ambFilosofia

Anem a considerar un dels factors que hem detectat incideixen actualment en la disminució al recolzament al procés sobiranista: Un cert desplaçament a la dreta de la població catalana.

D’acord amb la nostra apreciació del significat de dretes-esquerres, això voldrà dir un més gran escepticisme cap a l’eficàcia de les transformacions socials i per tant un més gran escepticisme cap a les possibilitats de canvi que podria obrir la independència, sobretot considerant que d’acord amb el discurs oficial ja podem afirmar amb seguretat que “estem sortint de la crisi”, i ja només cal una neteja de corruptes.
Hi ha algunes dades més que avalen aquesta relació. La caiguda més gran en el recolzament a l’estat independent es dóna en el grup d’edat de 50 a 64 anys, una caiguda de 14,9 punts en un any, passa d’un recolzament del 49,3% a un recolzament del 34,4%, aquest grup dóna també el més gran recolzament a C’s, fins a un 12,9% d’intenció de vot directa.

Aquest discurs que “ja estem sortint de la crisi a base d’emprenedors i d’austeritat”, que no cal tocar res, i que només és qüestió de netedat, perjudica clarament el procés sobiranista.

Estem sortint realment de al crisi?

Quan va esclatar la crisi a causa de les pràctiques del sector bancari, aquest va resoldre ràpidament la seva crisi traslladant els seus deutes al sector públic que fins llavors no estava endeutat. A més les classes dominants van aprofitar l’ocasió per aconseguir una dràstica reducció de salaris tant individuals (reformes laborals + atur) com socials (desmantellament del mini estat del benestar), de manera que van veure créixer la seva part en l’apropiació del PIB, i amb ella les desigualtats i la destrucció de les classes mitjanes. La classe dominant no ha patit cap crisi i ha aprofitat l’ocasió per fer retrocedir els drets socials i laborals a estadis primitius.

Tota manera tenien un petit problema d’adequació de la producció al consum de la minoria que s’està enriquint. Això és el que ara ja han solucionat i a això és el que anomenen sortida de la crisi, la consolidació de les desigualtats i el poder de la plutocràcia: l’atur, els salaris de misèria i les retallades ja no empitjoren i producció i consum de la minoria rica s’adeqüen. No tornarem a la situació d’abans de la crisi. Barcelona World i els alienígenes.

Parlar de sortida de la crisi en aquestes circumstàncies sona a presa de pèl, i quan aquest discurs es dóna en els membres del Govern, no pot sinó debilitar el procés sobiranista.

Ara bé això no és tota la història. Si un determinat domini, unes determinades pràctiques i ideologia del sector financer van provocar l’esclat de la crisi, què han canviat de tot això? No ens estarem acostant a un nou esclat en el context d’una millora puntual dins una crisi global? En parlarem en un proper apunt.

¿Podria ser que tant l’enquesta del CEO de la primera onada del 2014 com la de la primera onada del 2015 reflectissin el mateix estat d’opinió de la població i que les diferències fossin degudes a l’atzar?

Anem a considerar-ho de les preguntes referides al posicionament esquerres-dreta i espanyolisme-catalanisme.

Heus aquí les dades extretes de les enquestes respectives:

Escala 0 (max. esquerres) a 10 (max. Dretes)

Escala 0 (max. Espanyolisme) a 10 (max catalanisme).

Observem un desplaçament a la dreta, el posicionament polític passa de 3,62 a 4,01 i també un cert desplaçament cap a l’espanyolisme, la catalanitat passa de 6,30 a 6,27.

Anem a considerar una prova d’hipòtesi per les mitjanes de les dues mostres, amb la desviació també extreta de les mostres.

1a onada 2014 versus primera onada 2015:

Agafem un nivell de significació de 0,05. És a dir, només ens equivocaríem en un 5% de les vegades. Les regions crítiques trobades a la taula (distribució t de Student) són: +-1.9799

Calculem els estadístics per confrontar amb aquest valor crític. Si superen aquest valor conclourem que ha canviat l’opinió amb un marge d’error del 5%.

Pel posicionament esquerres-dreta, l’estadístic és -6,327 que es troba més enllà del valor crític (en sentit negatiu), cosa que ens porta a afirmar un canvi real en el posicionament polític.

