Mails per a Hipàtia

Vaig arribar a París, per primer vegada, el matí d’un catorze de juliol. I em vaig trobar amb els cotxes aparcats dels ambaixadors de tots el món que assistien a la desfilada. Per a un jove enamorat de la política internacional i de les banderes aquella va ser una entrada irresistible: vaig passejar entre tots aquells cotxes nomenant les banderes pels països i imaginant els seus ambaixadors. Encès d’emoció.

Després vaig descobrir moltes més coses d’aquella ciutat que em meravella. L’Assumpció em va ensenyar les llibreries! Aquella innovadora FNAC dels anys vuitanta on podies seure en una butaca i llegir durant hores sense que ningú vinguera a dir-te res. I tambe les passejades llargues. El caminar sense massa rumb. De Trocadero a baix de tot dels Camps Elisis. El safareig pel Marais, deixant passar la vesprada. Les botigues. Els museus majestuosos. La música i els músics. Els entrepans en el bar d’una cantonada qualsevol o la màgia de la Coupole i els seus clients.

Hi he estat moltes vegades a París. L’he admirat i l’he gaudit amb la meua gent. A París hem jugat i he rigut molt amb els meus. He corregut amb les meues filles pel camp de Mart fins quedar-me sense alè. Ens hem emboscat per Montorgueil i els carrers petits que s’amaguen rere la rue du Jour. M’han sorprès els jardins. He baixat al metro i al RER, admirat per la barreja de gent de tota procedència i orígen. Fins i tot hi vaig descobrir l’IMAX a La Villete, encara recorde la impressió que em va causar allò, i he vist al Barça guanyar una Copa d’Europa a l’Estadi de França. Hi he fet conferències i n’he escoltat. Hi he treballat en eleccions i en referèndums i he vist de prop, ja als anys vuitanta!, com els cotxes bomba destorbaven per complet la calma del final del dia. He perdut el compte de quantes vegades he comprat el diari als seus ben preparats quioscos, de quantes vegades he llegit els seus savis periodistes, de quantes coses he après d’ella.

I per això avui, tants dies després, encara no em puc treure del cap la tristor…

Avui publiquem a VilaWeb un article sobre el mapa elaborat per Christopher Moseley de les llengües europees que podrien desaparèixer aquest 2015. De la llista conec parlants d’algunes d’elles. Dels parlants del còrnic i la seua rehabilitació en vaig parlar fa anys en aquest apuntament. M’ha impactat però trobar-m’hi als karaïms de Trakai, una gent que vaig visitar fa molts anys, a primers dels noranta, i que em van sorprendre profundament.

Els karaïm o caraïtes són un grup jueu de parla turca, originaris de Crimea i que es van instal·lar en una ciutat que hi ha al sud de Vílnius, la capital de Lituània. La ciutat, que era bonica fins i tot en l’època soviètica es diu Trakai. A Trakai, malgrat tot, la persistència dels karaïms era visible. Les cases del poble són de fusta i era senzill distingir les del karaim, car tenien totes tres finestres -una per Déu, una per la família i una pel gran duc Vitautas, que els va permetre anar a viure allà. En total a Trakai devien quedar un centenar d’ells, que les havien passat de tot els colors però mantenien oberta una sinagoga. Assegut als bancs de fusta del vell temple vaig poder parlar una estona llarga sobre la seua manera de viure, escoltar els seus records.

Els karaïms són jueus, però molts jueus els consideren apòstates des de fa segles. En aquella època, no sé si això ha canviat ara, Israel per exemple no reconeixia la petita comunitat jueva de Trakai com jueus de debò, un cas certament insòlit. Les diferències diguem-ne teològiques venien de molt lluny i tenien a veure sobretot amb un enfrontament secular amb els jueus askenazites que en un temps van poblar la major part d’aquestes terres. Els askenazites eren europeus i els karaïms turcs. Els uns parlaven jiddisch els altres una variant del turc. Els uns havien viscut tota la vida en aquella terra, els altres venien de Crimea. Massa diferències segurament com per a no trobar algun argument bíblic que els separara definitivament. Argument que si no recorde malament, però no posaria la mà al foc, tenia a veure amb el rebuig dels karaïms a la tradició de la torà.

Parlant amb ells va sorgir una anècdota sensacional, que no he pogut oblidar mai. Un home molt gran, quan ja havíem eixit de la sinagoga, em va voler ensenyar sa casa, per explicar-me bé això de les finestres i mentre érem a la porta em va dir que sense haver-se mogut mai d’ella li havien canviat el passaport un munt de vegades. Hi va entrar i al cap d’uns minuts va eixir amb diversos passaports a la mà, tots al seu nom i la majoria amb la seua fotografia en diverses èpoques de la seua vida. Sense moure’s mai de casa aquell home havia estat polonès, alemany, rus, lituà, bielorús i soviètic, si no ho recorde malament. Els passaports els guardava tots dins una caixeta de metall, ordenats amb molta cura. Ell no s’havia mogut mai d’aquella casa de fusta amb tres finestres on havia nascut a finals del segle XIX. El que es movien eren les fronteres, i de quina terrible manera.

