Generació...

Llegint l’article, avui  d’en Joan Barril:  La felicitat de no ser d’enlloc al Periódico, m’ha fet pensar en:
 
– Qui ets? – Que fas – Que t’agrada? – Ho expresses? – Ho comparteixes?

Quina era la teva il·lusió, de jove als 14 anys, per exemple, veien parlar en Martí, el xicot que ahir a la Marató deia que volia ser filòleg…  

i que has fet al llarg de la teva vida per sentir-te satisfet… d’haver-la viscut.

Ara que ja comencem a tenir una edat…

– Has realitzat els teus somnis? 

Arxiu de paraules tristes

Xiulet!

…… piano honky-tonk

veu:

ja m’havia passat,
no ho havia somniat
ja m’havia passat i per tonta,
m’ha tornat a passar

que lent és el coco,
quan ha d’aprendre,
sempre es queda curt

porto un temps pensant
que tu que jo,
que els dos anàvem tirant

s’ha acabat el pensar
les coses que no tiren
se les emporta el vent

se’n va emportar el sabor
de les ganes d’estimar-nos
es va emportar un amor
que un dia vaig creure que era etern…

i somniar que tornes al meu costat, que només havia somniat desperta…

^{(fragment traduït del castellà del tema del mateix nom del grup Pastora)}

aixecant una casa

Era una casa construïda sense pedres,
els terres, parets i marcs fets de fusta
Taules i cadires usades, plenes de pols
és un lloc on no em sento sol
és un lloc on em sento a casa

Vaig construir una casa
Per a tu
Per a mi

Fins que va desaparèixer
De mi
De tu
I ara, és hora de marxar i convertir-se en pols

Al jardí on plantàvem les llavors,
Hi ha un arbre que és vell com jo,
les branques van ser tenyides pel color del verd
la Terra hi va creixer i li va tapar els genolls

Per les esquerdes de l’escorça hi vaig pujar al cim
Vaig pujar per l’arbre per veure el món
Quan les ràfegues van venir per llençarme
M’hi vaig agafar tan fort com tu a mi
M’hi vaig agafar tan fort com tu a mi

Vaig construir una casa
Per a tu
Per a mi

Fins que va desaparèixer
De mi
De tu
I ara, és hora de marxar i convertir-se en pols

——————————————————————————————————————————–

to build a house

There is a house built out of stone
Wooden floors, walls and window sills
Tables and chairs worn by all of the dust
This is a place where I don’t feel alone
This is a place where i feel at home

And I built a home
For you
For me

Until it disappeared
From me
From you
And now, it’s time to leave and turn to dust

(Instrumental)

Out in the garden where we planted the seeds
There is a tree that’s old as me
Branches were sewn by the color of green
Ground had arose and passed it’s knees

By the cracks of the skin I climbed to the top
I climbed the tree to see the world
When the gusts came around to blow me down
I held on as tightly as you held onto me
I held on as tightly as you held onto me

And I built a home
For you
For me

Until it disappeared
From me
From you

And now, it’s time to leave and turn to dust

cinematic orquestra

al migdia a la fresca del carrer

apali, bon estiu!

acabo de llegir un llibre que he simultanejant amb un altre és a dir dos
temàtiques diferents, ara un tros d’aquest i un altre capítol de
l’altre.

Bé El llibre en qüestió és ” Lleó l’africà” de Amin Maalouf,
interessant, per la situació i referències històriques, encara que se’m
hagi fet una mica feixuc. És que llegir penúries ara per ara, se’m fa
pesat.

Hi un petit fragment que vull reproduir (encara que no
tingui permís de l’editor) pag 192, edició catalana de butxaca.

“-
Quan vius en una ciutat , acceptes de deixar de banda, tota dignitat,
tot amor propi a canvi de protecció d’un soldà que la fa pagar cara fins i
tot quan no la pot exercir. ” ….

aquesta cançoneta em sona!

salut i bon dia!

Si no repartim la riquesa ens trobarem amb això i potser no trigarem
gaire, li explicava un jubilat als seus fills que fan mans i mànigues
per trobar feina.

Un dia d’aquests, ja no vindran amb pateres, no s’arriscaran per poc, com que els hi va la vida, segrestaran directament un vaixell d’aquests que porten turistes a visitar la ciutat, li diran al capítà, au tu!  porta el vaixell a port, vindrà ple fins dalt de gent , de negres i moros… . Entraran a la ciutat, vindran a reclamar els que és seu, li diran a la mestressa, això que te a la nevera, senyora la meitat és meu,  i si no li donen li ensenyarà el ganivet, total no té res a perdre, no tenen res…

+…

El sistema està enrocat a perpetuar el capitalisme que ens ha donat
bula durant molt de temps.. Vols una nevera, vols ascensor? doncs et
poso una nuclear. El capitalisme ens ha enredat durant molt de temps
ens ha fet creure ens ha donat una vida de comoditat, de benestar en  ens ha fet creure que podiem viure com  els rics i ara que tanquen les fàbriques i tallers i que
l’atur augmenta cada dia, ens haurem d’adaptar a passar-ho com els
nostres avis.  Però això per a ells, els del sud, això encara és vida.

Els
polítics i els sindicats ja no m’enrederan i l’autonomia dels
treballadors és un somni inexistent. Ni convenis ni hòsties… Serem més esclaus de l’amo, que te diners per a pagar qui el defensin. I
els que viuen en apartheid, que no els deixen ser, aquests un bon dia
d’aquests sortiran tots al carrer per defensar el què és seu.

Això
és el que passarà, continuava dient l’home als seus fills…  jo ja fa
temps que no voto, he vist com en són de malparits els polítics, m’he
hagut d’empassar moltes coses i quasi m’he posat malalt per poder cobrar a finals de mes com a
tècnic municipal…

I l’home, s’envà carrer enllà…

“aquest senyor s’està entrenant (de com està el pati)  per si el cas hi ha un desacord en el finançament i el parlament fent cas al clamor popular, a la ciutadania, declara d’una punyetera vegada la independència del país.”

Anys fa que les empreses tèxtils autòctones han desaparegut, gràcies al lliure mercat els productes d’orient varen rebentar-lo, preus i baixos costos i relativa qualitat. L’estratègia va ser muntar empreses importadores de productes i distribuir-les.

Després importar ma d’obra barata, esclaus, tancar-los en les mateixes fàbriques, si és que se’n poden dir fàbriques, i produir aquelles peces de temporada que amb la
distància seria difícil de poder vendre…

Ma d’obra barata com el senyor bolivià que va perdre el braç en la màquina de fer pa, i l’amo per no ser descobert va i el llença a les escombraries. Responsabilitats compartides, l’amo per contractar-lo en negre i sense formació professional i el currante obligat per la “necessitat” fent d’esquirol.

Ma d’obra barata de treballadors comunitaris que s’ofereixen per la meitat de l’establert en el conveni per a la construcció o en camp per recollir fruita.

Aquest caos només fa que donar la raó a aquells que bramen contra la nova immigració..

Tothom te dret a poder treballar, i ho ha de poder fer en condicions dignes i amb salaris dignes, però fer-ho, per sota del què és raonable per poder viure i en règim
d’esclavatge o d’explotació, és acceptar el domini de altri i renunciar a la pròpia humanitat.