Per la catalanitat, l’estadístic és 0,363 que es troba més ençà del valor crític, cosa que ens porta a afirmar que es tracta del mateix posicionament, no hi ha canvi.

La població catalana, que es continua considerant majoritàriament d’esquerres, està oscil·lant cap a la dreta. ¿Això com afecta els canvis en el recolzament a l’estat independent?.

Vèiem en l’anterior apunt que l’hegemonia del President Mas en el procés sobiranista no explica la baixada del suport a la independència. Continuarem buscant.

En l’última enquesta del CEO, primera onada 2015, hi ha una pregunta interessant:

Anem a relacionar la resposta a aquesta pregunta amb el suport a un estat independent.

Es veu una correlació inversa: quan augmenta el percentatge en la prioritat a les propostes econòmiques, baixa el suport a un estat independent, i al reves, quan baixa el percentatge en la prioritat a les propostes econòmiques, puja el suport a un estat independent.

Si calculem la correlació estadística, dóna r = -0,88, cosa que significaria que el 77% de la variabilitat de les dades és deguda a la relació entre les variables.

Què ens indicaria aquesta correlació inversa?

Primer, però, en el proper apunt algunes reflexions sobre les generalitzacions estadístiques.

La majoria de la població de Catalunya es consideren d’esquerres. En l’enquesta del CEO corresponent a la primera onada del 2015, en una escala de 0 a 10, on 0 significa extrema esquerra i 10 extrema dreta, la puntuació mitjana és 4,01. Per tant, si aquests ciutadans consideren a CiU situat a la dreta (li donen una puntuació mitjana de 6,30) i resulta que CiU (el President Mas) lidera el procés sobiranista, llavors hauria de baixar el recolzament al procés si es prioritzen les qüestions socials.

Ara bé, els ciutadans de Catalunya, i especialment els d’esquerres, es consideren també sobiranistes. Què prioritzen?

Prioritzen clarament les propostes per sortir de la crisi econòmica en totes les cohorts i d’una manera força homogènia. Per tant podem considerar la hipòtesi que l’hegemonia de CDC dins el procés farà retrocedir el vot per la independència.

Com podríem determinar si es considera una hegemonia de CDC dins el procés? No per la intenció de vot directa a CDC, ja que es manté estable al voltant del 13% tot al llarg del 2014 i el que portem de 2015, amb independència del recolzament a la independència. Crec que podem acceptar una certa hegemonia actual de CiU dins el procés per la resposta a la pregunta “el proper dia 27 de setembre, quin partit o coalició creu vostè que guanyarà les eleccions?”: el 33,3 % considera que CiU guanyarà les eleccions, ERC queda segona amb el 25,7%. Ara bé això no vol dir que sigui una hegemonia definitiva, el procés com a tal podem considerar que representarà un gir social.

Anem a posar a prova la hipòtesi. Farem una comparació amb la primera onada del 2104, és a dir, a un interval d’un any, on s’ha passat d’un recolzament a un estat independent del 45,2% al 39,1%; és a dir, una disminució del 4,01%. Si la hipòtesi es compleix aquesta disminució hauria de ser més marcada en les cohorts situades més a l’esquerra. Anem a veure-ho:

La disminució més important no es dona precisament en els grups situats més a l’esquerra, especialment es dóna en la cohort de 50 a 64 anys. La hipòtesi no es compleix. L’hegemonia del President Mas no explica la disminució del recolzament a la independència.

En el proper apunt intentarem examinar altres hipòtesis.

Tenim dos jugadors: Podemos i el procés sobiranista. Simplificarem les estratègies a disposició d’ambdós jugadors a dues: Cooperar (C) o No-Cooperar (N).

Per Podemos cooperar voldrà dir “no posicionar-se contra la independència” i no-cooperar voldrà dir “posicionar-se activament contra la independència”.

Pel moviment sobiranista cooperar voldrà dir “vincular-se al pel procés constituent espanyol” i no-cooperar “marginar-se del procés constituent espanyol”.

