ambFilosofia

Una reflexió sobre la moral d’inspiració calvinista ens podria portar fins I. Kant.

Diuen que en l’austera habitació de I. Kant sempre hi figurà el retrat de Rousseau, és a dir, la idea de voluntat general. Podem entendre l’imperatiu categòric de Kant com un intent de concreció a nivell de la consciència individual de la voluntat general, a la qual cal obeir d’una manera incondicional.

Max Weber feia la distinció entre ètiques de la convicció -actuar per principis. “Vam prometre que no investiríem Mas”- i ètiques de la responsabilitat -les accions humanes han de jutjar-se per les conseqüències. “no arribar a un acord ens porta a fer descarrilar el procés”. Obeir la voluntat general ens porta a una ètica de la convicció?. Semblaria que sí, però la cosa és més complexa.

Segurament la influència més gran de Kant en la filosofia posterior no és tant l’imperatiu categòric com una afirmació que trobem expressada en la seva obra de diverses maneres i que en una de les seves versions diu: «Aspireu abans de tot al regne de la raó pura pràctica i a la seva justícia i el vostre fi (el bé de la pau perpètua) us vindrà per ell mateix».

És a dir, si actuo per principis com a polític moral (obediència a la voluntat general) guiat per l’imperatiu categòric, aleshores, les conseqüències d’aquestes accions, per uns mecanisme que ara mateix ignoro, em portaran precisament al bé i la justícia.

Podríem entendre Hegel i Marx com un intent de descobrir aquests mecanismes que fan que la Història acabi realitzant finalment el bé de la Humanitat.

El liberalisme nega que es pugui determinar la voluntat general i es queda amb les voluntats de cadascú coordinades per un mecanisme ceg: el mercat que ens porta miraculosament a la màxima felicitat general, sense necessitat de tenir la més mínima idea del bé general.

Nietzsche no només nega la voluntat general, sinó que afirma que, en tant que moral, és un invent dels ressentits, incapaços de viure la vida, contra els forts capaços de viure la vida.

Kant proposa la saviesa política: “la saviesa política, s’imposa per ella mateixa, és clara per tothom, converteix en vergonya tota artificiositat, va directament al fi, però tenint present la prudència per no precipitar el fi, sinó anar aproximant-s’hi sense interrupció, aprofitant les circumstàncies favorables”. La pau perpètua, apèndix 1, §16.

Això també ens proporciona un criteri per saber si realment hem deduït bé el que ens mana l’imperatiu categòric i si realment actuem d’acord amb la voluntat general, perquè si les conseqüències de les nostres accions realitzades per principis universals no resulten en la línia de la realització del fi, pot voler dir que hem errat en la deducció racional dels principis.

Seguint l’ètica d’Aristòtil ens preguntem: quin és el Bé suprem de l’home, que coincidirà amb el fi últim de tots els seus actes? La majoria podem estar d’acord que consisteix en la felicitat (eudaimonía). Però l’acord és només aparent. Les diferències sorgeixen en el moment de determinar en què consisteix la felicitat. No hi ha acord, no hi ha una determinació generalment acceptada. A cadascú de nosaltres no es quedarà més remeï que procurar la nostra resposta individual a la recerca de la felicitat.

En la mesura que reconeixem aquesta recerca individual de la felicitat, hem d’acceptar el valor «llibertat» com el valor bàsic de la República. Però tots tenim el dret a buscar lliurement la nostra felicitat, ningú ha de tenir prou poder per imposar les seves condicions i limitar la nostra llibertat. És a dir, la llibertat em porta al valor «igualtat» com a segon valor de la República.

Ara bé, si jo separo la igualtat de la llibertat, els enfronto, i, fins i tot, subordino la llibertat a la igualtat, tindrem una igualtat que no serà igualtat, sinó una perversió de la igualtat que portarà a paradoxes lògiques. La igualtat l’hem derivat de la llibertat i ara serveix per negar la llibertat. En aquesta paradoxa s’hi van trobar els règims del que es va anomenar «socialisme real». I les persones en aquesta situació d’enfrontament entre llibertat i igualtat, van optar, com és lògic, per la llibertat, sacrificant aquella igualtat paradoxal.

Sincerament, no veig com derivar la «fraternitat» de la llibertat i la igualtat. Sí que podem afirmar que una «fraternitat» enfrontada a la igualtat i la llibertat és un frau, una trampa per negar aquest valors i per negar, doncs, la nostra lliure recerca de la felicitat.

NO volem ser fraternalment encaixats, volem ser lliures i iguals.

Ja hem parlat de l’origen religiós del concepte de «fraternitat», Llibertat i Igualtat!! … i la Fraternitat?, i dels problemes de la fraternitat com a valor republicà: Valors i República

Utilitzaré la història bíblica de Caín i Abel inspirat en l’anàlisi que en fa el llibre de Steven J. Brams «Biblical Games: Game Theory and the Hebrew Bible».

