Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: General

Bones notícies a Abrera

Publicat el 6 d'octubre de 2014 per vicent

Xerrada divendres a Abrera. L’organitza l’ANC local que compta entre els seus membres amb un parell o tres de mestres d’El Puig d’Esparreguera, una de les escoles que admirem la gent de La Gavina. Aprofite per a xerrar una miqueta sobre el seu projecte i em regalen un impressionant llibre amb el treball que han fet els xiquets sobre Pau Casals.

La xerrada és llarga i complexa. Un home em demana una qüestió que encara no m’havia plantejat. Diu que ell no vol fer-li mal a Espanya i que si marxem com es pot evitar això. Tema molt interessant que espere haver respost bé. La gent d’Abrera diu una vegada i una altra que ells són un poble especial, complicat. Els intente respondre que de pobles especials i complicats ho som tots.

Quan acaba l’acte em demanen de fer un mos. Tots estem nerviosos per la reunió dels líders polítics al Palau de la Generalitat. Encara no ens hem assegut que m’arriba un whatsapp des de dins. Són les 21.50

‘Sortim ara’

‘Conjuntament’

Ho explique i esclata l’alegria. Tot just si arriba la beguda que ens posem a brindar. La unitat és el més important i tots tenim la sensació que li hem pegat la volta a la situació. Mos ràpid i cap al cotxe que queda molta feina a fer…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un cert homenatge a Josep Gifreu

Publicat el 3 d'octubre de 2014 per vicent

Dimecres vaig participar en un acte al Col·legi de Periodistes de Barcelona que servia per a presentar el darrer dels llibres de Josep Gifreu, ‘El català a l’espai de comunicació‘. Vaig compartir taula amb l’Isidor Maria, el Tresserras i el Joaquim Maria Puyal.

Per circumstàncies inevitables no em vaig poder quedar tota la sessió. Normalment quan aixo passa opte per no participar en l’acte perquè em resulta violent. En aquest cas, però, vaig acordar amb en Gifreu que participaria, perquè em semblava imprescindible agrair-li tota la feina d’aquests anys i ho volia fer.

Vaig explicar que Ramon Barnils, quan vaig començar a treballar a El Temps sempre deia que havíem de fer una revista, ‘com si fórem a Itàlia’ i havíem de fer cas ‘d’això que diu el Gifreu’. Això que diu el Gifreu era la seua teoria de l’Espai Català de Comunicació abastant el conjunt del país, una teoria que ha estat guia i nord del meu treball periodístic des d’aleshores.

Així que vaig anar a dir-ho. A reivindicar que el Gifreu és un dels sants del meu panteó i a demanar-li que ara que la independència ho trasbalsarà gairebé ens ajude a aclarir-nos amb la generositat de gran patriota que ha demostrat tenir sempre.

Mirant-me el Llibre Blanc…

Hi ha dies que, de sobte, passa alguna cosa que et frena. I aleshores el cervell es posa a ballar sol, aliè als qui t’envolten.

M’ha passat avui. Estava convidat a la presentació del Llibre Blanc de la Transició Nacional i he fet cap al Palau de la Generalitat amb el temps massa just. A la plaça he començat a trobar-me tot de gent coneguda i quan he arribat al saló on es feia l’acte m’he assegut al costat de la Tere i el Ruben. I hem començat a xerrar.

De sobte ha entrat el president de la Generalitat i com mana el protocol tothom s’ha posat dempeus. Jo estava assegut al darrere d’una columna sense visió directa de la presidència de la sala així que he concentrat la mirada en un gran televisor que mostrava les imatges.

I aleshores m’han vingut al cap tantes imatges de cop que he hagut de tancar els ulls, atordit. El president del Consell Assessor de la Transició Nacional parlava de com aquelles 1.400 pàgines dibuixaven la forma i la manera en que el Principat havia d’esdevenir un estat independent. I el meu cap s’ha envolat a l’albereda de Bétera quan jo era una criatura i vaig comprar un adhesiu amb l’estelada que venia el Roget en una paradeta del PSPV, pre-PSOE. Era el 77? era el 78? no ho sé ni ho puc recordar. Però m’hi he vist a mi mateix allà, ignorant i curiós de què volia dir aquell estel i he pensat, mentre obria de nou els ulls, que la vida és molt agraïda.

La xerrada de Prada

Veig que algú ha penjat el vídeo de la meua intervenció en l’acte de cloenda de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, organitzat per l’ANC i parlant sobre què passarà abans d’un any (quan tornarem a Prada).

