Las al jaç

“A vegades, a la meva finestra de l’hotel de Balbec, un efecte del sol em feia prendre una part més fosca del mar per una costa allunyada, o observava amb plaer una zona blava i fluïda sense saber si pertanyia al mar o al cel. (…) La pintura d’Elstir era feta d’aquests rars moments en què veiem la natura tal com és, poèticament. En les marines, una de les seves metàfores més freqüents era justament la que, comparant la terra amb el mar, suprimia qualsevol frontera entre ells. (…)

Per exemple, amb una metàfora d’aquest tipus –en un quadre que representa el port de Carquethuit, que ell havia acabat feia pocs dies i que vaig mirar llargament— Elstir havia preparat l’ànim de l’espectador fent servir només termes marins per a la petita ciutat, i només termes urbans per al mar. Les cases amagaven una part del port; un dàrsena de calafatar o potser el mar mateix s’endinsava a la terra fent golf, com és freqüent a la costa de Balbec; de l’altre costat de la punta avançada on s’emplaçava la vila es veien pals que sobresortien rere les teulades (com ho haurien fet xemeneies o campanars) i que semblaven conferir a les embarcacions a què pertanyen alguna cosa de ciutadà, de construït damunt la terra, impressió que accentuaven altres barques, formades al moll en rengles tan atapeïts que els homes hi parlaven d’una coberta a una altra sense que se’n pogués distingir la separació ni l’interstici d’aigua, de manera que aquella flotilla de pesca semblava menys marina que, per exemple, les esglésies de Criquebec, les quals, en la llunyania, envoltades d’aigua per totes bandes perquè se les veia sense la ciutat, dins d’una empolsinada de sol i d’onades, semblaven sorgir de la mar (…). En el primer pla de la platja, el pintor havia sabut habituar la vista a no reconèixer frontera fixa, demarcació absoluta entre la terra i l’oceà. Uns homes que empenyien barques al mar, tant corrien sobre l’onatge com per la sorra, i aquesta, que era molla, ja reflectia els bucs com si fos aigua. El mar mateix no remuntava regularment sinó que seguia els accidents de l’areny, que la perspectiva encara multiplicava, de tal manera que una barca en plena mar, mig amagada per les obres avançades de l’arsenal, semblava vogar enmig de la ciutat (…).  (CONTINUA)

Si tot el quadre donava aquesta impressió dels ports on el mar entra dins la terra, on la terra ja és marina i la població amfíbia, la força de l’element marí esclatava arreu. I a l’entrada del moll, on el mar era mogut, es percebia que els mariners, pels esforços que feien i per l’obliqüitat de les barques inclinades en angle agut davant la calma verticalitat del magatzem, de l’església, de les cases de la ciutat on els uns tornaven i d’on els altres sortien a pescar, trotaven bruscament sobre l’aigua com sobre un animal fogós i ràpid les estrapades del qual, sense la seva destresa, els haurien tirat a terra. Un grup sortia alegrement a passejar en una barca sacsejada com una carreta; un mariner content, però també atent, la governava com si dugués regnes, subjectava la vela fogosa, amb tothom col·locat ben al seu lloc per no fer massa pes d’un costat i bolcar, i així corrien pels camps assolellats, per les zones ombrívoles, rodolant avall pels pendents. Era un bell matí, malgrat la tempesta que hi havia hagut. Encara es notava la potència de la força que havia de neutralitzar el bell equilibri de les barques immòbils, les quals gaudien del sol i la frescor a les parts on el mar estava tan calmat que els reflexos tenien gairebé més solidesa i realitat que els bucs vaporitzats per un efecte de sol, encavalcats els uns als altres per la perspectiva. Però, de fet, no hauríem de parlar d’altres parts del mar. Perquè entre aquestes parts hi havia  tanta diferència com entre qualsevol d’elles i l’església que emergia de l’aigua, i els vaixells de darrera la ciutat. La intel·ligència feia de seguida un mateix element del que aquí era negre en un efecte de tempesta, allà d’un mateix color amb el cel i tan envernissat com ell, i més enllà tan blanc de sol, de broma i d’escuma, tan compacte, tan terrestre, tan encerclat de cases, que feia pensar en una plaça empedrada o en un camp nevat sobre el qual sobtava de veure una nau que remuntava en sec una forta pujada, com un cotxe que esbufega sortint d’un gual, però que al cap d’un moment, quan en l’extensió alta i desigual de la sòlida plana hi veies barques vacil·lants, comprenies que, idèntic en tots aquests aspectes diversos, allò encara era el mar.”

(A l’ombra de les noies en flor)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!