Això donarà lloc a quatre possibles situacions finals: NN, CN, NC, CC:

Suposarem els següents resultats de l’encreuament d’estratègies:

A NN Podemos no assoleix el govern, l’independentisme xoca amb un mur que només es pot saltar amb un pacte social i CDC es fa enrere.

A CN Podemos no assoleix el govern, el procés cap a la independència avança, però amb dificultats, no hi ha 3a. via, dubtes a CDC, però s’imposa el sector sobiranista.

A NC Podemos assoleix el govern i la independència queda ajornada, derrota electoral del sobiranisme.

A CC Podemos assoleix el govern i el procés cap a la independència es consolida en un camí llarg, amb oferta de 3a. Via, dubtes a CDC.

L’ordre de preferències per Podemos és NC > CC > NN > CN, i pel Sobiranisme és CN > CC > NN > NC, cosa que donaria lloc al típic dilema del presoner:

Agafant valors ordinals, 4 per la situació més preferida, 1 per la menys, quedaria:

Tots dos tenen estratègia dominant, una que guanya sempre a l’altra, que és no-cooperar: N. En primera instància el resultat previsible, per tant, és NN. Per Podemos posicionar-se activament contra la independència i pel Sobiranisme marginar-se del procés constituent espanyol.

Ara bé aquest resultat és clarament insatisfactori ja que traslladant-se a CC hi guanyen tots dos. Passen de guanyar 2 a guanyar 3. Com passar a CC des de NN?. Deixat a l’estricta lògica de només el dilema, no és possible passar a CC. Quant més acords i seguretats tingui un jugador que l’altre triarà C, més està cridat a triar N. La solució general al dilema del presoner generalitzat dins la societat s’anomena Estat, és a dir, un poder exterior que obliga els jugadors a jugar C, en benefici de l’interès col·lectiu. El problema és llavors com construir l’equivalent a un poder exterior que els obliga a jugar tots dos C.

Fixeu-vos que la situació és molt diferent a la que es dóna entre CDC i ERC dins el procés sobiranista: el dilema de la guerra dels sexes. En aquest dilema de la guerra dels sexes no és una bona sortida CC, cedir tots dos, ans cal que un cedeixi i l’altre no. Establir qui cedeix i qui no, i establir les compensacions pel que ha cedit és la qüestió.

Fixeu-vos que un dels punts més discutibles de l’anàlisi es troba a NN: hem pressuposat que CDC finalment, davant del perill de revolució, acaba sotmetent-se als interessos de l’oligarquia.

Per aprofundir l’anàlisi de la situació de dilema del presoner entre Podemos i el sobiranisme podríem intentar introduir valors cardinals, és a dir, intentar mesurar el valor quantitatiu de les preferències per cada jugador i la distància quantitativa entre elles.

La situació de dilema de la guerra dels sexes que hi ha actualment entre CDC i ERC és complicada i en la vida ordinària podem constatar empíricament que sovint acaba malament. El dilema de la guerra dels sexes entre CDC i ERC (II)

Aquest dilema modela alguns aspectes de la relació de parella. Pensem en aquesta relació i veurem que deixada la cosa al seu pendent natural arribem a la ruptura.

Podríem pensar aquestes dificultats a través de pensar les dificultats de la relació de parella. Volem, hem, d’anar junts, però cadascú te les seves pròpies, i diferents, preferències afectives, sexuals, d’expectatives i projectes. Cada persona té un equilibri anímic que el porta a agradar-li, i a fer, certes coses, i a triar una determinada distribució del seu temps. Per cada persona això és diferent, per una és A pel l’altra és B. Si aquestes persones comparteixen un tram de la vida, com gestionaran A i B en el dia a dia?. A quina distància es troba A de B? s’acostaran més a A o a B?. Com ho discutiran? com ho viurà cadascú?. Ara hem suposat un A i B fixos, però ¿són possibles canvis en A i B, en els equilibris anímics de tots dos, que els allunyin o els acostin?.

Per aconseguir una relació satisfactòria, diria que, igual que en la parella, la qüestió clau és aquesta última pregunta: ¿són possibles canvis en A i B, en els equilibris anímics de tots dos, que els acostin?. Simplificant, que a ella acabi agradant-li i entenent el futbol i a ell el ballet.

