L’explicació de la falla
Els origens de ‘La Barraca’
A primers dels anys setanta Juli Hurtado, Albert Dasí i jo mateix érem amics. I de tant en tant, tots érem molt xiquets, ens inventàvem històries. Vam fer, per exemple, una penya del Bétera de futbol, amb banderes, pancartes i una espècie de carnets fabricats amb una impremta de joguina que Juli tenia a sa casa, a la part de baix del carrer Colom.
Devia ser l’any 1973 quan Juli i jo vam pensar que Bétera havia de tenir una falla. L’havia tingut uns anys enrere a la Gran Via de l’Est però aquella comissió havia desaparegut –i aleshores encara no sabíem que als anys trenta també n’havia hagut una.
Però érem molt xiquets. Així que l’única cosa que vam poder fer és el que sabíem: una falleta de cartró i paper, absolutament infantil, fabricada a la cambra de Juli en les vesprades fosques de l’hivern. Realment molt poca cosa. Però el dia de Sant Josep, tots cofois, la vam baixar de ca Juli i la vam posar a la vorera del carrer València, que ara es diu de Les Alfàbegues, just al costat de la porta del que en aquell moment era el cinema Martín. Era per la vesprada i a qui ens preguntava que càram era allò nosaltres li explicàvem tots decidits que aquella miniatura era una falla: ‘La falla de Bétera’.
Entre els que s’hi van acostar hi havia Andreu, que com tots sabeu va ser durant dècades l’ànima de veritat de la nostra falla. Andreu no se’n va riure de nosaltres, com feien altres homes, sinó que se’n va anar a comprar amb els seus diners una traca per a poder-la tirar en el moment de cremar-la. Pepe ‘el del carret’ es va encarregar també de donar-nos tot el suport i de recaptar simpatia cap a nosaltres entre la númerosa clientela dels seus cupons.
El cas és que quan fou de nit tiràrem la traca i encenguérem la falla, sense pensar ni per un moment que quaranta anys després ‘La barraca’ seguiria sent una realitat.
Aquella mateixa nit Andreu ja va fer plans per a crear una comissió de veritat. I així es va fer, sobretot pel seu impuls i entusiasme. I un any després el miracle s’havia produït i aquella broma infantil ja tenia tota l’apariència d’una comissió com cal. Andreu, ajudat per molts xiquets i uns quants homes majors, se’n va encarregar de fer ell la falla. Anàvem els caps de setmana a un corral que tenia darrere la bàscula i allà ens passàvem les hores fabricant ninots i estructures. Ho recorde amb una gran intensitat. Per les olors, per les habilitats que calia tenir i pel que aprenguérem tots. Però sobretot pel bon ambient que hi havia.
1974 va ser així l’any en que per primer vegada ‘La Barraca’ existí com una falla de veritat. Tallàrem el trànsit al carrer València en el primer tram, plantàrem la falla que era coronada per un pallasset impresionant, creàrem un casal en un baix que crec recordar que era una fusteria i omplirem de senyeres (sense blau que això en aquell moment encara no era cap problema) el carrer. I férem tot el que tocava: vestir-nos, fer desfilades, portar l’ofrena a la mare de déu i fins i tot tirar un castellet abans de cremar el monument que Rausell ens va regalar amb la seua amabilitat de sempre.
De la cremà recorde sobretot les llàgrimes d’Andreu. Els xiquets ploràvem, les falleretes sobretot, però veure plorar a un home fet i dret com ell em va impressionar. Li regalàrem entre tots una senyera (xicoteta, amb blau que això en aquell moment encara no era cap problema) signada per tots els fallers com a agraïment i reconeixement. I el cicle recomençà un any més.
Però al 1974 passà una altra cosa important. A Bétera hi havia mon tio Joan Guillem, que havia viscut exiliat a l’Argentina durant molts anys i que tornava al poble per primer vegada a passar una llarga temporada. Quan ell va saber que fèiem la falla es va emocionar molt i em va demanar d’escriure el llibret. La veritat és que no havíem pensat que calia fer cap llibret però li vam dir que sí i efectivament el va escriure i el vam anar a imprimir a Godella. Eren només quatre fulles impreses no sé perquè amb tinta verda que relatavan el monument les tres primeres.
I en la quarta mon tio escrigué en vers una història que jo no entendria fins molt temps després. Joan parlava d’un home que tornava a Bétera després de molts anys i la trobava molt canviada i es referia a un ses-pelin, a un dirigible, precursos dels grans avions d’avui, que l’havia portat lluny.
