ambFilosofia

Continuant els anteriors apunts, ara encreuarem el posicionament identitari-social amb la pregunta ‘Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?’

Creuament identitari-social * vol Catalunya independent?

[recompte, fila %, columna %, total %].

Aquells que es consideren més catalanistes que espanyolistes (CM i CT) voten àmpliament pel SÍ. Aquells que es consideren igual o més espanyolistes voten àmpliament pel NO. Dins tots els blocs, tant espanyolistes com catalanistes, augmenta el percentatge del Sí quan ens desplacem cap a l’esquerra: per exemple, entre els MEC (5 entre espanyolisme i catalanisme) si es diuen de dretes, (DT) el SÍ recull el 10,87%, però si es diuen d’esquerra radical (ER), el 17,82%.

Els blocs que proporcionen més vots al NO són: MECxCN (25,25%), MECxEM (20,39%), ESxCN (9,82).

Els blocs que proporcionen més vots al SÍ són: CMxEM (24,23%), CTxEM (22,78%), CMxCN (9,09%)

Partim de l’anterior apunt, anem a veure la intenció de vot dels diversos blocs poblacionals del mosaic català.

Creuament identitari-social * Vot al Parlament

[fila %, columna %, total %].

Algunes coses a observar:

A la banda dels que es consideren més catalanistes que espanyolistes (CM i CT), guanya àmpliament JxSí amb una presència important de la CUP. A la banda dels que es consideren igual o més espanyolistes que catalanistes (MEC i ES), JxSí passa a 4ta i 5na posició i la CUP desapareix.

Ala banda espanyolista el partit majoritari és Cs.

El paper de CSQP és ambivalent, per una banda té una certa presència en el bloc catalanista; però sobretot s’imposa en el sector espanyolista d’esquerra moderada. Cal tenir present que en aquest bloc, és de suposar que si no existís CSQP, el vot aniria al PSC que ocupa el segon lloc. Sabem que actualment el PSC adopta posicions clarament espanyolistes i antisobiranistes, de manera que CSQP resulta en un fre a les posicions més espanyolistes del PSC.

Cal fer esment, també, a la forta presència del NS/NC en el bàndol espanyolista, que resulta la primera opció entre els MEC-CN (migEspanyolCatalà de Centre) i els ES-CN (Espanyol de Centre).

He agrupat els tres baròmetres del CEO corresponents al 2016, cosa que ens dona 4.500 casos sobre els quals treballar. La intenció és analitzar el mosaic català determinat per l’ encreuament de la variable posicionament identitari amb la variable posicionament social.

En les enquestes del CEO aquestes variables poden agafar un valor entre 0 i 10. Jo he agrupat aquests valors de la següent manera:

0-1: Esquerra radical, 2-4: Esquerra moderada, 5: Centre, 6-10: Dreta.

0-4: Espanyolisme, 5: MigEspCat, 6-8: Catalanisme moderat, 9-10: Cat total.

Cal fer notar que, com ja veurem per les seves opcions, el Centre és en realitat la dreta moderada i els MigEspCat són en realitat l’espanyolisme moderat.

Anem a presentar el mosaic.

A cada rajola: La primera fila recull el nombre absolut de casos, la segona el % sobre el total de fila, la tercera el % sobre el total de columna, la quarta el % sobre el total de 4500.

Posicionament identitari reduït * Posicionament social reduït

[recompte, fila %, columna %, total %].

Si ordenem les rajoles per la seva habitabilitat tenim:

Cat mod-Esq mod 15,40%

MigCatEsp-Centre 15,02%

MigCatEsp-Esq mod 12,47%

Cat Tot-Esq mod 10,78%

Cat mod-Centre 6,33%

Español-Centre 5,04%

Cat Tot-Centre 4,18%

Español-Esq mod 3,98%

Cat Tot-Esq rad 3,91%

Español-Dreta 3,09%

MigCatEsp-Dreta 3,07%

MigCatEsp-NS/NC 2,24%

(…)

Que es considerin més catalans que espanyols : 47,86% contra el 49,06% igual o més espanyols

Que es considerin d’esquerres: 53,14% contra 41,31% de centre-dreta

La població de Catalunya es considera majoritàriament d’esquerra moderada i resulta pràcticament empatada respecte la identitat.

Hi aprofundirem. D’entrada, en propers apunts, intentarem donar la posició de les persones de cada casella respecte diverses variables.

Ens fixarem aquí en una de les causes d’error: L’elaboració del qüestionari.

Cal distingir entre les qüestions a comprovar o preguntes de programa i les preguntes de prova o de qüestionari. La majoria dels temes de què s’ocupen les enquestes no poden ser presentats immediatament als entrevistats en forma de pregunta. Suposem que la qüestió a comprovar sigui la independència de Catalunya. A l’entrevista no preguntarem directament sobre la intenció de vot de l’entrevistat. Cal una traducció de la pregunta de programa a diverses preguntes de prova. Aquestes traduccions són una de les parts essencials del mètode de les enquestes.

Hi ha una sèrie de dificultats genèriques que invaliden la pregunta de prova. Per considerar vàlida una pregunta de prova es consideren una sèrie de dificultats que la pregunta ha de superar:

Anem a aplicar-ho a la pregunta del CEO sobre la independència. La pregunta resulta formulada així: «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent?»

La pregunta tal com està formulada :

1. Presenta dificultats de comprensió lingüística? SI, ja que pot amagar 4 posicions: Vol, però no és possible i votarà No. No vol, però l’Estat no deixa altra sortida i votarà SÍ. Vol i votarà SÍ. No vol i votarà NO.

2. És una pregunta massa abstracta? SI, ja que no té presents nivells de concreció més grans, com el tema de la República o la UE, que podrien decantar la resposta

3. Dificultats d’expressió de la resposta? NO

4. Insuficients dades d’observació personal per respondre la pregunta? SÍ en alguns casos, ja que encara no ha estat possible un debat general, públic, seriós, de presentació dels arguments, com se suposa serà el cas si es convoca el referèndum.

5. Es demana massa a la memòria? NO

6. Qüestionari massa extens i fatigós? SÍ, en part, ja que la pregunta es presenta en el marc de d’un qüestionari molt extens

7. Perill de resposta per amabilitat amb l’entrevistador o la institució. NO

8. Negativa a contestar per por o desconfiança? NO, però podria encara haver-hi por en la gent gran.

9. Qüestió de prestigi? NO

10. Negativa a contestar per considerar-ho un tema massa privat? NO

11. Possibilitat de conflicte amb el sobre-jo, el jo ideal o les exigències socials? SÍ, ja que hi pot haver un xoc entre ideals i interessos, sobretot entre els pensionistes.

12. Intervenen factors de decisió inconscients? SÍ, ja que en molts casos intervé un sentiment irracional.

Hi ha, a més, una sèrie de dificultats específiques al tema sota investigació. Sense hipòtesis sobre què porta l’individu a pronunciar-se en un sentit o un altre, les preguntes no tenen ple sentit, són com pals de cec. I, a més, en la mesura que la realitat canvia d’una manera regular, sense la comprensió d’aquesta regularitat, sense la comprensió de la lògica del canvi (conseqüències producte de premisses), no podem formular les preguntes adequades.

No entrarem, de moment, en la qüestió de l’atzar, de garantir que tots els possibles votants tinguin la mateixa probabilitat de ser consultats.

Veiem, doncs, que la pregunta del CEO sobre la independència no és fiable. Una pregunta de programa sobre la independència requeriria ser traduïda en un conjunt de preguntes de prova que superessin les dificultats esmentades i posessin a prova algunes hipòtesis sobre què porta els individus a decantar-se pel SÍ o pel NO.

Tota manera hi ha el que hi ha, les enquestes del CEO, i caldrà treballar a partir d’elles per intentar respondre algunes qüestions sobre l’evolució de la societat.

En l’anterior apunt ens preguntàvem: Què porta dins la franja dels que es donen un 5 entre catalanisme i  espanyolisme a decantar-se majoritàriament pel NO?

Un factor podria ser l’edat: gent major de 64 anys provinents de la immigració espanyola amb temor per la seva pensió. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí en aquesta franja són majoritàriament menors de 64 anys sense aversió al risc.

(El raonament lògic és que si Edat6x → VotNo. Per tant si ¬VotNo → ¬Edat6x)

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=1). freq /gr_edat.]

Grups d’edat (partidaris SÍ en CatEsp=5)

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=2). freq /gr_edat.]

Grups d’edat (partidaris NO en CatEsp=5)

Efectivament, entre els que voten SÍ, la presència dels majors de 64 anys és menor, un 19,67 %, mentre que entre els que voten NO és del 30,03 %. El tema de les pensions serà una qüestió clau en la decisió de vot.

Un altre factor podria ser la informació: Els favorables al NO serien gent que s’informa a traves de canals de TV espanyols. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí no s’informen a través de canals de TV espanyols.

