Gàlim

^{Foto: Joan E. Valiente}

Divendres passat, el XXIII Festival Internacional de Cine de Mar del Plata concedia una menció especial a la pel·l·lícula ‘Regreso a Fortín Olmos’, que justament es projectava eixe dia a l’Olleria per primera volta a tot Europa. Dissabte dia 15 es lliuraren els premis. Els que ho entenen diuen que aquest festival no és qualsevol cosa, sinó un dels més prestigiosos de l’Amèrica Llatina.
A la projecció va assistir el codirector i coguionista Jorge Goldenberg, que segons tinc entés té casa plena de lleixes per posar tots els premis que ha guanyat. La llàstima és que la presentació i el minicol·loqui posterior es fera en petit comité, per la mínima assistència de públic.

Com que divendres vaig tindre l’oportunitat i la sort de poder xarrar un poc amb el cineasta i comprovar la seua bonhomia, dissabte vaig aprofitar per ‘internacionalitzar’ el projecte Roba Estesa. Acabant de sopar, el vaig cridar i li’l vaig amussar a Jordi perquè li explicara què era allò. Crec que ho deia sincerament quan repetia que ‘tienen ustedes una joya’ i que el preu havia d’anar en concordança.
Després, Toni Canet, a qui també li vam ensenyar la cosa, es va dedicar a mostrar-ho a tots els assistents a la festa que havia organitzat i que havia reunit a molts dels que havien treballat i col·laborat en la realització del seu film ‘Las alas de la vida‘. Toni volava per la casa eufòric, lleuger, omnipresent. Té motius per estar content, i jo que me n’alegre.

És una gràcia anar a sa casa. Com que en aquest segon viatge entràvem a Catarroja per un altre camí, també vam arribar a lloc guiats per ell a través del mòbil, fins que el vam vore al balcó pegant braçades.
Deia que li feia vergonya posar-nos el que estava començant a fer, que allò que tenia no era res en concret. La música per a Roba Estesa. Que no? No ni poc! La idea que eixia d’aquel mac portàtil en forma de melodies i musiquetes dóna per a molt. M’admira la capacitat de creació que tenen algunes persones, com l’altre, que explicava idees per a la part gràfica del segon disc de Botifarra, mentre jo em refugiava en el plat de pasta que Malen havia inventat per a sopar.
Davant dels artistes del crear i els del saber, jo em conforme amb la meua especialitat d’emprenyar al personal i d’ajuntar persones de profit. Pitjor és res.

Sembla ser que hui tenim ‘reunió de treball’ per allò de la Roba Estesa. Hem quedat a una hora incerta (a poqueta nit, diu l’SMS que he vist adés) amb Miquel Gil per vore com du la música que està fent per al projecte artístic. Tinc curiositat per sentir-ho.

Dies pegant-li voltes. Un dels textos de Roba Estesa està sense batejar, i cadascun ha de dur el títol en el sobre que el contindrà. Als altres, més o menys, els hem posat un nom, però a aquest no li’n trobe cap que m’apanye. He demanat auxili a una amiga, que en aquestes coses de les meues frases sempre ha entés més que jo mateix, i ara ja en som dos pegant-li voltes al nano. Per sort ens han concedit una pròrroga, perquè els sobres no han arribat encara. Per sort i per desgràcia, perquè després tot seran presses i correres.

Ahir, mentre buscava alguna cosa mínimament útil com a títol, vaig recordar una gran veritat: si hi ha gent que sap de deveres, per què no aprofitar-ho? I si tirem mà dels clàssics?

Ie!

Que fa un parell de setmanes Jordi va tindre un ataquet (passatger) de lucidesa i va dir: ‘ja ho tinc! Ja tinc el nom de l’editorial!’. I la va encertar. I ho vam celebrar fins que es va fer de dia.
Feia temps que li pegàvem voltes al nano, o potser no li’n pegàvem prou, no ho sé, però el cas és que ho teníem això pendent. Toca! Una cosa menys.

El que queda per decidir ara és més delicat.

Després d’haver adoptat un nebot artista, no podré adoptar una filla actriu i cantant?

Per cert, diumenge al diari Levante ve una entrevista a Miquel Gil en què fa referència a a la seua participació en Roba Estesa.

