Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Amb pocs dies de diferència dues entrevistes per a mitjans bascos. Una amb els amics i companys de Berria sobre els vint anys de VilaWeb: «Diseinu berrian, orrialde bakoitza azal bilakatuko dugu»

I una anit sobre les eleccions al nostre país en ‘El Dilema’ d’Euskal Telebista.

En política hi ha poques expressions més difícils de definir que ‘patriotisme’. Jo no m’hi solc representar com un patriota però tampoc no em molesta si algú ho fa. Ho sóc? Supose. Sé perfectament quin és el país que considere el meu i sé perfectament que no canviaré de país en funció del que m’interesse, segons si m’agrada més o menys avui. El país que és meu és meu quan m’agrada però quan m’irrita també. I supose que aquesta capacitat de mantenir-m’hi en els moments difícils és allò que em capacita per a ser definit com a ‘patriota’. Alguns voldran desgastar la paraula però a mi això tant m’hi fa. Vaig llegir de molt jovenet Leopold Shengor i aquell seu ‘nous n’héritons pas de la terre de nos parents, nous l’empruntons à nos enfants’. I vaig aprendre de Fuster que els atacs a la teua pàtria solen procedir sempre d’un patriota de l’altra. Normalment interessat en derrotar-te. Algun dia viurem sense necessitat de banderes i visques, però mentrestant ens són tan útils per canviar el món…

Alguns dies, tanmateix, passen coses que em recorden que el meu sentiment de pàtria neix precisament de la repugnància. De la repugnància ben explícita i concreta cap a alguna gent meua, de la meua pròpia pàtria. Cap al que fan i cap al que són. Cap al com fan les coses. Solen ser moments molt puntuals i íntims. Molt meus. Jo sé perquè ho dic i no necessite donar explicacions a ningú més. Ho veig. Veig que ho fan. I per uns segons em quede parat a la taula, amb la mirada fixa en algun punt, pensant com poden tenir tanta barra. Com poden ser tant cínics. Com poden tacar tant el país en nom d’un sentiment que ortogràficament compartisc però que èticament no puc sinó menystenir.

I després, com enmig d’un gran silenci, em dispose a veure com es mou la pàtria, embadalida i encegada sovint, com reacciona. I reconec que em dol molt quan la veig aplaudir i soltar uns visques ridículs, ridículs pel que són encara que he de reconèixer que interessants per a entendre el món que m’envolta. I ells, els repugnants, es posen a felicitar-se els uns als altres amb la baba caient i aquest somriure fals que busquen sempre per a les fotografies. Tant hi fa. Igual que sempre dic que no pot haver bons diaris sense bons lectors no pot haver un bona pàtria sense bon patriotes –gent valenta, disposada a pensar lliurement, sense cap apriorisme ni cap límit, gent que aspire a fer realitat allò que canta tan bé l’Estelles: ‘una pàtria lliure / lluminosa i alta’.

La pàtria mai no la fabriquen des de dalt: puja des de baix. I amb els anys, esgotat el romanticisme nacionalista, tu mateix aprens que això tampoc no és garantia de gran cosa. Hi ha dies que veus, des de baix, la seua pitjor cara. Però aleshores és quan recordes que et vas sentir patriota el primer dia que vas entendre que tu no et volies morir sense haver fet tot el possible per canviar aquests tros de terra que els pares et van cedir per a que el passares millor, molt millor, a les teues filles. I que per tant ara no és el moment de reclamar res per a tu. Només toca alçar-se de la cadira i seguir, com tantes vegades durant tants anys. La denúncia, el lament, la queixa, aquesta necessitat estomacal, primitiva, de pintar una diana no serveix mai de res, no servirà mai de res. Perquè només fa que embrutar tot el que t’envolta i emboira el cap. Aquest cap que el necessites fresc i despert avui, molt més fresc i despert que un dia qualsevol.

La Diputació de Lleida ha penjat en vídeo la presentació de ‘Desclassificat:9-N’ que vam fer la vespra de Sant Jordi. Va ser un acte especial, amb la participació del president de la Diputació Joan Reñé i també de l’amic Solé i Sabate.

Durant la meua joventut portava barba. Sempre. Una barba tendint a llarga que em va acompanyar durant molt temps. Fins que se’m va començar a fer incòmoda. No sé per quin motiu exacte però un dia em vaig començar a cansar d’ella i vaig començar a afaitar-me. Cosa que, com sap qualsevol home, és una llauna.

Vaig tenir una maquineta elèctrica d’aquelles de tres capçals rodons però mai no vaig arribar a fer-la meua. No em quedava bé l’afaitat i troba una pèrdua de temps notable estar allà fent voltes a la mandíbula. Vaig passar-me a l’humil i tradicional maquineta amb una conseqüència greu: sempre em tallava.

Quan dic sempre vull dir sempre. Dec ser molt talòs en això d’afaitar-me perquè pràcticament no recorda cap dia de la meua vida que no m’haja fet un tall. Xicotets normalment. Però sovint importants. I sempre passa: quan tens pressa més et talles i més profundament.

Un dia li vaig explicar al meu barber i em recomanar una barra de no sé què que talla l’hemorràgia. Efectivament. Et talles, poses aigua a la barra, apliques sobre el tall, cou com un dimoni però allò es talla. Vaig pensar que havia trobat la solució definitiva.

Però fa unes setmanes em van regalar una maquineta no d’aquestes humils, de supermercat, aquelles embolicades en celofana blava que jo sempre compre. Em van passar una promoció d’una maquineta d’aquestes estupendes que veus en els anuncis de televisió i pensen ‘seran supèrfols…’

I mira, resulta que és un altre món. La cosa aquesta ultramoderna, i més cara, afaita de meravella, ràpid i suau. I no em talle ni intentant-ho. Estic estupefacte de com he pogut ser tan irracional durant tants anys i de com he pogut deixar-me dur per un apriorisme infantil, segurament pensant només que no tenia perquè gastar-me més diners en una maquineta d’aquestes. Quan era evident que em convenia. La de nervis que m’hauria estalviat alguns dies, senyor…

Presentació a Vilanova de Bellpuig del llibre. Tard. És terra treballadora i no es pot fer res mentre el sol és fora. La fem a les nou de la nit a l’ajuntament, ple del tot. És el dia que ha saltat la polèmica de les llistes fantasma. Al poble en tenen una, ni més ni menys que de Plataforma per Catalunya. L’ANC local està preocupada però considera que no pot posicionar-se. Jo argumente en públic que sí que cal fer-ho. Que cal denunciar els racistes i evitar que algú s’equivoque agafant una papereta que desprestigia el país i trenca els nostres principis més bàsics. Com a mínim en parlem en el debat, que s’allarga com sempre una bona estona.

Després llarg retorn en cotxe a casa que em serveix per a parlar una bona estona sobre com van les coses. Pel pla rai, que em diuen. La gent continua mobilitzada, les estelades als balcons i la seguretat en el resultat del procés està al capdamunt de tot. Malgrat les ombres, que apareixen també en el debat. A voltes em costa entendre com hi ha gent que afirma coses tan inversemblants com que Mas i Rajoy van pactar que es pogués fer el 9-N per impedir la independència. Les eleccions i el partidisme desbocat són un marc tan poc ideal per a tirar endavant… La gent es queda perplexa quan algú argumenta així i tu has de refer el relat. Sembla com si no es volgués entendre com d’important va ser el que vam fer. Com si alguns no ho volgueren entendre de cap manera.

A l’eixida em demanen que signe un llibre a un xicot que té una malaltia important, si no m’equivoque es diu Manel. M’hi acoste i xerrem una estona. Té moltes dificultats de moviments però m’explica que procura no perdre’s ni una sola mobilització. Va anar a la Via, fins l’Hospitalet de l’Infant, molt arropat pels seus amics però no va poder ser a la V. Ara vol anar com siga a la Meridiana perquè diu que hi fem més falta que mai. Reste impressionat uns segons i no sé gairebé què dir-li. Amb un fil de veu m’ix un ‘gràcies’ tan de dins que sembla que em puja des dels peus.

Quan entre per la porta de casa encara duc la seua cara gravada al cervell. El cotxe m’ha deixat tocat, la meua esquena no està en el millor moment de la seua vida, però la determinació d’aquesta gent és tanta que no puc pensar en res més que en seguir. Demà més.

El Gremi de Llibreters de Catalunya ha fet públiques avui les dades definitives de vendes del Dia de Sant Jordi. En la llista de llibres de no ficció ‘Desclassificat:9-N’ entra en el lloc número 10. Per circumscripcions ocupa el lloc set a Barcelona i el deu a Lleida mentre que no figura al top ten de Tarragona ni al de Girona.

No cal dir que estic més content que un gínjol. Per posar-ho tot plegat en perspectiva vos aconselle el dossier presentat avui pel Gremi.

Vull remarcar a més l’èxit extraordinari de Marta Rojals amb el ‘No ens calia estudiar tant’, que s’ha enfilat a la tercera posició del rànquing. Uau! Que dos llibres d’autors de VilaWeb estiguen entre els deu més venuts és gairebé un somni…

Dues presentacions aquesta setmana, a Palamós divendres i al Centre Civic Sagrada Família de Barcelona dissabte. Diferents entre elles però igual d’entusiastes. A mi sempre m’agrada anar a voltar perquè prenc el pols del país i he de dir que de moment el pols està ferm, igual que estava.

A Palamós va ser un petit plaer. Amb l’Eulàlia i el Toni havia quedat que pujaria una miqueta abans per poder xerrar tranquils i passejar una estona, una finestreta menuda per a nosaltres. Vaig molt pressionat pel rellotge les darreres setmanes i la veritat és que l’horeta que vam passar a la platja em va sentar magníficament bé. Després de la xerrada vam sopar amb la gent de l’ANC, que és una cosa que m’agrada molt fer a tot arreu on vaig i de tornada cap a Barcelona, assaborint les darreres converses.

Dissabte al Centre Cívic de la Sagrada Família va ser una presentació molt espectacular. Molta gent, molt entusiasme i moltes ganes de desempallegar-se de la paràlisi aparent del post 9-N. L’ambient al carrer era espectacular, per la presència de la fira, i vam acabar tant tard que em va tocar signar llibres fora al carrer perquè la gent del Centre Cívic havia de tancar. Per cert que veig que s’ha posat de moda fotografiar la dedicatòria i penjar-la al tuiter… tremole.

Dijous em van demanar de participar en un debat a TV3, al programa puntCat, teòricament previst a partir de la fórmula de llibres de tema polític pel Sant Jordi. A l’hora de la veritat com que va haver-hi la detenció de Rodrigo Rato tot el plantejament va canviar i, com és lògic i comprensible, no en vam parlar gairebé de llibres.

Hi havia Joan Tàpia, Pere Martí, Jordi Mercadé, Patrícia Gabancho, Justo Molinero i jo mateix. La presència de Justo Molinero s’originava en el fet que participa en un llibre de converses amb Oriol Junqueres, llibre però del qual no n’és autor ell sinó el bon amic Saül Gordillo. Em va sorprendre la seua presència, certament, però vaig interpretar que devia ser per motius promocionals. Saül després m’ha confirmat que a ell no el va convidar ningú, encara que no podria haver anat aquell dia tampoc.

A Molinero el coneix el país sencer així que no cal que faça gaires explicacions més. Excepte la primera intervenció que va ser molt sensata la resta no tenia ni cap ni peus. Deia coses que no venien a tomb i fins i tot s’ho va fer venir per a gallejar dels resultats de RadioTeleTaxi. L’escena va ser divertida en bona part perquè tots vam assumir que havia eixit el personatge de Polònia. Parlant d’enquestes polítiques es va posar a parlar de RàdioTeleTaxi i avall. Jo vaig intercanviar un somriure amb Mercadé que ho deia tot: el peatge a pagar i el personatge impossible de domar.

El problema va arribar al final. Molinero va provocar Ariadna Oltra quan ja no quedava temps de programa i va començar a dir que no n’havíem parlat del ‘seu’ llibre. Volia deixar clar que ell no és independentista i ho va fer —algun dia algú ja explicarà la gràcia de la maniobra política, doncs, però aquest és un altre tema.

Molinero, que sap el que fa, va ocupar el darrer minut però la presentadora, crec jo, es va equivocar destacant un fragment de conversa on segons sembla Molinero pregunta a Junqueras sobre la seua relació amb el sexe i les dones —algun dia algú ja explicarà la gràcia de la maniobra política, i quin sentit té presentar així a un home que podria ser president de la Generalitat, però aquest és un altre tema.

Es veu que concretament es va parlar del temps que Junqueras va passar a Cuba i de les cubanes. Va ser una mala idea plantejar-ho perquè ací Molinero va perdre per complet el cap i ens va oferir alguns dels moments més lamentables que he hagut de viure mai en un plató televisiu.

Com es veu en el vídeo Molinero comença a parlar com si estigués en una taverna de vells verds però es va atrevir fins i tot a demanar a Ariadna Oltra que es girés per veure-li el cul i li va preguntar si no li agradaria ser cubana.