Potser pel fet que els altres jueus no els consideraven jueus o igual perquè n’eren tan pocs, els nazis van massacrar durant la guerra tots els jueus askenazites de Trakai, la majoria assassinats a la mateixa població, però en canvi no van tocar els karaïms. I tanmateix, i això em va impressionar molt, quan li vaig preguntar a aquell home dels sis passaports ell en realitat què es sentia, si es sentia lituà o rus, potser polonès, va abaixar els ulls i mirant a terra, amb un filet imperceptible de veu, em va respondre: ‘senyor, jo només sóc un jueu…’.

Esther Mendelsohn m’aclareix que la meua memòria falla pel que fa a la discrepància teològica. Efectivament existeix però perquè els karaïms accepten tota la torà però no accepten la tradició rabínica. Aclarit.

Els Estats Units i Cuba han anunciat oficialment fa unes hores que restabliran les relacions diplomàtiques, un pas imprescindible per a l’alçament del bloqueig econòmic i comercial que pateix l’illa des de l’època de Kennedy.

El bloqueig ha estat inútil i cruel. No ha servit per al que volien que servira i en canvi ha portat un patiment enorme a la població cubana, sotmesa sovint a situacions increïbles.

En vaig viure una, en directe.

Quan vaig arribar a Barcelona, a meitat dels anys vuitanta del segle passat, l’Assumpció vivia amb la Nuri i la Montse en un pis del carrer Aragó on vaig anar a parar jo també fins el dia que va nàixer la nostra filla major. Aquell pis era un indret fantàstic per on desfilaven tot de personatges interessants. La Nuri va fer amistat per alguna raó amb un molt conegut historiador cubà, de remot origen català: Manuel Moreno Fraginals, que en un parell d’ocasions per aquells anys va fer de professor convidat a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Fraginals va venir diverses vegades al pis del carrer Aragó i vam mantenir amb ell llargues converses, força interessants. Sobre totes les coses. Sopàvem i després ens quedàvem hores parlant de Cuba, d’història, del passat català de l’illa o de qualsevol altre tema que algú posava sobre la taula.

El cas és que jo ja tenia aleshores un ordinador Mac molt primitiu, quan n’hi havia molt pocs, i ell va quedar fascinat per aquella màquina i les coses que es podien fer amb ella. Poc després me’n vaig comprar un altre de mac, més modern, i vam decidir donar-li el mac vell perquè se l’emportarà a Cuba i poguera treballar tranquil i en millors condicions.

Però va aparèixer el bloqueig. Els detalls sobre com va passar tot plegat la veritat és que se m’han esborrat del cap però el cas és que al final Fraginals no se’l va poder emportar perquè no podia embarcar de cap manera un ordinador ‘occidental’ cap a Cuba. I encara menys un Apple. Era així de bèstia. Ni per amistat podies cedir un ordinador a un cubà, que portés tecnologia nordamericana, fet als Estats Units. I totes les seues pertinences eren estríctament vigilades abans de pujar a l’avió per tal que no s’emportarà res prohibit. Val a dir que els macs d’aleshores no eren precisament aquestes coses tan menudes i fàcils d’amagar que tenim avui…

Al cap dels anys vam saber que es va exiliar de Cuba, ocasionant una important polèmica i es va establir a Miami, on estic segur que es va comprar un ordinador…

Arran la publicació de ‘Els 20 mapes més curiosos sobre els Països Catalans‘ molta gent m’ha fet arribar nous mapes, alguns d’ells fascinants. Així que he decidit ampliar la col·lecció i oferir aquest nou grup de mapes, vint més.

1. Etnografia d’Europa

Vicent Fortea em fa arribar aquest Mapa (versió pdf). És un mapa etnogràfic europeu del 1912 que ell va adquirir en un antiquari. Té la particularitat que Eivissa i Formentera apareixen separats de la resta dels Països Catalans.

2. Un mapa de la llengua ben antic.

Josep Guia em fa arribar aquest sorprenent mapa de 1883. És un mapa de la llengua catalana que, emperò, no fa distincions de les zones occitana ni castellana. Deu ser el més antic de tots.

3. Menys inversió per habitant

En la primera tanda de mapes ja en vaig ensenyar uns quants en els quals el país apareix de forma natural quan s’estudia alguna cosa. Un altre exemple seria aquest mapa del diari El País que retrata la inversió per habitant que fa l’Estat espanyol. Els tres territoris on la inversió és més baixa són els nostres. Aportació d’@ignasi18p

4. Cartografia francesa

David d’Enterria em fa arribar aquest mapa francès, que ja té bona cura de separar la Catalunya Nord

5. Per la dignificació de la llengua valenciana

Aquest és un mapa important. És un mapa lingüístic editat el 1931 per Acció Valenciana. Com és ben evident l’expressió ‘valencià’ s’usa en aquest mapa com a sinònim perfecte de ‘català’.