La cosa va fent el seu camí. Ahir va començar l’estampació dels originals (tot són originals, que es fan un a un) de les il·lustracions per al text de L’hora escotada. La faena és considerable: una faenassa.

La setmana que ve aprofitarem l’expedició a Barcelona per parlar amb el prologuista Partal. Dissabte li ensenyarem tot el material palpable de què disposem perquè puga fer-se millor la idea de com anirà quedant el projecte i vaja pegant-li voltes al nano a vore com ho explica.

L’altre dia Miquel li va telefonar a Jordi per dir-li que ja tenia prou clar com seria la música que ha de fer. Se’l veu (o escolta) emocionat. Diu que hem de quedar per ensenyar-nos-ho i vore detalls.

I l’altre dia em venia al cap la nit que em barallava amb els signes de puntuació i vaig acabar explicant per escrit indiscretament però privada aquella altra nit. La recordava i pensava que era impensable haver imaginat res de tot açò. Res. I mira on estem.

(Açò és un dels textos que apareixeran publicats i il·lustrats a Roba Estesa)

L’atzeneta va eixir de l’Olleria amb independència de l’horari previst, i amb totes les places preparades encara que al final no en calien tantes. Anàvem en direcció a Xàtiva, on havíem de recollir un personatge que feia hores que havia d’haver aribat a casa. Pel camí, via telèfon ens confirmaven que no, que encara no en sabien res. Per fi, a l’alçada del carrer de la Reina sonà el meu mòbil: xe, és que s’ha punxat una roda i no dúiem ni gat… on quedem?

Per la font del Lleó vam vore aparéixer al Botifarra, que de seguida batejà el vehicle amb el nom que se li quedarà per sempre: l’atzeneta. El vam carregar i, després d’un episodi etnogràfic, vam mamprendre per fi la ruta cap a Catarroja on ens esperava plàcidament Miquel Gil a vore com anava això de la Roba Estesa. Ara ja sabem on viu, la qual cosa no és ni bo ni roín, però per a ell sempre pot ser un perill.

L’expedició, a banda de Jordi i un servidor com a queferosos del projecte, i de Botifarra com a efectes especials, la formava també el doctor Olivares, per dur algú de trellat, i Natzari, l’home de pes en tot açò que anava al volant de l’atzeneta.
Un poc perduts pels polígons industrials i les rodones desbocades, l’ajuda en directe de Miquel ens guià a través del mòbil fins al barranc de Xiva, des d’on el veiérem pegant braçades al balcó del seu pis. A l’altre balcó hi havia la Malen que també ens feia senyals. Impossible no trobar-los.
En instal·lar-se al pis, vam encetar algunes converses genèriques i altres més puntuals, però havíem anat a vore això de la Roba Estesa i sembla que ara la idea és que el mateix xip, microxip o botonet puga reproduir dues peces musicals distintes, segons quin moviment faces amb la/les caixes. Al final petarà tot. Jo encara no sé quina idea sonora porta Miquel pel cap, però a originalitat no crec que ens guanye ningú.
Jordi va mostrar coses que ja estan prenent forma, algunes de les quals Miquel ja coneixia a través d’aquest bloc (hola, Miquel!), però vistes i palpades impressionen més. I vam recordar que haurem de fer memòria al Partal sobre la possibilitat d’una versió virtual de l’invent.
Abans d’anar a sopar vam vore una gravació d’una entrevista de Botifarra a una dona de la Llosa de Ranes, sobre una de les darreres (si no la darrera) dansa del vetlatori feta a la Costera, a primeries dels anys 20 del segle passat. Crec que era l’home d’aquesta senyora el que es va afegir al documental amb històries de roders.

El sopar, si no recorde malament, no prestà per a moltes línies, així que ja podem dir que vam eixir al carrer on Malen s’acomiadà perquè l’endemà matinava. Els fets delictius no fan pont.
Al més pur estil Paco Muñoz, l’atzeneta es convertí en un estudi per escoltar uns proves del que serà el proper disc de Botifarra: impressionant. El vetlatori esborrona, i amb el cant de batre ho fa tot a banderes. Les ‘carpinteres’ ausaes que ixen!

La visita es va acabar amb una sessió fotogràfica per deixar constància dels fets. Quan arriben a les meues mans, serviran per il·lustrar açò.

o l’escampà de la Roba Estesa.

