(Proust deia que tots tenim, a més de la nostra realitat conscient, una ànima profunda on rarament podem accedir. Per a ell, els únics instants veritables són els que passem al fons de nosaltres mateixos. La porta d’entrada a aquesta anima profunda és el que ell anomena “memòria involuntària”: evocar voluntàriament el passat no funciona; ha de ser un record no buscat, com el de la famosa magdalena. Però a vegades el mecanisme falla, com en aquest episodi sobre ”els tres arbres”.)
“El cotxe va baixar cap a Hudimesnil. De sobte em va envair aquella felicitat profunda que no sentia des de Combray, una felicitat anàloga a la que m’havien provocat, entre altres, els campanars de Martinville. Però aquest cop quedà incompleta. Acabava de veure, al costat de la carretera ondulada que seguíem, tres arbres que devien servir d’entrada a un passeig cobert i formaven un dibuix que no era la primera vegada que veia. No podia arribar a reconèixer el lloc d’on semblaven haver sortit però sentia que temps enrere m’havia estat familiar, de manera que vaig quedar atrapat mentalment entre algun instant llunyà i el present. (Continua…)
(…)
Mirava els tres arbres, els veia prou bé, però sentia que encobrien alguna cosa que el meu esperit no podia abastar, com quan un objecte és massa lluny i, amb els dits allargats a l’extrem del braç estès, només en freguem la superfície sense arribar-lo a agafar.(…) Havia reconegut aquella classe de plaer que, si bé ens obliga a fer l’esforç mental de replegar-nos sobre nosaltres mateixos, compensa de sobres l’obligada renúncia als gaudis de la indolència. Aquell plaer, l’objecte del qual només es pressentia, que m’havia de crear jo, m’arribava molt rarament, però cada vegada que el sentia em semblava que tot el que havia passat entremig no tenia importància i que només aferrant-me a aquella realitat podria començar finalment una vida veritable. Em vaig posar un moment la mà davant dels ulls per poder-los tancar sense que la Sra. Villeparisis se n’adonés. Vaig mantenir la ment en blanc; llavors, amb el pensament concentrat, replegat amb noves forces, vaig fer un salt endavant en la direcció dels arbres, o més aviat en aquella direcció interior a l’extrem de la qual els veia en mi mateix. Sentia novament, amagat rere d’ells, el mateix objecte conegut però vague i que no aconseguia fer venir cap a mi. A mesura que el cotxe avançava, podia veure com tots tres s’acostaven. On els havia observat abans? (…) Havia de creure que venien d’un temps ja tan llunyà de la meva vida que el paisatge que els envoltava m’havia desaparegut del tot de la memòria i que, com les pàgines que de sobte et commou de retrobar en una obra que et pensaves que no havies llegit, eren l’únic que surava del llibre oblidat de la meva primera infantesa? (…) Eren només una imatge completament nova, sorgida d’un somni de la nit abans però ja tan borrosa que em feia l’efecte que venia de molt més lluny? O potser no els havia vist mai i amagaven rere seu, igual que algun arbre, alguna mata que havia vist pel cantó de Guermantes, un sentit tan obscur, tan difícil d’abastar com un passat llunyà, de manera que, com que m’havien empès a aprofundir un pensament, creia tenir-hi un record a reconèixer? O, encara, no podia ser que ni tan sols amaguessin cap pensament i que fos la fatiga de la vista el que me’ls fes veure doblats en el temps, de la mateixa manera que a vegades hi veiem doble en l’espai? No ho sabia. Mentrestant, se m’acostaven; potser aparició mítica, ronda de bruixes o de nornes que em proposava aquests oracles. Vaig pensar que més aviat eren fantasmes del passat, companys estimats de la infantesa, amics desapareguts que invocaven els nostres records comuns. Com ombres, semblaven demanar-me que me’ls endugués, que els tornés a la vida. En la seva gesticulació ingènua i apassionada, reconeixia la tristesa impotent d’un ésser estimat que ha perdut l’ús de la parla i s’adona que ell no ens pot dir el que vol i nosaltres no sabem endevinar-ho. Aviat, en una cruïlla, el cotxe els abandonà. Empenyent-me lluny de l’única cosa que jo creia veritable, del que m’hauria fet realment feliç, l’automòbil s’assemblava a la meva vida.
Vaig veure els arbres allunyar-se agitant els braços desesperats, com si em diguessin: “El que no aprenguis avui de nosaltres, ja no ho sabràs mai. Si ens deixes tornar a caure al fons d’aquest camí des d’on mirem d’alçar-nos cap a tu, tota la part del teu jo que et dúiem caurà per sempre en el no-res.” En efecte, si bé després he retrobat la classe de plaer i d’inquietud que acabava de sentir, i una bona nit m’hi vaig lliurar –massa tard, però per sempre-, en canvi mai no he sabut el que aquells arbres havien volgut dir-me ni on els havia vist. I quan el cotxe va prendre una altra carretera i em van quedar a l’esquena, ja invisibles, mentre la Sra. Villeparisis em preguntava per què tenia l’aire somniador, jo estava trist com si acabés de perdre un amic, de morir-me, de renegar d’un mort o de menysprear un déu.”
(A l’ombra de les noies en flor)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!