Cafè en gra

La Clotilde avui te
100 anys, set mesos i divuit dies.
Molt abans d’aquesta edat es torna a la infantesa i a l’espontani
desvergonyiment  que fa veure el
mon adult  com un lloc estrany, plé
de normes sense sentit, obligacions, i fòrmules de comportament estereotipades;
un mon de grans  que ens va desvirgar la innocència quan entrarem a la
pubertat i ens torna a la simplicitat infantil quan la vida ja es prou marcida.

La terra mitjana no
es trevessa sense perdre bous i esquelles, i amb l’aparença d’exit es deixa pel
cami l’ull simple, la mirada desihinibida i la curiositat per les inutilitats
quotidianes de badar i fer d’espectador del temps en comptes de viatjar amb
ell.

El principi i el
final de l’existència es toquen com en una caricia de la xiqueta que acarona
l’avia en que s’ha convertit i per un canal estret i amagat encara raja una
escorrialla d’aquella innocencia oblidada entre els plecs del cervell que ja ha
desendollat qualsevol apetència que no sigui l’escalforeta del sol del migdía,
la sopa calenta, el caminar vacil·lant per els llocs sagrats de les propies petjes,
i el somriure de les cares conegudes i apreciades. Tot ben polit i endreçat,
rutinàriament ordenat, segur, indubtable.
Així es el mon quan ja no s’és del mon.

Ara que ja has marxat, digue’m si mes enllà les roselles també son vermelles, i floreixen breument. 

Ja fa hores que, sedada, respira acompassadament amb una mica de ranera, sis vegades puja el pit, l’última tan tímidament que sembla espantar-se de l’atreviment de respirar encara i passen, dos tres, quatre,… fins a quinze o setze segons en que la corda del pou de l’alé queda en suspens rumiant si cal encara l’esforç de pujar una nova galleda d’aire de vida. I l’ersforç és constant i consumeix a empentes les últimes passes del trajecte.

Fa hores que l’observo assegut als peus del llit i ens hem dit adéu sense tristor, al matí, prenent unes mans deseixides que ja han dit prou i no volen estrenyer res, però que amb el tacte encara arrenquen un mig somriure de complicitat, i un rodament d’ulls que ve a ser  tot el discurs que es pot fer quan arriba l’hora esperada i temuda, que amb la serenor del lliurament serà l’hora feliç de l’obertura de la plica de les esperançes llargament anhelades. El mes enllà es a la cantonada del Carrer Major i espero i desitjo que trobi lloc a Plaça que la seva fe li ha reservat.

No faig altre cosa que acompanyar els últims moments, en el silenci acompassat dels batecs que encara lliguen fa mes d’un segle a la terra a una persona fora de temps i del seu temps, visquent la mort com un aprenentage, com l’altra cara del neixament, com les màsqueres de la tragèdia i la comèdia, perque la moneda mai cau de cantell, i finalment sempre surt creu.

És el joc  de la vida, el que alegrament ens varen convidar els progenitors i que jugàrem amb mes o menys fortuna,  amb el secret desig d’eternitat, i amb la secreta deria d’escapolir el final .

Mes enlla, Cloti, ja em diras els secrets que s’hi amaguen, tu que vas a mirar-los amb la teva deshinibida tossudería, t’he picat l’ullet al acomiadar-me, recorda-ho, jo també ho vull saber tot, com tu, que recordaves fins ahir els noms de totes les coses i de les persones que t’han envoltat. Si passes al davant i has de tonar, com diuen alguns, envie’m un SMS al mòbil, digue’m: “ja torno a ser aquí, la roda no ha esgotat el karma, i fet i fet….

Si el mon ja és tan formòs, Senyor, si es mira amb la pau vostre dintre l’ull nostre…que mès  ens podeu dar en una altra vida…..?

El joc de la llengua, i més quan son dues les llengües en joc, posa en solfa un transvasament de significats veritablement curiosos i suggerents.

A “La paraula mal dita” que titula un dels apartat del programa-concurs “El Gran Dictat” de TV3 apareixen paraules mal dites i maleïdes ensems, que a voltes ens posen en evidència davant la ignorància del nostre propi idioma o al contrari, transformem el barbarisme en una beneïda paraula ben dita. Es a dir, assistim a la transmutació alquímica d’una bendita paraula mal dita en una esplendorosa ben dita paraula maldita. O si ho preferim una ben dita paraula mal dita en lloc de la bendita palabra maldita, depèn de com es miri.