Parlaré d’una fraternitat no deduïda de la llibertat, sinó entesa com un deute amb algú i, per tant, com una obligació més enllà de la llibertat. Si hipostatitzem el poder com a estructura en la figura de Déu, veiem que aquest Déu exigeix part dels fruits del propi treball; però inevitablement aleshores s’estableix una competició per veure qui dels fraterns ha d’oferir més fruits a Déu. I uns queden com els bons (Abel) i els altres com els dolents (Caín) que no donen suficient. I Déu els ho tira en cara i els ho exigeix. Si continuem insistim en aquesta competició, això pot portar, i en aquest cas porta, a una rivalitat que acaba amb la mort d’Abel per part de Caín.

Tanmateix, Déu sap que la seva actitud ha estat moralment poc clara i sap que ell ha estat l’instigador de la rivalitat fraterna que ha portat a la mort d’Abel. No s’atreveix a matar Caín, simplement el castiga expulsant-lo de les bones terres i obligant-lo a treballar encara més i sense ajudes ni consideracions i manant que ningú el matí.

Com ja hem proposat altres vegades, imagineu una mestressa de casa que vol tenir el dret a decidir la seva vida, en un 80%, i a partir d’aquest dret, en un 48% pensa que és millor separ-se, en un 11% que vol intentar refer el matrimoni, i en un 39% que ja està bé com està. Tanmateix resulta que el seu marit en les 2/3 parts no en vol sentir ni a parlar. Va i consulta una amiga perquè li doni consell. Aquesta, després d’examinar la situació de la nostra mestressa, li diu: “Tens tot el dret a decidir la teva vida, però ara per ara NO POTS, tu sola no pots, no tens ni ingressos propis, ni prou suport exterior, ni ho tens prou clar, i el teu marit és molt més fort que tu i ell no vol. T’aconsello que lluitis per convèncer el teu marit, i esperis fins a aconseguir-ho, no hi pots fer res més”.

No crec que la nostra mestressa segueixi aquest consell, més aviat crec que la nostra mestressa, que ja ha trencat amb la subordinació al mascle, encara que li ho impedeixin els fets, lluitarà per canviar els fets i fer real el seu ‘dret a decidir‘: es buscarà una feina i una hisenda pròpia, obeirà les lleis del marit, però no aquelles que malmetin el camí cap a la seva sobirania, buscarà amics que la puguin ajudar i, fins i tot, ajuda social pel cas de possibles maltractaments maritals, tot en la perspectiva de poder en el seu moment realment decidir.

No crec que accepti objeccions del tipus: «Aquests canvis de vestuari, aquestes malles, aquest pentinat, (declaració 9N) és només un brindis al sol, una provocació, que l’únic que et portarà serà que el teu marit t’obligarà a canviar-te», ni tampoc «no et busquis feina, diners propis, (estructures d’Estat) que faràs emprenyar el teu marit i tot el que hem aconseguit fins ara per convèncer-lo, ho perdrem»

Sobirania real vol dir poder real. I aquest poder real la nostra mestressa l’ha de construir, amb tots el riscos, si realment vol ser lliure, fins i tot, en el cas que decidís no separar-se des de la seva sobirania real. I aquesta és la diferència entre una DUI, una separació, que ara no es pot fer, i el mandat que té el Parlament de construir la sobirania: El problema és fer efectiu aquest 61% de diputats (Junt pel Sí, CUP, Catalunya Sí que es Pot) favorables al ‘dret a decidir’ la nostra vida des de la llibertat real i a finalment decidir-la des d’aquesta sobirania pròpia.

Ara bé, allò que et farà tirar endavant en els moments difícils i d’un cert dubte, serà tenir un projecte nou per refer la teva vida, un projecte que valgui la pena, que t’il·lusioni. Aquest projecte no el pots deixar per a més endavant, per un “ja ho veurem”, perquè si el procés de separació ha d’enfrontar situacions difícils per la incomprensió i oposició de l’altre i no va paral·lel a un nou projecte de vida que puguis començar a percebre i a construir, probablement no reeixirà.

El concepte de voluntat general es perd quan no hi ha un referent que representa el voler col·lectiu sinó els interessos particulars, llavors el vot es disgrega i el que es representa és l’egoisme de cadascú.

En aquest moment el moviment independentista ha fallat a l’hora de construir la voluntat general, cosa que ens abocarà que el 6 de marc no es pugui expressar aquesta voluntat general, i s’expressin només els interessos particulars egoistes i oportunistes, això portarà aleshores a una derrota de l’independentisme en el sentit d’una derrota de la voluntat general, perquè aquesta no es podrà expressar. El dret a decidir forma part de la voluntat general i la construcció efectiva i real d’aquest dret a decidir forma part d’aquesta voluntat.

