Les edats provectes
Hi ha ocasions que, com Arquímedes, sortiria nu de la banyera cridant Eureka!, i acceptaria el nyanyo a la closca a causa de la poma gravitatòria caient de la branca. “Adonar-se’n” es cosa d’un moment que només dura una mica més que el moment precedent i que el moment següent. En aquesta milionèsima extra es mostra una clau amagada.
La meva poma i la meva banyera han estat la desaparició d’un gran amic que ja no hi és.
Potser el retruc de la patacada ha remogut algun vel, o mes prosaicament ha fet caure uns trastos desendreçats que ja no sabia on els havia guardat, i per això, al trobar-los i sentir-me despullat d’alguns desideràtums, córrer en pilotes no ho considero cap desvergonyiment.
Som vius mentre mantenim la il·lusió de tenir projectes de futur -que no vol dir que els tinguem realment- i en un moment, aquest extraordinari moment extra que rarament es presenta, descobrim que el temps per fer-los s’ha esgotat.
No es pessimisme, és una qüestió biològica que avui és la que és: 79,8 anys en el meu cas, l’esperança de vida que com a català-home m’atorga l’estadística. No es viu de l’esperança de vida, i crec que en tot cas es mort de la seva desesperança, es tingui l’edat que es tingui.
L’edat provecta no és la tercera, sinó l’edat en que un pren consciència de la limitació de les pròpies forces que pot posar en ordre de batalla, de la magnitud de l’empresa, i del tipus d’objectius que un es fixa. Els objectius que impliquin assolir-los escalant muralles, quedaran automàticament descatalogats.
Els que venim d’una època pleistocènica en que això de fer la competència era cosa de botiguers, havíem guardat en aquell racó oblidat de la neurona perduda la idea de la transcendència. Acorralats per l’esperit competitiu i eliminatori que preconitza que sols hi ha un guanyador, que al camp de joc ningú coneix ningú i véncer es l’objectiu, aquell altre món que era possible quan un tenia 20, 30 o 40 anys, ja no ho és, senzillament perquè el mon propi de cadascú s’extingeix a la tendre edat en la qual s’extingeix la infantesa i l’adolescència i comença la joventut.
Els que venen darrera empenyen el mon nou i ens desplacen a la paperrera de la historia recenetíssima. La nostra prehistòria sempre és indocumentada i quan la volem documentar escrivim les memòries, o com si diguéssim, el testament.
Aquest món no es un món per vells, -No Country for Old Men- i cada vegada n’hi ha més de vells. L’esperança de vida augmenta tan o mes que les coses que ja no podrem fer, i el temps buit s’estira com un xiclet.
Mentre, bufem i masteguem si encara ens queden dents i genives, peta la bombolla i se’ns enganxa als morros. Quina gràcia!, i quina desil·lusió!.
Molta goma, sÍ, però i el sabor perdut?