Jo no m’ho podia creure i se’m van escapar dos crits d’indignació que pel que explica avui Mònica Planas al diari Ara supose que com a mínim els espectadors van entendre que representaven l’estupor i la vergonya dels altres participants en el debat.

Com que era sobre la sintonia i per tant el programa no estava acabat no va ser possible fer cap rèplica. M’hauria agradat molt poder tirar en cara a Molinero la seua actitud. Per mi simplement intolerable. Especialment en una televisió pública.

Molinero va marxar del plató ràpid, gairebé sense ni dir adéu i els altres ens vam quedar parlant. Estupefactes. Jo vaig comentar que pensava que la direcció del programa, o la de TV3, hauria de presentar una denúncia contra Molinero però ignore si algú em farà cas. En la major part dels països europeus això és el que passaria i només puc dir que si això arriba a passar al meu mitjà, i no en un on només estava convidat una estona, no quedaria així. (Fet pel qual m’alegra, per cert, que avui l’Ara haja tret el tema…)

(he corregit l’àudio de la primera versió que havia penjat que es veu que fallava. Espere que ja funcione ara bé del tot)

Per cert que ací teniu també el programa sencer. Espatllat però no per això inútil.

Després de la primera presentació a Vilamajor aquest dijous a Terrassa vaig fer la primera de les ciutats grans en la que serà la gira de presentacions de ‘Desclassificat:9-N’ i va resultar en una experiència molt millor del que m’esperava i tot…

(Aquesta setmana per cert tres presentacions, dues a Barcelona i una a Palamós, i un parell de televisions, de moment… el llibre ja ha entrat en tots els rànquings de més venuts i les crítiques i els comentaris són generalment bons. Adjunte aquest apunt d’Albert Baranguer…)

A Terrassa vaig arribar amb temps. Feia potser dos anys que havia estat a la mateixa sala del Centre Cultural. La primera cosa a constatar és si s’ompliria igual, que és molt gran. El repte no era només conjuntural, també era concret. A la mateixa hora Oriol Junqueras presentava el candidat local del seu partit i hi havia un parell d’actes culturals que sonaven interessants. La preocupació dels organitzadors, doncs, era lògica però es va veure aviat que era excessiva. La sala es va omplir com dos anys abans, el debat va durar hores com dos anys abans, les preguntes eren diferents, com és lògic, però vaig captar el mateix esperit d’aleshores. ‘És que estem aquí, igual, en el mateix lloc’ em va dir una senyora a la qual vaig dedicar el més ample dels meus somriures. Efectivament el país està ací. Esperant i pacient a que escampe la boira però sense renunciar a res. Em vaig posar francament content després de tantes setmanes d’anar especulant sobre si es desinfla el suflé…

I en acabar, com fa dos anys, vam anar a sopar al Museu amb la gent de l’ANC local. Que són una colla de personatges a cadascú més interessant. Fa dos anys em van explicar unes quantes coses molt importants aleshores i ara tenia més ganes de que em contaren com els van els diumenges a Ca n’Anglada, què se’n sap del Pere Navarro, com respiren les candidatures electorals, què pensen que passarà al setembre…

El més gran regal que m’ofereixen aquestes presentacions és conèixer la gent que fa el país com és, que és tota aquesta base escampada de nord a sud, de Salses a Guardamar, i que és com una espècie de columna vertebral, ferma, del moviment independentista. Passar una hora llarg sopant amb ells i escoltant les seues històries er a mi vol dir tornar a casa carregat de moltes piles, amb una anàlisi més acurada de com es mou i sent el país però sobretot agraït. Agraït perquè tanta feina i tanta generositat no es poden pagar més que fent jo el mateix que fan ells: no parar, no parar, no parar…

+ A la web de l’ANC:  Vicent Partal a Terrassa

M’arriba aquesta fotografia des de Nova York, de la trobada que el Catalan Institute va organitzar després de la conferència de Mas a la Universitat Columbia.

La fotografia m’emociona perquè sé imaginar-me el que haurà significat per a la Maria Rosa. Ignore si el president sabia a qui estava abraçant però no és una abraçada qualsevol.