Aquesta introducció de paraules saltimbanquis serveix només d’entremès per entrar al plat fort, menys agradable, i gens innocent del llenguatge dels mitjans que a través de falsos sinònims ens introdueixen interpretacions i judicis sobre fets que es serveixen sota l’aparença asèptica de notícies.

Aquest és “El Gran Dictat de la desinformació creativa”

Com a primer exemple que em ve al cap i escoltem cada dia sense fer-ne cabal, podem fixar-nos en la formula habitualment emprada per explicar-nos les reaccions de govern i oposició quan discrepen -que per això hi són i no per res més- “: el partit Tal, “creu que”….el que ha dit en….”. Malament!

Cada estiu torna el temps inajornable, és un temps fora del temps jornaler, el temps que teníem d’infants i de joves, aquell temps inacabable d’abans del tret de sortida.

Però un dia ens varen empènyer a la fira de les vanitats, varem sortir a competir, a embastar i a bastir, -i encara bo si va ser així- i no ens quedarem encallats en mig del pilot, deixant-nos portar.

Un cop començada la cursa, la meta és, per a molts, el trofeu de pensionista per el que no cal arribar el primer, sinó arribar. Queden molts anys.

A l’estiu el temps s’aquieta, mandreja, i qualsevol cansament troba un repòs que no vol fressa, a les hores de calor la immobilitat torna el cos pesant, la gravetat infinita fa d’àncora de fons mentre el vaixell dels somnis es balandreja: qui tingues temps per els somnis…..però sense somnis el temps esta exhaurit.

Hom troba, de vegades, un somni a destemps, l’abasta, i pensa que ha perdut molts anys perque ha trigat massa a arribar; si hagués arribat fa deu anys, en fa quinze… la vida hauria estat ben be un altre. O si hom hagués nascut mes tard, hagués pogut anar al seu encontre, donar-li la benvinguda sense deixar-ne escapar ni un gram baratar malsons, omplir temps malgirbats, muntar la pel·lícula de la vida en un Mac…

Desprès de molts estius de cabòries, n’arriba un en que el temps inajornable, truca a la porta com el primer compàs de la novena de Beethoven i  ja no val mirar pel forat del pany, hom ja sap qui és el missatger que truca: ha envellit de tan anar amunt i avall i esguarda amb ulls suplicants: no tornarà.

Aquell temps abandonat com una feixa que no es llaura des de que varem entrar a fer d’engranatges i de corretges segueix esperant com l’enamorada que no perd l’esperança, esllanguida, plantada en l’únic espai que mai ha ocupat la crua realitat.

La crida és feta, el sords la senten, els cecs la veuen, s’olora, es palpa… i els esperits mesquins ni la veuen ni la senten ni l’ensumen ni la toquen.

El temps inajornable ha passat molts cops i mai hi ha hagut una segona visita, ha marxat lleuger d’equipatge i sense rancor, no envelleix, qui envellim som els que havíem de asseure’ns a la seva falda amb la confiança de reposar a les faldilles maternes, amb l’espontaneïtat i la sinceritat del pocs anys.

Un dia, el temps inajornable es veu cara a cara amb la decisió inajornable i es miren com dos pistolers del vell Oest.

El mes ràpid guanyarà l’últim duel.

Estimada Reina, tres-mil cinc-cents anys ens separen, pam mes, pam menys, no és qüestió de filar prim.

Des de que aquell maleït HowardCarter et va descobrir i et va raptar del teu repòs mil·lenari, has estat mes d’un segle fent dentetes a tota aquesta colla de xafarders arqueòlegs: a veure si endevineu qui soooc….

No se qui és pitjor, si els lladres de tombes o els lladres de mites. Uns es dediquenal reciclatge d’objectes (això ara esta ben vist) que d’altra manera seguirien per molts mil·lennis mes al costat dels difunts, i els altres porten els
mateixos objectes des de la soledat de la cambra sepulcral a la soledat de les
vitrines dels museus. Jo, què vols que et digui, això dels museus sempre m’ha semblat mes fred que no pas la tomba.

Fer dentetes és perillós i provocatiu, i als que es dediquen a l’ofici de desenterrar el passat, això els encanta i els estimula. Sembla que ha estat un  queixalet que vas guardar en una capsa de fusta on hi havies fet gravar el teu nom el que ha portat a que et descobrissin, com en el conte de la Blancaneu (tu no el coneixes, es clar). El queixal ha encaixat al lloc adient com la sabateta de la princesa Blancaneu i has passat de cendrosa, a Faraona reconeguda.

Estimada Reina, em fascinen aquestes històries, tan que he indagat sobre tu, i el que es diu de tu.

Diuen que vas ser la tercera dona manaia de tota la historia egípcia, desprès de Nitocris i Neferusobek. Faraona, ni mes ni menys, desprès de tu varem haver d’esperar a la Lola Flores per trobar-ne una altra. No vas ser només esposa de faraó com Nefertiti, aquella bellesa de perfil esmolat.

El teu pare,Tutmosis I, havia de tenir uns pebrots com un xacal i un bec com un ibis per fer-te hereva i successora en aquella societat sacerdotal d’homes cap-pelats, i si no hagués estat per l’ajuda de Hapuseneb i Senenmut no te’n hauries sortit.

Es clar que tampoc va ser a canvi de res, diuen les males llengües que entre tu i en Senenmut….en fi em fa cosa dir-ho, però sembla que un paparazi us va caçar en posició compromesa i el diafragma del seu ull us va retratar i la seva ma us va pintar… cardant, per dir-ho clar i egipci, i tu amb la corona al cap. Dona!, podies haver esta mes discreta!

A mes aquests remaleïts arqueòlegs (que la maledicció dels faraons els confongui) també van trobar una altre retratu de la teva filla Neferura i el seu pare putatiu Senenmut en actitud carinyosa, i clar, ja va estar armada. En Tutmosis II, el teu marit oficial, a qui ja se que no tenies cap simpatia, no passava per les portes dels palaus, i mira que eren altes!

He llegit de tu, que en els 22 anys que vas ser al capdamunt de tot, et vares dedicar a l’ofici de construir -no pas amb les teves manetes- i fer expedicions al Punt,  al país de Punt d’on portares la mirra, a mes de l’or, ivori, eben i fustes precioses que devien semblar increïbles en un país tan pelat com el vostre (o potser aleshores no era tan pelat) i que vas guerrejar l’mprescindible per a quedar bé, tan sols sis campanyes militars sense pena ni glòria. T’admiro per a tot això i em refermes en la convicció que les dones haurien de manar més.

Ja veus que no ho dic per dir-ho, el teu marit oficial Tutmosis II, sigui per venjar-se d’allò de les banyes, sigui perquè el cos li demanava, li va fer un fill, un nen, a una de les seves amistançades i, ves a saber perquè, li va posar Tutmosis també, mala cosa que ja no presagiava res de bo. Aquest és el que et va fotre, i el molt cabró es va carregar en un sol any al teu amant de la foto, a la teva filla i al pobre Hapuseneb per postres. Tem als homes ansiosos de poder, estimada Reina!

Tutmosisi III, el fill del teu marit i la seva amant, et va enfonsar anímicament i et va fer fora, diuen que potser fins i tot va tenir alguna cosa a veure amb la teva mort, però crec que no, tu ja no eres d’aquest mon sense aquell a qui estimaves al teu llit faraònic i sense la teva filla que t’hauria agradat que et succeís. Quan perdem el que estimem ja som morts, no cal que els assassins ni els executors rematin la feina, s’ho poden ben estalviar.

Benvolguda Reina, m’agradaria haver-te conegut, miro la foto de la teva mòmia, ara tan famosa, i des de la distància dels segles i dels mil·lennis m’imagino una dona cinquantona, l’edat en que vas morir, grassoneta, com han deduït que eres els investigadors i afeixugada per els anys d’intrigues i de maniobres de Palau, cercant el repòs de una vida tan atzarosa, plorant la mort dels qui havies estimat, en Senenmut, la Neferura, tot tan de cop.

Deir el-Bahari va ser el lloc escollit perquè el teu arquitecte i amant et fes la
casa definitiva, on reposaria el teu record. Sí, allà sí que hi vull anar.

Però si un dia vaig a El Caire no se si em podré estar d’anar a veure el teu cos
momificat, m’hauria agradat més conèixer-te personalment, (no en el sentit
Bíblic, o potser sí) parlar amb tota una dona-Reina, una Faraona autèntica de
la que només em separen tres-mil cinc cents anys mal comptats i res mes.

Tu i jo podríem haver estat bons amics, benvolguda Hatshepsut, quin luxe!

Això dels duos polítics sembla que va fent fortuna:
Ara mateix se’m acudeixen aquests:
Clinton&Clinton (Bill i Hillary), marit i muller, als EUA.