Perquè no s’ha sabut construir?.

Penso que avui en dia la voluntat general passa, en la línia de la proposta que feia en l’article anterior, per:

La investidura d’Artur Mas per la CUP més l’ acceptació per part de CDC de votar a favor de la proposta d’un Pla de Xoc consensuat per ERC, CUP i CSQP. Aquesta proposta seria l’expressió de la voluntat general, perquè en aquestes dues ultimes eleccions la figura d’Artur Mas ha estat la més votada, per tant no hi ha cap criteri per substituir-lo per un altre candidat. A banda d’aquest criteri, és evident que en el gir de la societat catalana cap a l’independentisme hi juga un paper bàsic el fet que CDC i l’Artur Mas decantessin bona part de les classes mitjanes cap a l’independentisme. Aquest és un punt clau, ja que mentre l’independentisme estava reservat a l’esquerra catalanista estava reduït a un determinat percentatge, el gran tomb cap a la majoria social es produeix quan les classes mitjanes i la seva representació política entren en l’independentisme. Per tant, des del punt de vista formal i dialèctic real a Artur Mas li toca ser president de la Generalitat aquests 18 mesos acotats per la Moció de Confiança a la meitat del mandat.

Per altra banda, a Catalunya la majoria social és d’esquerres, és a dir, tenim un intent de hegemonia política de CDC que és de centre-dreta i això no es correspon a la realitat social de Catalunya, perquè la realitat social de Catalunya és d’esquerra, per tant la realització de la voluntat general requereix el que hem dit de Mas, però al mateix temps requereix d’un programa d’esquerres, i si nó ens trobem en una contradicció que no ens permet ajuntar les dues peces que són necessàries, i per això la proposta que fèiem: que al mateix temps d’investir el senyor Mas, CDC estigués disposada a favor de votar un Pla de Xoc, proposat en seu parlamentaria per la CUP, CSQP i ERC. Mas podria intervenir dient la seva, però comprometent-se a votar l’acord a que arribessin aquestes tres forces respecte el Pla de Xoc. Aquesta proposta expressaria la voluntat general d’aquest moment en el nostre país.

No fer això pot crear la desorientació, perquè serà l’expressió dels interessos particulars egoistes i oportunistes de cadascú que ens trobarem el 6 de marc i que ja comencem a veure ara mateix. És a dir, CDC ha jugat brut perquè no ha entrat mai a acceptar aquest Pla de Xoc d’esquerres, sempre ha volgut imposar modificacions del seu pla, la CUP ha jugat brut perquè no ha volgut acceptar el lideratge d’Artur Mas que li corresponia per vots, i ERC també ha jugat brut, perquè en lloc de defensar la voluntat general ha jugat a l’oportunisme, esperant recollir el desgavell d’aquest enfrontament egoista dels dos altres extrems, i així el resultat ha estat que la voluntat general no s’ha pogut expressar en aquest moment, i això és una derrota moral objectiva de l’independentisme, que queda com una expressió d’interessos particulars, no com una expressió de la voluntat democràtica del poble, i posats en aquest joc és el desgavell de la política, és el mercat polític, no la política.

Així, enfocar les eleccions dels 6 de març com a mercat polític, com sembla que anem abocats per aquests errors, produiran el mercat polític, i amb el mercat polític no es pot construir res moralment sòlid. El resultat del 6 de març pot ser una situació descoratjadora per Catalunya, ja que serà pràcticament impossible construir res que sigui realment la voluntat del poble i ens trobarem davant un mercadeig sense hegemonia moral possible de ningú.

La distribució del vot del 27S va ser una cosa semblant a aquesta:

Ara bé, a l’octubre l’enquesta del CEO ja donava, sobre participació o vots emesos, la majoria absoluta en escons i vots als partits independentistes. Aquest increment en intenció de vot venia per la banda de la CUP que per primera vegada aconseguia recollir la intenció de vot dels que es situaven com a esquerra radical amb un 5 de catalanisme-espanyolisme. Vegeu Els nous votants independentistes. Crec que ho podem interpretar com que la manera d’incorporar nova gent a l’independentisme és amb la radicalitat democràtica.

Una vegada la CUP ha abandonat de facto el bloc independentista, la situació esdevé molt difícil. La CUP ha rebentat el seu espai electoral, vegeu La CUP s’ha de dividir, i no crec que ERC pugui arribar a recollir el vot de la CUP i molt menys el nou vot democràtico-independentista que s’incorporava a la CUP. Les eleccions del 20D, amb un discurs més sobiranista de ECP, ho demostren. I, consideracions ideològiques a banda, no hi ha gent cap a la dreta, la població catalana té el centre a l’esquerra moderada.

