de l'Horta estant

El Sr. Ruiz Gallardón, nou ministre de Justícia del govern espanyol, ha fet unes declaracions ben aclaridores. Concretament ha tancat la porta a l’ús del català, l’èuscar o el gallec als tribunals, amb el sòlid argument que allò que cal és fer ús del “privilegi” de la “llengua comuna” que és “oficial a tot l’Estat”. 

És bo que ens deixen les coses tan clares. Perquè ja que la llengua anomenada ‘comuna’ (per cert, sabran ells quina és la cambra que nosaltres anomenem ‘el comú’?) és la dels castellans, el senyor ministre deixa ben clar a qui correspon el privilegi. I està bé que per una vegada el citen pel seu nom -privilegi- en comptes d’intoxicar parlant d’uns drets lingüístics que només tenen intenció de respectar quan s’apliquen als castellans. En canvi, per a tots els altres, per als ciutadans no castellans que vivim sota les lleis espanyoles, i que subvencionem (generosament i a la força) l’estat espanyol, ens reserven l’única llei que respecten sempre: la de l’embut. 

Ras i curt, això vol dir que si jo he d’afrontar un procés judicial, em concediran el privilegi d’haver d’expressar-me en la seua llengua. Així, per si no fóra prou la immensa quantitat d’arguments que tenim per afirmar que l’expressió ‘justícia espanyola’ és un oxímoron, ara n’afegim un altre: el ministre creu que el meu dret a defensar-me en l’idioma que més bé domine és lletra morta; i que ho hauria de fer en l’idioma que més dominen ells. Molt just i molt equitatiu, sí senyor! Ben propi d’un ministre espanyol de justícia.

I ja he dit que això és bo. És bo que ens ho diguen així de claret, que ens consideren ciutadans de segona a l’hora d’exercir els drets, malgrat el fet que som de primera quan toca pagar. Que els latifundistes andalusos cobren subsidis trets dels impostos abusius que paguen els nostres llauradors. Que les ambaixades espanyoles es decoren amb un excés propi dels palaus de les mili i una nits, a expenses que el nostre jovent haja d’anar amb mantes a instituts sense calefacció.Que regalen diners a la fanàtica i obscurantista església catòlica, mentre en falten per atendre els nostres malalts.

I mentrestant, el senyor ministre pot mirar d’engalipar-nos amb el conte que conéixer una llengua que ens han imposat a garrotades i que fa tres segles que malda per assassinar la nostra, és un privilegi. Doncs mira, ja que és un privilegi, jo hi vull renunciar. No és això el que es pot fer amb els privilegis?

El missatge està ben clar. Ells saben perfectament qui són espanyols (ells) i qui no ho som (nosaltres). I així, legislen i govern per a ells. La justícia és per a ells. I, tot plegat, em podria semblar molt bé. L’única objecció que tinc és que vull que s’ho paguen ells. Vull que deixen de subvencionar el seu estil ranci i caspós, i els seus tics absolutistes (monarquia inclosa) amb els nostres diners. I l’única manera de fer-nos respectar, l’única forma de deixar de pagar-los manutenció i vicis és tenir un estat propi. No sé si cal que ens ho diguen més alt, però estic convençut que ja no cal que ens ho diguen més clar.