Me l’envia, igual que el mapa següent, el grup de sociolingüística ‘Una llengua, un poble‘.

6. La Unió de les Nacionalitats

Mapa fet per la Unió de les Nacionalitats, organisme predecessor de la Societat de Nacions, al seu torn embrió de les Nacions Unides (ONU). Que entenia com a “Catalans”, els territoris que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, al marge de consideracions geopolítiques. A la Wikipèdia es pot consultar amb tot detall aquest mapa.

7. A l’Atlas de les Nacions sense Estat

Mapa que apareix en l’Atlas de les Nacions sense Estat, publicat a eurominority.org

8. Éssers mitològics dels Països Catalans

Un mapa ben curiós, vist en un bar. No està clar si és una còpia única, feta per al bar en qüestió, o si és una obra d’un col·lectiu o grup i es pot adquirir.

9. El puzzle

Aquesta és la coneguda versió del mapa en forma de puzzle.

10. I si som francesos?

Aquest mapa etnogràfic alemany porta a l’extrem la lingüística. Com que el català és una llengua gal·lo-romànica ens classifica com a ‘francesos’. D’alguna forma ho som, d’acord. Però la proposta és ben poc encertada…

11. Som 28 milions

Una versió molt més encartada d’aquest tema és la que presenta aquest mapa del CAOC, que considera catalans i occitans membres de la mateixa comunitat nacional. Per combatre el famós ‘Som 6 milions’ de Jordi Pujol la xifra s’eleva als 28 milions.

12. El mapa de les regions

Tot i les discussions que encara hi ha sobre els límits de les regions del nostre país aquesta és l’aproximació més encertada.

 13. La conjugació verbal

Mapa de com es conjuga la primera persona de present en les diverses regions.

 14. Mapa de morfosintaxi

A Iberolingua hi ha una molt interessant col·lecció de mapes de morfosintaxi i lèxic. Com aquest.

15. Amb l’Alguer o sense?

La majoria de mapes dels Països Catalans no incorporen l’Alguer. Una certa tradició fa que la ciutat catalana de Sardenya quede fora dels mapes més polítics: hi parlen català però no són catalans sinó sards. Aquest mapa fet per Marc Belzunces és una de les excepcions.

16. Encabir el poble d’Iniesta

En una discussió sobre en una web anglesa de Futbol, arran la Pilota d’Or, algú, retocant el mapa de la Wikipèdia, va voler explicar que Iniesta és català a base de distorsionar una mica el mapa per encabir-hi Fuentealbilla. Sens dubte un excés.

 17. Un mapa molt aproximat

Realfilmcareer.com diu que aquest és un mapa ‘aproximat’ de llengües de l’Estat espanyol. Molt aproximat, sí: a Cartagena parlen català i a Girona no.

18. Exportacions i importacions. Una realitat contundent.

Aquest és un mapa molt interessant de les exportacions que fa el Principat. El mapa és del professor Pankaj Ghemawat, que s’hi acosta pensant en el procés d’independència. A la seua pàgina trobareu també el d’importacions. Què té d’interessant aquesta representació cartogràfica? Que evidentment posa de relleu d’una forma ben gràfica la importància enorme dels fluxos econòmics interiors dels Països Catalans.

19. Redibuixant Europa

Un intent de redibuixar Europa des de la base provincial, respectant les llengües i cultures. Discutible, com sempre que s’intenta fer això.

 20. El Temps a TV3. El mapa més popular de tots

Alguns lectors em va retreure l’altre dia que no inclogués el mapa del Temps de TV3, sens dubte el mapa més popular dels Països Catalans que mai no ha existit. Ací està.

Els amics, i veïns, de la Llibreria La Calders em demanen que presente al seu local el llibre de Joseba Sarrionandia ‘Jo no sóc d’aquí’. Ho faig encantat i la cosa acaba derivant en una tertúlia amb Ainara Munt Ojanguren, la seua traductoria i amb la gent que hi ha al local. Poca perquè ho fem el primer dia de fred d’hivern a Barcelona -o potser és per alguna altra raó però aquesta ens sembla plausible.

L’Ainara parla més de literatura i jo més del personatge, com és lògic. Sarrionandia és un home peculiar. Ha obert molt el focus de la literatura basca amb una manera d’escriure molt peculiar i amb una mirada molt extensa sobre el món que l’envolta. Però evidentment li resulta molt difícil escapar al personatge. Ell és el protagonista de la famosa fuga de Martutene on dos presos d’ETA, ell i Pikabea, es van amagar en els baffles d’Imanol per burlar la vigilància. I per tant de la cançó dels Kortatu (Sarri, Sarri…) que tothom ha ballat en alguna ocasió.