La tasca prioritària i més urgent és construir un referent per tota aquesta gent d’antics i potencials votants de la CUP que ara es veuran orfes de representació.

Crec que les últimes decisions de la direcció de la CUP porten cap a un divorci dels dos corrents de la CUP. La impossibilitat de construir una proposta de consens mostra que les diferències són profundes i en temes bàsics. Si es volen mantenir units els dos corrents, això només portarà a una major crispació, a un degoteig d’abandonaments i a una impossibilitat de realitzar-se com a projecte.

Ara bé, la divisió interna existent no és, no obstant, la raó més important per procedir al divorci (a ser possible de mutu acord). La raó bàsica pel trencament la podríem trobar amb l’ajuda del concepte de Voluntat general (fonament de la República) de Rousseau que explicàvem a: La CUP davant una cruïlla.

La Voluntat general s’origina en la solitud de la consciencia del ciutadà, quan raona com a ciutadà deixant de banda els interessos particulars o corporatius i les inclinacions individuals. Cadascuna d’aquestes reflexions és una part legítima i necessària per construir la Voluntat general. Si el consens no és possible, hi ha camins diferents. Els dos corrents de la CUP responen a consciencies reals de molts ciutadans que s’han de poder expressar socialment i explicita. I han de poder, també, demostrar en la pràctica de l’àgora política la seva força.

Per altra banda, crec que en les properes conteses electorals, els dos corrents units en lloc de sumar restaran i paralitzaran les possibles aliances. La CUP ha rebentat el seu espai polític. Una persona que prioritzi la independència considerarà el vot a la CUP com inútil, ja que la CUP s’ha mostrar incapaç d’arribar a acords amb el gruix de l’independentisme i ella tota sola resulta també impotent. Una persona que prioritzi la qüestió social considerarà més útil el vot a les aliances catalanes de Podemos ja que podrà aspirar a la majoria a Catalunya i a unes correlacions de força espanyoles favorables. Per contra, els dos corrents separats cadascun podrà accedir a les aliances que més afavoreixin els seus projectes, sigui Podemos o una nova versió de JxSí ampliada.

Els processos de mobilització democràtics són tant complexos i difícils que demanen decennis per fer-se efectius. A Catalunya tenim el procés democràtic més ampli de tot Europa; però és simplement un procés democràtic, no és un procés socialista. Es un procés interclassista orientat cap al 90% de la població per a la democratització de les institucions i la sobirania. Igual que per a Europa, ara i aquí, no es tracta de construir el socialisme, sinó de construir la democràcia. Aquest és el repte difícil que afrontem a Catalunya i a Europa (i també a Espanya).

El 27D la CUP decidirem si ens quedem dintre d’aquest moviment o sortim fora.

Si la CUP decideix sortir fora:

• No trobarem un altre moviment, una altra força de mobilització democràtica equiparable. No hem confós mai les eleccions amb el poder popular.
• Segregarem una part del poble de la unitat popular. Hi haurà el perill seriós de trencar el moviment.
• No farem possible, almenys de moment i amb grans incerteses, la fase de construcció de la sobirania des del govern. Una victòria electoral de l’independentisme s’haurà evaporat.

Si la CUP roman a dintre:

Participarem del repte d’enfortir la mobilització democràtica. I no com a servidors del poble (com va poder dir A. Colau), sinó com a poble, perquè nosaltres som poble i volem ser poble, no volem elits, ni avantguardes, ni sants.

Tindrem el repte de contribuir a construir els instruments polítics que donin la paraula i la força al nostre poble, en la recerca del camí de la llibertat i la igualtat, en la recerca del camí de la República democràtica.

Poder respondre aquesta pregunta requereix algunes anàlisis. En primer lloc de la base electoral de CSQP i ECP (En Comú Podem).

ECP i CSQP, des del punt de vista de la seva base electoral són dues coses molt diferents. Ho podem veure comparant els quadres de les eleccions del 27S i del 20D:

27S:

20D:

 CSQP tenia només vot espanyolista d’esquerres. ECP ha conservat part d’aquest vot; però es fonamenta en el vot catalanista i d’esquerres.

Aquest diferència és significativa i ens porta a la segona qüestió: preguntar-nos, d’una manera general, què podrien expressar aquests resultats respecte a la voluntat d’aquest sector, majoritari a Catalunya, catalanista i d’esquerres. Resulta força clar. A Catalunya vol que s’inicii el procés de sobirania real, unilateral i ho ha expressat votant CUP i JxS. Respecte a Espanya vol una sortida negociada a través d’un referèndum i ho ha expressat votant ECP. I en ambdos casos vol polítiques que posin fi a les polítiques neoliberals d’austeritat.