Kazcynski&Kazcynski,
(Lech i Jeroslaw) germans bessons a Polònia.

Joan Saura i Imma Mallol a Barcelona
i François Hollande i Ségolène Royal a França.

Aquests últims però, són companys sentimentals, un
terme prou ambigu per designar una relació de parella que refusa qualsevol
classificació tradicional.

A nivell personal cadascú fa el que vol, però a
nivell públic em sembla de poca maduresa que en la seva relació de parella, un
dirigent que aspira a que la societat li faci confiança, no hagi estat capaç de
assumir un compromís escrit i públic, del tipus que sigui, amb aquella persona
amb qui conviu

El company Hollande se l’agafa

amb paper fi i sembla que no vol anar de company-consort a l’Elisi en cas que
la seva companya sentimental, la
Ségolène, es converteixi en la Blair francesa. Potser si intimessin
amb un o una psiquiatra aconseguirien un triangle sentimental que serveixi per
una nova telesèrie. En tot cas seria un mal menor, no fos cas que políticament
se?ls acudis qualsevol parida pitjor

Les parelles de fet, van començar com una forma contestatària
de rebuig al sistema, però en realitat s’han convertit en una manera còmode, a l’empara de la modernor, de no comprometre’s i mantenir la mes egoista de les formes del jo.

Aquest lluïment públic dels comportaments privats, en
el cas d?aquells que aspiren a càrrecs polítics gaudeix d?una pàtina esquerranosa,
amb totes les connotacions que comporta, però potser els electors que encara
queden s’hauran de plantejar abans d’anar a votar si el qui no es capaç de
manifestar documentalment el seu compromís amb la persona que li és mes propera,
mereix que se li atorgui cap tipus de confiança.

Deixaré per un altre dia el comentari sobre la
resta de les formes de dinastia republicana o presidencialista.

Tenim una contrada i un paisatge, un país que és un poc nostre, un país que ja anem fent, com cantava en Raimon. Fent i desfent i com la sardana. Un país no es una raça ni una religió (ni que sigui la religió de la laïcitat). Algú se li acudiria parlar dels estats nòrdics? No, en diem els països nòrdics, i sembla que funcionen com a estat independent, hi viu molta gent que no son nòrdics però se’n han sortit, son reconeguts com a Estat perquè els oriünds han construint un país capaç de fer-lo sentir als nouvinguts. Créixer com a país és la via per a tenirun estat, no l’única, un altre és tenir una potent força militar, però quedafora d’aquest comentari.

Omplir els carrers el dia 11 de setembre o signar per les seleccions catalanes o per l’independència no ens fer créixer com a país, atendre en català en una botiga quan el client ens parla en castellà sí. Aquest costum que aquí a la meva comarca era molt estès,
d’un temps ençà s’està abandonant ràpidament.

També hi ha altres indicadors, com l’idioma d’entrada de les pagines web, els cartells del carrer, l’atenció telefònica, l’etiquetatge, l’interés per la història pròpia, l’addicció a cadenes i programes televisius de caire marcadament espanyolitzant. Son indicadors mes fiables que el nombre de manifestants d’un dia. Les dades no són encoratjadores.

Tampoc tenim gairespersonatges coneguts que exerceixin com a catalans. Dels esportistes no cal ni parlar-ne, sobrarien dits d’una mà per comptar els que han adquirit en alguna ocasió algun grau de compromís amb el país que habiten. No parlo dels Gasols ni Xavis, em ve al cap la selecció espanyola de hoquei, on desprès del cacau de Macau, els jugadors catalans? (alguns d’ells veïns meus) no van tenir cap empatx de canviar de camiseta.

Si fes referència amb noms i situacions a les patums de la lírica, de la literatura, de l’art,
que hem encimellat com a catalans universals?, sense cap mereixement, aquest article es convertiria en un llibre.

Perquè totes aquestes celebritats passen de definir-se com a catalans?. Ja sabem que les estrelles son narcisistes, egoistes, autocontemplatives, insolidàries, neurotico-maniátiques, però no son imbècils. Si sentissin el refús del país, el seu comportament seria diferent, per pur egoisme es clar, però el país català no existeix com a tal a l’hora d’alçar ídols.

Si passem al terreny empresarial, ai!. La pàtria es porta ben a la vora del cor (quan es du
americana amb butxaca interior) i una miserable guerra del cava acaba els neulers als gurús empresarials que ofereixen ofrenes rojigualdas per aplacar la fam devoradora del ídol de la competència. Una altra decepció.