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=1). freq /p16a_rec.]

A quin canal de televisió acostuma vostè a veure habitualment els informatius? (partidaris SÍ en CatEsp=5)

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=2). freq /p16a_rec.]

A quin canal de televisió acostuma vostè a veure habitualment els informatius? (partidaris NO en CatEsp=5)

Efectivament es compleix. Per arribar a aquest sector caldria una presència a les TV’s espanyoles, especialment Tele5 i La Sexta.

Un altra factor podria ser una visió diferent dels problemes més importants de la societat catalana.

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=1). freq /p2_r.]

P2. Problema més important de Catalunya (partidaris SÍ en CatEsp=5)

[Codi: temporary. select if (p27=5) and (p31=2). freq /p2_r.]

P2. Problema més important de Catalunya (partidaris NO en CatEsp=5)

Aquí no sembla que la visió dels problemes sigui gaire diferent entre els partidaris del Sí i els partidaris del No. Segurament els partidaris del NO no creuen que la independència de Catalunya hagi de suposar una millora respecte a aquests problemes.

Anem a analitzar, a partir de les últimes enquestes del CEO, algunes característiques d’aquells que se situen en la frontera de l’independentisme, aquells que es donen un 5 entre catalanisme i espanyolisme. Ja vèiem que el seu vot es decisiu per ampliar la majoria absoluta de vots.

D’entrada per poder treballar amb més dades fusionarem en un sol fitxer els dos baròmetres del CEO corresponents al 2016, d’aquesta manera treballarem amb 3.000 casos pel 2016 (ordre «add files» del PSPP).

Aquests que es donen un 5 entre espanyolisme i catalanisme representen el 34,17% de la població el 2015 i el 34,20% el 2016, per tant, un nombre estabilitzat, aproximadament 1.879.450 persones (suposant 5.500.000 persones majors de 18 anys).

La seva distribució en % segons l’eix esquerra-dreta pel 2105 i el 2016:

Bàsicament el Centre ha augmentat per NS/NC i Dreta.

Anem a veure la intenció de vot al Parlament català d’aquests MigEspCat:

l’ordre : CROSSTABS /TABLES= P37R BY MigEC_PS_R /FORMAT=AVALUE TABLES PIVOT /CELLS=COUNT ROW COLUMN TOTAL.

Que genera la taula següent:

Intenció de vot al Parlament de Catalunya * Pos social MigEC reduït

[quatre files per grup polític: Ncasos, fila %, columna %, total %]:

El partit més votat en aquesta franja (els que es donen un 5 en catalanitat) és CSQP (24,66%) seguit del PSC (14,91%) i de C’s (10,43%). CSQP guanya entre aquells que es declaren d’esquerra radical (39,66%) i d’esquerres moderada (43,35%), C’s guanya entre aquells que es declaren de centre (16,03%) i PPC i C’s empaten (19,10%) entre les dretes, el PSC ocupa el segon lloc en les franges d’esquerra moderada (19,15%) i centre (14,22%).

El vot independentista de JxSí+CUP arriba just al 10,62% (9,11% pel 2015). La CUP en la seva franja (EsqRadical) aconsegueix el 13,79% (7,69% el 2015). JxSí el 10,37% en EsqModerada (ERC el 3,97% el 2015). JxSí el 7,67% en el centre i 10,11% en dreta (CDC 6,80% el 2015).

El discurs sobiranista, ara per ara, avança molt lleugerament en aquest sector de la població i es queda molt avall.

Anem a veure la comparació d’intenció de vot global respecte a Onades anteriors:

Ha baixat significativament els NS/NC que s’han repartit entre tots els grups.

La resposta a la pregunta «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent? Dóna en aquesta franja, pel 2016, els següents percentatges: Sí: 12,09%, No: 72,71%, NS: 12,48%, NC: 2,73%.

Què porta dins la mateixa franja a aquestes diferències favorables al NO, entre aquells que votarien SÍ i aquells que votarien NO?

Un factor podria ser l’edat: gent major de 60 anys provinents de la immigració espanyola amb temor per la seva pensió. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí en aquesta franja són joves sense aversió al risc.

(El raonament lògic és que si Edat6x → VotNo. Per tant si ¬VotNo → ¬Edat6x)

Un altre factor podria ser la informació: gent que s’informa a traves de canals de TV espanyols. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí no s’informen a través de canals de TV espanyols.

Un altra factor podria ser una visió diferent dels problemes més importants de la societat catalana. Segurament tothom coincidirà en l’atur, però després l’ordenació serà diferent, especialment pel que fa a la relació amb Espanya.

Intentarem comprovar-ho en el proper apunt.

Finalment anem a tractar les correlacions de força en què es troba el moviment independentista. Les aliances i coalicions que ens permeten considerar les seves possibilitat d’èxit. La seva dinàmica és complexa.

Hi ha les seves relacions amb un moviment pròxim però concurrent com el món dels comuns. La disputa per una part del vot catalanista d’esquerres no ens hauria de fer oblidar que formem part del mateix bloc sobiranista, que cal construir ponts i complicitats. No caure en les provocacions dels sectors més antiindependentistes del món dels comuns i procurar portar el sector poblacional espanyolista d’esquerres, que forma el nucli propi dels comuns, cap a posicions d’aliança contra les forces de la reacció borbònica. En aquest sentit, les baralles davant l’estàtua de Franco decapitat no ens fan avançar. Es pot protestar i s’ha de protestar contra aquesta exposició partidista (i contra d’altres actuacions clarament partidistes i reactives), però d’una manera pedagògica, sense perdre la imatge cívica del moviment independentista (cosa que li dóna una superioritat moral).

Hi ha el conflicte amb el contra-moviment que el mateix èxit del moviment independentista ha fet néixer. Una amalgama d’instàncies (SCC, La Vanguardia, El Cercle d’Economia, Foment, els partits unionistes, ….) que es defineixen no per una orientació determinada sinó per la seva oposició a l’independentisme. Cal saber explotar les diferències que els separen més enllà del fet que els uneix.

Cal la capacitat de construir aliances tant explicites com implícites, d’establir llaços de simpatia amb els sectors més amplis possibles de la població. Per entendre’ns, conrear l’estil Puigdemont d’una imatge i d’una realitat de radicalitat democràtica.

Cal tenir present l’entorn global, tant interior, com espanyol, com internacional. A molts espanyols, igual que en la Guerra de Successió del 1700, els ha de començar a quedar clar que la causa de l’Estat català independent és la causa de la llibertat, també de la seva llibertat (els fets d’Alba de Tormes potser apunten en aquesta direcció). A nivell de la UE, en la mesura que s’aconsegueixin unes institucions democràtiques i es freni la reculada antidemocràtica, tindrem un recolzament a les nostres llibertats nacionals. Cal procedir a un desemmascarment de la deriva cap a l’absolutisme de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol no és un estat de dret on l’Estat i les seves lleis positives se sotmeten als drets fonamentals dels individus, sinó un estat absolut que situa les seves lleis per sobre d’aquest drets fonamentals i amb una constitució inconsistent, producte del pacte amb el franquisme, que permet fer constitucional o inconstitucional, segons el gust del poder polític, pràcticament qualsevol llei.

Un altre dels elements que conformen la força d’un moviment social consisteix en els components ideològics.

Aquí cal tenir presents les visions del món que inspiren el moviment independentista o que es desenvolupen a través d’ell, o en general la base de valors i creences sobre la qual es desenvolupen les propostes d’actuació.

Si considerem que la decisió per la independència és la decisió més racional, que és aquella per la qual hi ha més bones raons, hem d’analitzar-ho des del punt de vista de la racionalitat teòrica (els fets, la realitat econòmica i social), de la racionalitat valorativa (els objectius, que serien principalment un estat propi en forma de república) i finalment des de la racionalitat pràctica (les actuacions o el full de ruta).

Vull dir, com considera el moviment independentista el passat (la història passada i recent), el futur (la realitat on volem arribar), el present (allò que anem a fer immediatament)?.

En la interpretació del passat com a història passada i recent, hi ha un combat per la interpretació. Fets com l’11 de setembre, la guerra civil i el franquisme, la crisi del règim del 78 es troben en el debat. Per la interpretació d’aquests esdeveniments hem d’aportar proves directes, viscudes; recolzar-nos en la millor historiografia, i en els millors estudis d’experts en les ciències socials. Per això és clau la ruptura amb el règim del 78.

L’objectiu de la república deriva d’un conjunt de valors construïts a partir de la nostra experiència col·lectiva i individual i de la comprensió d’aquest passat. Volem la llibertat i la igualtat (valors de la república) perquè són condicions necessàries (però no suficients) per a la felicitat individual i general. L’objectiu de la república és avui possible a Catalunya, el més possible i consistent amb els valors democràtics. I això que avui és possible a Catalunya, no és possible a Espanya. Caldrà triar entre república catalana o monarquia espanyola.

A partir d’aquí qui digui que prefereix la república a la monarquia (R preferit_a M) i que prefereix ser cosmopolita (tant espanyol com català, Esp Indiferent Cat ) a nacionalista, hauria de preferir una república catalana a una monarquia espanyola (RC preferit_a ME), si no vol caure en una contradicció lògica que destrueix el pensament racional.

Finalment considerem la racionalitat pràctica. Les diverses eleccions a Catalunya donen una àmplia majoria absoluta a favor de la sobirania, per tant, cal construir les condicions que la fan efectiva: les lleis del full de ruta i les estructures d’estat. Hi ha la legitimitat i l’obligació de tirar-les endavant.

Ara bé el 27S l’independentisme no va obtenir la majoria absoluta en vots. Això, en legitimitat democràtica obliga a incorporar el referèndum. Hi ha una majoria en vots favorable a la sobirania i d’acord amb les lleis espanyoles una majoria d’escons al Parlament favorables a la independència. Les dues condicions legitimen el moviment independentista per complir el mandat de les urnes de fer real la sobirania, però en el moment que es desobeeixin aquestes lleis deixarem de tenir majoria d’escons. S’haurà complert el mandat de la sobirania, però ara, des de la pròpia sobirania, s’haurà de convocar un referèndum per saber definitivament si hi ha una majoria absoluta en vots per a la independència que legitimi el procés. La qüestió del referèndum no és una qüestió tàctica, de si ens convé o no ens convé, és un pas necessari des la perspectiva d’una actuació política moral en el sentit de Kant, és a dir, una actuació política «que entén els principis de la habilitat política de manera que puguin coexistir amb la moral, a diferència del polític amoral que es forja una moral útil a les conveniències de l’home d’Estat»

Podem entendre la força d’un moviment social, tal seria el moviment independentista català, com un vector compost de quatre components: Condicions macrosociològiques, capacitat d’actuar col·lectivament, components ideològics, correlació de forces.

Tractarem de les dues primeres aquí:

Condicions macrosociològiques

Un primer component del vector serien les condicions macrosociològiques d’ordre econòmic, social i polític que constitueixen el sol sobre el qual es desenvolupa el moviment independentista. Hem de considerar qüestions com la magnitud del dèficit fiscal i el dèficit d’infraestructures i serveis, i com això incideix en els ciutadans i en el projecte de país. També cal considerar l’atac a la llengua en la seva forma més visible, en l’atac al sistema d’immersió; així com les diverses manifestacions del supremacisme cultural que situen la llengua catalana, en un símil genètic, com un gen recessiu que només es manifesta en un conjunt, si tots els components són catalans. Finalment el trencament del pacte constitucional originari amb la sentència contra l’estatut.

La capacitat d’actuar col·lectivament.

Un segon component del vector seria la capacitat d’actuar col·lectivament. Un greuge objectiu i sentit per un col·lectiu no implica automàticament una actuació col·lectiva. No existeix una mobilització fàcil, mecànica podríem dir, d’un grup amb interessos comuns: és el que s’anomena «la paradoxa de l’acció col·lectiva». Individus racionals i amb interessos compartits no s’implicaran a defensar els interessos del grup (Olson) a menys que es donin determinades condicions particulars. En la tradició marxista és la necessitat de la consciència de classe i del partit polític com a avantguarda de la classe obrera. Cal organització i dirigents, però això ens trasllada a un nou problema que és la relació entre els dirigents i el col·lectiu: la creació d’organització genera aparells burocràtics que tendeixen a l’oligarquia, a decidir entre pocs, cosa que bloqueja els processos de democratització. Però ¿és suficient la consciència de pertinença a un determinat grup i l’existència d’organitzacions pròpies per explicar l’acció col·lectiva? Doncs, no, afirmen tant Weber com Olson. Comunicació, alçada moral, solidaritat, democràcia (llibertat i igualtat) són també determinants.

En general, dins el moviment independentista, disposem d’organitzacions fortes amb una clara voluntat democratitzadora internament i externa; però encara movent-se per mecanismes de democràcia liberal, de competència mercantil, de votacions cap a persones per el lideratge, sense una reflexió suficient sobre la democràcia directa, la democràcia representativa i els perills del poder. Ho desenvolupàvem a El sistema de votar persones és pervers. Ho veiem tant a l’ANC, com a Omnium, com als partits polítics independentistes.

