1. “Em trobava davant d’una d’aquestes conjuntures difícils que generalment es repeteixen vàries vegades a la vida i que, encara que no haguem canviat de caràcter, de natura –la nostra natura, que és qui crea els amors i casi les dones que estimem, i fins i tot els seus defectes- no afrontem sempre, o sigui en edats diferents, de la mateixa manera. En moments com aquests la nostra vida es divideix i és com si es distribuís tota ella entre els dos plats d’una balança. En un dels plats hi ha el nostre desig de no desagradar, de no semblar massa poca cosa a la persona que estimem però no comprenem, i trobem enginyós deixar-la una mica de banda perquè no es pensi que ens és indispensable, ja que això l’allunyaria de nosaltres; en l’altre hi ha un sofriment –i no és un sofriment localitzat ni parcial- que, al contrari, només s’apaivagaria si, renunciant a agradar l’estimada i a fer-li creure que podem passar sense ella, correguéssim a trobar-la. Retireu del plat on hi ha l’orgull un polsim de voluntat que haguem tingut la feblesa de deixar gastar amb l’edat, afegiu al plat on hi ha el dolor un pèl de sofriment físic que haguem permès que es vagi agreujant, i en comptes de la decisió coratjosa que se’ns hauria endut als vint anys, és l’altra, esdevinguda massa pesant i sense prou contrapès, la que ens rebaixa als cinquanta.”
2. “Quan estimem, l’amor és massa gran per cabre sencer dins nostre; irradia cap a la persona estimada, troba en ella una superfície que l’atura, la fa tornar cap al seu punt de partida i és aquest xoc del retorn de la nostra pròpia tendresa el que anomenem els sentiments de l’altre, i ens encisa més que a l’anada perquè no ens adonem que ve de nosaltres.”
3. “Temps enrere, havent pensat sovint amb terror que un dia deixaria d’estar enamorat d’ella, m’havia promès que estaria alerta i que, així que sentís que l’amor començava a abandonar-me, m’hi arraparia, el retindria. Però ara, a l’afebliment de l’amor corresponia simultàniament un afebliment del desig de continuar enamorat.”
4. “L’amabilitat sobrevinguda d’una persona que ja no estimem potser no hauria estat suficient per al nostre amor. Davant les tendres paraules d’ara, davant la seva proposta de veure’ns, pensem en el plaer que ens haurien causat temps enrere, no en tot allò que hauríem volgut que les seguís immediatament i que la nostra avidesa potser hauria impedit que es produís. De manera que no és segur que la felicitat que arriba massa tard, quan ja no en podem gaudir, quan ja no estem enamorats, sigui exactament la mateixa felicitat la manca de la qual ens feia tan desgraciats abans. Només una persona ho podria comprovar: el nostre jo de llavors, però ja no és aquí i, sens dubte, n’hi hauria prou amb què tornés per a què, idèntica o no, la felicitat s’esvaís.”
(A l’ombra de les noies en flor)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!