La ironia, el localisme futbolístic i l’acudit de Xènius

Després d’una setmana dedicat únicament i exclusiva al Treball Final de Grau, sembla que aquest comença a caminar. No són passes llargues; encara li queda molt per créixer i madurar. Tanmateix, ni que siga a la gatameu, avança fermament. Els aliments que pren en forma de ‘Restriccions mentals’ i les vitamines que li transmeten en mostres de suport, d’ànim i de coratge des de l’entorn, tant acadèmic com familiar, l’han ajudat a gestar-se. Hui, per exemple, hi explicava la ironia tan fina de què sol fer ús el mestre Fuster. Per a això, m’he servit d’aquests dos fragments -sublims, per cert-:

‘El futbol i més coses’, març 1971:

El tràmit es feia en una fonètica barcelonina, de classe mitjana, previsible. Un parell de veus apitxades van assenyalar la presència dels indígenes. Un xicot es limità a demanar explicacions respecte a Déu sap quin jugador: després em va dir que era, o eren, ell i la promesa, uns ‘forofos’ incondicionals del Barça. No pertanyien a la fauna almogàver autòctona, i ni tan sols en tenien idea. ¿Per què són ‹‹barcelonistes››? En bona lògica, els correspondria decantar-se pel València. Al cap i a la fi, el futbol polaritza a hora d’ara les energies elementals del localisme. ¿Per què, doncs? Possiblement, tot depèn del ‹‹lloc››. ¿No hi ha a Elx una ‹‹Peña Madrileñista››, i eufòrica, en la qual, de més a més, únicament parla en castellà don José María Pemán quan va a fer-hi alguna conferència? A Elx, l’escala progressiva d’opcions, hauria de ser, segons la graduació administrativo-atlètica: l’Elx, l’Hèrcules, el València. Però, és clar, un veí d’Elx es deixarà matar abans que no declarar qualsevol simpatia pel club d’Alacant, i el Madrid se li afigura una alternativa més directa que no el València. Així va el món: aquest, almenys.

‘Joc de lletres’, juny 1971:

Un bon dia, a don Eugeni d’Ors, se li acudí allò de ‹‹les lleis no solament són normes, també són armes›› -més o menys, vaja!-, i va convertir la frase en un dels fonaments doctrinals de la seva Heliomàquia. Es tractava d’un simple ‘calembour’, d’un ‘retruécano’, o tant se val com ho vulguem dir. Tècnicament, els acudits coetanis, als teatres del Paral•lel, no resultaven gaire més dolents. Però Xènius hi manipulava un concepte útil -‹‹útil›› dins el seu sistema ideològic-, i la bajanada verbal pogué ser deglutida per la clientela amb una certa passivitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *