Las al jaç

“Sol davant del Grand-Hôtel, esperava l’hora d’anar a trobar l’àvia, quan, casi a l’altra punta del passeig marítim, vaig veure que es posava en moviment una taca singular formada per cinc o sis noies, tan diferents, per l’aspecte i les maneres, de la gent habitual de Balbec com ho seria un estol de gavines, desembarcat de qui sap on, que, amb passos curts sobre la sorra –les tardanes atrapant les altres amb una voleiada- fes una passejada per la platja amb un objectiu tan obscur per als banyistes, a qui elles semblessin no veure, com perfectament determinat en el seu esperit d’ocells. (CONTINUA…)

Una de les desconegudes empenyia amb la mà una bicicleta; dues altres duien “clubs” de golf, vestuari que contrastava amb el de les altres noies de Balbec, perquè, si bé entre aquestes també n’hi havia que feien esport, no per això adoptaven una indumentària especial.

Era l’hora en què les senyores i senyors venien cada dia a fer un volt pel passeig (…). Els passejants balancejaven tan fort com si fossin al pont d’un vaixell, perquè no sabien aixecar una cama sense, del mateix impuls, desplaçar el braç, girar els ulls, abaixar les espatlles, compensar amb un moviment cap a la dreta el moviment que acabaven de fer cap a l’esquerra, i congestionar el rostre (…). Enmig d’aquesta gent, entre la qual alguns tenien un pensament al cap i això es reflectia en la seva mobilitat amb un sacseig de gestos i una divagació de mirades tan poc harmoniosos com el trontoll circumspecte dels seus veïns, les noietes que havia vist, amb el domini que proporciona una perfecta flexibilitat del propi cos i un menyspreu sincer per la resta de la humanitat, avançaven de dret, sense titubeig ni rigidesa, executant exactament els moviments que volien, amb cada membre plenament independent dels altres, mantenint la major part dels seus cossos la immobilitat d’una bona ballarina de vals.

Ja no eren lluny de mi. Malgrat que cada noia fos d’un tipus absolutament diferent, en totes hi havia bellesa; però, per a dir la veritat, feia tan poc que les contemplava, i sense gosar mirar-les fixament, que encara no n’havia individualitzada cap. Tret d’una que, amb el nas dret i la pell morena, contrastava entre les altres com un rei mag de tipus àrab en algun quadre del Renaixement, de la resta només en reconeixia una per un parell d’ulls durs, tossuts i riallers; una altra per les galtes on el rosa tenia aquell to de coure que evoca la idea de gerani; i fins i tot aquests trets encara no els havia lligat indissolublement a cap de les noies. I quan (segons l’ordre en què es desplegava aquest conjunt, que era meravellós perquè hi convivien els aspectes més diferents i s’hi aplegaven totes les gammes de colors, però alhora confús com una música on no hagués sabut aïllar i reconèixer al vol les frases, distintes però oblidades immediatament) veia emergir un front blanc, uns ulls negres, uns ulls verds, i no sabia si eren els mateixos que ja m’havien encisat feia un moment, no podia relacionar-los amb una noia determinada que hagués separat de les altres i reconegut. I aquesta absència, en la meva visió, de les fronteres que més endavant establiria entre elles, propagava en el grup una fluctuació harmoniosa, la translació contínua d’una bellesa fluïda, col·lectiva i mòbil.

Potser no era només l’atzar de la vida que, a l’hora d’aplegar aquestes amigues, les havia triat totes tan boniques; potser aquestes noies (l’actitud de les quals bastava per a revelar-ne la naturalesa ardida, frívola i dura), extremament sensibles a qualsevol ridícul i a qualsevol lletjor, incapaces de sentir una atracció d’ordre intel·lectual o moral, s’havien distingit de manera natural entre les companyes de la seva edat per la repulsió que els causaven les noies en què la timidesa, l’encongiment i la malaptesa delataven una disposició pensarosa o sensible, les que elles devien anomenar “antipàtiques de mena”; mentre que, al contrari, s’havien sentit atretes per aquelles amb qui compartien una certa mescla de gràcia, habilitat i elegància física (…). Potser també la classe a què pertanyien, que no hauria pogut precisar, es trobava en aquell punt de la seva evolució en què l’enriquiment i l’ociositat, o bé els hàbits  esportius -estesos fins i tot en alguns medis populars- i una cultura física a la qual encara no s’ha afegit la intel·lectual, els feien produir naturalment i en abundància, com les escoles d’escultura harmonioses i fecundes que encara no busquen l’expressió turmentada, cossos bonics amb cames boniques, anques boniques, cares sanes i tranquil·les, amb un aire d’agilitat i d’audàcia. Perquè, no eren nobles i tranquils models de bellesa humana, el que jo veia allà, davant del mar, com estàtues exposades al sol en una riba de Grècia?

Dins de la colla que avançava pel passeig com un cometa lluminós, era com si consideressin que la multitud del voltant estigués formada per éssers d’una altra raça, dels quals ni el sofriment no hagués pogut desvetllar un sentiment de solidaritat, i que les noies semblaven no veure, perquè forçaven els qui estaven aturats a apartar-se com si passés una maquina desbocada que no calgués esperar que evités els vianants, i, com a molt, si algun senyor vell, de qui no admetien l’existència i evitaven el contacte, fugia amb gestos temorosos o furiosos però precipitats o ridículs, s’acontentaven de mirar-se entre elles rient. No tenien cap afectació de menyspreu pel que no pertanyia al seu grup: el menyspreu sincer els bastava. Però no podien veure un obstacle sense divertir-se a franquejar-lo prenent embranzida o amb els peus junts, perquè, plenes a vessar d’aquella joventut que cal desprendre com sigui, que fins i tot quan estàs trist o malalt, obeint més a les necessitats de l’edat que a l’humor del dia, fa que no puguis veure passar l’oportunitat de fer un salt o una patinada sense lliurar-t’hi a consciència, interrompien, sembraven la seva lenta marxa –com Chopin la frase més melancòlica- amb gracioses aturades on el caprici es barrejava amb el virtuosisme. La dona d’un vell banquer, després d’haver dubtat entre diverses exposicions per al seu marit, l’havia assegut en una cadira plegable de cara al passeig, arrecerat del vent i del sol pel quiosc dels músics. Veient-lo ben instal·lat, l’acabava de deixar per anar a comprar-li un diari que li llegiria per a distreure’l, petites absències durant les quals el deixava sol i que no allargava mai més de cinc minuts, que se li feien prou llargs, però que repetia sovint perquè el vell espòs, a qui prodigava, alhora que dissimulava, les seves atencions, tingués la impressió que encara estava en estat de viure com tothom i que no li calia protecció. La tribuna dels músics formava sobre ell un trampolí natural i temptador, per on, sense dubtar, la més gran de la colla es va posar a córrer i va saltar sobre el vell espantat, la gorra de mariner del qual van fregar aquells peus àgils, amb gran divertiment de les altres noies (…). “Aquest pobre vell em fa pena, sembla mig mort”, va dir una d’elles amb veu ronca i to mig irònic. Van caminar una mica encara, després es van aturar un moment al mig del pas sense que els preocupés aturar la circulació dels passejants, formant un agregat de forma irregular, compacte, insòlit i xisclaire, com un conciliàbul d’ocells que s’apleguen abans d’envolar-se. Després van reprendre la seva lenta marxa pel passeig, sobre el mar.”

(A l’ombra de les noies en flor)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!