Deixarem de banda aquells que estan en la política per fer negoci, per afany de poder, o pel seu ego personal i considerarem que CDC representa legítimament una perspectiva liberal i ERC una perspectiva socialdemòcrata. Considerarem també que la qüestió social, la qüestió de tanta gent que ho està passant tant malament, no es pot deixar per d’aquí a 18 mesos. On es podrien trobar?.

Si aprofundim en els pensaments liberal i socialdemòcrata, potser podem trobar, per al moment actual del nostre país, punts de contacte, propostes socials que es poden compartir.

En l’anterior apunt, El dilema de la guerra dels sexes entre CDC i ERC (II), acabàvem parlant de la necessitat també d’un pacte social perquè el procés cap a la independència anés endavant. Quina podria ser la proposta bàsica d’aquest pacte social i per la independència, en el seu aspecte social?

Si examinem la situació de l’atur i l’evolució de l’economia, veiem que no hi ha cap perspectiva de reduir significativament els nivells d’atur a mig termini. Anant bé les coses, es requerirà una generació, al voltant de 30 anys, per arribar a uns nivells d’atur inferiors al 4%. En aquesta situació d’atur, de molta més oferta que demanda de força de treball, més les contrareformes laborals que desregulen el mercat laboral deixant-lo en mans d’aquesta oferta i demanda, les classes treballadores es troben indefenses per negociar mínimament els sous i les condicions de treball i tornen a situacions pròpies del segle XIX. De retruc assistim també a la desaparició de les classes mitjanes per manca de demanda interna. El pacte social hauria de trencar aquesta situació del mercat laboral que permet l’explotació més descarada i provoca la contracció de la demanda interna, ruïna de les classes mitjanes.

Hi ha sobre la taula la proposta que permetria canviar aquesta situació social d’elevats nivells d’atur i destrucció dels dret laborals durant molts i molts anys, és la proposta de la Renda Bàsica. Aquesta proposta garanteix, com un dret, uns ingressos mínims per a tothom, només pel fet de ser ciutadà de Catalunya, sense condicions. Això obligaria a negociar sous i contractes de treball a partir d’aquest nivell bàsic marcat per la RB, trencant la situació esbiaixada entre oferta i demanda que es dona avui en el mercat laboral.

La viabilitat econòmica d’aquesta proposta per a Catalunya ja ha estat estudiada, Un modelo de financiación de la Renta Básica técnicamente factible y políticamente no inerte. Aquest model representaria un augment dels ingressos de les classes treballadores i una millora de les seves condicions de treball, per tant, una més gran llibertat per construir les seves vides. I també suposaria una disminució de les transferències de diners cap a les classes riques que els traslladen a l’exterior o se’ls gasten amb productes d’importació. Per tant, la proposta de RB comportaria un rellançament de la demanda interna.

Cal un pacte per la República catalana i per una més gran llibertat i igualtat reals dels seus ciutadans.

Dèiem en l’apunt anterior que entre CDC i ERC, tot i torbar-se en una relació del tipus dilema de la guerra dels sexes, podia molt ben ser que el joc no fos simètric, que realment ERC rebutgi molt més la dependència i desitgi molt més la independència que CDC. Aleshores els números podrien ser:

En les situacions de la taula (caselles) amb resultats negatius no s’aconsegueix la independència, en les situacions amb resultats positius s’aconsegueix la independència. Dèiem que en aquestes condicions, CDC pot anunciar que no es mourà de I-QS (Independència i poca Qüestió Social) i aleshores ERC ha de triar entre -4 i 2, i no pot amenaçar de passar a I+QS unilateralment perquè CDC perdria -1 però ERC -4.

Ara bé, són realment aquests el números? L’anterior era una apreciació basada en els desitjos individuals, però què passa si considerem el sistema on es mou l’individu?. Pot realment CDC amenaçar de no convocar les eleccions?. Si mirem l’apunt Conseqüències catastròfiques de la dependència o examinem l’evolució dels pressupostos de la Generalitat:

Veiem que en realitat el govern de CDC, per la seva situació financera catastròfica i per les retallades ja realitzades (només en sanitat s’ha passat de 12.000 a 8.000 milions d’euros), no pot allargar el mandat fins el 2016 si no es vol suïcidar políticament per més que en donés la culpa a ERC. La situació social amb més retallades esdevindria explosiva per CDC i, a més, es trobaria en mans de Madrid, hostil i venjatiu, que li impediria qualsevol marge de maniobra.

Per tant els nombres podrien ser diferents. Continuar la dependència podria tenir uns costos de -4 per ERC, però de -6 per CDC, ja que no només no hauria realitzat el seu programa sinó que s’arriscaria a un esclat social a Catalunya de conseqüències imprevisibles.

En aquestes circumstàncies, l’anunci que no es mourà de la seva posició I-QS no és creïble, ja que si ERC es manté a I+QS, CDC passa a -6 que resulta més dolent que per ERC, -4.

Ara bé, el resultat (-4,-6) és totalment irracional per tots dos, només expressaria el domini de la rancúnia sobre la racionalitat, tots dos hi perden quan tots dos hi podrien guanyar. Caldrà trobar una fórmula, un compromís entre (4,2) i (2,3). I en aquest compromís, els números ens indiquen que no es podrà obviar la qüestió social, que l’esquerra pot exigir ja un acord també respecte a la qüestió social.

I d’una manera o altra, Catalunya es troba a les portes de l’esclat d’una crisi social i política colossal.

Si una parella es vol mantenir estable i satisfeta en la relació que els permet assolir els objectius cal superar la guerra dels sexes.

Suposem dos jugadors CDC i ERC que per assolir la independència del seu país necessiten cooperar, anar junts. Ara bé, tenen gustos diferents (clàssicament a l’home li agrada la boxa i a la dona el ballet).

Per una banda, CDC vol la independència, però reduint al mínim la presència de la qüestió social (hegemonia classes mitjanes altes) i prefereix  llista única conjunta. (I-QS)

(discutirem més endavant, en un altre apunt, que fos realment una llista de la gent i, per tant, per qüestió numèrica poblacional, sense hegemonia de les classes mitjanes altes, i orientada a les necessitats de la majoria).

Per altra banda, ERC vol la independència, però també canviar a fons les polítiques socials (hegemonia petita burgesia i sectors classes treballadores) i prefereix llistes separades. (I+QS)

Si no van junts, si un tria un tipus de llista i l’altre un altre (l’un I+QS, l’altre I-QS, o al revés), si es barallen, no assoleixen al independència del país. Perden -1 cadascú.

Si van junts es guanya la independència amb guanys per un i altre (2,1) o (1,2) segons es realitzi finalment la pròpia opció més preferida o no.

Heus aquí la taula del joc. La primera xifra de cada parella correspon a ERC i la segona a CDC.

És l’estructura del joc anomenat guerra dels sexes sobre el qual hi ha abundant literatura. El joc no té estratègies dominants.

Per exemple, l’elecció del jugador (CDC) depèn de com n’està ell (CDC) de convençut que l’altre (ERC) vol la independència (sumar forces). Quan més vulgui la independència l’altre (ERC) més està en mans del primer (CDC). Quan més pugui fer creure l’un (CDC) a l’altre (ERC) que no convocarà eleccions (que no hi haurà independència) si no és sota les seves condicions, més pot imposar les seves condicions. Igualment, però al revés per ERC, on posa CDC ara ERC i al revés (clàssicament, si l’home que vol anar a la boxa junts, pot fer creure que abans d’anar al ballet ell es queda a casa perquè al ballet s’adorm i ronca, guanya)

Tal com hem plantejat el joc, aquest és simètric, té els mateixos guanys i/o pèrdues per cada jugador. Tot són catxes (farols), en realitat estan igual. Tot és fer veure o fer creure que.

En realitat pot molt ben ser que el joc no sigui simètric, que respecte a CDC, realment ERC rebutgi molt més la dependència i desitgi molt més la independència. Aleshores el números podrien ser:

En aquestes condicions, CDC pot anunciar que no es mourà de I-QS (Independència i poca Qüestió Social) i aleshores ERC ha de triar entre -4 i 2, i no pot amenaçar de passar a I+QS unilateralment perquè CDC perdria -1 però ERC -4. ERC, doncs, per amor a la independència, es plega a les condicions de CDC i obté 2, mentre que CDC obté 3, la seva millor opció. (Una altra cosa és que això a la llarga porta cap al trencament de la parella i, per tant, al fracàs del procés cap a la independència)

Ara bé, si això fos així i CDC actués d’aquesta manera, seria actuar com a empresa política en el mercat polític, lluny de la democràcia. Pura i simple corrupció dels sistema polític democràtic. Com seria també corrupció en el cas de les relacions de parella, basada en la desigualtat i el poder.

