Jo vinc d’un silenci de llengua
Com tanta altre gent de la meva generació, jo vinc d’una llengua imposada per l’España feixista i per la “España Eterna” dels Unamuno i Espartero. Quan tenia sis anys, a pesar de que la repressió franquista encara era ben viva, al poble de Manlleu on vivia la meva família, tothom parlava català excepte la Guardia Civil. També l’alcalde franquista i els feixistes que ocupaven tots els càrrecs a l’Ajuntament, excepte en els actes oficials i quan venia de visita gent del Règim. Les Misses a la Parròquia eren en llatí encara.
Als sis anys em varen portar als “Hermanos” de la Salle, i des del primer segon va desaparèixer el català del meu entorn, com si hagués entrat en un Mathaussen cultural, allà s’exterminava la meva llengua. A les torres de vigilància hi havien els “pitets”, que es com anomenàvem als “Hermanos de San Juan Bautista de la Salle” degut al color blanc del coll que duien a la sotana, en forma de pitet.
Només ens parlaven castellà i jo no l’entenia gens. No em permetien ni usar la meva llengua -la única que sabia- ni era permès que em traduïssin. El càstig habitual per no fer el que et deien en el castellà que no entenia, era quedar-se a copiar frases estúpides centenars de vegades a l’hora de plegar.
No cal dir que dia sí, dia també, tenia vòmits, maldecaps i el que calgués per no anar a escola i m’hi haguessin d’arrossegar. Però com en els camps nazis, l’instint de supervivència em va fer aprendre el castellà per estalviar-me bufetades i cops de regle als dits. En canvi, alguns dels imbècils “pitets” vinguts de les Castelles, varen marxar altra cop a la seva España al cap d’uns anys sense haver après ni un borrall de català, monolingües militants com éren d’un EspaÑol Imperial.
Aleshores no ho sabia, es clar, però ens havien derrotat militarment, subjugat i ocupat. Encara anaven per les cases les esquadres falangistes a buscar rojos per apallissar-los, els “camisas azules” era presents arreu amb fatxendaria, t’havies d’afilar a Falange si volies conservar la feina, per això a mon pare el van fer fora de “La Piara”. Per això, per haver estat a l’exercit Republicà i per “rojo-saparatista”, encara bo que no el van detenir.
A sis anys vaig conèixer i experimentar en cos i ànima la voluntat del poder castellà d’esborrar la meva identitat, d’espaÑolizarme, de fer-me un servent de la última fila para dar mas Glorias a España. Vaig i vàrem aguantar, els anys de plom han estat molts, i el plom pesa i intoxica, hem perseverat, i gràcies als molts esforços per salvar-nos els mots i retornar el nom da cada cosa hem sobreviscut a l’intent de genocidi cultural.
Ni a Wert, ni al PP, ni a la metàstasi cancerígena del partit dels Ciudadanos els hi permetrem tornar ni un mil·límetre al temps dels “Hermanos”, tenim una motivació extra per barrar-los el pas.
La nostra identitat lingüística i cultural, la dels Païssos Catalans, es el robust motor marí que sempre ens ha empès en la travessia, fes bonança o tempesta, però per gent de la meva generació, que hem portat als fills a l’escola catalana, defensar que els nostres néts no tornin a un Mathausen cultural és com posar el turbo.
Tots els colors del verd en aquest mes de maig també criden un visca a la llibertat de tots els pobles.