Gàlim

Ara fa l’efecte que has perdut la traça, que faràs quatre ratlles mal comptades sense saber explicar què vols dir. I potser és cert. No és que la ‘prosa’ diària i sovint urgent mate la poètica que tampoc no era tanta, però la colga de manera que en acabant li costa de fer-se sentir alenar.

En tot cas cal presentar, ni que siga de manera casolana, ‘L’hora escotada’, un llibre d’artista nascut del projecte inacabat ‘Roba estesa’, obra com ja és ben sabut de Jordi Albinyana amb lletra, en part involuntària, d’un servidor.

Poc caldrà que vos en parle: sí que vull, però, recomanar-vos que ens en compreu.

La nit havia nascut com tantes altres que han anat passant de llarg, sense cap adjectiu que la definira. Ella era allà, modestament asseguda com qui espera un tren volgudament lluny de les vies, amb una mirada distreta que em féu pensar en la meua quan acace passions. La conversa era agradable, distesa, sense interessos concrets ni pretensions que anaren més enllà del fum del local, un fum que en entrar havia vist en els ulls de massa dels presents, que em miraven encuriosits i que m’oferien una llàstima incòmoda.

La conversa va passar a ser amable, i ja a fora ens envoltà d’una crosta d’intimitat que ens excloïa de la realitat. No sabria dir com va anar la cosa. En algun moment, des d’un campanar llunyà em somrigueren els quarts com un rellotge de paret amic, i el seu escot conscient es féu transitable. Els meus dits s’hi aventuraren a cercar els camins dubtosos d’una pell novedosa. Les rutes desconegudes presagiaven aventures tàctils, i encertava a trobar-les deixant-me guiar pels seus ulls, que s’il·luminaven cada volta que encetava una via de plaers. Hi vaig fer tants viatges com segons hi ha en una eternitat completa, hi vaig trobar tantes fonts que la set m’era agradosa, i es desfermà la batalla de ferides agraïdes, un cos a cos absolut i urgent que ens deixà estesos sobre un solatge de tendresa, amb els sentits oberts de bat a bat, i amb el desig gastat i convertit en el cel que Déu enveja.I no ho sé explicar millor.

_{Foto: component electrònic per al llibre d’artista Roba Estesa}

Demà divendres, en un recés que espere fer entre les dos sessions que em toca d’acompanyant de malalt, assistiré a una nova aproximació al final d’una epopeia.
Demà ve Tòbal Rentero a dur els components electrònics que ha manufacturat per a l’edició de Roba Estesa, a través dels quals es podrà escoltar en format estereofònic la música original que Miquel Gil ha fet expressament.
El format definitiu és una caixa de fusta, dins la qual anirà la carpeta dels textos i de l’obra gràfica. En traure la carpeta, la música començarà a sonar automàticament… Una cosa de dignitat inapel·lable.

La setmana que ve farem una expedició a Barcelona, a passejar per una fira del llibre d’artista, a mirar de fer contactes perquè açò s’haurà de vendre. En voleu?

Ha costat, però és que el cel a voltes s’infinititza i i les conjuncions astrals es fan esperar. La setmana que ve n’hi haurà una, finalment. Toca tornar a posar-se la roba de treball i mamprendre una nova etapa de la Roba Estesa. Amb Miquel, Tòbal i Jordi pegarem una altra espenta al projecte que duu camí de mitificar-se, a vore si l’humanitzem i d’una volta el comencem a fer papable i presentable.
Amb una miqueta de sort (i faena) el futur s’acurtarà i podrem parlar-ne ja en present. Segur.

És això, que hi ha temporades en què tens més caps que barrets i no pots acudir a tot, com aquesta setmana que ja s’acaba i que m’ha dut cagalló per séquia. I encara em volien comboiar uns per a anar hui a València i demà uns altres a Oriola… Tira, tira: quedem-nos en casa que es fa tard i ve plovent. De fet, ja plou.
No és que ara estiga ociós, però és que he pegat una miradeta pel món dels blocs i m’he trobat dos coses que m’havia perdut per l’abarinto d’aquests dies. Dos coses remarcables personalment.

D’una banda el mestre Frechina ha fet la crònica de l’actuació de Miquel
Gil a Manresa el 6 de novembre passat, quan presentà les cançons que té
embastades per al proper disc, en una de les quals ha col·locat unes
línies meues. No sé com ho va presentar això Miquel (li ho hauria
d’haver preguntat). El cas és que Frechina diu que la cançó està feta
sobre un poema meu. Això m’acollona.
L’altra qüestió està relacionada amb el mític projecte de Roba Estesa.
Hui ha vingut Tòbal Rentero (diu que havíem quedat però jo ho he sabut
quan ha arribat) a ensenyar-nos el mecanisme electrònic que farà sonar
la caixa i que és (almenys a mi m’ho ha semblat) un prodigi de la
tecnologia. Una placa plena de ferrets i connexionetes que amb una pila i
uns altaveus com el polze fan sonar la música de manera espectacular.
Increïble. Cosa de vore i d’escoltar.