La Maria Rosa se’n va anar de joveneta a Nova York, quan ací vivíem encara la dictadura, Me’n recorde que una vegada em va explicar la gran impressió que li va causar veure les manifestacions contra la guerra del VietNam, només arribar a Amèrica. Allà es va casar, em sembla recordar que amb un cubà, i va fer la seua vida professional i personal, es va tornar americana, com si diguérem…

Fins que es va deixar caure a la Via Catalana a Nova York. Va saber per internet que es convocava i s’hi va presentar. Va quedar tan colpida que va decidir comprar-se un bitllet i vindre-se’n a Barcelona per sumar la mà als milions de mans que aquell dia vam fer història.

Ací la vaig conèixer jo. Va venir a VilaWeb perquè volia fer-se subscriptora i no sabia com fer-ho des d’allà. Em van dir que hi havia una senyora de Nova York que es volia fer subscriptora i evidentment me’n vaig anar de seguida a saludar-la i a escoltar la seua història. La vaig fer entrar a la redacció i vam estar una bona estona escoltant la història de la seua vida, embadalits nosaltres i ella preocupada per si ens feia ‘perdre el temps’, que ens ho va dir amb veu baixeta. I ara! quin goig va ser escoltar-la, quin plaer.

Després me la vaig trobar de nou a Nova York i a Barcelona en diferents ocasions. A Nova York en aquell restaurant Peix que portava una xicota de Guadassar a prop de ChinaTown i també en una trobada inoblidable amb els catalans de la ciutat al magnífic estudi d’en Martí Cormand. Al restaurant recorde que va arribar amb una motxilleta de rodes i que venia de fer classes de català. A Barcelona vam poder parlar de nou llargament els dies abans del 9-N, que evidentment la Maria Rosa, la més gran catalana de Queens, no es pensava perdre de cap de les maneres.

No ho sé si la Maria Rosa, una dona bolcada en l’alliberament dels nostre país, coneixia d’abans el president de la Generalitat però en un país com els Estats Units, on el president i la presidència són una cosa tan important, estic segur que aquesta carícia que insinua la fotografia haurà estat un fet inoblidable. Inoblidable per a una d’aquestes dones grans en edat però sobretot grans en dignitat que des de tots els punts del país, i la Nova York dels catalans és també país, ens estan marcant el camí de la independència.

He descobert la Minuta Cartogràfica de Bétera, segellada el 1938. Quan l’estat espanyol encara no tenia mapa oficial es va iniciar un treball, que duraria dècades, de documentació per a poder fer-lo. El que es feien eren les anomenades ‘minutes’, que anaven marcant per zones geogràfiques els accidents geogràfics, cascos urbans, cases aïllades o altres elements susceptibles de ser usats posteriorment.

Ara he trobat la minuta de Bétera, datada del 1938 (quin any!). A banda de la preciositat de l’arxiu i el seu evident interès geogràfic i històric el fet que documenta molta toponímia menor, nom de masos, crec que resulta d’un evident interès socio-lingüístic també.

(punxant sobre el mapa el podeu veure ampliat)

I també un parell d’apunts als blocs:

-Pere Meroño: “9-N desclassificat” la visió d’en Vicent Partal

-Joan Josep Isern: El cavall cec (a propòsit de “Desclassificat: 9-N”, de Vicent Partal).

Acostumat al món d’internet on pots rectificar sempre, el món dels llibres és d’una complexitat sensacional. Una volta el llibre està imprès ja no pots fer gran cosa si t’equivoques. Excepte deixar-ne constància i demanar disculpes.

Per això obric aquest apunt concret al bloc on faré públiques, quan les descobrisca, les possibles errades de ‘Desclassificat:9-N’, que espere que no en siguen moltes ni afecten al relat.

1. La primera és sobre el cap de premsa d’Artur Mas, Joan Maria Piqué. En el capítol primer del llibre quan descric el seu passat com a periodista dic que era militant de CDC. Piqué s’ha posat en contacte amb mi per a dir-me que això no és així, que ell no ha militat mai i que a més considera que un periodista no ha de militar en un partit.

Davant d’aquest error abans que res les meues disculpes públiques. Com a periodista sóc conscient de la importància de militar o no i sóc ben conscient, per tant, de com de mal li deu haver sabut que haja publicat això. He repassat les anotacions de les converses que vaig mantindre amb ell per a fer el llibre i no sé explicar com és que vaig entendre una cosa que ell evidentment no va dir. N’assumic tota la culpa i en la mesura que l’editorial m’ho deixe fer i si hi ha noves edicions ho corregiré. Si no és així com a mínim que aquest apunt valga per a deixar-ho clar.

2. A la pàgina 62 em referisc a Joan Ignasi Elena com a diputat “no inscrit”, quan evidentment hauria de dir “no adscrit”.

