Las al jaç

Les sortides de sol us acompanyen en els llargs viatges en tren, com els ous durs, els diaris il·lustrats, els jocs de cartes, els rius on alguna barca s’escarrassa sense avançar. Estava fent recompte dels pensaments que m’havien ocupat durant els minuts precedents per a comprovar si havia dormit o no (i la pròpia incertitud que m’ho feia preguntar m’estava donant una resposta afirmativa), quan vaig veure retallats en el quadre de la finestra, sobre un bosquet negre, uns núvols amb un suau edredó d’un rosa fixat, mort, que ja no ha de canviar, com el que tenyeix les plomes de l’ala que l’ha assimilat o el pastel en què l’ha establert la fantasia del pintor. Però jo sentia que, contràriament, aquell color no era ni inèrcia ni caprici sinó necessitat i vida. De seguida es van amuntegar al seu darrera reserves de llum. El color es va fer més viu, el cel va prendre un to rogenc que jo, enganxant els ulls al vidre, provava de veure millor perquè el sentia lligat a l’existència profunda de la natura, però llavors la via va canviar de direcció, el tren va girar, l’escena matinal va ser substituïda en el quadre de la finestra per un poble nocturn de teulades blaves de clar de lluna, amb un safareig tacat pel nacre opalí de la nit, sota un cel encara sembrat de totes les estrelles, i, quan ja em lamentava d’haver perdut la meva franja de cel rosa, la vaig tornar a veure, però ara vermella, a la finestra del davant que la franja va abandonar en un segon revolt de la via. Així que em vaig dedicar a passar d’una finestra a l’altra per a unir, per a recosir els fragments intermitents i oposats de la meva bella matinada escarlata i versàtil, i tenir-ne una visió total en un quadre continu.

El paisatge es va tornar accidentat, abrupte, el tren es va aturar en una petita estació entre dues muntanyes. Al fons de la gorja, a la vora del torrent, només es veia una casa de guarda enfonsada en l’aigua que corria a ras de les finestres. Si algú és el producte d’una terra i  s’hi pot assaborir l’encant particular d’un territori, és la noia alta que vaig veure que sortia d’aquesta casa i que, pel camí que el sol ixent il·luminava obliquament, venia cap a l’estació amb una lletera. Dins d’aquella vall on les altures amagaven la resta del món, les úniques persones que la noia devia veure eren les que anaven en aquells trens que només s’aturaven un moment. Va recórrer els vagons oferint cafè amb llet als escassos viatgers desvetllats. Envermellida pels reflexos de la matinada, la seva cara era més rosa que el cel. Vaig sentir davant seu aquell desig de viure que reneix en nosaltres cada vegada que prenem  consciència de la bellesa i la felicitat. Sempre oblidem que són individuals i, com que les substituïm mentalment per un tipus de convenció que formem fent una mena de mitjana de les diferents cares que ens han agradat, dels plaers que hem conegut, l’únic que obtenim són imatges abstractes que resulten lànguides i insulses precisament perquè els falta aquest caràcter de cosa nova, diferent del que hem conegut, que és el que caracteritza la bellesa i la felicitat. I jutgem la vida amb un pessimisme que ens sembla justificat perquè creiem que hi hem tingut prou en compte la felicitat i la bellesa, però en realitat les hem omès i les hem substituït per síntesis que no en conserven ni un sol àtom. Per això l’erudit a qui parlem d’un nou “bon llibre” badalla a l’avançada d’avorriment, perquè s’imagina una mena de compendi de tots els bons llibres que ha llegit, mentre que un bon llibre és particular, imprevisible, i no és producte de la suma de totes les obres mestres precedents sinó d’alguna cosa que, per a trobar-la, no n’hi ha prou amb haver assimilat perfectament aquella suma, perquè justament és fora d’ella.

(A l’ombra de les noies en flor)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!