordes en Salvador Puig-Antich? Que el varen executar quan estudiàvem junts? Vàrem aturar tot el centre en protesta. Doncs un any abans jo estava amb el grup.
+ Segueix passant. Disfressat. Però per lo ignorants que són, molt o pitjor, lladres d’il·lusions no complertes. Què vols? Des de que el món es món. Crec que l’important és seguir i fer el que “tu” i només tu consideres el millor. Crec que el poder no hauria d’existir, hauria d’esborrar-se del llenguatge. Hi ha que qui va de cor, és el que té la veritat. El poder és mental i pot transformar-se en més ànsies de poder, si és com altres sinònims, però hem de seguir per sobre, no per sota. No vull seguir perquè no pararia.
– Les dues cares, la dualitat, per un costat no pretens canviar el món, canvies tu i per l’altre sent tu fas per canviar-lo. Sembla una contradicció, però jo ho visc així.
+ El món teu, el de cada un té conflictes i té alegries, però arregla el teu i així seràs espectador del món extern, més preparat.
– Veig que no t’agrada o així m’ho sembla de que no vols parlar per telèfon.
+ Altre tema. Com desvies. Si que m’agrada molt el telèfon, parlar de tu a tu millor. És que em recorden, recordes situacions, i sobretot parlar mentre sopes!
– No crec que tingui que arreglar res. El que he viscut viscut està, ha passat. I sí he fet errors, no ho puc canviar, com et deia, O dèiem, aprenem. Mentre menjo,no! Et deia, mentre preparava el sopar per tenir les mans lliures.
+ Estupendo ja ho farem. El què t’he dit és un pensament en veu alta.
– Sempre tens situacions que et recorden a d’altres. T’envio una abraçada.
+ I jo descansa bé
– No era un comiat, és que t’he captat un punt de tristesa. Per això et dic t’abraço.
+ No tinc il·lusions ara tinc fe del meu amor incondicional, donar-me temps i ara vull compartir amb aquest amor incondicional.
– D’acord. El temps.
+ Però he aprés que ha de ser sense dubtes, sense triangles. De veritat. M’has preguntat, però ho deixo en mans de l’univers, el deixo anar.
– Potser no t’he captat bé.
+ És normal, no et preocupis.
– Penses que jo tinc el meu pensament amb algú altre? Que no he fet net Per això em dius sense triangles?
+ És difícil d’entendre, el que vull dir quan no hi ha res a entendre. Perquè surt del cor. No.
– Doncs no entenc això dels triangles.
+ Penso que ets noble. Estàs cansat. Oblida’t del que et dic, és el meu monòleg.
– Sempre he estat lleial a mi mateix
+ Si. Segur.
– Però he trencat quan he sentit que m’havien deixat d’estimar.
+ No t’amoïnis. No ets tu, que ets una gran persona a qui m’atreveixi a jutjar, mai més ho faré.
– M’has deixat intrigat amb el tema triangle. Perquè jo ho entenc en una relació a tres bandes i potser no va per aquí el que em dius. No, tu has de dir el que sents i perceps. No t’has de tallar mai.
+ Has de saber que un triangle no són sempre altres dones. Poden ser un membre de la família, amic o amiga. Dona que va deixar aquest món. Són persones que no deixen avançar. Que no pots desfer-te del teu passat i portes, present o no a una nova relació, i aquesta relació està totalment desnivellada.
– Si un ésser que ja no hi és, cert. Cada dia tinc pensaments per persones que ja no hi tinc relació, però que m’han marcat. És clar. Si triangle és això, jo tinc hexàgons.
+ No pots oferir res si no et desfàs del teu passat.
– A mi m’importes tu.
+ Però això no és ex-càtedra
– El passat, passat està. No el puc canviar. És temps viscut. Com dic, el que no has viscut no existeix. Pots oferir el teu present, que és molt.
+ I tant. Em sembla que parlaré menys i escoltaré més, es coneix més a les persones.
– Parlant i dialogant ens coneixem.
