Heus aquí el resum de l’obra de titelles ‘La bruja y Don Cristóbal’, de la companyia Títeres desde Abajo, extret de l’article del diari Ara, Dos titellaires empresonats a Madrid per una sàtira política.
“L’obra està inspirada en els moviments socials enfrontats a les forces de l’ordre, la protagonista –víctima d’una “caça de bruixes”– lluitarà contra els quatre grans poders que regeixen la societat: la propietat, la religió, la força de l’estat i la llei. I un a un els anirà ‘vencent’.
Primera escena (i primer poder): el propietari aprofita la situació econòmica de la bruixa per violar-la, i la deixa embarassada. En la discussió, la bruixa matarà el propietari. Segona: apareix una monja per endur-se el nen, però la bruixa l’apunyalarà per evitar-ho. Tercera: apareix la policia i l’apallissa fins que la deixa inconscient. Després organitza un muntatge policial per acusar-la davant la llei en què exhibeix una pancarta on es llegeix “Gora Alka-ETA”. Quarta: la bruixa s’enfronta al jutge, que la condemna a morir a la forca. Però l’enganyarà perquè sigui al final el jutge qui acabi morint ofegat.”
Si l’ètica de Kant és una ètica de la convicció, la de J.S. Mill és una ètica de les conseqüències, que jutja la bondat o maldat d’una acció per les seves conseqüències respecte al benestar general. Seguirem Mill per defensar la representació de l’obra “La bruja y Don Cristóbal”.
Simplificarem suposant que l’obra vol transmetre l’opinió que “per la banda dels poders de l’Estat, s’utilitza el delicte d’enaltiment del terrorisme per reprimir els moviments socials molestos al sistema”.
No entrarem en el fet de si l’opinió expressada en l’obra és vertadera o bé falsa o bé té una part de cada cosa.
Ara bé, “l’opinió que es prova de reprimir mitjançant l’autoritat és possible que sigui vertadera. Els que desitgen suprimir-la per descomptat neguen la seva veritat; però no són infal·libles. No tenen cap autoritat per decidir la qüestió per a tots els homes i excloure tota altra persona dels mitjans de jutjar. Refusar escoltar una opinió perquè estan segurs que és falsa significa suposar que la seva certesa equival a la certesa absoluta. Tot intent de silenciar una discussió és una suposició d’infal·libilitat.” Sobre la llibertat. II, §4
Els partidaris de suprimir l’obra podrien argüir que afirmar que l’obra és “enaltiment del terrorisme” no és pretendre estar exempt de l’error, sinó complir el deure que els ha estat encomanat d’obrar en consciència segons la seva convicció, encara que sigui fal·lible. Ara bé, “Hi ha una gran diferència entre suposar que una opinió és certa, perquè, amb totes les oportunitats per rebatre-la, no s’ha refutat, i suposar la seva veritat amb el propòsit de no permetre la seva refutació. La llibertat completa de contradir i d’impugnar la nostra opinió és l’única condició que ens justifica de suposar la seva veritat de cara a l’acció, ja que en cap altres circumstàncies un ésser amb facultats humanes pot tenir una garantia racional de tenir raó.” Sobre la llibertat. II, §7.
Però, a més, “no són les ments dels heretges les més perjudicades per la prohibició dirigida contra qualsevol indagació que no acabi en les conclusions ortodoxes. El dany més gran s’irroga a aquells que no són heretges, el desenvolupament mental dels quals es veu entorpit i la seva raó atemorida per la por de l’heretgia. […] No és que la llibertat de pensament calgui solament, o principalment, per a formar grans pensadors. Tot el contrari, és tant, o fins i tot més, indispensable per tal de permetre que els éssers humans mitjans atenyin l’estatura mental de què són capaços.” Sobre la llibertat, II, §31.
Finalment, “Quan es troba gent que no comparteix l’aparent unanimitat de tothom sobre un assumpte, és sempre probable – fins i tot si aquest tothom es troba en possessió de la veritat – que aquests dissidents tinguin alguna cosa personal a dir que mereix ser escoltada, i que la veritat perdés alguna cosa amb el seu silenci.” On Liberty. Ch. 2, §53