L’alçada moral té a veure en la capacitat de dir no a les injustícies, no conformar-s’hi i revertir-les. Te a veure amb allò que citava Kant de «fiat justicia, pereat mumdus». És contrari al tacticisme i al «peix al cove». Aquí el moviment independentista es mou en un equilibri complicat tant pel que fa a la qüestió social com al tempo i mecanismes que ens han de dur a la independència.

Els partits polítics independentistes articulen dins la voluntat general segments diferenciats de la diversitat política, des de l’esquerra radical fins al centre polític. Tots ells s’enfronten a un problema comú que hem analitzat en diversos apunts sobre la frontera del vot independentista:

– Com lluitar contra un espanyolisme que es manifesta de formes diferents segons el posicionament polític?

– Com incidir entre aquells que en les enquestes del CEO es donen un 5 entre catalanitat i espanyolisme i que per àmplia majoria voten partits unionistes?.

Ho hem analitzat a diversos apunts, vegeu L’espanyolisme és el problema.

Actuar col·lectivament demana també comunicació, presència a les xarxes socials, presencia a diaris, ràdios i televisions. En això veiem una clara hegemonia dels mitjans unionistes espanyols, en especial pel que fa a televisions i diaris.

Finalment l’èxit mateix de les diades és una demostració empírica de la força real de moviment, cosa que potencia el moviment mateix.

Es parla de la necessària suma del moviment independentista amb el món dels comuns. En aquesta tasca caldria distingir entre CSQP i ECP. En contra del que pot semblar, pot ser més clar i diàfan un pacte amb CSQP que amb ECP. Si s’arribés a un acord amb CSQP podria ser «win, win». L’acord amb ECP no ho pot ser.

Fem la distinció entre democràcia republicana i mercat polític. En una consideració a partir de la primera haurem de partir d’una articulació política dels legítims interessos que deriven de l’estratificació social. Així considerant els dos eixos, social i identitari, i dividint l’espai polític català en vuit caselles on situarem els diversos partits polítics d’acord amb els resultats de les eleccions del 27S, tindrem:

Pels diversos grups polítics, en una competició democràtica es tractaria no d’intentar ocupar la casella del veí, sinó de, a traves del debat polític, intentar atreure més ciutadans a la casella pròpia i aconseguir un pacte global que respecti els legítims interessos dels individus en les diverses caselles al voltant d’un projecte col·lectiu. Per contra, en el joc del mercat polític es tracta d’envair les caselles dels veïns a través de la propaganda, la confusió ideològica i d’obviar el compliment dels programes i les promeses electorals.

CSQP es pot situar més fàcilment en la lògica democràtica, mentre que ECP es situa en bona part en la lògica del mercat polític. Anem a veure-ho a través de l’última enquesta del CEO:

Demanem a tots aquells que tenen intenció de vot a CSQP en les eleccions al Parlament i a tots aquells que tenen intenció de vot a ECP a les eleccions espanyoles com es situen el l’eix identitari. «Em pot dir on s’ubicaria vostè en la següent escala on un extrem significa màxim espanyolisme (0) i l’altre extrem màxim catalanisme (10)?» Considerarem catalanistes els que es donen més d’un 5, MigEspCat els que es donen un 5 i espanyolistes els altres. Heus aquí el resultat en percentatges:

Podríem pensar que aquesta major capacitat de ECP d’incloure gent dels dos costats és una mostra de síntesi i equilibri.

No és així, agafem els dos conjunts de votants de ECP, catalanistes i no-catalanistes, i preguntem-los si són partidaris de la independència:

Preguntem primer als catalanistes que voten ECP:

P31. i més concretament, “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”?

Preguntem ara als no-catalanistes:

P31. i més concretament, “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”?

La diferència és flagrant 67.72 contra 20,11. Volen coses diferents.

Preguntem pels canals d’informació i cultura:

Els catalanistes:

P16a. A quin canal de televisió acostuma vostè a veure habitualment els informatius?

Els no-catalanistes:

P16a. A quin canal de televisió acostuma vostè a veure habitualment els informatius?

La diferència és també flagrant: miren coses diferents.

Preguntem per la llengua que consideren pròpia:

Catalanistes

C704. Pot indicar-me quina és la seva llengua? Ens referim a quina és la llengua que vostè considera com a pròpia.

No-catalanistes

C704. Pot indicar-me quina és la seva llengua? Ens referim a quina és la llengua que vostè considera com a pròpia.

La diferència és flagrant també en el tema de la llengua.