Des d’aleshores viu en exili, ves a saber on. La seua presència pública és gairebé inexistent i el contacte amb ell de qui vulga saber-ne res molt difícil. Això malgrat que els delictes dels quals l’acusen ja han prescrit i que per tant podria tornar, en principi, sense massa problemes -sembla que no és tant tant clar però ja ens entenem,

Al final de la presentació llegim alguns fragments del llibre. Jo en trie un, brutal, on relata una pallissa a la presó. Em va impressionar molt. El llibre són apunts curts molt diversos i ben escrits sobre temes de tot tipus. Mentre el lliges no tens en cap moment la impressió que els està escrivint un pres. Però quan arriba el moment, la presència de la presó es torna d’un pes aclaparador, impossible de suportar. Com supose que devia ser la realitat, el dia a dia, de l’autor.

1. El primer, el mapa de la llengua

El concepte de Països Catalans s’atribueix a l’historiador i jurista valencià Benvingut Oliver, en un llibre publicat el 1881. Tanmateix el primer mapa que es coneix es va publicar vint anys després. Era un mapa publicat al número 2 de la revista Catalonia, amb el nom de ‘Mapa de les terres catalanes’. No se’n conserva còpia. El segon mapa, aquest que presentem, el van publicar Joan Aguiló i Pinya i Antoni Riera, en una làmina adjunta a “Fronteres de la llengua catalana y estadística dels que parlen en català”, una comunicació presentada al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)

2. El primer mapa polític, en plena dictadura

Aquest mapa va ser editat de forma clandestina el 1947 per les Joventuts d’Estat Català, en plena dictadura franquista. Es tracta del primer mapa que parla del Països Catalans no com a referència cultural sinó com a nació. En temps de la república el concepte de Països Catalans no va quallar més enllà dels moviments culturals. Seria sota el franquisme, amb l’impuls especialment dels moviments independentistes i d’intel·lectuals com Joan Fuster que el concepte arrelaria de forma popular en una bona part de l’oposició política i social.

3. El mapa més popular, el de Ballester i Canals

El gran activista cultural i nacional Josep Ballester i Canals és el responsable, als anys seixanta, de la creació i difusió del que, sens dubtes, és el mapa més popular dels Països Catalans en tota la història. El mapa és, a més, d’una excel·lent qualitat, i ha estat reimprès i reproduït en moltes ocasions. Fuster va retre homenatge a Ballester i Canals dient que aquell mapa era la ‘maniobra més eficaç mai feta pels Països Catalans’. El mapa va ser realitzat per Antoni Bescós i Ramon el 1962.

4. El mapa més complert

Aquest mapa editat per la Fundació Irla és el mapa més complet fet fins ara. És d’una gran qualitat cartogràfica i ha estat imprès en paper a gran mida. El mapa cartografia comarques i poblacions dels Països Catalans, distingint clarament aquelles que són de llengua occitana o espanyola de les que ho són de llengua catalana. Ara mateix és el mapa més popular i usat.

5. Vist des del nord

A la Catalunya Nord és molt conegut aquest mapa, editat en català i en francès pel Consell General dels Pirineus Orientals. Es tracta d’un mapa que a més de dibuixar els límits del país aclareix la situació legal de la llengua en cada territori.

6. Occibèria

Aquest és un peculiar mapa fet en aragonès que dibuixa els territoris influïts històricament per la llengua d’Oc i la corona d’Aragó. Hi ha hagut històricament diversos mapes que han inclòs el català com un dialecte de l’occità o fins i tot del francès. Aquest va més enllà i proposa un espai occibèric que engloba Occitània, els Països Catalans, l’Aragó i una part d’Espanya i França. És un mapa molt original i ple de detalls curiosos, com ara la definició d’Extremadura Aragonesa per a referir-se a les comarques valencianes d’influència aragonesa o la diferenciació que fa de les diverses zones de Múrcia.

7. Quan el país emergeix. Funcionaris

Més enllà de la cartografia oficial hi ha mapes de detall que fan emergir els vincles i llaços entre els Països Catalans, de forma purament tècnica. Els Països Catalans comparteixen models econòmics i socials indubtables que es fan visibles, per exemple, quan s’analitza el nombre de funcionaris per càpita en el conjunt de l’estat espanyol. S’hi observa clarament que el Principat, el País Valencià i les Illes tenen menys funcionaris per habitant que cap altra comunitat autònoma de l’estat.

7. Quan el país emergeix. La Viquipèdia geolocalitzada.

Diversos mapes tecnològics han posat de relleu l’existència real d’una comunitat humana al conjunt dels Països Catalans. La creació de la Viquipèdia o els usos de twitter, per posar dos exemple, dibuixen de forma més o menys clara una geografia amagada. És cert que la contundència del Principat és molt major però el mapa queda traçat clarament i s’allargà per la resta dels Països Catalans de forma contundent i clara.

