penitents
de quan els cens es feien i les adreces no les sabia ningú, no hi havia plànol dels carrers de terra no hi havia voreres ni desguassos i un rajolí sortint de cada casa cap al mig del carrer, les cases d’autoconstrucció floreixen ràpidament, mostrant el seu esquelet, els totxos encimentats i ben arrenglats de 2,5 de canto, parets fines, ja feien el fet.
al centre les cadenes del penitent lluïen, esmerilades, deixant rovell en cada estrebada que feia per redimir-se, el soroll de les varietats d’enfilades i gruixos sobre el granit , terrorífic de com veure’l amb les proteccions d’espart als turmells i a sobre un grapat de cadenes, a cada peu i a la cintura faixa també de cànem amb argolla d’on hi penjaven unes quantes més i a cada ma, braços en creu, l’esquelet d’un d’infant… i ell tapat amb amb caputxa, forats pels ulls, pel nas i l’altre per la boca, i una bata senzilla, negre com a vestimenta… el penitent.
un bon senyor, panxa contenta, bisbe de ciutat convertit en papa de Roma va reunir tots els seus bisbes i cardenals i va posar fi a tanta e tradició de barbàrie, varen posar els capellans mirant de cara els feligresos i les formes semblava que varen canviar l’esperit…
nostàlgics els caps de ferro, continuaven sortint cada any a fer el seu tomb al voltant de les muralles, assetjant l’església amb el seu so i ritme, amb la seva cadència militar, zas… zac-zac! amb les sandàlies i picant, armats amb la llançà a terra, cuirasses netejades amb Netol i plomalls al casc.
passaren, hiverns i primaveres, els barris varen créixer en gent , serveis i associacions… molts anys després d’haver mort el dictador i potser 15 més de veure la tele amb la nostàlgia dels orígens, varen treure la pols als sants guardats en un magatzem, primer un en un barri a passejar-lo, creant una confraria de no se quina mare de deu, i a l’altre barri l’hi posen vela, com de tartana luxosa amb detalls daurats i platejats amb la mateixa estètica de tomba de cementiri, negra, negra com els vestits embotits en senyores tipus ritabarbera amb “peineta” i mantellina inclosa, presidint la processó amb el ciri a la ma, darrera el sant o santa, i els vestits de mariscals, músics de corneta i tambors, desafinant com gats torturats…
Ja no feien processó els divendres, ara una cada dia, cada barri la seva durant tota la setmana, i el divendres a passejar pel centre tots plegats, aixecant a pols, ben mascles, el sant per les cantonades i “vivas”i aplaudiments i lluna plena!
aquest any tampoc he pogut escapar-me i marxar de vacances… fa molts anys feia por, ara fa mig somriure per surrealista, repulsió interna, pels imitadors i vanitosos de setmana santa, ocupant-ne el carrer…
he sabut pels medis que l’ajuntament de la ciutat vol declarar d’interès cultural aquesta manifestació ciutadana, que com a condició és que la “legión” no desfili a la processó…
si proposen un referèndum, ja el tenen guanyat, els barris guanyen i manen ells han ocupat l’espai del centre que es va abandonar fa més de 40 anys…
i la meva opinió és que això no és religió com ho entenen la capellania i com s’entén la religió per definició…
això és com els “toros” passegen pornogràficament imatges d’un ” home crucificat”, com els toros morts i torturats a la plaça, una “fiesta” de folklore aliè.
el que si és cert és que les tradicions algú, i algun dia, les comença i amb el pas dels anys es consoliden…
i en aquest cas és cert el què deien els avis : “de fora vingueren i de casa ens tragueren”
sí, soc un intolerant amb el mal gust i els “xava” els “quillo” i la hipocresia dels que aparenten i els que volen aparentar i creure’s el que no s’és….
“cultura televisiva” al carrer…
uix quin fàstic!
potser l’ajuntament té l’esperança i l’ estratègia de poder guanyar alguns calerons extra en el futur amb les retransmissións de l’esdeveniment, sense inversió, i els ciutadans, gratuïtament, figurants de l’espectacle
#folklore @matarocat