+ Parlem molt i bé. És qualitat.
– Gràcies
+ Bona nit
– Bona nit, descansa.
…i un altre dia de confinament
– Hola bon dia me’n vaig anar a dormir amb les paraules que em vas dir del tema del triangle intentant esbrinar què em volies dir. Comprendre’t. M’importes. Entenc que vols ser honesta amb mi. Sincerament, no sé si és una il·lusió.
T’abraço. No és un comiat, val?
+ Jo no sé gaire. Només que tinc el meu cor robat per un altre. Les teves paraules són poesia i jo t’escolto, però sàpigues que jo estimo i estimaré l’home que des de sempre porto dintre. Amb tu el diàleg és fluid i sobretot comprens.
– T’entenc. Gràcies per ser sincera.
+ El meu amor es viu.
– Em dius que el sentiment per aquest persona, encara que sigui difunta el sentiment de l’amor és viu, és clar o jo em faig un lio ?
+ No faig viu el seu record, és que és aquí, viu.
– Ah! m’estic fotent un lio, entenc que tens una relació?
+ La resposta és tant difícil com la pregunta.
– És molt senzill.
+ No té resposta.
– Estimes algú que no et pot correspondre.
+ Jo diria que és personal.
– Oi, tant !
+ I ara són fets.
– D’acord. Ara ja puc escriure una novel·la, ja tinc un argument, inspirat en aquest conversa de des de fa una setmana i escaig. No m’agrada fer afirmacions -amb el risc d’equivocar-me- les coses personals, són de cadascú, intimes. Però a vegades ho has de fer per aclarir-te. No m’agrada -em neguiteja- no saber de què estic parlant. És fàcil d’entendre oi?. Em sap greu, si t’he enutjat, d’alguna manera a que fos una resposta directa. No he pretès fer cap interrogatori. Però , soc directe, així i no m’agrada deixar coses a l’aire.
+ No t’amoïnis, ets amic, bon amic.
– Gràcies. Fins aviat.
– A les 6 he sortit a donar un volt he estat caminant pel costat del riu amb la vegetació exuberant i la primavera preciosa, després aprofitant que era fora he anat a comprar quatre coses, ara torno a ser a casa. Bon vespre.
Aquí tens els enllaços dels escrits i poesies que em demanaves. És un recull per ampliar:
– I mira què acabo de rebre. (fotografies de nens disfressats de bussos amb ulleres de platja…confinats)
+ La millor resposta del dia.
…un altre dia de confinament
– Veig que no et puc enviar més missatges, tens la missatgeria del telèfon bloquejat, 29 de març 2020 10:36 a.m.
Dia radiant. Ara mateix em venen ganes de pujar un cim. No ho puc fer ja ho sé. Pujaré al terrat de casa. Veure l’amplitud del paisatge, l’horitzó, imaginar que més enllà l’horitzó no té fi i mirar, amunt infinit.
– No sé què dir-te, bé ja t’ho estic dient, m’he quedat tallat de dir-te paraules que arribin al cor. No en sóc conscient que la conversa, el diàleg com dius, em portés fins aquí. Pensava que això que sovint diem de tenir el cor robat per algú, la metàfora, és bonic, però estrany, perquè d’alguna manera no ets lliure, perquè no és entrega incondicional, sinó condicionada, sotmetiment emocional.
De totes maneres, encara que em costa entendre’t, per l’hermetisme inicial que una vegada aclarit, sento estima per tu, per qui ets.
– Bon dia cuida’t.
M’has fet sentir que li importava a algú. Després, silenci… bloquejat !
…i un altre dia de confinament
Conclusió en mode d’epíleg. No ens coneixem, varem estar un curs escolar estudiant junts, després en 40 anys un dia ens varem trobar al tren ens varem explicar, posar al dia breument, ens varem passar els telèfons en el trajecte abans que baixessis a la teva destinació. Al cap de sis anys t’envio un missatge, estem confinats i vaig pensar en tu. He aprés a desxifrar el què em volies explicar, què és el què penses i com sents…
Tu en deies diàleg i jo en deia converses.