Em vaig posar els auriculars de l’iPod de Miquel. Esperava escoltar la versió d’alguna cançó mítica, perquè segons ell es tractava de vore si reconeixia el que sonaria. Encara estava recent la tronada.
Era una premaqueta, una prova a pèl. La guitarra com a únic instrument no em feia vindre al cap res en forma de record. Anava sonant i entrà la seua veu. El vaig mirar que em somreia i jo ho vaig fer també, no sé si un miqueta roig de cara. Allò que cantava ho havia escrit jo, era un tros d’uns dels textos que apareixeran dins de Roba Estesa.
Jo sabia que li havia agradat molt de la primera hora que ho havia llegit, ja fa temps d’això, però no esperava que acabara entre notes. No sé si finalment quedarà en forma de cançó o només com a exercici musical, però jo ja estic pagat. Molt.

Mentre em faig a la idea de tornar-me a posar a corregir textos per a l’edició de les actes del III Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida, fusse una miqueta pel món dels blocs coneguts i em trobe aquesta nota de l’amic Tóbal, amb una primera mostra de les proves de so de la música que Miquel Gil ha fet per a Roba Estesa, el llibre d’artista de Jordi. Sona!
Què farem quan ja estarà tot acabat?

Encara no teníem els setiets. Va deixar el got del gintònic sobre la barra i em va demanar si li podria passar algun escritet per fer alguna il·lustració.

Dos anys després (o tres, ja no ho sé), un especialista de nivell astrofísic fussa uns components electrònics mandarins per a fer-ho sonar.

Quina manera d’embolicar-nos!

Als terrats de les cases, als corrals, als desllunats dels pisos, s’estén la roba, com una indiscreció casolana o una breu confessió d’intimitats. Sobre els fils dels estenedors se sintaxen les peces a eixugar, subjectes amb uns signes de puntuació que en diem agulles d’estendre.

Diu Tóbal (m’ho deia anit) que en vénen de camí unes de l’Orient per a fer la primera prova, agulles electròniques per als fils de la Roba Estesa.

Uff!
Tota l’esprâ cara a la pantalleta actualitzant i posant al dia l’ordinador. Per sort ho he aconseguit pràcticament tot. Tot és impossible. Encara em queda alguna cosa, però ho deixarem per a demà. Ara toca fer una mica de vida social.
Potser que parlem de la Roba Estesa. Dilluns vam acordar el que serà el format definitiu. Al·lucinant, si no s’acaba el món o la cervesa.
Ara feia temps que no escoltava la música que ha fet Miquel, i la veritat és que és una cosa inesperadament preciosa. Com que la cosa ara va de bo, hauré d’anar inventant-me ja una història creïble per a explicar tot açò el dia que toque mudar-se i batejar la criatura.

^{Coses de Miquel (La Torre dels sons, amb Manel Camp)}

No. No s’havia acabat la cosa, que encara queda faena a fer.
Després del parèntesi provocat per l’edició del disc de Botifarra (ai, Pepet!), tornem a posar-nos en l’enviscâ.
Si no canvia la cosa, dilluns ens ajuntarem amb Miquel i Tóbal a vore com fem anar això de la música, decidim el format final de la caixa, i ho acabem d’una volta. Ara sí: aneu estalviant diners per a comprar-ne.

Foto: Miquel Gil i Albert Ortega (que ha fet de tècnic) en plena faena de gravació

Miquel Gil ha posat al seu myspace la música que ha composat per a Roba Estesa. No sé quina versió hi ha penjat, perquè un problema tècnic no em permet senir-ho. Escolteu-ho, que ho gaudireu.

Ja feia temps que no en parlàvem.

Imatges de com anirà el text de L’hora escotada en el llibre de Roba Estesa: serigrafiat amb tinta blanca, espessa per donar-li relleu sobre paper vegetal.

Més avall, més.

La setmana passada vam anar a l’estudi de gravació d’Albert Ortega, desvanidament dotat de porta i aire condicionat de fa quatre dies. Hi vam anar per acabar d’enregistrar la versió per a internet de la peça musical que Miquel Gil està composant per a Roba Estesa. Sobre la base ja gravada, Pep ‘Botifarra’ hi afegí la seua veu en un fragment, i Miquel féu el mateix en un altre. Tot un luxe, tant per la composició en si, com per poder compartir uns moments en primera fila amb aquells mestres de la música.
Amb un clàssic entrepà de l’Hostal Doménech d’Alberic i un intercanvi de confidències vam acabar la jornada de treball, no remunerat però molt valuós.

que encara no sé com me’l guanye.

Jordi ho conta al seu bloc, i això que explica Vicent del mòbil és més que cert.

^{Foto: –quin dia és la paella?, preguntava Miquel}

O siga, que la vida va fent via.

Demà reprenem els treballs de Roba Estesa, amb una reunió de tots els enviscats al voltant d’una paella que ens guisarà el senyor Roc Partal: garantia de bon dinar.

L’Alzaneta farà un altre viatge oficial fins a Bétera, passant per Xàtiva on recollirem a Botifarra. Miquel Gil acudirà des de Catarroja, si no es perd. La cosa promet.