Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Juli

Divendres em cridà l’Albert per a dir-me que havia mort Juli. Un càncer se l’ha emportat a una velocitat que ens deixa sense alè. Avui, però, la sort ha fet que poguérem dinar tots dos, sols, i que junts poguérem passar una estona recordant el nostre amic.

Amic d’infància. D’infància real. De quan teníem deu anys o alguna cosa així. Juli, aleshores, ja era un personatge especial. Ara fa una estona llegia un article dels seus amics de l’Eliana que el descrivien com el director de música que els ha estat durant tants anys, al Cor. M’ha sobtat veure’l amb barba, i amb barba blanca! Perquè per a mi encara la imatge del Juli és en pantalons curts, en aquells pantalons curts de criatures de pam i mig que enfilàvem còmplices el carrer amunt, tantes vegades junts, ell, Albert i jo.

Juli era especialment creatiu ja aleshores. Al seu pis de la part de baix del meu carrer vam inventar junts, insistisc que teníem deu, dotze anys, les coses més inversemblants. Una temporada vam crear una penya del Bétera de futbol. Ell tenia com una impremta de joguina i l’usàvem per a fer els carnets. Vam fabricar banderes verd-i-blanques i anàvem al camp, el poliesportiu tot just l’havien estrenat, a animar a un equip que ves a saber en quina categoria regional devia jugar.

Després vam inventar i vam fer la falla, la primera falla del poble. Ho he explicat en algun altre apunt: vam fer una falleta menuda, en suro i cartró, i la vam baixar al carrer València, per cremar-la. En eixes aparegué Andreu que ens va comprar una traca i començà el ritual de fer-ne una de veres cada anys, allà en el corral que tenia rere la bàscula. Avui dinant l’Albert m’explicava que se’n recordava de vindre a buscar-nos els dissabtes, que Juli i jo ens els passàvem pintant, serrant, enganxant paper encolat per a poder tenir aquell monument que definia ‘La barraca’.

Parlar-ne m’ha vingut bé. És estrany però pense, crec, que ens ha vingut bé als dos. La mort és sempre una traïció molt ínitima al que eres i amb el qui se’n va se’n va una part de tu també, que mai més no es podrà reconstruir. Així que els dos que quedem vius hem brindat pel nostre amic que se n’ha anat i ha estat com si d’alguna manera poguérem dir-li adéu, encara amb pantalons curts, encara amb tota la vida esperant-nos allà al davant.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.