Si la parella es vol mantenir estable i satisfeta en la relació que els permet assolir els objectius (superar la guerra dels sexes), cal no entrar en la via de la competició, les catxes i la imposició, sinó en la via del canvi personal, del debat, de l’empatia i la col·laboració.

vegeu aquest enllaç: robatori Endesa

Podem analitzar la negociació entre CDC i ERC a través d’una aproximació a l’esquema d’arbitratge de Nash (el de la ment meravellosa).

Considerem que la màxima utilitat per CDC es donarà si aconsegueix imposar una consulta del govern i una llista conjunta presidida pel President Mas cara a unes eleccions (convocades quan li convingués més) que resultarien plebiscitàries.

Considerem que la màxima utilitat per ERC es donarà si aconsegueix imposar una eleccions plebiscitàries immediates amb punts comuns en totes les llistes sobiranistes, que inclouen una DUI immediatament després de les eleccions, però llistes separades.

Quin és el valor d’aquestes utilitats màximes? Crec que és molt més elevada per CDC que per ERC, ja que, CDC pot recuperar amb aquesta actuació una part dels vots perduts, però ERC més aviat només podria augmentar lleugerament el bagatge de vot que ja actualment li donen les enquestes.

En què consisteix per a uns i altres cedir per arribar a un punt d’encontre:

Per CDC vol dir bàsicament disminuir l’exigència de llista conjunta presidida per Mas i acceptar tots els punts de les CUP per al 9N.

Per ERC vol dir bàsicament acceptar ajornar uns mesos la DUI i donar ple recolzament a la consulta del govern.

Caldria determinar també, la utilitat de cadascú en el punt que representa el cas de desacord en les negociacions. Qui hi sortiria més perjudicat? Crec que ERC.

A partir de tot això, l’arbitratge de Nash seria aproximadament:

El punt proposat, Arbitratge, seria el punt que maximitza el producte dels guanys d’utilitat de cadascú respecte del punt de desacord.

Què representaria exactament aquest punt d’Arbitratge, depèn dels càlculs de les utilitats màximes i de les utilitats del punt de desacord. Però d’acord amb el que hem dit seria alguna cosa un 15% inferior a les aspiracions màximes de CDC i un 25% inferior a les aspiracions màximes de ERC. No arribar a cap acord, quedar-se en el desacord (on tots dos hi perden i podrien guanyar més, que no és un òptim de Pareto) podria representar un tret al peu al procés.

Podeu fer els vostres propis càlculs modificant els punt marcats.

La solució de Nash no vol dir que sigui justa, només pretén reflectir un resultat apropiat a la força de negociació de les parts en el moment actual.

Utilitzàvem en un article anterior la dialèctica de l’amo i l’esclau de Hegel, La sentència del TC espanyol un pas més de l’espanyolisme cap a l’animalitat. Podem seguir amb la reflexió i utilitzar la resta de la història.

Primer de tot cal una certa aproximació a la dialèctica amb algun exemple, La dialèctica. Entendre la crisi.

Anem als processos d’alliberament segons la dialèctica de l’amo i l’esclau hegeliana. Havíem arribat al punt que l’esclau (podria ser Catalunya) s’ha enfortit amb el treball i la raó, i l’amo (podria ser l’Estat espanyol) s’ha debilitat per la seva dependència de l’esclau. Com segueix l’alliberament de l’esclau que ha començat a deixar de ser esclau?.

Segons Hegel la seva consciència passa per una sèrie d’etapes abans del seu alliberament definitiu: estoïcisme, escepticisme i consciència desgraciada. Aquestes formes de consciència es trobaran totes elles presents i barrejades en el procés.

