Cafè en gra

Del cafetar al bloc, la mòlta és cosa vostra

Publicat el 27 d'abril de 2015

Déu meu

Em penso que és metafísicament impossible deslliurar-se de Déu, d’un Déu en majúscula, perquè els deuets no compten. Déu és com el zero, una xifra posicional que per si sola no és res però ho condiciona tot, no multiplica però crea incerteses quan es divideix per 0.

Tan si un creu com si no, el concepte de Déu és personal i intransferible, no hi ha Déus comuns ni dins la mateixa religió deista, Déu meu!. Els ateus li han d’estar agraïts, forma part de la seva afirmació com a tals.

Potser un dia sabrem si existeixen els alienígenes però de l’existència de Déu, mai en sabrem sinó allò que siguem capaços d’elucubrar. Dic això per explicar la meva estupefacció quan veig un mon tan condicionat per un concepte metafísic i indemostrable.

Es discuteix si un Estat s’ha de declarar laic o no, si es pot ensenyar religió en l’escola pública, si la vestimenta de carrer que denota una fe religiosa es acceptable o no. Fa quatre dies, aquí estàvem com ara estan els països islàmics, en un estat confessional, i fa uns quants segles més enllà, però tampoc tants més, l’IC (l’Estat Catòlic) feia el mateix que ara fa l’IS, es guanyava el cel matant infidels.

La ciència cerca el coneixement infinit, la religió ja el te la veritat revelada!. La ciència és recerca, Déu es fe, es a dir, certesa. La física moderna treballa en la unificació de les 4 forces fonamentals -gravetat, electromagnètica, nuclear dèbil, nuclear forta- El monoteïsme -un únic Déu- és la Unitat ja aconseguida.

La naturalesa humana es decanta per la certesa davant del dubte, encara que sigui la certesa de l’incert, necessita respostes concretes a les preguntes, i si pot ser, que no hi hagi preguntes. El cervell lògic raona, el cervell reptilià sent. Constatat tot això només puc dir Déu Meu.

Déu perquè em dirigeixo a algú que no em respondrà amb les maleïdes paraules com fa la resta dels humans, i el seu silenci el puc interpretar com una resposta i no com una indiferència.

Meu perquè soc jo mateix que m’interpel·lo, perquè només es meu allò que ningú em pot prendre, el meu Déu no és de ningú mes.

Fet això, reescric en versió laica el conegut poema de Joan Maragall en la seva part menys mística i més emotiva. I que em perdoni l’il·lustre poeta.

 CANT  TERRENAL

Si el món ja és tan formós, si es mira 
en pau a dins de l’ull nostre,
 què més en podem esperar d’una altra vida?

Per això estic tan gelós dels ulls, i del rostre, 
i del cos, i el del cor
 que s’hi mou sempre… i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits podria veure 
aquest cel blau damunt de les muntanyes, 
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
 Doneu-me en aquests sentits l’eterna pau, 
i no voldré més cel… que aquest cel blau.

 Amb això ja faig.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per josepselva | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent