Veni, Vinçon, Tanqui
Can Vinçon és -o era?- primer de tot un passadís de luxe que va de Passeig de Gràcia a Pau Claris. De vegades l’agafo per fer drecera, però així que poso el peu dins ja se que de drecera res de res.
Era -és?- un ammonites viu de l’època de la gauche divine i els enfants terribles que es trobaven a la Cova del Drac i al Boccacio, però aquesta franja dels anys 70, que és potser l’edat en que es va instaurar el culte, no és pas la mes antiga.
La botiga la van obrir els germans Amat en un llunyà 1934, amb l’inevitable jueu de torn –sigui dit amb tots els respectes- Enrique Levy, i l’alemany Hugo Vinçon que hi va posar el nom. Rauxa catalana, or jueu i cap quadrat alemany va esdevenir anys mes tard una fórmula d’èxit quan va evolucionar des de la venda de porcellanes txeques a disseny d’avantguarda.
Qui no hagi entrat mai a Vinçon o els turistes japonesos que hi pul·lulen sortint de la Pedrera, no els hi explicaré pas de que va aquesta hagiografia de Sant Vinçon, verge de Barcelona i màrtir del desgavell comercial que ha esborrat dels carrers de la meva ciutat quasi totes les botigues emblemàtiques per un nap o una col, o per dir-ho clar i catanyol “perquè Barcelona ha de ser guapa i ha de tenir un algu molt especial de moda chic” que atregui les riuades de turistes amb cara de tòtila, creueristes obesos i rancis, i jovent passat de voltes que s’hi venen a divertir i sobretot a deixar-hi moneda forta: $, €, i un munt de merda.
Deixo la indignació en el paràgraf anterior, perquè ara que han d’entrar els indignats a governar ja ho arreglaran tot això, i segueixo amb el plany per el Vinçon que ja ha mort o es moribund.
Que ven Vinçon?. Ningú ho sap ben bé. Es la botiga de les regadores i els ous quadrats, sorpresiva i inquietant. “perquè deu servir això?” et preguntes a cada mirada sobre els objectes exposats, i si be no ho compres, o si, si el preu no t’apunyala el desig, sempre transporta la ment cap a racons inexplorats que han pensat els dissenyadors de l’inútil per posar-nos davant del repte de comprar o no, aprovar o rebutjar, riure o plorar, sempre provoca un gest i quasi mai la indiferència, això té un mèrit inqüestionable.
La progressia que està avui, al que antany en deien “á la page”, opta per el teatre sense text, primaveres sound-track amb aires retro -AC&DC és mes vell que l’anar a peu-, desconceptualització de les mirades que ballen sobre làsers projectats a pantalles i imatges virtuals que es generen amb un clic i poca cosa més. Allò que penetra per les vibracions cutànies no cal que passi per l’estomac ni per el cervell per ser evacuat abans de ser digerit, és com una enrampada que et masega i et deixa mes o menys viu però tocat.
Fer objectes que no serveixen per res o son innecessaris és una manera de pensar el mon amb les mans, i tocant-los, de vegades descobreixes que la necessitat o la imprescindibilitat, son aleatòries al pensament consolidat que han anquilosat els anys, i tot allò que es pot tocar i ha estat fet per servir per alguna cosa te sentit, encara que no sapiguem quin.
Això es el que pots -o podies?- trobar a Vinçon. Per desgracia de la intel·ligència i del bon gust, sembla que s’hi instal·larà una nova sucursal de d’aquelles botigues que venen draps per tapar les poques vergonyes que encara queden. Mundus senescit.
Realment és una llàstima que es perdi Vinçon. És d’aqueslles botigues que marquen la diferència i donen identitat. Encara conservo un tros de fusta de quan van tallar l’arbre que hi havia al mig de la botiga i el van repartir entre els clients… La de bons invents descoberts i idees manllevades, algunes de delirants, que han servit per a tot tipus de proposit, sempre amb resultats més que satisfactoris. Buscaré una estona per tornar-hi i repassar tots els passadissos a la descoberta del darrer invent o de la més nova peça per decorar una racó buit.
Sóc vinçonera de mena. Mai he deixat de comprar alguna cosa; un got per beure ví, o cervesa, la tassa del cafè amb llet, No vaig poder aconseguir el tros de fusta de l’arbre caigut. És, era, el lloc on podíes trobar el més inversemblant. I ara, on podré comprar el calendari de pared ? Perque forma part del meu racó, de la meva casa.
Aniré a veure si encara trobo el gotet, perque la seva forma no té comparació possible i beure ví en aquest got no té rival. Un gran article, Josep.
Sovint, davant l’allau de desaparicions de botigues i establiments entranyables del nostre paisatge barceloní, pels atacs de la LAU i dels alibabàs del turisme abassegador, ens queixem de manera hipòcrita (?). Tu vius a l’altra punta de la ciutat, tanquen una llibreria que has vist tota la vida i et preguntes: quan feia que TU no hi anaves ?. No és hipocresia, però: el que passa de terrible és que ja no tabelleix d’anar pels espais de la ciutat que et queden lluny de casa a descobrirr-hi coses, a badar, a jugar-hi amb la vista, amb el paisatge i els sentits deliciosos de Barcelona. Com si hi anessis d’excursió. Quasi mai no vaig poder comprar res a Vinçon, per una qüestió adquisitiva i per un sentit calvinista del consum. Sí com a un museu, que s’ha d’ajudar a mantenir, esclar. Però la ciutat permetem que ens desparegui a una velocitat tan supersònica que és estremidor. Ens cal, doncs, tornar-la amble i més esponjada. Simplement perquè així no s’hi pot seguir vivint.