Doncs això… per si a algú vos interessa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quan la marea tornarà…

Setmana intensa, agitada, febril. N’escriuré demà amb més calma. Però avui no puc evitar penjar aquest poema que l’àvia de l’autor de Frankly Independent va deixar escrit en un llibre. ‘Quan la marea girarà tindràs un sí on has tingut un no.’ Preciós.The Tide Will Turn

Frankly Independent és un bloc admirable, amb molt bona informació sobre Escòcia que he llegit amb gran plaer els darrers mesos i òbviament avui.

(No estic segur de la traducció. Les marees què fan? Giren? Tornen? Sóc de secà, què voleu que hi faça…)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Allà on tot va començar

Dissabte vaig tancar amb una xerrada la jornada de commemoració dels 5 anys del referèndum d’Arenys de Munt. Era un conjunt d’actes que s’allargava gairebé tot el dia, amb la reunió de la direcció de l’ANC, la presentació del llibre de Creat Edicions que fa el repàs de la consulta arenyenca i finalment la meua conferència.

arenys

El lloc impressionava. Era el mateix local on cinc anys abans molta gent vam fer un míting conjunt defensant aquella consulta que anava a ser la clau que obria tots els pany i que el govern (socialista) espanyol havia prohibit.

Era la primera xerrada després de la diada de dijous i l’eufòria es notava en la sala. Vaig estar segurament per això més contundent encara que de costum, una mica punkie segons la meua major. Però realment era molt difícil no ser-ho. Vist en la perspectiva d’aquests cinc anys el treball que s’ha fet és tan immens i està tan ben fet que el que queda, tot i ser el més dificil, s’antoixa i tot fàcil. O factible, com a poc.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Goig

Són les tres del matí i ara tot just hem acabat la feina d’aquest dia tan llarg com emotiu. A punt de tancar l’ordinador veig que l’amic Andreu Puig, cap de fotografia d’El Punt Avui, m’ha fet arribar una fotografia que ens ha fet al Jaume Mateu i a mi, mentre érem esperant que ens posaren on havíem d’anar, en el vèrtex de la V.

image

Em sembla un resum bo del dia: alegria, molta alegria i esperança en que van a passar moltes coses ben aviat i igual no només ací (per això he portat tot el dia la bandera d’Escòcia). Però també respecte per la immensa lliçó que el poble de Catalunya ha donat avui al món. Ep! el poble de Catalunya i el de la resta del país, que en la foto precisament hi estem un valencià i un mallorquí -no he parat per cert de veure valencians, si això arriba a ser en dissabte…

Ara llisc la crònica de l’Albert, que ha pujat en cotxe i ha baixat amb Apa i el Carles Subiela. Ho explica d’una manera que no puc superar: Catalunya és un país feliç, Espanya no. I me n’adone que eixa és una altra de les raons, la felicitat. I com d’important n’és.

El moment màgic del dia, però, ha estat quan després d’acreditar-nos l’Assumpció i jo hem entrat a les Glòries i hem vist les dues avingudes plenes a vessar de gent. Ens hem hagut d’aturar per digerir-ho. Era esborronador.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Lliçons sobre DUI i reconeixement diplomàtic: Estònia, Letònia i Lituània

A voltes ens fem preguntes molt complicades sobre serà possible que passen algunes coses, oblidant que aquestes coses ja han passat en altres llocs i que passen de forma molt senzilla.

Ací teniu un vídeo del 2 de setembre de 1991. En ell el president Bush (pare) reconeix la independència d’Estònia, Letònia i Lituània i anuncia que els Estats Units establiran de forma immediata relacions diplomàtiques. Aquell dia tots vam posar un ulls com a plats.

Alguns detalls a tenir en compte. El discurs comença recordant que hi ha un procés de reformes en marxa a la Unió Soviètica, que encara no havia desaparegut i era considerada per tothom la segona potència mundial. La URSS desapareixeria tres mesos després. El reconeixement de la independència de les repúbliques bàltiques no va ser en cap cas, com alguns volen dir, perquè la URSS s’havia enfonsat.

