Las al jaç

“Els qui en tenen la possibilitat –és clar que aquests són els artistes, i feia molt de temps que estava convençut que jo mai no ho seria-, tenen també el deure de viure per a si mateixos. Però l’amistat els proporciona una dispensa d’aquest deure, una via per a abdicar del propi jo. Ja la conversa, que és el mode d’expressió de l’amistat, és una divagació superficial que no ens aporta res. Podem parlar durant tota una vida sense dir res, com no sigui repetir indefinidament la buidor d’un minut, mentre que, en el treball solitari de la creació artística, el pensament camina en el sentit de la profunditat, única direcció que no tenim barrada, en què podem progressar -amb més esforç, això sí- per a assolir una veritat. Però l’amistat no es limita a ser improductiva, com la conversa, sinó que és molt pitjor. Perquè la sensació d’avorriment -és a dir, de romandre en la superfície d’un mateix en comptes de continuar el viatge d’exploració de les pròpies profunditats- que les persones amb una llei de desenvolupament purament intern no podem deixar de sentir al costat d’un amic, l’amistat, amb el seu poder de persuasió, l’emmascara quan tornem a estar sols: ens fa recordar amb emoció les paraules que l’amic ens ha dit, fa que les considerem un do preciós, quan la realitat és que no som com edificis en construcció, als quals es poden afegir pedres des de fora, sinó com arbres que treuen de la seva pròpia saba cada nou nus de la tija, cada pis del seu fullatge.”

(A l’ombra de les noies en flor)