Estoïcisme: l’esclau afirma la seva llibertat interior, el canvi mental. L’esclau, malgrat la seva esclavitud, se sent fort interiorment en ell mateix i independent. Però és només mentalment, en la seva realitat social continua la dependència, i l’accepta.

Escepticisme: Aquesta força i independència interior porta l’esclau a la llibertat de pensament, a una actitud de recerca i indagació, no pensa que ha trobat la veritat, i s’atura en la recerca i afirma que que és impossible trobar la veritat definitiva. Afirma la debilitat de l’Estat espanyol malgrat l’aparent fortalesa, precisament pel seu dogmatisme. Però aquesta negativitat el porta a la inacció pràctica, no veu les seguretats per donar el pas de l’alliberament. Tanmateix mentre afirma tot això, se n’adona que s’està afirmant ell mateix com a veritat capaç de posar en qüestió qualsevol falsedat.

La consciència dissortada: la consciència escèptica, continuada, porta a una consciència desdoblada entre la certesa de la seva força per posar-ho tot en qüestió i la incertesa de la seva actuació i objectius pràctics. Ja no s’enganya sobre la seva situació de dependència i el seu desig d’independència, però no troba la manera de superar-ho. Aleshores, faltat encara de confiança en les seves forces per transformar la realitat, buscarà una ajuda exterior, alguna instància exterior (Déu, potser, la comunitat internacional) o algun mecanisme (mercat, els interessos econòmics) que li faci la feina.

Encara no ha aconseguit l’alliberament.

Sembla que l’unionisme, especialment la gent del PP, fa pivotar el seu discurs en les fal·làcies. Cal, doncs, practicar el seu reconeixement

Especialment, les argumentacions dels unionistes respecte de la independència de Catalunya s’estan convertint en una font inesgotable d’exemples de fal·làcies aplicades al debat polític.

He aprofitat un petit programa (més endavant intentaré millorar-lo)  a fi de practicar el reconeixement de les fal·làcies.

Les fal.làcies són argumentacions incorrectes, però que intenten ser psicològicament persuasives, confonent raons i emocions, introduint amenaces, jugant amb el significat de les paraules, confonent nivells del llenguatge, atacant la persona, etcètera.

Heus aquí l’enllaç per practicar: exercici sobre fal·làcies

Si creieu que aquests dies n’heu descobert alguna de prou interessant, podeu enviar-me-la com a comentari. Agraït.

Consideràvem en un anterior apunt, “9N. El vot dels pensionistes.”, que per incidir en el vot del pensionista, el futur Estat català ha de procurar un increment de les pensions i, sobretot, convèncer que en el marc global actual d’estancament econòmic, Catalunya podrà pagar pensions més elevades que si ens quedem a l’Estat espanyol.

Com qualsevol de nosaltres, un pensionista pensarà que el fet que ens vagi millor o pitjor econòmicament depèn en certa mesura dels nostres dirigents econòmics i polítics. Un dels factors que expliquen la gravetat de la crisi a l’Estat espanyol és la corrupció i la ineptitud de molts homes del PPSOE. Si els dirigents econòmics i polítics catalans apareixen també com a igualment corruptes i ineptes, el nostre pensionista pensarà que anirà tant malament aquí com allà i aleshores val més quedar-se on estem.

En aquest sentit el cas Pujol (i altres de ben presents a Catalunya) juga contra el procés sobiranista. M’atreveixo a demanar al Sr. Pujol que, a fi de poder recuperar un cert to d’eticitat, reconegui el seu error i ajudi a aclarir tant com pugui fins a on pot haver arribat la corrupció. Qualsevol ombra que pugui quedar va contra el procés.

Entrem en la qüestió de la confiança intel·lectual. Si jo afirmo que si P, llavors Q, que a partir de les meves anàlisis, P, s’ha de produir el fet Q; però resulta que es produeix no-Q, llavors és conseqüència lògica necessària que hi ha alguna cosa d’errònia en les meves anàlisis. Quan el senyor Mas, el nostre president, se suma a les veus del govern espanyol parlant, amb matisos, de recuperació econòmica, per, dos dies després, haver de reconèixer que la situació real és d’estancament, obliga el nostre pensionista a pensar que o bé el senyor Mas parteix d’hipòtesis econòmiques errònies i està equivocat sobre els factors reals que actuen en la crisi econòmica o bé el vol enganyar. El senyor Mas hauria d’explicar-nos què el va conduir a les seves anàlisis errònies i rectificar-les. Qualsevol ombra en aquest sentit va contra el procés.