Bush afegeix aleshores que els Estats Units donaran suport a Gorbatxov i les reformes però que això no impedeix que reconeguen ja la independència (declarada evidentment de forma unilateral) dels països bàltics. I remarca que faran el que siga per a que aquesta independència dels estats bàltics ‘siga una realitat de fet’ –cosa que evidentment no era car les institucions soviètiques seguien funcionant allà. La URSS que de primer va negar emfàticament la independència dels bàltics la va reconèixer quatre dies després que es produís el reconeixement dels Estats Units i Europa, a la vista que era un procés que ja no podia aturar. Aleshores va passar de ser una declaració unilateral a ser un procés negociat.

És tan senzill com això. Serà tan senzill com això.

Avui ningú no té cap dubte que els estats bàltics són uns estats normals, membres de la comunitat internacional. Aleshores estaven on ara és el Principat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Brotons

Aquest agost vaig veure Salvador Brotons dirigint a l’església de Sant Pere de Prada de Conflent la seua obra 1714. L’acompanyaven, entusiasmats, l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i el Cor Jove dels Països Catalans, formacions i director que repetiran l’espectacle aquest dilluns mateix al Palau de la Música de Barcelona.

Si jo fos vostè hi aniria. Per un grapat de coses. De primer per la música, és clar. L’obra, Brotons diu que és la que ha escrit amb més ganes, és impressionant en termes musicals. Curta però directa. Narra, i narrar està ben dit en aquest cas, la caiguda de Barcelona a mans dels Borbons i la recuperació d’aquest país que està a un pam de la independència i que la setmana vinent farà un pas endavant de conseqüències incalculables.

La música, però, és passió i de passió no en falta a cap dels intèrprets. Els joves de tots els Països Catalans hi posen un entusiasme que emociona i que explica la rotunda sonoritat que arriben a aconseguir. És fascinant veure com vinclen els seus cossos seguint de manera hipnòtica les mans del seu director. I de Brotons, què voleu que us diga? Veure’l dirigir és imaginar-se Bruce Springsteen amb una batuta a la mà. No crec que s’ofenga si dic que és el més rocker dels mestres que he vist mai, per l’actitud vital que prodiga sobre l’escenari. Per la força que hi posa.

I, és clar, hi ha el país. Aquest poema simfònic sobre el 1714 té totes les intencions que pot tenir una peça musical. Està pensada al servei del poble i de la nació i està executada tenint al cap el poble i la nació. Que la toquen hores abans de la gran manifestació de dijous és una sort i també una proposta que humilment els recomane.

 

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cadaqués: primera xerrada i petit miracle

Publicat el 31 d'agost de 2014 per vicent

cadaqués

Divendres vaig començar a Cadaqués el que en podríem dir ‘la temporada final’. Ja no m’atrevisc a presentar la xerrada com una presentació del llibre, que fa molts mesos que es va publicar, però vam vendre tots els que portàvem. Igual hauré d’innovar menys.

L’amic Oriol Sallas ens havia convidat a fer aquesta primera xerrada el darrer cap de setmana de l’agost. La sala es va omplir, el debat va ser interessant i vaig poder saludar Ventura Pons i saber dels seus darrers projectes.

La sorpresa, però, arribaria l’endemà.

Arribar a Cadaqués com sap tothom és molt complicat. La carretera és plena de corbes i el camí es fa feixuc. Així que vam acceptar la proposta de quedar-nos a dormir -cosa que no faig habitualment.

I ens van regalar un endemà que va ser un petit miracle. Vam començar esmorzant a base de bé a l’olivar que en Martí té a davant del mar. Amanida, abadejo, formatges, vinet… Costa explicar com de fantàstic era el paisatge des del porxo de la barraca. I què bé m’ho vaig passar simplement parlant.

Després vam anar fins el cap de Creus, on jo no hi havia estat mai. Sorprenent i poderós. I encara vam tenir unes hores per passejar tranquil·lament per Cadaqués abans de tornar cap a Barcelona. Carrers amunt i avall que d’empinat el poble ben bé que ho és.

Un petit miracle, doncs, que va allargar les vacances com qui diu fins l’últim minut. Un cop de sort.

Passejant pel Baix Camp

Publicat el 29 d'agost de 2014 per vicent

Hem aprofitat els darrers dies de l’agost per passejar unes hores pel Baix Camp, Montbrió, Mont-Roig, Riudecanyes… Un paisatge dur, sec, contundent sota el sol però molt interessant. A Mont-Roig buscàvem les petjades de Joan Miró i la veritat és que és prou quedar-te mirant un paisatge real, d’avui i comparar-lo amb els seus quadres. Montbrió ens va sorprendre molt agradablement però Riudecanyes encara més.