8. Mapes de paraules

A vegades es fan mapes que de fet només contenen la silueta del país i en el seu interior un contingut que no és geogràfic. És el cas d’aquest mapa que usant la coneguda tècnica del mapa de paraules presenta recursos de twitter de tots els Països Catalans, webs o serveis que es poden fer servir per a millorar l’ús de la llengua catalana.

10. El mapa a les notícies

El procés independentista del Principat ha fet que diaris i televisions de tot el món dibuixen mapes. Un d’interessant és aquest publicat pel Wall Street Journal, que delimita perfectament les regions catalana i basca que aspiren actualment a la independència i l’abast global de les dues nacions.

11. Una original proposta europea

Aquest mapa presenta els territoris d’Europa dividits de tal manera que tots tenen la mateixa població: Equipopulous. Això fa que hi haja algunes divisions curioses, però sempre basades en arguments històrics o sociològics. Així els seus autors han optat per respectar els Països Catalans, només afegint-li una part del Llenguadoc occità. El nom triat és una curiositat interessant ja que ens identifica com a costa balear, tesi remarcable des del punt de vista estríctament geogràfic.

12. Els Països Catalans a l’Europa del 2022

Aquest és un mapa, irònic, que ha fet córrer rius de tinta. És un estudi de com podria ser Europa al 2022 posant l’èmfasi en el pes d’Alemanya. El mapa, significativament, recupera la confederació catalano-aragonesa amb el nom d’Imperi Català però deixa fora les Illes, que passen a estar controlades de forma definitiva per (la nudista) Alemanya. Una dosi de futurologia ficció en la qual, per cert, Espanya passa a estar controlada, ara oficialment, pel Vaticà.

13. La gent fa el mapa: els ateneus

Hi ha diversos mapes creats a partir de les activitats de la gent. Un exemple interessant és aquest mapa dels ateneus i casals dels Països Catalans, fet per la revista L’Accent. El mapa marca aquelles institucions locals que tenen un compromís amb el país i la cultura catalana, dibuixant una geografia humana desconeguda per molta gent.

14. L’evolució de la llengua

Aquest mapa ressegueix l’evolució de la llengua per regions o comarques, en base a les dades del Baròmetre de la Comunicació. Cartografia quanta gent considera el català com la seua llengua d’identitat i si aquesta xifra augmenta i disminueix respecte a les anterior edicions del baròmetre.

15. Les institucions i la política als Països Catalans.

Aquest mapa analitza la composició electoral dels diversos territoris i la distribució dels escons en les diverses eleccions. És, però, un mapa clarament basat en els territoris que avui són a l’Estat espanyol ja que a la resta de territoris es limita a indicar que guanyen els partits andorrans, francesos o italians. La referència a L’Alguer és poc comú ja que tret dels mapes lingüístics la resta de mapes consideren la ciutat com una minoria cultural catalana dins Sardenya.

16. L’Espanya assimilada.

No és un mapa dels Països Catalans però és gairebé el mapa polític més famós que fa referència als Països Catalans, de fet a la Corona catalano-aragonesa. En aquest mapa de 1854 publicat a Madrid es distingeixen amb claredat quatre Espanyes. La unitària, la colonial, la foral (el País Basc) i l’assimilada (Aragó i els Països Catalans). El mapa ha aixecat molta polèmica i discussió, fins i tot a l’hora d’analitzar qui n’és l’autor.

17. Quan el formatge ens fa un país

Darrerament s’ha posat de moda comparar idiomes posant-los sobre mapes. Un exemple seria aquest mapa que vol explicar com es diu formatge en les diverses llengües europees. No només marca els Països Catalans per separat sinó que ens identifica amb Occitània i ens relaciona amb l’estat francès, per la homofonia entre el català i el francès.

18. El mapa de la corrupció

Un mapa tan desagradable com real fet per la CUP per a denunciar els casos de corrupció als Països Catalans ‘espanyols’ i intentar comptar quants diners representen.

19. Enllaçats

Un altre mapa activista, aquest que arriba des de les Illes per la campanya Enllaçats per la Llengua. Hi presenta els principals dialectes del català.

20. I el mapa mut

Tret de la Viquipèdia. I sobre el qual podeu dibuixar.

>> Aquest apunt ha estat ampliat amb 20 mapes més ací.

Sopar d’aniversari a casa. Amb els amics més pròxims de Barcelona -a Bétera ja ho celebrarem el cap de setmana. Apareixen els regals com mana la tradició i entre ells aquests gràfics de l’Oriol Nubiola, plasmats en cartell, samarreta i unes xapes espectaculars per la roba.

