“Sobretot –em va dir l’àvia– no t’estiguis de picar la paret si et cal alguna cosa aquesta nit; el meu llit és costat per costat del teu, l’envà és molt prim. Ara, quan ja siguis al llit, prova-ho per veure si ens entenem bé.”
I, en efecte, aquella nit vaig donar tres cops –que una setmana més tard, quan vaig estar malalt, vaig reprendre durant alguns matins perquè l’àvia volia dur-me un vas de llet ben d’hora. Quan em semblava sentir que estava desperta, per tal que no s’hagués d’esperar i pogués tornar a dormir de seguida després de dur-me la llet, jo arriscava tres copets, tímidament, feblement, però tot i així prou perceptibles, perquè, si bé temia d’interrompre-li el son en cas que m’hagués equivocat i encara dormís, tampoc no volia que l’àvia continués esperant un avis que no hagués pogut percebre a la primera i que jo no gosaria repetir. A penes havia donat els meus cops, ja en sentia uns altres tres, aquests d’una entonació diferent, d’una tranquil·la autoritat, repetits dues vegades per a més claredat, i que deien: “No et preocupis, ja t’he sentit: vinc de seguida”; i al cap d’un moment ja entrava l’àvia. Jo li deia que tenia por que no em sentís o que cregués que era un veí qui havia picat. Ella reia:
“Confondre amb uns altres els cops del meu pobre rei?, però si l’àvia els reconeixeria entre mil! Et penses que en aquest món n’hi ha uns altres de tan maldestres, tan febrils, tan repartits entre la por de despertar-me i la de no ser sentit? Però si en tindria prou amb una rascada, per a reconèixer a l’acte aquest ratolí tan únic i tan de plànyer. Ja el sentia des que ha començat a debatre’s, a regirar-se al llit, a fer tots els seus tràfecs…”
(A l’ombra de les noies en flor)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Incomparable.