De primer vam anar a veure l’embassament i caminar una mica per la riba i després vam entrar al poble. Era gairebé migdia i literalment no hi havia ningú pel carrer. Ens va sobtar veure que els carrers portaven nom de dies: carrer del Dilluns, carrer del Dimecres, carrer del Dissabte. Més tard vam aprendre que tenia a veure amb la celebració local del Corpus, on les festes es feien dies diferents en carrers diferents.

Van fer cap a la plaça pensant que trobaríem un lloc on menjar, que no hi era. Però en canvi vam trobar el batlle que observava com uns veïns alçaven un dron per prendre unes imatges aèries. Ens va voler obrir la impressionant església local per tal que la veiéssem i un company seu ens va ensenyar també casa seua, que era un autèntic museu.

A l’entrada del poble havíem vist un cartell que indicava que s’hi feien misses en anglès, cosa que ens havia despertat la curiositat. La raó és Salou. Es veu que a Salou necessiten algun capellà en anglès i el bisbat, o qui fos, va decidir enviar-ne un d’escocès a Riudecanyes, que encara hi és. Ara parla català i fa misses per la gent del poble però es veu que al cap d’arribar va haver de fer un enterrament i no el va entendre absolutament ningú.

El capellà escocès s’ha arreglat molt bé la casa abadia i ara forma part del paisatge local. Polèmiques incloses ja que es veu que es declara unionista i no vol la independència d’Escòcia. Cosa que per l’abundància d’estelades que vaig veure al poble molts dels seus feligresos no deuen entendre bé.

El batlle em va semblar una persona molt interessant. D’aquestes que hi ha tant pels nostres pobles, amb un concepte, amb una idea de com volen transformar la seua població. Parlava amb passió i coneixement que és una cosa que venint de l’experiència dolenta de Bétera, sempre he trobat envejable. En acomiadar-nos el vam felicitar per com d’agradable era el seu municipi i pel bon gust amb el qual havien remodelat la plaça. I allà seguien els del drone intentant treure les millors imatges possibles per a un vídeo que, segons que em van explicar, volien ensenyar a Port Aventura.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Brotons pinta el 1714

Publicat el 23 d'agost de 2014 per vicent

Torne de l’església de Sant Pere de Prada, on l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans i el Cor Jover dels Països Catalans han fet un concert senzillament memorable. Avui mateix el repeteixen a Lleida i el dia vuit de setembre, al Palau de la Música a Barcelona. Si podeu aneu perquè es tracta d’un espectacle descomunal.

Salvador Brotons és un mag. Mou els seus músics com si foren putxinel·lis, fascinats per la passió que posa el mestre a l’hora de dirigir. Amb l’estrena de la seua rapsòdia sobre el 1714, però, supera els límits del que era previsible. És una obra molt impressionista, gairebé narrativa, molt visual, que et porta de la mà pels tres segles que han passat des de la derrota i que culmina en un crescendo musical sobiranista inigualable i esborronador. Els diversos moments són cadascú més excepcional que l’anterior. De la tristor a la guerra, de l’èpica a la victòria que ja s’ha anuncia.

Amb el mòbil no he pogut resistir-ho i he gravat el final. Crec que malgrat la deficiència del so serveix per a fer-se una idea de davant el que estem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els mapes per a entendre la crisi de l’Irac i Síria

Publicat el 10 d'agost de 2014 per vicent

1. La Iraq_Ethnic_smdivisió ètnica de l’Irac. 

En aquest mapa de la Universitat de Columbia hi ha una bona descripció de les divisions ètniques dins l’Irac. Bàsicament són dues. La primera entre els kurds i els àrabs i la segona, dins els àrabs, entre els sunnites i els xiïtes. A part hi ha grups minoritaris de cristians, que estan patint d’una forma molt especial l’actual crisis, fins al punt de ser a punt de l’exterminació.

Els kurds, que constitueixen una regió autònoma semi-independent, han estat capaços de crear una administració que funciona però són durament atacats per l’exèrcit Islàmic, especialment perquè hi ha els principals camps de petroli en la zona que l’administració kurda reclama que ha de ser incorporada a la seua regió autònoma.

La divisió entre sunnites i xiïtes tradicionalment ha tingut en Bagdad el seu límit, els sunnites cap al nord i els xiïtes cap al sud. Per això la capital és l’escenari de la batalla més important de conflicte.