Si això és així i suposant un gir social en l’oferta de JxSí, aleshores, paradoxalment, és precisament no acceptar l’oferta de JxS allò que consolida els resultats de ECP, ja que d’una manera real i fins a unes noves eleccions de resultats incerts, només queda la seva opció. I per contra, acceptar l’oferta de JxS, és dir, obrir el procés de sobirania, consolida els resultats de la CUP, ja que en la mesura que l’oferta de referèndum no es materialitza, només queda la seva opció, i CSQP haurà de decidir entre sobirania i unionisme, i si tria no materialitzar la sobirania, des d’un punt de vista de la base social, no tindrem ECP sinó CSQP i perdrà el suport que ara ha obtingut ECP el 20D.

Si això és així, donar forma a aquesta Voluntat General (Rousseau) demana iniciar el procés de sobirania amb un acord de CUP i JxS obert a CSQP amb clar contingut social i al mateix temps mantenir oberta la demanda de realització d’un referèndum d’autodetermianció.

El pensament d’inspiració científica treballa amb hipòtesis, la major part de les quals resultaran falses. Aquelles que suportin les proves ens permetran anar una mica més enllà de l’opinió.

Anem a avaluar les hipòtesis que vam fer per elaborar el pronòstic de resultats del 20D, Pronòstic de vot 20D. Aquestes hipòtesis quedaven resumides en el quadre:

Vistos els resultats del 20D, l’agrupació de caselles que proposem i que suma els resultats reals donats és la següent:

Una primera hipòtesis era la reculada del PSC davant Podem, casella (5,3). S’ha complert. Aleshores, dèiem, el PSC havia de patir una forta sotragada, li donàvem només 289.652 vots; però vam suposar que el vot de C’s del 27S es mantindria, no ha estat així, C’s ha perdut la casella (5,5) del centre centre davant del PSC. A diferència del 27S aquesta vegada tant Podem com PSC han entès que qui més els disputava el vot era C’s amb la seva pretesa centralitat, i durant la campanya han dedicat força esforços a desmuntar el seu discurs. En aquest sentit, el gran derrotat a Catalunya ha estat C’s que ja no resulta creïble com a partit de centre i ha perdut la casella (5,5) en les 2/3 parts, parts que han anat al PSC, el qual ha pogut compensar així les pèrdues per la frontera amb Podem. A C’s li sortien 759.263 vots si repetia les caselles del 27S i n’ha obtingut 489.503.

L’altra frontera de Podem la situàvem amb ERC i pronosticàvem un empat. No ha estat així, i aquí ha estat la clau de la campanya. Podem s’ha emportat la pràctica totalitat del vot de la CUP i ha fet recular ERC, fins i tot, en la seva frontera del 27S respecte la CUP, ara ocupada per Podem. ERC no ha resultat creïble en el seu aspecte social i ha perdut una gran oportunitat d’esdevenir la primera força a Catalunya. ERC ha patit una derrota important com a oportunitat perduda. Podem ha sabut desplaçar-se cap al catalanisme abandonant al PSC caselles espanyolistes molt menys habitades.

El problema de DiL és d’evolució de l’electorat, el qual deriva cap a l’esquerra, mentre CDC roman al centre. En contra del que havíem suposat, DL s’ha mostrat incapaç d’arribar a una part de l’electorat de centre-esquerra. Pensar en enfortir el sobiranisme per la dreta no té sentit, perquè cada vegada hi ha menys gent que es declari de dretes. Aquest és també el problema del PP per la banda de l’espanyolisme, perdut el centre en mans de C’s, el seu públic queda molt reduït. Tota manera, d’una manera molt lleugera, però una part de les caselles de dretes amb un catalanisme més fluix s’han passat al PP en aquestes eleccions. Cosa que explica que la davallada del PP no hagi estat tant forta.

I aquest problema resulta més agreujat per Unió que s’ha quedat sense públic, hi ha molt poca gent a Catalunya que es declari de dretes i catalanista convençuda.

Leon Festinger ha elaborat el concepte de dissonància cognitiva: “[els elements cognitius] x i y són dissonants si no-x es segueix de y”. ¿Certa defensa del dret a decidir no serà un cas de dissonància cognitiva?

Per reflexionar-hi imagineu una mestressa de casa que vol tenir el dret a decidir la seva vida, però resulta que el seu marit no en vol sentir a parlar. Va i consulta una amiga per consell. Aquesta, després d’examinar la situació de la nostra mestressa li diu: «tens tot el dret a decidir la teva vida, però ara per ara NO POTS, tu sola no pots, no tens ni ingressos propis, ni prou suport exterior, ni ho tens prou clar, i el teu marit és molt més fort que tu i ell no vol. T’aconsello que lluitis per convèncer el teu marit i esperis fins a aconseguir-ho, no hi pots fer res més.»