De ben segur que en la decisió de vot sobre la independència de Catalunya hi intervenen diversos factors. Entre altres, el posicionament comunitari o nacional, el posicionament social dreta-esquerra o/i els interessos individuals. Tractarem aquest últim component: l’anàlisi costos-beneficis per a un pensionista.

D’entrada, fixeu-vos que parlem dels costos i beneficis per a un pensionista individual, no per a tota la població de Catalunya. Què preferim, un premi segur de 1 milió € o un premi basat en un 50% de probabilitat de guanyar 3 milions €?. La majoria, en contra dels càlculs més matemàtics, triarem el premi segur. Ja veieu, doncs, que no és només una qüestió matemàtica.

Si el pensionista ha de triar entre un premi segur de 1000 € al mes que li ofereix l’Estat espanyol i la mateixa quantitat que li ofereix l’Estat català, la tria és clara: l’Estat espanyol, ja que pensarà que l’Estat espanyol actualment ofereix una garantia més gran.

Si no volem donar tanta avantatge a l’Estat espanyol, que a Escòcia ha costat als independentistes perdre el referèndum, caldrà fer-hi alguna cosa, no ja jugant amb els altres components del vector que determina la decisió de vot, sinó incidint directament en l’interès del pensionista.

Caldrà insistir en els perills que l’Estat espanyol a mig termini no pugui pagar les pensions, caldrà explicar molt bé, i insistir-hi, que l’Estat català sí que podrà. Però donat que sempre semblarà més alt el risc de l’opció catalana, d’entrada l’única manera de compensar-ho, per equilibrar la decisió, és oferir un augment de les pensions. Un augment basat en l’esperança matemàtica? No n’hi haurà prou. Tal com vèiem en l’exemple de la tria del premi d’un milió €, s’ha de tenir present també l’aversió al risc del pensionista.

Es tractaria que, per pur interès, el pensionista fos indiferent entre triar A1= “paga l’Estat espanyol” i triar A2= “paga l’Estat català”. Suposarem dues situacions: S1= “l’economia va bé” i S2= “l’economia va malament” i construïm la taula següent:

Si R és l’aversió al risc del pensionista i e l’esperança matemàtica de l’entrecreuament de files i columnes, p la probabilitat de rebre la quantitat Q, llavors

A fi que el pensionista fos indiferent respecte a la seva tria s’hauria de complir que els valors de les caselles de l’última columna fossin iguals.

Anem a veure algunes coses interessants. Per exemple, imaginem que tenim una aversió al risc del 70%, és a dir, que entre 1000 € amb incerteses i 301 € segurs triarem els 301 €.  Imaginem  la taula amb els següents números: hom creu que si l’economia va bé, l’Estat espanyol pagarà amb el 90% de probabilitat 1000 € i l’Estat català pagarà x amb el 70% de probabilitat; l’economia global pot anar malament i aleshores es creu que hi ha el 90% de cobrar només 400 € per part de l’Estat espanyol i un el 90% de probabilitat de cobrar 500 € per part de l’Estat català

Tindríem que 0,3*0,9*1000 + 0,7*0,9*400 = 0,3*0,7*x + 0,7*0,9*500 . I ara la sorpresa, el valor de la pensió promesa (x) podria ser de 990 € a fi que el pensionista fos indiferent en la tria. És a dir, quan hi ha una forta aversió al risc el factor que pesa més en la decisió no és l’escenari optimista, sinó el pessimista. Si és cert que, a mig termini, l’economia espanyola no se’n surt i que a Catalunya econòmicament li aniria millor sense Espanya, i això s’explica i s’hi insisteix convenientment, es podria donar la volta a l’estratègia de la por espanyolista.

Podeu pensar altres escenaris més o menys favorables; però penseu que no es tracta de probabilitats i quantitats objectives, sinó d’allò que creu el pensionista i que, per tant, una explicació, àmplia en profunditat i en extensió, capaç de convèncer-lo esdevé fonamental.