Aprofitem el dissabte per fer una llarga ruta en cotxe fins el sud de l’Àtica. La Valia s’ofereix a acompanyar-nos a Súnion i aquesta és una oferta irresistible. El poema de Carles Riba evoca tantes coses que no puc sinó emocionar-me quan el temple de Poseidó se m’apareix digne i solemne, enfilat allà dalt, des del revolt de la carretera.

Súnion era una lloc avançat des d’on Atenes vigilava el mar, literalment. En un dia clar diuen que pots divisar Creta, allà al sud i  a llevant totes les illes de l’Egeu i la costa d’Anatòlia. Els grecs antics de posar les coses en el lloc adequat en sabien molt i Súnion és una prova excelsa, insuperable. Amb el temple a l’esquena mirar-se el mar cobàltic des de dalt del penya-segat que cantava Riba equival a beure’t la història d’una sola i intensa glopada. Quantes veles hissades divisaren des d’aquest mateix lloc? Quantes vegades van salvar l’Acròpolis gràcies a aquest ull que mirava lluny? Com més gran em faig més veig la política com una dansa contradictòriament suau. Ací els perses i allà els àrabs, ací els turcs i allà els russos, ací els grecs i allà els eslaus. El món, vist així, es mou com si es barrejaren lentament tots els colors dins l’aigua. I des de Súnion, mirant el mar obert, tots s’insinuen, tots els pots intuir.

Passem una bona estona només mirant, badant. El temple és d’una bellesa intemporal. No és només que és bell: és que és perfecte. Geomètricament insuperable, constructivament impossible de millorar. I aquesta forma de retallar-se contra el mar i el cel! El pare de la Valia ens dirà després que en la seua opinió aquell és el més bell indret de la mediterrània. No seré jo qui li ho discutisca…

Curiosament al vespre, ja a l’hotel, trobe una carta que Riba escriu a Junoy, precisament des de Làurion, el poblet on ens atansarem a dinar després. Diu Riba que ‘tots els colors de la nostra Àtica són apastellats, acanyellats’. I jo no sabria definir d’una manera ni de lluny tan exacta i brillant la pedra del temple. ‘Acanyellat…’ quina paraula tan precisa i suggeridora alhora. I quant has de saber, que bé has d’expressar-te, per a poder-la dir amb l’autoritat amb que l’usa Riba quan parla d’aquest promontori únic, d’aquesta porta que vigila des de fa segles l’Àtica.

Després d’un llarg dia de feina i reunions eixim a sopar. A la plaça Sintagma tot està preparat perquè el president de la república hel·lena prenga jurament del càrrec. Però plou a bots i barrals i optem per no esperar. Caminem cap a Monasteriki i Plaka, la zona que m’agrada més d’Atenes. És divendres de quaresma i la petita església de Monasteriki és plena de gent que prega mentre besa les icones o encén caneletes. L’olor d’encens és tan forta com de costum però no em desagrada. Fa una calor agobiant, això sí, pel contrast amb el carrer on la pluja va apagant-se per segons.

Quan eixim ja no plou i enfilem la part de dalt de Plaka. Segurament pel clima que fa avui els restaurants i les tavernes són molt buits i potser per això ens assetgen i gairebé ens hi porten a dins. Desconfiem i finalment arribem a una placeta on hi ha l’església dedicada a Sant Nicolau. Just està acabant-se la missa i els fidels baixen les escales al peu de les quals hi ha una taverna on ningú no ens convida a entrar. Així que entrem. I ho encertem.

Quan seiem ningú no ve a dur-nos cap menú. Simplement ve el cambrer amb una plata enorme plena de platets amb tot de coses: mandonguilles, humus, amanides, sèpia, calamars… Ens informa, amb ben poques paraules per cert, que allí no es demana, simplement es menja del que et porten i si vols vi allà hi ha la bota. A la taula de la vora hi ha uns alemanys però en la resta tot són grecs.

Sorpresos per l’experiència mengem ben de gust i tranquils, sense que ens moleste ningú en cap moment i el mestre encara ens porta un pessic de pastís de taronja per a baixar l’àpat. Donem les gràcies i demanem de pagar, contents d’haver anat a parar a un lloc com aquell i d’haver sopat com hem sopat. Però l’home diu que no cal pagar tan ràpid, que primer netejarà la taula i retirarà els plats i que ja pagarem després. Cosa que fem ben a gust, com qualsevol pot imagina.