PS:
Fa ja una setmana que de cop vares tallar tota comunicació, bloquejat el telèfon, no podem conversar, per tant entenc que si ho has fet, és perquè les teves raons tindràs i no té sentit trucar-te per esbrinar què ha passat.
Addenda:
Hi poso música al relat, perquè reflexa de certa manera el què sento ara que ho he escrit.
FI
(publicat inicialment a https://romanidemata.wordpress.com/2020/04/04/tu-en-deies-dialeg-jo-en-deia-converses/ )
Reclòs, reclòs, sento nostàlgia, dels dies badant, mirava edificis, exposicions, passejar, veure gent en un dia, radiant. Ara mateix em venen ganes de pujar un cim. No ho puc fer ja ho sé. Pujaré al terrat de casa per veure l’amplitud del paisatge, l’horitzó, imaginar que més enllà de l’horitzó que no té fi on hi ha el mar, mirar més enllà on no s’acaba, cap amunt a l’infinit. Un amic, per missatgeria em comentava; ara, de cop, tothom sabrà com es viu la privació de llibertat i acotament d’espai, com passa a la presó.
David Samborn, m’acompanya, matí de primavera grisa, avançant. Contemplant, des de la finestra, com en un timelapse lent les fulles de creixen a l’arbre de davant, lentament sense aturador. Imaginant més enllà, mentrestant els senglars corren per la diagonal, els cabirols per la plana, els dofins salten davant les platges del Maresme. Nosaltres ja podem marxar. Em diuen que tornaran els romans, doncs bé Obelix i Asterix faran la seva feina.
(publicat inicialment a https://romanidemata.wordpress.com/2020/03/31/nostalgies-sobre-el-tema-2/)
Dia radiant, ara mateix em venen ganes de pujar a un cim. No ho puc fer, ja ho sé. Aniré al terrat. Veuré l’amplitud del paisatge, l’horitzó i imaginar que més enllà de l’horitzó que no té fi, on hi ha el mar, més enllà on no s’acaba, cap amunt hi ha l’infinit
Fins que no es reverteixi la legalitat de l’estat, derogant les lleis penals que afecten l’àmbit polític fonamentades en l’adaptació i homologació del franquisme legitimitat amb la constitución del 78 en serem presoners, tant pels que es consideren espanyols com els que no ho som.
En l’origen hi ha els problemes. Abans de tot hi ha els drets, -tots els drets-, després els deures, les lleis que protegeixen els drets, no que els restringeixin.
Sense drets no hi ha democràcia. Joc net.
PS: Sense entrar si és un pensament contradictori, hem de fer com el que varen fer els que ens van imposar les seves pautes, ideologia i comportaments acceptades com a lleis i no tenim més remei que ser contundents, picar pedra, el que no fem nosaltres no ho farà ningú; la revolta necessària
(publicat també a : https://romanidemata.wordpress.com/2020/01/27/joc-net/ )
Un dia en un geriàtric qualsevol un home s’emociona en veure un home que recorda el nom lleugerament, que li recorda quan era més jove li va fer molta ràbia, en reconeix una altre que el van ascendir a General que comandava les tropes un dia que no se’n recorda de quin any li van obrir el cap i va sentir dolor , ràbia i impotència.
Estava passant, un judici que es pensava que era una pel·lícula, Nuremberg? que havia vist en blanc i negre. Era un judici per depurar responsabilitats d’un estat que ja no existia, no sabia si ho havia somniat, però passava, ho veia per la tele cada dia, com el d’un altre que havia vist d’una farsa televisada, però no se’n recordava gaire, els anys havien passat. S’estaven acabant els judicis per greuges…
Si ho somniem, pot ser realitat, només en hi hem de posar, tots. ni oblit ni perdó.
Converses matinals en el primer dia de primavera sobre fets i conseqüències, de l’actualitat.
