Ideal/particular (o “me la imaginava més gran”)
El meu pensament, que havia dreçat una Verge del porxo independent de les fotografies que jo n’havia vist, protegida de les vicissituds que poguessin amenaçar les seves reproduccions, que es mantindria intacta encara que fosssin destruïdes, ideal, dotada d’un valor universal, es sorprengué de veure aquella estàtua que jo havia esculpit mil vegades reduïda a la seva pròpia aparença de pedra, a la mateixa distància del meu braç que un cartell electoral o la punta del meu bastó, encadenada a la plaça, inseparable del capdavall del carrer major, sense poder fugir de les mirades del cafè i de l’oficina de l’òmnibus, rebent sobre la cara només la meitat del raig de sol ponent –i aviat, en poques hores, de la claror de la farola- perquè una caixa d’estalvis rebia l’altra meitat, submergida, alhora que aquesta sucursal bancària, en l’olor espessa de l’obrador del pastisser, sotmesa a la tirania del Particular fins al punt que, si hagués volgut traçar la meva firma sobre la pedra, hagués estat ella, la Verge il·lustre que fins llavors jo havia dotat d’una existència general i d’una bellesa intangible, la Verge de Balbec, l’única (cosa que dissortadament volia dir que no n’hi havia d’altra), la qui, sobre el cos cobert del mateix sutge que les cases veïnes, hauria mostrat a tots els admiradors que venien a contemplar-la, sense poder-se’n desfer, el traç del meu guix i les lletres del meu nom, i era ella finalment, l’obra d’art immortal i tant de temps desitjada, que jo trobava transformada en una velleta de pedra de qui podia mesurar l’alçada i comptar les arrugues.
(A l’ombra de les noies en flor)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!