Las al jaç

“Ara de bona gana em quedava a taula mentre la desparaven i, si no era una hora en què les noies de la colla poguessin passar, ja no era només cap al mar que mirava. Des que n’havia vist en unes aquarel·les d’Elstir, buscava trobar en la realitat, apreciava la part poètica que hi ha en el gest interromput dels ganivets encara de través; la rodonesa inflada d’un tovalló desplegat on el sol intercala un tros de vellut groc; la copa que, mig buida, mostra millor el noble eixamplament de les seves formes i presenta, al fons del vidre translúcid com una condensació del dia, un cul de vi fosc però centellejant; el canvi dels volums i la transmutació dels líquids per efecte de la llum; l’alteració de les prunes que passen del verd al blau i del blau a l’or en la fruitera ja mig despullada; el passeig de les cadires tronades que dos cops al dia s’instal·len al voltant de les estovalles que cobreixen la taula com si fos un altar on se celebren les festes de la golafreria, i sobre les quals, al fons de les ostres, queden unes gotes d’aigua lustral com en petites piques d’aigua beneita. Mirava de trobar la bellesa allà on mai no m’havia imaginat que fos, en les coses més usuals, en la vida profunda de les natures mortes.”

(A l’ombra de les noies en flor)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!