Trobaríem també diferències no tan grans en el tema de l’ocupació, els grups d’edat, el nivell màxim de formació assolida.

No és possible procurar i no procurar la independència com a objectiu. Situats en una cruïlla, no és possible anar cap al Sud i cap al Nord al mateix temps. Només en un moment d’indecisió poden posar-se d’acord en com resoldre la indecisió (referèndum), però automàticament caldrà prendre actuacions diferents segons on vulguis anar. ECP en el mercat polític agafa ciutadans de les caselles més pròpies de la CUP i d’ERC, el xoc és inevitable.

Amb CSQP no és tant així. Amb ells pot ser difícil arribar a acords, però si s’hi arriba no hi ha una competència fonamental pel vot, tots hi poden guanyar: és una negociació clara sobre objectius i reivindicacions, no sobre el mercat del vot. L’intent de construir el nou partit dels comuns va sobre el mercat del vot per enfrontar-se a l’independentisme i no es correspon a un projecte democràtic de futur. És la venda d’un producte en el mercat.

I aquest acord amb allò que CSQP representa actualment és possible. La primera línia d’atac de l’Estat espanyol contra l’independentisme és el sistema judicial. Si preguntem, ara, sobre la confiança en el Tribunal Constitucional, observem que els dos grups (catalanistes i no-catalanistes) coincideixen, una mitjana de 2,77 i 2,93 sobre 10 de confiança en aquest tribunal.

Hem vist que l’increment dels favorables a la independència venia d’una manera remarcable dels que es donen un 5 entre catalanisme i espanyolisme, tot i que formen el gruix dels favorables al NO. Ens preguntàvem com es distribuïa aquest increment en l’eix esquerra-dreta.

Per veure-ho, calcularem una nova variable resultat de l’encreuament dels dos eixos, el social i l’identitari, i tornarem a encreuar el resultat amb la variable que recull la posició respecte la independència.

A cada casella tenim el recompte i el % sobre el total de la fila. Heus aquí el resultat per l’enquesta de juliol:

Comparem-ho amb l’enquesta del març:

L’increment es produeix sobretot entre els migCatEsp d’esquerra moderada en què els favorables al Sí que passen del 8,2% al 17% de 14 a 35 casos en el recompte.
La casella més nombrosa del SÍ és la de Catalanista/Esquerra moderada amb 326 casos. La casella més nombrosa del No és migCatEsp/Centre amb 167 casos seguida del migCatEsp/Esquerra moderada amb 142 casos, que són precisament les caselles que donen el fort dels nous casos favorables al Sí. Seria una molt bona notícia per l’independentisme, caldrà veure si el resultat es consolida o ha estat simplement un producte de l’atzar en una situació estabilitzada.
En el proper apunt analitzarem aquests resultats en relació a l’estratificació econòmica.

Anem a recodificar les variables posicionament identitari i posicionament social agrupant i concentrant l’escal de 1 a 10 als valors espanyolisme (0-4), MigEspCat (5) catalanista (6-10) i EsquerraRadical (0-1), EsquerraModerada (2-4), Centre (5), Dreta (6-10). A continuació fem l’encreument de les noves variables recodificades.

El primer valor de cada casella dóna el recompte de casos, el 2on valor dóna % respecte al total de la fila, el 3er valor dóna el % respecte el total de columna i el 4rt valor dóna el % sobre el total global. Heus aquí el resultat per l’última enquesta del CEO:

Anem a presentar també els resultat per l’onada anterior de principis d’any:

Observem un augment de la centralitat respecte l’eix identirari i una disminució de la centralitat respecte l’eix esquerra-dreta.
Si ha augmentat la centralitat de l’eix identitari, què explica l’increment del vot favorable a la independència?
Anem a fer l’encreuament entre l’eix identitari i el recolzament a la independència.
2a. onada de juliol:

Comparem-ho amb l’anterior onada de març 2016:

És remarcable que el recolzament a la independència passa en els migCat del 8,5% al 14,9%. En recompte, de 41 a 81, resulta ser la casella que experimenta l’increment més elevat. Si això és producte de l’atzar o marca una tendència caldrà examinar-ho en properes enquestes. En el proper apunt ens podem preguntar com es reparteix aquest increment de recolzament a l’independentisme dels migCat segons l’eix esquerra-dreta.

Escala de: 0, extrema dreta, a 10, extrema esquerra.

Escala de: 0, màxim espanyolisme, a 10, màxim catalanisme.

