El MIL, memòries dels rebels
– Érem refractaris a la dictadura franquista però també a
l’ordre capitalista i a la vida quotidiana metro-feina-dormir que
s’imposava… –
El 6 de juny de 1973, tres individus emmascarats i armats irrompen en un banc a Barcelona…
Sortint amb el botí, llencen octavetes…
S’hi pot llegir un text, alguns eslògans i com a única firma un tampó :
MIL/Grupos Autónomos de Combate.
La sigla MIL és fruit d’una boutade, el logo 1000 en castellà, per això des de llavors, serà conegut com el “Movimiento Ibérico de Liberación”. En quan als «Grups Autònoms de Combat», no hi haurà cap ambigüitat. Aquests atracadors atípics no en són al seu primer atracament i els rumors circulen que son activistes polítics els que roben bancs. Si la tria del blanc es fa de vegades a l’atzar, la idea d’atracar no és deguda a l’atzar, com ho subratlla l’extracte de l’octaveta:
– La generalització de les lluites, ajuntada a la intensificació de la repressió, comporta l’aparició indispensable de nombrosos grups autònoms de combat, que reivindiquen atracaments i altres accions violentes en una estratègia d’agitació armada –
Aquest és el to:
L’acció del MIL és inseparable de l’emergència d’un moviment obrer radical a Espanya i més particularment a Barcelona a la fi dels anys 1960. Es tradueix en principi, per una voluntat de donar un suport concret a les lluites obreres i de publicar anàlisis sobre aquestes últimes així com dels textos oblidats de l’ultra-esquerra, aquest corrent comunista europeu, en ruptura amb el marxisme leninisme i l’estalinisme… I allò, en un país on el simple fet d’escriure una octaveta o d’assistir a una reunió el podia conduir a presó per a un llarg període de temps.
El MIL es donarà a conèixer a resultes de les detencions de setembre de 1973 i sobretot després de l’execució d’un dels seus membres, Salvador Puig Antich, el 2 de març de 1974.
Malgrat els esforços de certs grups per trencar el silenci i dir la veritat sobre les activitats del MIL, des de la campanya de solidaritat, Puig Antich sovint és presentat com un màrtir de la lluita contra la dictadura, un rebel que paga amb la seva vida les seves idees romàntiques de revolució. És una imatge molt reductora que emmascara una realitat més complexa.
No desagrada als demòcrates i altres catalanistes, que salten encara avui dia sobre cada ocasió per re daurar el seu blasó. El MIL, més que ésser un grup d’antifranquistes, que ho eren, és un grup contra l’ordre establert, contra el capital. Si s’inscriu en la tradició llibertària dels guerrillers, la manera de fer i les idees són altres. Les seves crítiques de les organitzacions anarco-sindicalistes (FAI, CNT, etc) i el seu rebuig a estar emparentat amb una estructura existent, va ser llibertària, ho testimonien. La creació del MIL respon també com a un ressò del gran moviment de protesta que sacsejà el món en aquell moment.
El MIL trenca l’estereotip (l’imaginari d’Epinal ) dels grups politico-militars amb els seus teòrics que expliquen els objectius del combat i amb els que utilitzen les armes. Al si d’aquesta organització, aquesta concepció de les tasques no existeix, res no és atribuït d’ofici, allò que es fa és per afinitat… i en la pràctica.
Darrere la lluita armada i les edicions, hi ha una aventura humana on l’amistat va més enllà de la política. Com comprendre que individus desenvolupant idees ultra-esquerra puguin lligar-se i participar en l’activisme armat quan sempre han estat molt crítics sobre aquesta pràctica. La lluita contra la dictadura no ho explica tot. Al mateix temps que els actors forgen el MIL, aprenen a viure en ruptura amb l’estil de vida dominant.
És l’aprenentatge del combat polític i de la clandestinitat amb el seu patrimoni de certeses, de qüestions, amb els seus moments d’alegria i els seus perills. La majoria tenen al voltant de vint anys. I, no sense un punt d’humor, es pot dir que la història del MIL-GAC s’assembla de vegades a una aventura dels Freak Brothers.
Ens hem interessat més per la vivència dels membres del MIL i la seva seu itinerari vivencial (démarche), més aviat que a l’aspecte únicament polític. La història fins i tot del MIL amb aquest desig feréstec de construir-se en homes lliures, és ben més eloqüent que la majoria de les seves professions de fe i dels anàlisis teòrics.
L’essència d’El MIL, memòries de rebels son els els testimonis dels diferents protagonistes, organitzats al voltant de cronologies i documents redactats pel MIL en el moment de l’acció. Ens donen la seva visió sobre els esdeveniments que han marcat la història del grup, les publicacions i el seu finançament, els atracaments i la utilització dels diners expropiats, el congrés d’auto-dissolució, les detencions, els processos, l’execució d’en Salvador Puig Antich i la d’en Oriol Solé Sugranyes.
Retornen, també, sobre els debats animats al si del MIL. Una part important del llibre es consagrada al col·lectiu anomenat al principi Equip Exterior (EE) perquè la majoria dels seus membres mai no han tingut l’ocasió de donar el seu punt de vista sobre el que han viscut. Però també, perquè esdeveniments de la història de l’EE fins al MIL han estat ocultats o minimitzats. En efecte, l’acció passa dels dos costats de les Pirineus i si Barcelona continua sent el seu terreny predilecte, Tolosa de Llenguadoc hi juga un paper no menyspreable. No hi ha només catalans i espanyols al si del MIL, i el MIL/GAC no és el seu braç armat.