Amb gran emoció molts anys després vaig descobrir que aquell ses-pelin insinuat en la falla de 1974 era en realitat la figura principal de la falla que entre altres mon tio va plantar en Bétera l’any 1936, pocs dies abans del cop d’estat de Franco. Al 1974 Franco encara vivia i segurament per això mon tio parlava com entre línies però la voluntat de relligar les falles i la dignitat civil dels anys de la república amb allò que uns xiquets començàvem a crear era claríssima. I per a ell supose que esperançadora. De fet l’expressava des dels primers versos, escrits amb una ortografia vacil·lant però potents en el missatge:
som chiquets saragateros
som llavor de ciutadans
som aprenents de falleros
som sobretot valensians
Llavor de ciutadans i sobretot valencians… No sé si tocat per eixos versos o què però el cert és que jo mateix vaig protagonitzar un xicotet incident durant la presentació de la comissió, la primera que es feia al poble.
Em va tocar fer de presentador de l’acte, a pesar que jo també era el president o precisament per això. Es feia a la Penya, que aleshores estava en mans dels sindicats franquistes però que tenia l’únic escenari més o menys gran que hi havia en Bétera. La cosa va anar molt bé, tot molt bonic fins que parlà l’alcalde, encara franquista, i ho féu en castellà. Sense pensar-m’ho ni un segon vaig protestar pel micròfon dient que semblava mentida que la primera autoritat del poble no parlara la nostra llengua. Jo era un tap de bassa, no tenia encara ni catorze anys però la meua actuació provocà una primera discussió entre membres de la comissió que, vist en perspectiva, era el preludi del que acabaria passant.
Perquè el final del franquisme i la transició van enrarir molt l’ambient. A la falla van començar les discussions per política i les acusacions a alguns de nosaltres sobre si érem prou valencians o no. I jo quan vaig veure que això podia acabar expulsant-me de la falla, on l’Andreu havia imposat un missatge molt agressiu i manipulador com que el regnava a València, vaig decidir que me n’anava. Abans que em tiraren. Devia ser el 1976 o 1977. La falla seguia al carrer València però ja no tenia res que veure amb mi. En honor d’Andreu val a dir que anys després em confessà que es penedia del que havia passat. La manipulació de les falles per l’extrema dreta franquista va ser un episodi clau de la transició valenciana contra el qual poca cosa podíem fer segurament a Bétera. I ací també va dividir la comissió per la meitat.
Tot i això sempre ‘La barraca’ ha estat la meua falla. I sempre que he pogut he anat a veure-la cremar. I si no podia estar en Bétera perquè era fora de viatge o treballant, sempre cridava a casa preguntant com havia quedat i com havia anat la cremà.
A finals dels vuitanta va arribar la reconciliació. Uns companys, periodistes també, de la que aleshores era una nova cadena de televisió (TV3) em van demanar si els ajudaria a fer un bon reportatge de falles. Eren, de fet, dos amics que avui són grans escriptors, Vicenç Villatoro i Xavier Moret. I jo evidentment els vaig recomanar la meua falla i els vaig convéncer perquè vingueren a filmar a Bétera. I ells ho van fer, creant un reportatge preciós de prop de vint minuts.
En aquella època només arrivaben a les cases dues televisions, la primera i la segona cadena de l’estat i l’arribada de la televisió catalana era, per això, un canvi impressionant. Perquè era una televisió moderna i jove, molt diferent a la oficial i perquè parlava la nostra llengua. Molt ràpidament va començar el moviment per a que es poguera veure TV3 també ací i la demanda als tècnics per a encarar antenes que la pogueren captar era alta. El dia que van passar el reportatge Vicent Boti va fer una espècie de mega-antena especial capaç de captar el senyal de TV3 que arribava no sé si de Castelló o de Tortosa i molta gent de la falla ens vam assentar junts a veure el reportatge. Jo entre ells per primer vegada en molts anys. El reportatge era molt elegant, en una época a més on eixir en la tele era difícil. La comissió estava molt agraïda, va enviar una carta donant les gràcies a TV3 i a partir d’aquell moment més o menys vam tornar a tindre unes relacions normals.
De fet uns anys després em van lliurar una placa com a fundador que vaig agraïr molt i que tinc ben visible al meu despatx del diari. I la meua filla major va ser fallera tants anys com va voler, per a la meua alegria. Ara, per això, ja no sóc jo sinó ella la que crida cada any preguntant a sa güela com ha quedat la nostra falla i com ha anat la cremà del monument. Monument que encara que a mi em coste creure-ho és en definitiva una herència, ampliada per l’esforç i el treball de tots vosaltres, d’aquella humil falleta de xiquets que si tingué algun mèrit va ser el de reprendre la tradició de les falles al nostre poble el 1973 -o siga fa trenta nou anys!