He observat en les manifestacions que he anat, en proclames catalanistes i també en l’encès to d’alguns blocs, un tarannà que s’assembla mes al Katalonien über alles que podria cridar darrera un micròfon un Adolf català, que no pas el de establir ponts i lligams amb qui, amb idees de dreta o d’esquerra, podria compartir un projecte de país comú. Aquest greu defecte s’estén, d’una forma mes imperdonable, als grups polítics i als seu
portantveus.

On és el país?. Som un país petit, minúscul, son un nanopaís. Els estats requereixen com a mínim una tallaM o L de país, i millor si és una XXL.

Jordi Pujol es va dedicar en una primera etapa a fer país i la va encertar tant, com va
desaprofitar una segona etapa en que va decidir que ja era hora de fer política i negoci. Va enfocar bé la fabricació, però no ho va saber comercialitzar.  Les rebaixes es fan per fer negoci, no només perquè ens comprin. Així i tot crec que és un dels (pocs) politics que s’ha guanyat el respecte també d’aquells que el critiquen. S’hi va fer i es va fer creïble, altra cosa son els seus encerts i desencerts.

Si un dia, votant, podéssim tenir un país independent segur que aniria a votar que sí, tot i que com a autoexiliat polític en el país interior només participo en les votacions abstenint-me. Però hi aniria amb la inquietud de no saber en quines mans cauríem.
Si el país fos fort i ben travat no hauríem de témer gaire, però tenim un país dividit en moltes parts i aixíno es va enlloc.

Moltes vegades llegeixo comentaris de gent que diu “i què mes hi podem fer”?. Santa paraula aquesta de fer!.

El cert es que ens hi varem fer mes en temps franquistes que ara, i l’únic explicació que hi trobo és el compromís que suposava optar per jugar-se-la. Res uneix mes que la precarietat, i ara el personal va fart. L’estat del benestar, seria la traducció moderna del panem et circenses.

Un país no es fa a base d’unions polítiques, així es fa un estat, o un imperi. No m’agradaria que els països catalans (culturals) s’haguessin de materialitzar políticament a
través d’un anchluss d’estar per casa, tampoc.

Em temo no satisfer amb aquests comentaris a aquells que volen que els donin solucions miraculoses, jo simplement sóc un observador que no s’entusiasma fàcilment.

El gènere és a l’aparador, calen politics que el sàpiguen vendre. Al gènere, no a ells
mateixos. Si algú en coneix algun que m’ho digui.

Hipopòtam te el significat etimològic de “hipo (sota) i “pótamos” (riu) “el que s’amaga sota (les aigües) del riu. L’etimologia lliure de hipoteca podria ser una combinació grec-catalá tal com ” el que s’amaga sota la teca”, és a dir el menjar d’altri. Per devorar-li així que tregui el cap.

Com l’hipopòtam, aquell que s’amaga te la boca molt grossa i no fa soroll:es la caixa o el banc que te agafat l’hipotecat per 20, 30 40 o més anys, però no vol directament la propietat hipotecada sinó el seu valor en diner líquid.

Si a causa de la pujada de tipus hi comença a haver fallides d’hipotecats que no poden fer front als pagaments, els bancs i caixes es podrien trobar amb un immens patrimoni embargat, de diners en forma de totxo….desvaloritzat. Nomes de pensar-hi als Consells d’Administració de les entitats financeres se’ls posen els cabells drets, i al govern també.

Quan els responsables econòmics parlen “d’aterratge suau” del boum immobiliari volen dir
ni menys ni menys que deixar de munyir la vaca abans d’esgotar tota la llet. Si es generalitzés l’impagament d’hipoteques seria impossible executar tots els embargaments que comportarien, cap país s’ho pot permetre.

Per això, ara seria l’ocasió de que els que s’han enriquit legalment (però no lícitament) a base d’operacions financeres tornessin part del que legalment (però no lícitament) han cobrat.

Un govern que els tingues ben posats hauria de limitar
l’interés de les hipoteques a l’IPC o un altre índex que lligues directament els ingressos a l’inflació. A partir d’aquí l’escreix que el paguin el hipotecadors, que per això han guanyat tants milers de milions a costa nostra.

Això es mes important que l’estatut.

És veritat, no caben dos galls en un sol galliner.