Diria que aquest consell nega en els fets allò que afirma de paraula. Afirmo x = “dret a decidir”, afirmo y “circumstàncies personals”. De y se segueix no-x, de les circumstàncies de la mestressa se segueix que no té realment el dret a decidir la seva vida.

No crec que la nostra mestressa segueixi aquest consell, més aviat crec que la nostra mestressa, que ja ha trencat amb la subordinació al mascle encara que li ho impedeixin els fets, lluitarà per canviar els fets i fer real el seu dret a decidir: es buscarà una feina i una hisenda pròpia, obeirà les lleis del marit però no aquelles que malmetin el camí cap a la seva sobirania, buscarà amics que la puguin ajudar i, fins i tot, ajuda social pel cas de possibles maltractaments maritals, tot en la perspectiva de poder en el seu moment realment decidir.

Sobirania real vol dir poder real. I aquest poder real la nostra mestressa l’ha de construir si realment vol ser lliure, fins i tot, en el cas que decidís no separar-se des de la seva sobirania real.

I aquesta és la diferència entre una DUI, una separació, que ara no es pot fer, i el mandat que té el Parlament de construir la sobirania: Hi ha un 61% (JxS, CUP, CSQP) favorables al dret a decidir la nostra vida i a finalment decidir-la. ¿O potser n’hi ha algunes, com l’amiga de la mestressa, que ens aconsellen no fer res per assolir una sobirania real i limitar-nos a esperar convèncer el marit?.

La dissonància cognitiva deriva en una debilitat de la voluntat, però també pot portar a una reflexió per reduir-la i evitar el seu creixement que em portaria a la inacció i la resignació.

La Constitució del 78 és una pseudoConstitució, en realitat l’Estat espanyol no disposa de Constitució. L’Estat espanyol no és un Estat de dret, és un Estat absolutista.

Una Constitució representa les regles del joc polític, com podrien ser les regles dels escacs, i estableix, per tant, un marc públic i definit al qual referir-se per desenvolupar la tasca política.

Què passa si les regles d’un joc són inconsistents? Passa que tot és permès i la regla a aplicar dependrà només dels interessos i de la força de cada actor.

Dos enunciats són inconsistents si i només si quan un és vertader l’altre és fals, i a la inversa. El parell següent són inconsistents: Algunes actuacions són arbitràries. Cap actuació no és arbitrària.

Si en representem un com a P, l’altre serà ¬P.

Si d’un conjunt d’enunciats, com per exemple una Constitució, s’en deriva per deducció lògica una contradicció, P i ¬P, diem que aquest conjunt és inconsistent. Un conjunt d’enunciats així no serveix de res perquè d’ell en podem derivar qualsevol enunciat i , per tant, deduir-ne un o altre és una qüestió d’arbitrarietat.

Si la Constitució espanyola és inconsistent, el mateix Tribunal constitucional és una pantomima, perquè no tenen res a interpretar, ja que per treure’n una sentència o altre, prèviament els han de dir quina sentencia volen que treguin. Ells es limitaran a justificar lògicament i correcte la sentència que prèviament els han suggerit. Qualsevol sentència és possible lògicament amb aquesta Constitució. Fixeu-vos que no diem que no és pugui argumentar la correcció de la sentència, que sí que es pot, sinó que podem argumentar amb la mateixa correcció la sentència contraria. Cosa que vol dir que és com si no hi hagués Constitució i tot depengués de l’arbitrarietat del sobirà que deté el poder.

I el procés independentista de Catalunya posa de manifest la inconsistència de la Constitució espanyola, no només en aquesta qüestió concreta, la independència, sinó com una característica general intrínseca d’aquesta Constitució. La inconsistència consisteix en reconèixer els drets bàsic dels ciutadans al costat d’altres articles que neguen lògicament aquests drets bàsics.

Agafem el cas de la independència. Si tinc llibertat de pensament, he de poder expressar aquest pensament, he de poder associar-me per portar a terme aquest pensament, i he de poder portar a terme aquest pensament, només amb la condició que aquest pensament no es negui a ell mateix negant la llibertat de pensament i les altres llibertats reconegudes, no negui la regla en què es sustenta i respectant les altres regles del conjunt que han de ser consistents. Si tinc el dret de pensar la independència, tinc el dret d’expressar-la, tinc el dret d’associar-me per aconseguir-la, tinc el dret d’aconseguir-la respectant les regles consistents.