Tolosa de
Llenguadoc, desembre de 2006
El
MIL, memòries dels rebels
Jean Claude
Duhourcq
Antoine Madrigal
El llibre consta d’aproximadament 400 pàgines (format 15x21cm) complementat amb il·lustracions, textos importants i una bibliografia.
Aparició prevista per a març de 2007.
Preu públic : 22 ?
En subscripció : 15 ? (ports inclosos) a Catalunya i a Espanya…
(la gent ens ho pot enviar “discretament” en un foli plegat en tres, dins un sobre ambdós bitllets un de 5 ? i un de 10 ?)
Enviar dins un sobre al
CRAS : BP
51026 – 31010 – Tolosa de Llenguadoc – cedex 6 – França
Nom :
……………………
Cognom : ………….
Adreça : …………
……………………………………………
……………………………………………
……………………………………………
……………………………………………
Desitjo rebre :
…………. exemplar(s) x 15? (ports inclossos) = ………….
Centre d’Investigacions sobre l’Alternativa Social
El CRAS, és un centre
de documentació creat el 1979, afiliat a la FICEDL (Federació internacional dels centres i de documentacions llibertàries). L’objectiu de l’associació és de recollir els rastres d’aquestes lluites passades i presents, d’aquestes experiències alternatives, individuals o col·lectives i d’aquests moments de rebel·lió, que siguin revoltes sense endemà o que s’inscriguin en un projecte de trastorn de l’ordre establert. El seu objectiu és també de reunir documents crítics sobre el món i el seu esdevenir. L’essència de l’arxiu cobreix el període dels anys 1960 als nostres dies. El nostre pas és marcat pel desig de re-apropiar-se de la nostra memòria i de no deixar als vencedors i als partidaris del pensament dominant la cura d’escriure la nostra història. La seva visió no és el nostre. L’arxiu és consultables per qui ho desitgi, que allò sigui per a la seva cultura o conreu personal o per produir un document.
CRAS : BP 51026 – 31010
TOLOSA DE LLENGUADOC cedex 6
cras.toulouse@wanadoo.fr
–
Hola company, no puc llegir en condicions els blogs de Wilaweb, sembla que hi ha algun problema en el codi html o quelcom semblant. No
Nota:
Això és el que els hi he enviat a els del CRAS de Tolosa de Llenguadoc, un grup d’historiadors del moviment llibertari d’aquell moment. Un document i edició més sobre els MIL, història dels rebels, any 2007.
En Vaig formar part des del gener de 1971, a l’inici, a la creació fins l’estiu del mateix any. Després a la tardor del mateix 1971 vaig anar a viure Anglaterra, a Londres concretament.
Es pot dir que era un passavolant, que passava per allà. L’estiu del 1972 vaig tornar de Londres i vaig trobar-me amb tot el nucli central on hi havia l’Oriol, en Jann-Marc i altres, a Sarrià, en aquesta trobada vaig deixar clar que no pensava fer cap mena d’acció directe. Només al setembre del mateix any vaig col·laborar en una acció de pas de frontera, res més… L’any següent el 1973 vivint a Barcelona em vaig trobar amb en Jann-Marc i en Salvador Puig, on vàrem anar al cinema un parell de vegades. Ells, pel què vaig saber per la premsa en aquells moments, i molt més tard, estaven en plena voràgine d’acció. El meu pas pel MIL va ser breu, com el MIL mateix, però va deixar empremta.
Darrera trobada, pel què fa a mi:
Vaig coincidir i vàrem anar al cinema un parell de vegades amb en Jann-Marc i en Salvador a l’inici de la primavera del 1973. Per tant no el coneixia. Coneixia en Jann-Marc i m’el va presentar com el metxa, jo vaig entendre metxa com a metxa d’explosiu. De com en Jann-Marc pronunciava les paraules.
Vàrem anar al cinema del carrer Tuset de les galeries, Arcadia, crec recordar, treballava en una empresa de serveis dins de les galeries, “Angel servicio nocturno” de Barcelona..
Més tard vaig saber qui era, quan va passar el què va passar al carrer Girona i ho vaig relacionar.
Poc despres, despres de setmana santa en una empresa de disseny “el Huevo” de’n Marsans.
Estudiava a Elisava i treballava als matins amb en l’Enric Franch, dissenyador.
El dia que varen assassinar al garrot en Salvador, jo era amb l’Emili Pardiñas al seu pis del carrer Castillejos.
El dilluns següent vérem aturat tota l’activitat del CICF, on tenia la seu l’escola Elisava en senyal de protesta, no hi podíem fer gaire bé res més.
Amb en Jann-Marc no ens havíem vist des de l’estiu del 1972 quan vaig tornar de Londres.
També va ser la darrera vegada que vaig veure l’Oriol Solé a Sarrià. No ens havíem vist des la primavera, abans de Pasqua del 1971.
Avui, com que no sóc d’extrema esquerra, em situo en la franja dels catalans, antiautoritaris, antisistema.