Donem per fet que et poden llegir els correu electrònics o et facin escoltes del què parles, vol dir que els hi donem permís perquè t’entrin a casa i et fotin una targeta sim dins d’un gerro o et robin l’agenda per les seves neures ancestrals, constitutives de delicte, des de fa més de quatre generacions…
Aquests són els servidors de l’estat. Tots. Els que es diuen politics, la majoria fills ideològics de franquistes. Dels grans partits. Els que dominen l’administració burocràtica, de justícia, la seguretat, i que estan ficats a les grans empreses. Els seus führer a l’ombra dictant.
Al món els que mouen les borses, banksters, corporacions i els seus accionistes.
La denúncia permanent, no oblidar-ho és estar alerta.
Proposta?
Permanentment alçats.
El poder sempre canvia les regles per continuar manant.
La democràcia és com anar cap a Ítaca.
És el joc que al sistema li va bé després d’imposar-se amb els morts de les guerres.
Quan s’alcen dos milions, se’ls reprimeix…
… i tornem a començar.
Sóc un incrèdul.
Aquests són els que si volessin no veuríem mai el sol, com cantava en Quico Pi de la Serra.
Guanyes a les urnes i foten un alzamiento, un cop d’estat i quan reacciones per aturar-los en diuen una guerra civil. Són el poder, militars contra democràcia. Munten una dictadura, es relleven ells mateixos, re-instauren la monarquia que havia abdicat, constitueixen les normes per auto-adaptar-se a les exigències per homologar-se a les democràcies a l’ús, pacten amnistia amb la dissidència rendida, transició de silenci i més morts, impunitat i tal dia fa 40 anys…
Resposta del meu interlocutor :
Exacte. No et deia que gent com tu no n’hi havia gaire perquè avui et volgués tirar una floreta, que també, sinó perquè sé que penses així.
No et parlava de la Natura en termes poètics, sinó científics. La filosofia també es ciència. Almenys per a mi.
Ara ho entendràs. Tot segueix la llei natural. Fins i tot l’home malgrat n’estigui per sobre perquè té el lliure albir. Però el lliure albir també compleix la llei natural. Mira.
La característica principal dels animals és que cada espècie només compleix una missió. El gos fa de gos i la serp fa de serp. No fan de res més. La resta de la natura fa el mateix, el sol, els pomers i els albercoquers, els rius i el mar. Es una gran simfonia, una gran partitura matemàtica. I cada un d’ells no treballa per a ell mateix sinó pels altres. Aquesta hauria d’haver estat la interpretació fins i tot de l’evangeli.
Ara anem per l’home. L’home també té una missió malgrat que és polifacètic. Però la missió última és cuidar de la Natura per assegurar la continuïtat. La continuïtat per a què? Doncs per el mateix home, que és dipositari final de la partitura de la Natura. I amb quina finalitat? Doncs amb la mateixa finalitat que estableix la llei natural única: assegurar la llibertat del futur. Assegurar que les generacions futures acceptaran la llei d’una forma conscient i lliure. Lliure, entens? El mar fa de mar sense saber-ho, el gos i el cirerer també. L’home no. L’home te l’autoconsciència, llavor de la llibertat. Llibertat per acceptar o no la llei natural. Tu ets un dels que veus clar això malgrat no ho haguessis fet conscientment del tot. El feixisme, els autoritaris explotadors que malmeten la Natura i a l’ésser humà, no ho fan inconscientment com si fossin mar o gossos. Son tan autoconscients com tu o jo. Son l’altra cara. El mal, el mal gratuït, cruel i miserable en benefici propi. Aquesta gent no desapareixerà mai. I molt menys amb la democràcia, dons és un invent propi, d’ells mateixos per a perpetuar-se. El camí és el que va escollir Josep Facerias. No n’hi ha cap més. El camí és el d’en Salvador Puig Antich.
Malgrat això, votaré. La meva obligació és fer costat als dos milions de víctimes. En Faceries segur que no em perdonaria que ara fes el contrari. El meu poble és pacífic, jo també, malgrat no seré mai pacifista.