Els Nubiola, a part de ser molt bons amics, són molt bons dissenyadors i fotògrafs. En aquest cas ha estat l’Oriol, que no sé ni quantes hores haurà hagut de dedicar a fer aquest disseny ‘On Tour’ que m’ha impressionat i tot. Realment el nombre de presentacions del llibre ha estat enorme. Vist així, sobre el mapa.

Aquestes setmanes no paren de passar periodistes estrangers per VilaWeb, preguntant sobre el procés i intentant entendre què està passant. Fa uns dies, però, una visita em va fer una il·lusió especial. Era una periodista de Delo, el diari eslovè del qual alguna vegada he contat anècdotes sucoses de l’època precisament de la independència d’Eslovènia. Aleshores era jo qui cridava a la porta del seu diari, a Lubjinana, per saber més del que estava passant. És a dir per fer els que els seus periodistes ara estan fent amb mi.

Ho vaig explicar a Mimi Podkrižnik, la seua redactora desplaçada a Barcelona i ella ho ha reflectit en aquest llarg article que acaben de publicar.

El món fa algunes voltes de tant en tant.

Aprofite l’estada a Londres, convidat a prendre part en un sopar de Catalans UK, per visitar el parlament britànic. Xavier Solano hi treballa i m’ha convidat a veure’l per dins, cosa que no havia tingut mai l’ocasió de fer. Curiosament he estat als parlaments escocès i gal·lès abans. Mai no és tard, però.

Westminster és tanmateix un parlament ben especial, com ho sap tothom. Passegem de gust per les seues estances i Solano em va explicant anècdotes riques del parlamentarisme britànic, de la seua manera de fer, mentre defensa que el parlament català n’hauria de prendre nota.

La cambra dels comuns impressiona. L’he vist milions de vegades per televisió però no és el mateix veure-la en directe. Allà dins. És molt menuda, més que no m’imaginava, així que els debats que tantes vegades he admirat per com de directes són en realitat deuen ser-ho molt més del que sembla. A terra hi ha dues línies, una a cada bancada, que els diputats no poden traspassar. La gràcia és que les línies marquen exactament la distància de dues espasses. Glups.

L’espai central del parlament és un ampli vestíbul amb quatre cares, que al·legòricament representen les quatre nacions de la Gran Bretanya. Hi ha una ala de l’edifici encomanada al patró d’Anglaterra, una al d’Escòcia, una al de Gal·les i una al d’Irlanda. I la distribució és interessant. El quadre de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, mena a la pomposa cambra dels Lords. El de Sant David, representant Gal·les, a la dels comuns. El de Sant Patrici, representant Irlanda al carrer, i es ben apropiat perquè la major part d’Irlanda ja ha marxat. I el de Sant Andreu, patró d’Escòcia?

Doncs per més increïble que puga semblar mena al pub. No a un pub metafòric sinó a un pub real. No hi vas de forma directa sinó baixant unes escales però al final de tot i rere una porta molt discreta efectivament s’amaga un pub. Amb música a tot volum, cambreres servint pintes de cervesa i tot de personal del parlament compartint cadires i begudes. Evidentment és un pub on no pot anar ningú que no treballe al parlament però que si t’oblides per un moment d’on és resulta impossible distingir-lo de qualsevol altre.

M’hi vaig fer la cervesa més menuda i lleugera que vaig trobar mentre aprofitàvem per parlar del que està passant al nostre país i a Escòcia.

Divendres em cridà l’Albert per a dir-me que havia mort Juli. Un càncer se l’ha emportat a una velocitat que ens deixa sense alè. Avui, però, la sort ha fet que poguérem dinar tots dos, sols, i que junts poguérem passar una estona recordant el nostre amic.

Amic d’infància. D’infància real. De quan teníem deu anys o alguna cosa així. Juli, aleshores, ja era un personatge especial. Ara fa una estona llegia un article dels seus amics de l’Eliana que el descrivien com el director de música que els ha estat durant tants anys, al Cor. M’ha sobtat veure’l amb barba, i amb barba blanca! Perquè per a mi encara la imatge del Juli és en pantalons curts, en aquells pantalons curts de criatures de pam i mig que enfilàvem còmplices el carrer amunt, tantes vegades junts, ell, Albert i jo.

Juli era especialment creatiu ja aleshores. Al seu pis de la part de baix del meu carrer vam inventar junts, insistisc que teníem deu, dotze anys, les coses més inversemblants. Una temporada vam crear una penya del Bétera de futbol. Ell tenia com una impremta de joguina i l’usàvem per a fer els carnets. Vam fabricar banderes verd-i-blanques i anàvem al camp, el poliesportiu tot just l’havien estrenat, a animar a un equip que ves a saber en quina categoria regional devia jugar.