Ara bé, com que les regles són inconsistents, trobaré una regla que parla de la «unidad indisoluble» que fa il·legal realitzar al independència i que entra, doncs, en contradicció amb les llibertats bàsiques dels individus. Que prevalguin unes regles o altres ja no depèn de cap interpretació de la Constitució, sinó només de qui tingui la força. I penso que la Constitució espanyola es curulla de contradiccions d’aquest tipus.

Ep CUP! feu una anàlisi errònia de l’estructura d’interacció amb CDC en el proces de negociacions . Tal com ja hem demostrat a Eh CUP!! eh CDC!! que no ens trobem en el dilema del gallina., no ens trobem en el cas de James Dean, sinó en el dilema típic de les parelles i amb els problemes típics de les parelles, la guerra dels sexes.

Per què aquest error i suposar una cursa boja per ser l’últim a frenar?. Citant a Plató: «Quan l’ànima s’enfronta als seus propis coneixements, opinions i raó, que són les seves guies naturals, jo anomeno això insipiència (ánoia) .»

Per què heu caigut en aquesta insipiència? Quan això es produeix ens trobem amb un domini de les passions sobre el raonament. Cal buscar la resposta en la força de les passions i en la debilitat de la raó.

En el procés cap a la independència el factor psicològic juga un paper importantíssim. Ja vam analitzar en el seu moment, utilitzant la psicoanàlisi, el comportament irracional del PSC. En un joc hipotètic, ens preguntàvem si no estarien afectats per una mena de complex d’Edip freudià?. Catalunya seria la seva mare, la terra que els ha vist néixer; però identifiquen el seu pare amb el PSOE, amb Espanya, l’Estat. Aleshores si separen la mare del pare i es queden amb la mare poden ser castigats pel pare, molt més poderós que ells, és el “temor a la castració”. Per superar aquest terror i aconseguir l’aprovació del pare, cal renunciar a la mare, acontentar al pare, buscar el seu reconeixement i negar, de totes totes, qualsevol insinuació d’atac al pare. Aquesta actitud portada a l’extrem, seria pròpia d’una espècie de deriva psicoanalítica, amb una identificació amb la mare anterior al complex d’Edip (la Catalunya autonòmica) i la negació de la igualtat amb el pare (negació de Catalunya com a nació, la negació de la sobirania).

¿Podríem, respecte les actuals negociacions, desenvolupar un joc psicoanalític semblant, de com uns suposats factors psicològics dificulten a la CUP la comprensió racional de la seva estructura d’interacció amb CDC?. Ho intentarem en un proper apunt.

Apareix en algunes tertúlies una imatge de teoria de jocs en què es presenta la situació d’interacció actual entre JxSí i la CUP com aquella en què a Rebel Without a Cause, Buzz suggereix robar un parell de cotxes per fer una “Chickie Run” (dilema del gallina) a Millertown Bluff, un alt penya-segat arran de mar. Aquesta suposició és equivocada. Ja hem defensat que la situació és realment la de la guerra dels sexes. Ara la guerra dels sexes entre CDC i la CUP.

I això és important perquè una anàlisi equivocada et pot portar a obtenir el resultat contrari al previst. Un exemple clàssic d’això és l’error d’interpretació de la situació entre Anglaterra i Alemanya que va portar a la Segona guerra mundial. El primer dels actors (Hitler) creu estar en una relació amb l’altre (Anglaterra) amb una estructura d’interacció del tipus «gallina»; però l’altre (Anglaterra) creu que el primer es considera respecte d’ell mateix, el segon, en una estructura d’interacció del tipus «dilema del presoner». Això els va portar a prendre unes decisions que van portar de dret a la Segona guerra mundial.

Anem a veure i comparar totes dues estructures d’interacció. Tenim dos actors (CDC i CUP), cadascun dels quals es troba en una situació de decisió en que es presenten dues alternatives cedir (C), no-cedir (N).

La decisió que prenguin dona lloc a quatre possibles resultats finals: CC, CN, NC, NN.

Cedir per la CUP és acceptar Mas (M). No cedir per la CUP és no acceptar Mas (¬M). Cedir per CDC és no mantenir a Mas (¬M). No cedir per CDC mantenir Mas (M).

Situarem l’acció de la CUP com a primer component de cada parella i l’acció de CDC com a segon component. Només hi ha acord, i per tant no hi ha eleccions el març i el procés no s’atura, si els valors de M coincideixen.

En la situació del gallina aquests estats finals es troben ordenats així: NC > CC > CN > NN. És a dir, ¬M¬M > M¬M > MM > ¬MM.

En la guerra dels sexes l’ordenació dels estats finals és la següent: NC > CN > NN > CC. És adir, ¬M¬M > MM > ¬MM > M¬M

En l’estructura del gallina cada jugador prefereix en primer lloc no cedir i que l’altre cedeixi (NC); però a continuació apareix (CC) = (M¬M), que en el nostre cas voldria dir que no es forma govern perquè la CUP vol el Mas i JxSí no el vol (una situació de bojos) . La cosa més temuda és la catàstrofe NN. I en aquesta estructura d’interacció això últim és transcendental, ja que quan més aconsegueixi un actor convèncer l’altre que no cedirà, més disposat estarà l’altre a cedir, i, al revés, qualsevol senyal de conciliació per part d’un d’ells portarà l’altre a no cedir. Un resultat molt probable és que un d’ells o tots dos acabin caient pel penya-segat, arribant així al seu pitjor resultat (NN). Es tracta de jugar de farol (catxes) i enganyar.

En l’estructura de la guerra dels sexes, també tenim CN > NN, però CC ha passat al seu darrera a l’últim lloc, i a primer lloc tenim NC > CN, és a dir, «¬M¬M > MM» per la CUP i «MM > ¬M¬M» per CDC. I aquí NN es troba davant CC, cosa que vol dir que no estan disposats a renunciar a les seves posicions o principis a qualsevol preu, aquí hi ha dignitat. A més el millor resultat per un és el segon millor resultat per l’altre. És pot negociar buscant un equilibri, però només sobre la base de la confiança, abandonat les catxes (farols), enganys i intransigències, al reves de com passava en el dilema del gallina. D’alguna manera Mas ha de ser president i d’alguna manera s’han d’abandonar les polítiques d’austeritat i retallades. Aquesta és la solució racional del joc, en el sentit d’assolir els més grans guanys possibles per cadascú.

Investir al senyor Mas a canvi de treure de la pobresa extrema 500.000 catalans em sembla un acord raonable, acceptable i comprensible per tothom. I seria una solució raonable d’acord amb la situació de guerra dels sexes en què es troben JxSí i la CUP. Les dificultats d’un acord CDC – CUP

Per exemple, si JxSí acceptés la instauració de la RBU, seria incomprensible per aquests 500.000 pobres declarats sense ingressos avui a Catalunya que això no anés endavant per una qüestió d’un nom. Hi ha una promesa més pregona que és la de la justícia social. A Catalunya, segons l’idescat, el 20,9 % de la població es troba en risc de pobresa. El problema seria garantir l’execució de l’acord i executar els primers passos abans de la investidura.

Quina és la realitat econòmica actual segons la hipòtesi acceptada més optimista?: Hi ha un petit creixement econòmic sobre la base de l’enriquiment d’uns pocs i l’empobriment de molts, sobre la base de la desigualtat i la precarietat. I aquesta situació en un horitzó temporal llarg i indefinit.

La Renda bàsica universal (RBU) podria ser la base d’una cobertura social irrefutable per a la llista sobiranista i permetria pactar entre ells a CDC, ERC i les CUP, és a dir, és acceptable tant des d’una perspectiva liberal honrada, com socialdemòcrata, com anticapitalista, bàsicament perquè és una proposta eficient econòmicament, bona èticament i justa políticament (i recordem que Podemos ja l’ha retirada de les seves propostes, cosa que ens col·locaria en un grau de sensibilitat social superior que depassaria tot el seu discurs).

La proposta seria acceptable per ERC i la CUP ja que va en la línia d’una major igualtat. Però també hauria de ser acceptable per CDC, com a liberals, perquè en aquests moments per a cents de mils de persones, el mercat no compleix la seva funció de fer possible la llibertat i la felicitat individuals, justificació filosòfica última del mercat. Problemes que fan dolent el liberalisme.

Dono per acceptat que la proposta és possible financerament amb una reforma fiscal. Algunas aclaraciones sobre la financiación de la Renta Básica. Entrevista.

Seria eficient econòmicament, perquè en aquests moments un dels problemes principals és el de la manca de demanda, l’estancament de les vendes, i la RBU faria augmentar el consum de les classes populars, eliminant la pobresa, ja que comportaria uns ingressos garantits i un cert augment de salaris. Avui la mateixa patronal reconeix la necessitat d’augments limitats de salaris, però les condicions del mercat laboral tendeixen a la rebaixa de salaris i com a empresaris es troben entre ells en una situació de dilema del presoner: allò que és bo pel col·lectiu d’empresaris xoca amb els interessos de l’empresari individual. La RBU incidiria en l’equilibri de forces dins el mercat laboral reduint la situació actual d’indefensió dels treballadors i ajudaria a un increment general de salaris i a l’eliminació de la pobresa.

Seria bona èticament, ja que trauria una massa de joves i grans d’una situació de manca de llibertat i els tornaria la perspectiva de construir les seves vides i assolir el seu bé.

Seria justa políticament perquè trauria poder a un grapat d’oligarques que avui tenen la capacitat en el mercat de frustrar la perspectiva de vida de la gran majoria.