2. La batalla de Bagdad

Baghdad_change_2005_2007_crop2En aquest mapa de la BBC s’observa com en pocs anys hi ha hagut a Bagdad un procés evident de compartimentació ètnica. Durant el 2005 i el 2007 pràcticament van desaparèixer els barris on vivien barrejats els dos grups i ha augmentat el territori controlat pels xiïtes dins la capital. Aquest ha estat un dels factors claus per a que els sunnites hagen interpretat que l’estat iraquià els persegueix i hagen obert la porta a l’Exèrcit Islàmic, que consideren que els defensa.

3. La crisi de Síria

Syria_areas_of_control_March_2014

Aquest mapa de l’organització humanitària ACAPS mostra l’actual divisió en zones de Síria. El govern d’Assad controla la capital i la zona costanera. Mentrestant l’oposició controla l’àrea del Golan i al nord la ciutat d’Alep i el seu entorn. Els kurds tenen el control de les seues àrees en la frontera amb Turquia però en el desert és on s’ha fet fort l’Exèrcit Islàmic. Com que no reconeixen la frontera entre Síria i l’Irac és a partir d’aquest espai a Síria que els gihadistes han penetrat a l’Irac.

 4. La reivindicació de l’Exèrcit Islàmic

Bp2WnwaCYAIX1Ki

Aquest és un mapa que cal prendre amb una mica de precaució. Circula per twitter i en teoria defineix quines són les àrees sobre les quals l’Exèrcit Islàmic vol crear el seu califat. Com es veu clarament no respecten la divisió estatal però en teoria s’aturarien a Bagdad, al sud de Bagdad la majoria és clarament xiïta i en el territori kurd de l’Irac, però no en el de Síria.

 5. Una possible nova divisió del Llevant

sunni-shia-kurd_state_crop

Aquest és un mapa de Ràdio Liberty que dibuixa bé el possible escenari final de la crisi, amb un redisseny dels dos estats actuals de Síria i l’Irac. Segons aquesta hipòtesi es formaria un estat alauita entre Damasc i Alep, un estat sunnita que aniria de les portes d’Alep a les de Bagdad, un estat xiïta al sud i un estat kurd que des de l’actual territori kurd de l’Irac penetraria en el Rojava sirià.

6. I el control del petroli com a batalla final

111960_945e121cac3b4b94ba52_medium

 

Aquest mapa de l’Energypedia ensenya on hi ha els grans camps de petroli a l’Irac. Cal fixar-se sobretot en els superpous de la zona de conflicte entre kurds i sunnites. Aquests superpous són determinants per a la producció mundial i que queden en control dels uns o dels altres pot afectar completament l’economia mundial. Per a salvar la complicada situació actual en el sud el Kurdistan està començant a enviar petroli a través de Turquia, el seu enemic tradicional. Això podria fer canviar per complet la geografia de l’Orient Mitjà i afectar també la situació dels kurds de Turquia, ara durament reprimits.

Quatre històries de ca Montes

Publicat el 9 d'agost de 2014 per vicent

Ca MontesMatxote era un dels cambrers de ca Montes. Enorme. Gran. Fadrinot. Es casà i només va durar un mes ajuntat. La dona es va treure un dia la sabata i li clavà el tacó al cap. Allò va ser prou i massa. Ell era un home de conviccions elementals però fermes. Per això quan eixia a la conversa que el món era rodó Matxote afirmava que no, que això no podia ser. De cap manera. Tal va ser el debat que un dia se’l van endur a la platja. Havia eixit de quintes i mai no havia vist el mar, tot i que Bétera és només a vint quilòmetres.

Quico el Tordo, Jordi i mon pare el van carregar en un cotxe i el van portar a davant l’enorme extensió d’aigua. Allà Matxote, certament impressionat, es va quedar mirant un instant i va exclamar amb contundència: ‘pues pa aguantar tota eixa aigua a l’atra banda té que haver un mur molt gran!’. Impossible. No va haver manera d’explicar-li que la terra era rodona. Ni el tio Colbi, pacient de mena i explicador de coses en la gran sala de ca Montes va ser capaç de convèncer-lo. El mur a l’altra banda, definitivament, havia de ser molt gran…

El tio Colea s’adormia sempre davant l’estufa del bar. L’estufa era un notable artefacte de llenya que omplia de fum el cafè. Jo la recorde com una boira inacabable quan arribava l’hivern. El tio Colea era un jubilat vell que estava sempre al nostre bar. Es prenia un cafè, raonava, feia rotgle per a jugar a baralla o mirar com jugaven. I amb això passava tota la vesprada amb uns pocs cèntims de despesa i tornava després de sopar. Com tants hòmens feien aleshores.

