Gàlim

Parlava ahir amb un amic, a qui havia telefonat per preguntar-li pel seu estat de salut. Sembla que finalment li han trobat d’on ve el problema i per tant el tractament que li han donat és efectiu. Més encara, es veu que la cosa no és tan preocupant com podia paréixer en principi. Millor, i m’alegre, li vaig dir sincerament.
M’explica que havia estat en una jornada d’escriptors en català de la Ribera, que li havien dit que ja que deixava de cantar, es podia dedicar a esctiure… I en això que em pregunta: com va el teu llibre? Em va pillar de sorpresa. El meu libre. No m’ho havia plantejat així, perquè en realitat l’obra és de Jordi, però a banda d’això em va sorprendre, perquè no n’havíem parlat encara. És el que passa quan escrius en papers volanders com aquests, que hi ha qui ho llig.

Vaig explicar-li alguna cosa, encara que ja ho sabia quasi tot pel que ací vaig xarrant quan puc. Però no li vaig nomenar que aquest projecte té, per a mi, part implicada, un punt de sorpresa permanent.

Tot d’una veus açò i penses quanta raó tenia aquella que deia que jo pense amb imatges, i que quan faigquatre ratlles és per mirar de descriure el que veig. L’hora escotada, li vaig posar l’altra volta, i només vore la imatge he sentit a l’esquena com es tancava aquella nit darrere meu la porta d’aquell local.

I encara pregunta què em sembla.

Un intent de banda sonora:

http://www.goear.com/listen/f99ab99/les-amants-tristes-leo-ferre