I el gràfic:

 Observem un cert desplaçament cap a l’esquerra i cap al catalanisme respecte a l’anterior enquesta. Podem afirmar que aquest desplaçament és producte de l’atzar en l’execució de l’enquesta i que ens trobem en una situació estable que dura en el temps sense canvis importants.

Podem fer una anàlisi més fina fent l’encreuament dels dos eixos, el social i l’identitari. Cada requadre inclou el recompte d’individus que s’hi defineixen i el % que representa sobre el total.

Per l’última enquesta del juny d’enguany seria:

per l’onada anterior de principis d’any:

Observem, comparant els resultats, que hi ha, al mateix temps, un increment dels que es defineixen com a exclusivament catalans i els que es consideren tant catalans com espanyols. Un 5 en catalanitat es tradueix en un vot cap a partits unionistes. No observem un pas del 5 al 6 en catalanitat que implicaria un canvi en intenció de vot. Caldrà observar si hi ha un canvi de comportament entre aquests que es donen un 5 en catalanitat, el 36,3% de la població.

ECP amb la defensa clara del referèndum ha aconseguit en les últimes eleccions una bona part del vot catalanista. Això es veu clar si ho comparem amb els resultats de CSQEP.

Origen del vot als diferent grups polítics el 20D segons els eixos identitari i social (adjudicació de caselles segons opció majoritària en ella):

origen del vot als diferents grups polítics el 27S:

Què passaria si ECP es decanten per la República catalana? El sector espanyolista els deixaria?

Per contestar-ho mirem la distribució dels que es donen un 5 en catalanitat-espanyolisme segons el posicionament social: esquerra radical (Esq+), esquerra (Esq), centre i dreta:

(les xifres donen el tant per mil sobre el cens electoral, de manera que cada punt representa 5.330 persones. Per exemple, el 53,9 de la casella ECP-Esq representen 287.476 persones, o una de les columnes del vot a ECP).

Si considerem les tres primeres opcions dins cada columna, veiem que l’opció de votar independentisme pràcticament no hi figura. I si mirem la columna Esq, que inclou el gruix més important del vot a ECP, cas de no votar ECP, veiem que l’opció seria el PSC . I si mirem el Centre, l’opció seria C’s o PSC.

Per ECP, moure’s cap a la República (catalana) és perdre aquest sector a favor del PSC. Estan atrapats, no poden moure’s, si volen conservar els seu pes electoral actual. L’ambigüitat actual és un producte de la composició social-identitària de l’electorat que pretenen representar. D’aquí la dissonància cognitiva: ¿Certa defensa del dret a decidir no serà un cas de dissonància cognitiva?.

El problema de fons per la República catalana no és ECP, sinó com aquest segment de la població catalana que es defineixen com a migCat passen a donar-se un 6 en catalanitat (que només amb un puntet mostren un comportament electoral totalment diferent).

Ja hem explicat que l’Estat espanyol no és un estat de dret: La deriva cap a l’absolutisme del Reino de España. I també hem explicat que la Constitució espanyola és una pseudoConstitució que a través de la inconsistència amaga l’arbitrarietat i la sobirania de l’oligarquia dominant: l’Estat espanyol no disposa de Constitució.

Només afegir aquí que aquestes tendències (Hobbes, inconsistència del conjunt legislatiu) les trobem també en les institucions actuals de la UE. Elles apunten, entre altres, a una de les raons del Brexit: es parla de sobirania cedida a unes institucions europees fora de control democràtic. Hi ha altres raons que ens poden ajudar a entendre el Brexit, vegis: Què podem esperar de la UE?. I l’altre factor que proposaria seria la por, sobretot entre els pensionistes, al total esfondrament de l’estat del benestar, expressada en molts casos en la por al immigrant.

La pseudoConstitució del 78 seria un exemple de realització d’unes tendències més generals que acompanyen la deriva de la UE en el marc de polítiques neoliberals i austeritàries.

El fdezGate posa en evidència el caràcter Hobbià, absolut, de l’Estat espanyol. Com podria afectar aquesta evidenciació els resultats del 26J?. Hem fet anteriorment un pronòstic: Pronòstic resultats 26J a Catalunya.

Allà suposàvem un cert desplaçament de ECP cap a l’espanyolisme per agafar vot del PSC sense perdre el vot catalanista del 20D. Suposàvem també que l’operació tindria èxit i que ERC no podria aprofitar la situació. Si el fdezGate canvies això, avançaríem cap a un empat tècnic entre ERC i ECP, al voltant dels 900.000 vots cadascun.