Després vam inventar i vam fer la falla, la primera falla del poble. Ho he explicat en algun altre apunt: vam fer una falleta menuda, en suro i cartró, i la vam baixar al carrer València, per cremar-la. En eixes aparegué Andreu que ens va comprar una traca i començà el ritual de fer-ne una de veres cada anys, allà en el corral que tenia rere la bàscula. Avui dinant l’Albert m’explicava que se’n recordava de vindre a buscar-nos els dissabtes, que Juli i jo ens els passàvem pintant, serrant, enganxant paper encolat per a poder tenir aquell monument que definia ‘La barraca’.

Parlar-ne m’ha vingut bé. És estrany però pense, crec, que ens ha vingut bé als dos. La mort és sempre una traïció molt ínitima al que eres i amb el qui se’n va se’n va una part de tu també, que mai més no es podrà reconstruir. Així que els dos que quedem vius hem brindat pel nostre amic que se n’ha anat i ha estat com si d’alguna manera poguérem dir-li adéu, encara amb pantalons curts, encara amb tota la vida esperant-nos allà al davant.

Ho diré de forma directa: espere que tots vostès siguen conscients de com en som de privilegiats. Vull dir tots nosaltres, els catalans del Principat i aquells com jo de la resta del país, dels països, que vivim i hi tenim domicili. Diumenge serà un privilegi el dia sencer, viure’l. Posar-nos en les cues amb una papereta a les mans. Deixar-la caure, senzillament, dins l’urna. De fet, viure tota aquesta setmana i viure tot el que estem vivint ja és un gran privilegi, enorme. Un regal que ha estat fet, per la història, a les nostres generacions.

Des que Espanya ens va foradar per Almansa, el 1707, han estat moltes les generacions de catalans que només han pogut resistir, que han hagut d’aguantar els cops, que s’han conjurat per refer el país en silenci i clandestinament, que s’han esforçat a superar un a un els molts obstacles, i tan grans com eren, que des de ponent els posaven al davant. En aquests 307 anys d’ocupació, molt poques vegades el país ha pogut viure amb calma i llibertat, créixer sense traves o inconvenients greus. Sense haver de fer un esforç suplementari de catalanitat.

Però avui és avui, i ací estem nosaltres. Nosaltres, vostès lectors i jo, som els privilegiats que podem guanyar la independència en nom de tots els qui han perdut durant tres segles. Som els qui tenen l’oportunitat de viure la història en directe i de gaudir-la. I som, sobretot, els qui tenim la responsabilitat de no fallar.

Una responsabilitat que és enorme, això no se li escapa a ningú. Aquesta setmana ens mirem els uns als altres i en el fons dels ulls sabem que això és a tocar. Ningú no ens regalarà res i tot encara està per guanyar, però no puc treure’m de damunt aquesta sensació fantàstica de ser el més privilegiat del món. Ni vull.

(El meu article d’ahir a El Punt -Avui)

Xerrada dimarts a Matadepera. El to del país està canviant ràpid i també el meu. Si la setmana passada les xerrades eren tenses aquesta es nota que la gent està decidida a anar a votar el 9-N passe el que passe i sembla que ha passat aquella ombra de guerra civil que tant em preocupava.

Xerrada llarga que la van gravar en vídeo. Així que m’estalvie més comentaris. A l’eixida sopar ràpid amb la gent de l’ANC local i confirmació de que malgrat tot el 9-N serà un dia que quedarà marcat en la història del país. Ganes, decisió de treball, organització. Parlen de com fer això i allò, es passen xifres, quanta gent van fer amb la gigaenquesta i quanta caldrà fer ara.

El que el govern espanyol no ha entès ni vol entendre és això. Que hi ha una guerrilla escampada per tot el país contra la qual no pot fer res. Torne tranquil cap a casa. Deu dies, són només deu dies…

Acte divendres a Almacelles. Discussió apassionada sobre el que passaria aquesta setmana, i això que no sabíem res del que de fet està passant. Entre els assistents un home es declara unionista i militant d’un partit unionista. I fa preguntes molt interessants. Dialoguem amb calma i amb paciència i li acabe donant les gràcies en públic per parlar amb tanta llibertat. Després me n’adone que no he donat les gràcies a l’altra gent que ha dissenyat un escenari polític que permet la discrepància en llibertat.

Quan me n’adone d’això m’impressiona molt. Ell ha fet molt bé de parlar i demanar explicacions. Però durant anys nosaltres també hem fet molt bé la feina de crear un ambient dialogant i obert. I l’expressió evident d’això és el que m’ha passat a Almacelles, que ho considere una gran victòria civil.

Ha faltat el tio Manolo, el Morquero. El tio Manolo va ser l’home que va fer de les alfàbregues això que són avui a Bétera, aquest senyal potent d’orgull col·lectiu. Per això el reconeixerem sempre. Però vull afegir que per a mi va ser sobretot un veí entranyable i molt estimat, dues cases més amunt de la meua.

