Las al jaç

“Tocaven les dotze del migdia, finalment Françoise entrava a la meva habitació. I durant mesos seguits, en aquell Balbec que jo havia desitjat tant perquè l’imaginava batut per la tempesta i perdut entre la boira, el bon temps va ser tan esclatant i tan estable que, quan ella venia a obrir la finestra, jo, sense por d’equivocar-me, podia esperar de trobar el mateix pany de sol plegat a l’angle de la paret exterior, d’un color immutable que, més que estimulant com a signe de l’estiu, era malenconiós com el d’un esmalt inert i fictici. I mentre Françoise treia els imperdibles dels muntants de la finestra, deslligava les teles i corria les cortines, el dia d’estiu que descobria semblava tan mort, tan immemorial com una mòmia sumptuosa i mil·lenària a qui la nostra vella serventa hagués desfet cautelosament l’embenatge de lli per a fer-la aparèixer embalsamada en el seu vestit d’or.”

(A l’ombra de les noies en flor)