Un temps vaig criar gallines i vaig veure la necessitat de deixar un sol gall per tenir la gàbia en pau i evitar baralles.  Les mes perjudicades a la fi, eren les pròpies gallines a les que no paraven de tirar-se-les tota la trepa de les crestes testes. Les pobres bèsties, víctimes de la preeminència de gènere, ni tenien esma per fer ous; i les esquenes, despullades de plomes per els esperons del galls galifardeus, eren carn viva.

Un Nadal, a l’últim gall li va arribar l’hora, i les gallines varen recuperar una vida sense
ensurts, fins la vellesa.

Les paràboles daten com a mínim de l’època de Crist, i sempre resulten entenedores per els esperits mes simples com ara els nostres.

Si ara tingues gallines i un gall-Mas i un gall-Duran, procuraria festejar Nadal un dia de cada mes ( a la Mare-del-gall, li posaria el pinso a part)

Així un dia podríem fer pollastre a l’ast, però l’altre hauria de fer guisat, amb molt xup-xup, per amorosir la carn dura i estellosa.

El gall-Duran
em resulta un personatge tan patètic com els quiquiriquics que llencen els galls de debò per afirmar-se, no te sort aquest home.

Delfí frustrat, aprenent de Teyllerand emmascarat de Fouché, voldria ser l’Andreotti català, però l’Andreotti era molt Andreotti, (en primer lloc perquè va ser al govern en set ocasions) i perquè Itàlia no és Catalunya.

L’última facècia del personatge és Bíblica: vendre els drets de l’herència històrica per un plat d’estofat de llenties amb molta carn de concert econòmic. Però amb un diferència: l’herència no és la seva personal sinó la del país que diu representar, en canvi a l’estofat si que li fotria queixalada aquest Esaú de pa amb tomàquet.

Aquest gall-valent, el mateix que li cantava la canya una matinada parlamentària al gall-Carod, el mateix gall-despistat que se’n anava a fer turisme sense recordar-se de per on havia fetla tournée, aquesta testa patrícia, deu ser allò que en diuen una bèstia política, de set caps.

De tant en tant treu foc pels queixals, remena la cua, braola com un lleó o és de tracte exquisit com un gentilhome. Assota als seus enemics, rivals i companys de partit quan te camares i carxofes al davant; parla amb llengua bífida i viperina per desmentir la punta dreta el que ha dit la punta esquerra i, com a bon polític, mai li cau la cara per res del mon.
Si ell fos el porter de la meva escala, aprendria a sortir per la xemeneia o em despenjaria pel balcó

Jo, que pertanyo al ram de les gallines, sempre espero el Nadal amb ànsia, tan de bo que cada dia fos Nadal.

Em sembla que vaig entenent que és ser avui un intel·lectual. De jove n’havia sigut aprenent i arreglava el mon en interminables tertúlies amb altres aprenents com jo, al desaparegut café El Cairo de la Gran Via barcelonina.

No vaig acabar la carrera ni em vaig doctorar en aquesta especialitat, la vaig abandonar definitivament quan em vaig posar a treballar pel meu compte, sense menjadora fixa i havent de donar menjar a altres.

Companys meus van seguir en la déria degut a que varen trobar un enllaç permanent (i vitalici) en ninxols de treball a prova de moviments sismics. Encara avui els sobraria temps per dedicar-se a aquestes veleitats d’aparador, però assenyadament hi han renunciat i es conformen a escalfar el lloc de treball fins que puguin escalfar tot l’any el sofà de dels jubilats .

Fan molt ben fet, molt mes que aquells que un dia algú va doctorar, i en comptes d’imposar-los el birret i investir-los honoris causa, els hi van atorgar en propietat una escarxofa o un teclat d’ordinador (la ploma ja no s’estila) per tal que, com a homos sàpiens diguin als homos a seques que hem de fer o de pensar.
Això doncs, no és cap critica a l’intel·lecte, sinó a l’exhibicionisme de gavardina que alguns practiquen amb l’intel·lecte.

Gent que no s’exhibeix sinó que treballa amb la meteria gris, han sigut tan bandejada com els no intel·lectuals declarats per part d’aquells que han fet de la seva “intel·lectualitat” una manera de viure amb l’esquena dreta i jugar al joc d’influènciesi  i menjadores ben retribuïdes

D’esquerra o de dreta, pijos o creguts -aquells a qui agrada que els digin a cada quatre paraules “professor” o “doctor”-, tots ells ens fan la vida una mica més avorrida amb tantes parides. Deixeu-me doncs que per un esperit igualitari també pugi expressar les meves.