De fet fins ahir el tio Manolo habitava una de les dues úniques cases que queden al meu carrer i que són encara com eren quan jo era un xiquet. És una casa amb un patí generós al darrere ple de plantes i ombratges. Ara quan veig la casa se’m fa incomprensible entendre-ho però quan érem xiquets aquella casa del tio Manolo, i la casa veïna dels de Sueca, idèntica i bessona, a nosaltres ens semblaven literalment un immens espai, un privilegi per a passar les hores. Amb la seua filla Anna, amb Ricardo, amb Jose Manuel el de l’estanc, ens banyàvem en aquella basseta i miràvem créixer embadalits aquelles plantes que només ell sabia fer pujar tan amunt. Amb una paciència i un esforç impressionants.

Manolo el Morquero va perfeccionar l’art tradicional de fer créixer l’alfàbrega a Bétera. Més o menys en totes les cases en fèiem però ell va trobar la manera, la tècnica, de pujar-les fins les alçades espectaculars que tenen avui. Per això, encara que fa anys que ja no les podia cuidar per raons evidents, cada any, fins aquest, el quinze d’agost quan les alfàbregues passaven pel nostre carrer sempre, sempre, feien una parada a sa casa. Era l’ocasió anual de mostrar-li el respecte i l’agraïment que Bétera li deu i que per sort crec que ell va saber en vida que tots li teníem.

Als qui el vam conèixer ens quedarà sempre en la memòria la seua alegria explosiva. Aquell to de veu agut i rotund, tan particular. La naturalitat amb la qual et feia sentir sempre quan estaves al seu costat. ‘Xé Vicent! passa! entra home!’. Acostar-te a sa casa era rebre una invitació sempre sincera d’ell o de la tia Anita. Real i directa, sense cap formalitat. No recorde haver-lo vist enfadat ni una vegada en la meua vida.

Però sí que recorde que poques vegades en la meua vida dec haver rigut més que amb el famós, i mil vegades explicat, ‘ungüent de canonet’.

Això era que uns forasters, crec que japonesos si no em falla la memòria, van arribar-se fins a Bétera, admirats i alertats per l’alçada de les nostres alfàbregues. Aquells senyors volien comprar al preu que fora el que ells pensaven que devia ser un remei miraculós que potenciava tant l’alçada de la planta. Ja he dit que és una qüestió de mètode, no de màgia. No el diré quin és el mètode, això quedarà a casa, però sí que explicaré que al final, fart de que no l’entengueren es va inventar que les plantes creixien tant gràcies a l”ungüent de canonet’, una fabricació de la seua ment riallera que va portar de bòlit els científics orientals durant una bona temporada. Perquè òbviament els va dir que era un secret local, que ell no estava autoritzat a vendre a cap preu. I que no podia explicar quins elements contenia…

El tio Manolo era així. Un gran home, molt treballador. Va haver un temps que em despertava sempre amb el motor de la seua furgoneta, el primer motor que s’engegava al matí en el carrer. L’escoltaves i des del llit, enmig d’aquell silenci de poble que la modernitat ha fet desaparèixer per sempre, ja sabies que s’acostava l’hora d’alçar-te perquè n’hi havia qui ja feia hores que estava alçat.

Fa anys els veïns del carrer li vam dedicar un senzill homenatge per a mostra-li el nostre afecte i vam demanar a l’ajuntament el canvi de nom. En aquell moment ens van respondre que com que era viu això no podia ser. Avui crec, per tant, que és el moment de recuperar aquella vella proposta i demanar al consistori de Bétera que el nostre carrer passe a dir-se ‘Carrer de Manolo Campos, Manolo el Morquero’. I si pot ser i no contravé cap regla a mi m’agradaria molt que a la placa es poguera afegir una definició senzilla però que va omplir de goig la seua vida i la de tots nosaltres: ‘Alfabeguer’. L’alfabeguer major.

-Vos recomane aquesta descripció de la faena de Manolo, feta pel seu gran deixeble Ramon Asensí

-i el vídeo de l’homenatge del poble, que inclou un magnífic vídeo d’Esperança la Xeringa

https://www.youtube.com/watch?v=sP7tVhDe_0g

Viatge llampec a Bilbao dilluns. Vaig a participar en un debat d’Euskal Telebista sobre la consulta. I pràcticament a no res més. El vídeo el podeu veure punxant ací:

http://www.eitb.tv/eu/bideoa/el-dilema-lo-ultimo/676435921001/3824224298001/el-dilema–la-cuenta-atras-para-el-9n-en-cataluna-/

El debat, com sol ser en el País Basc, va ser prou amable. Només Antonio Elorza, supose que més per El País que no per basc va escapar als límits de la prudència. Aquesta gent a voltes diuen coses tan sorprenents com que a la consulta no es pot votar que no.

No vaig tenir temps de res més que de debatre però entre l’hotel i la tele hi ha el nou San Mames que vaig tenir el gust de veure en detall per fora. Em va agradar molt.