“Tal com havia decidit la tarda en què Gilberte m’havia fet patir tant, vaig enviar-li una carta per Cap d’any, en què li deia que la nostra antiga amistat desapareixia amb l’any que acabava, que oblidava tots els greuges i les decepcions i que a partir de l’1 de gener bastiríem una amistat nova (…). Queia la nit, em vaig aturar davant d’una columna publicitària on hi havia un cartell de la representació que feia la Berma. Bufava un vent humit i suau. Aquell temps m’era familiar; vaig tenir la sensació i el pressentiment que Cap d’any no era un dia diferent dels altres, que no era el primer d’un món nou on jo hauria pogut, amb les possibilitats intactes, refer la relació amb Gilberte com al temps de la Creació, com si el passat encara no existís, com si les decepcions que ella m’havia causat haguessin desaparegut i, amb elles, els indicis que jo n’hauria pogut extreure per al futur: un món nou on no subsistís res de l’antic… res excepte una cosa: el meu desig que Gilberte m’estimés. Vaig comprendre que si el meu cor desitjava que es renovés entorn seu aquell univers que no l’havia satisfet volia dir que ell, el meu cor, no havia canviat, i em vaig dir que no hi havia cap motiu per a pensar que el de Gilberte hagués canviat. Vaig sentir que aquesta nova amistat era la mateixa, com passa amb els dies de cap d’any, que no estan separats dels altres per un fossat i als quals, en no poder abastar-los i modificar-los, el nostre desig assigna un nom diferent sense que ells ho sàpiguen. Jo volia dedicar aquell a Gilberte, i intentar imprimir-li la idea particular que me n’havia fet, igual com una religió se superposa a les lleis cegues de la natura. Però era en va. M’adonava que aquell dia no sabia que es deia Cap d’any; que acabava en el crepuscle d’una manera que no m’era nova: en el vent suau que bufava entorn de la columna de cartells, havia reconegut, havia sentit reaparèixer la matèria eterna i comuna, la humitat familiar, la ignorant fluïdesa dels dies antics.”
MP
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!