Cafè en gra

Si he de tornar del mes enllà vull ser un arbre. Que em plantin en un bosc espès on, quan creixi, el meu brancam s’abraci al brancam de l’arbre veí, sense moure’s de lloc, i així mentre creixem junts, l’abraçada es farà mes estreta, i si un dia ell mor abans que jo podré vestir el seu esquelet amb les meves fulles, com si fossin seves.

La florida, la tardor i l’hivern es succeiran amb aquella immutabilitat que dóna l’amistat de de soca-rel, any rere any, equinocci a equinocci.

En el dia a dia, de vegades ens ignorarem, perquè de tan veure’ns no en veiem com un altre, sinó com el jo propi reflectit en l’altre, això ho fa l’estar junts.

Ens creixeran alhora les fulles i patirem les mateixes malures, els mateixos ocells ens faran nius i amb les ventades entrarem en dansa de mil braços entrelligats, i ens sacsejaran les mateixes tempestes. Això quan siguem arbres, però ara no ho som encara.

“Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera 
i lluita amb les ventades que assalten la ribera com un gegant guerrer” (El Pi de Formentor, Joan Alcover)

Si avui fóssim arbres tu i jo, Salvador, no m’hauria d’acomiadar de tu en un temps tan breu com el que omplo ara intentant escriure i descriure l’indescriptible per apaivagar les meves incerteses i evocar sense paraules  el nostre trajecte, des de la quasi infantesa dels catorze anys, tota la vida que hem compartit de prop o de lluny, i sempre amb la consciència de presència.

Hem caminat junts de casa a l’escola i de l’escola a casa, del pla al cim i del cim al pla, passes d’aprenentatge petjades de muntanyenc, acords, desacords, baralles, confidències, hi ha hagut de tot. Hem criat junts els fills estenent els braços arborícoles, cosa que ens anirà be per la nostra futura vida boscana, hem compartit preocupacions, gaudit vacances familiars, arreglant cotxes i trastos vells, fent invents, tu sempre tan manetes, i somiant  en unes expectatives bufanúvols que s’han quedat curtes, com curta és la vida quan la veus desaparèixer tan sobtadament del teu davant.

És indescriptible el dia d’avui en que em trobo en el pas de dir-te un adéu definitiu, no me’n se avenir, i l’únic que se’m acut per rebaixar el dramatisme del que tu no eres gens partidari, es recordar les teves bromes “conyones” que tota la colla ens sabem de memòria, com aquella copiada del epitafi de Grouxo Marx  “Dispensi que no m’aixequi”.

Amic, germà Salvador-Lluís Cutchet i Mingarro, fins al bosc primigeni.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura …

 O vida, o noble sort!