Feia molts dies (setmanes) que no en deia res, i no serà perquè la cosa s’ha parat. Justament al contrari: a mesura que els detalls van prenent forma, el projecte pren velocitat.

Les caixes que contindran el llibre d’artista, i que també en són part, van agafant personalitat pròpia.

Parlava ahir amb un amic, a qui havia telefonat per preguntar-li pel seu estat de salut. Sembla que finalment li han trobat d’on ve el problema i per tant el tractament que li han donat és efectiu. Més encara, es veu que la cosa no és tan preocupant com podia paréixer en principi. Millor, i m’alegre, li vaig dir sincerament.
M’explica que havia estat en una jornada d’escriptors en català de la Ribera, que li havien dit que ja que deixava de cantar, es podia dedicar a esctiure… I en això que em pregunta: com va el teu llibre? Em va pillar de sorpresa. El meu libre. No m’ho havia plantejat així, perquè en realitat l’obra és de Jordi, però a banda d’això em va sorprendre, perquè no n’havíem parlat encara. És el que passa quan escrius en papers volanders com aquests, que hi ha qui ho llig.

Vaig explicar-li alguna cosa, encara que ja ho sabia quasi tot pel que ací vaig xarrant quan puc. Però no li vaig nomenar que aquest projecte té, per a mi, part implicada, un punt de sorpresa permanent.

Tot d’una veus açò i penses quanta raó tenia aquella que deia que jo pense amb imatges, i que quan faigquatre ratlles és per mirar de descriure el que veig. L’hora escotada, li vaig posar l’altra volta, i només vore la imatge he sentit a l’esquena com es tancava aquella nit darrere meu la porta d’aquell local.

I encara pregunta què em sembla.

Un intent de banda sonora:

http://www.goear.com/listen/f99ab99/les-amants-tristes-leo-ferre

Els primers gravats del llibre d’artista Roba Estesa ja estan eixint de la màquina de fer-ne: el tòrcul.

A poc a poc, un a un, com a obra única que serà cadascun dels cent exemplars. Però és només el principi de la part gràfica. Després dels gravats vindran altres tècniques, i la caixa, i…

Per sort vam arribar amb temps, que ja veníem escarmentats. Poc després de les vuit aplegàvem a la porta del teatre Principal d’Alcoi, i en vista de l’esperada dificultat per aparcar per allà, ens vam distribuir estratègicament en dos grups: un se’n va anar a buscar un lloc on deixar el cotxe, i els altres anàrem a traure les entrades.
En reunir-nos vam començar la part dificultosa de l’expedició: trobar un lloc on sopar en un radi no massa ample. A la plaça de Dins, allà mateix on érem, els locals són la mínima expressió de superfície útil per als clients, i seure al ras era un suïcidi. A les proximitats els locals eren atabicats de parroquians, excepte un, buit, que justament tenia totes les taules reservades per a la gent que anava al teatre, segons van explicar els propietaris.

Al teatre? No sabíem que a l’altre teatre hi havia també espectacle. Ho vam entendre més tard, quan de nou a la plaça de Dins miràvem una comitiva que acompanyava una xicona a qui cridaven ‘viva la nóvia!’, i que anava sobre un burret resignat. Una de les xiques de la comitiva vivia abans al poble, em va saludar i en dir-li que havíem anat al teatre ens va informar que feien un musical… Vaig aprofitar per preguntar-li on podríem sopar, però la cosa no tenia massa solució, i tot per haver descartat massa prompte un local al costat mateix del teatre, on vam acabar sopant atesos per una senyora de simpatia extrema.
A l’hora del concert érem al teatre. Amb Miquel Gil havíem quedat que parlaríem en acabant de l’actuació, que va resultar redona, festiva, efectiva. Mentre desmuntaven els equips vam xarrar una estona, de la propera moguda filomusical que hi ha en marxa, i del projecte Roba Estesa, és clar. Miquel es va endur un parell de caixes ja prou definitives, i una maqueta de la interior amb alguns gravats acabats. Diu que s’hi posarà de seguida a vore què inventa i com ho fem sonar. D’uns petits altaveus de cartró programables s’ha parlat, però encara hi ha moltes coses per vore.
Ens vam acomiadar d’Alcoi en un pub pretesament irlandés i una miqueta atrotinat. Feia fred anit allà dalt.