Quico el Tordo, que era terrible, va proposar un dia que quan s’haguera adormit apagaren totes les llums del cafè i la gent seguira comportant-se amb normalitat, jugant a la baralla, com si estigueren enceses. Era cosa de veure què passaria quan el tio Colea obrís els ulls. Dit i fet, Apaguen les llums i segueixen jugant com si res. Truc! retruc! i de sobte el tio Colea que obre els ulls i no veu res de res, només una foscor sorprenent. Conjugats, els hòmens del bar havien tancat fins i tot els portons de fusta de les finestres per a que no entrara ni la llum del carrer.

Pobre Colea. Va ser despertar-se i comencar a cridar ‘m’he tornat cego! no veig res!, xe que no veig!, que no veig!’ i tot el cafè seguint la broma jugant a baralla com si res i preguntant-li de què parlava, que com era que no veia res si tots els llums eren encesos.

El tio Colea es va espantar tant que finalment algú va decidir obrir les llums i que se li passara la por. Passar-se-li se li passà però després de moltes hores. Conten que renegava pel carrer, camí de casa, mentre amenaçava de no tornar mai més a parlar amb cap d’aquells animals ni posar el peus al cafè de Montes.

camontes2

 

Ximet venia d’Oliva a collir taronja i sempre li eixia debades el cafè. A la nit, quan havien acabat la faena, la seua colla dormia en un corral del poble però abans sempre passaven pel cafè. I l’home feia una profia a veure qui era capaç de cremar-li el cul. Literalment.

Perquè Ximet es posava un diari a la part de darrere dels pantalons, com si portara cua, i desafiava els hòmens a perseguir-lo per tot el cafè intentant pegar-li foc. Tenia una forma de ballar impossible, de tant desconcertant i estranya, que feia que per més que tots anaven darrere seu amb els metxeros encesos ningú mai no aconseguí mai de cremar-lo.

I el cas és que els hòmens discutien les maneres de fer-ho i preparaven estratègies. Esmolaven els metxeros per intentar-ho una vegada i una altra. Però el ben cert és que ningú no era capaç de preveure els moviments d’aquell cul inquiet de Ximet, que sempre acabava cansant els perseguidors, farts d’intentar endevinar en quina direcció anava a moure la cua.

Amb la qual cosa a ell el cafè li eixia debades. Cada nit mentre va vindre.

Als anys seixanta, per cap d’any, sense televisors encara, ca Montes era una festa. Mig poble entrava al cafè a celebrar el canvi del calendari. Tots els altres bars tancaven i nosaltres érem, en definitiva, els únics que teníem obert, el refugi segur. I això va ser fins l’any que Leandre va cremar el pi que decorava el local, un pi esplendorós que cada any baixava un dels llenyataires que portaven fusta a Manises.

Ningú no sap ben bé perquè va començar la cosa. Però de sobte Trivi i uns quants corrien per dins del local, perseguint-se els uns als altres i tirant taules. Jugant. Eren habituals de la casa. Que anys després, quan va arribar la tele, esperaven sempre a veure els grans combats de Cassius Clay, que els feien en directe de matinada. Tancaven la porta del carrer i convencien ma güela de no posar gots: ‘dus la casola de la llet que ja beurem d’ella’, deien, tot afirmant que Rita, a ells, els consentia de tot.

Aquell cap d’any, però, la cosa es va complicar. Leandre, ves a saber per què i ves a saber en quina condició etílica que estava, va i li pega foc al pi. Al pi que plantàvem al mig del bar.

A la que la gent se’n va adonar, el pi estava encès i les pinyes i la pinotxa volaven com projectils en totes direccions, enceses. Al mig del bar Leandre reia i reia, com un titot, mentre tota la resta el volia matar. ‘Bandoler! que em cremes la casa!’ cridava ma güela espantada mentre ell li responia a grans crits ‘Rita; treu la calça que ho pintarem tot!’. ‘Treu la calça’ és una expressió preciosa per a parlar de diners però que enmig d’aquell infern no despertava cap simpatia. El cas és que després d’aquella borumballa mai més vam tornar a obrir per cap d’any i a Leandre no el van deixar ja acostar-se al pi. Ni a ple dia.