Hi ha dues coses que em preocupen profundament d’aquest període polític que vivim. I són dues cares de la mateixa moneda. Una és la voluntat de supressió de la dissidència -si no penses com pensen els dirigents del partit que teòricament et representa prefereixen desqualificar-te que mirar què dius i per quin motiu. L’altra és la virulència de les posicions i l’afany d’encasellar-te amb els uns o amb els altres, vulgues tu o no. Sembla que estiguem obligats a pensar com pensa Mas, com pensa Montilla, com pensa Saura o com pensa Carod. I que no puguem pensar per nosaltres mateixos. Contra això m’alce.
En els comentaris al post anterior hi ha un exemple perfecte que vull rebatre. Pere B. hi diu que jo ja fa temps que em vaig posicionar “obertament a favor de que Mas fos el president de la Generalitat”. Quan he fet jo això? No ho contesta. On? Tampoc. Com? Encara menys. Mira que escric coses, al cap del dia i seria fàcil posar una cita però no. No n’hi ha cap. El seu argument, i algun altre posterior als comentaris, es basa en intuir o insinuar que si he criticat el pacte tripartit II vol dir de forma automàtica que estic a favor que siga president Mas. O siga que no puc criticar allò que crec que han fet malament “els meus”. És això?
El que he dit, i defense, és que tal i com Esquerra i el PSC han pactat aquest govern jo, personalment, considere que hi ha una greu ofensa a l’electorat. Ofensa que fa que aquest pacte siga aberrant en termes polítics. Evidentment hi ha gent d’esquerres, la majoria segurament, que està feliç amb aquest govern però també som uns quants els d’esquerres com jo que considerem que això no es pot fer d’aquesta manera. I que pensem que tenim el dret a criticar-ho, o fins i tot l’obligació de criticar-ho.
I les crítiques, aquestes crítiques, no converteixen automàticament en convergents persones com jo que en públic, com a mínim fins el dia que hem fet la crítica, érem percebuts malgrat la nostra independència com a “pròxims” a les opcions de les esquerres. Això és massa fàcil, massa elemental. Fa anys que defense que ens cal una visió complexa de la política i no em pense plegar ara davant un argument tan prim i poc seriós.
Amb els resultats electorals a la mà crec, sincerament, que només hi havia dues opcions possibles de govern: o deixar que Mas governara en solitari o refer el tripartit. He dit refer el tripartit, sí. No hi havia, ni hi ha, cap opció al pacte CiU-ERC i per tant no val la pena ni parlar-ne, com jo vaig fer fa tres anys. I es va veure de forma ràpida que tampoc no hi havia cap opció pel pacte CiU-PSC. En aquest context, i dit tot això, és obvi que era i de fet ha estat més fàcil refer el tripartit. Jo això ho trobe lògic. Perquè per a mi allò que és greu no és que s’haja refet el tripartit. El que per a mi és greu és la manera en la qual s’ha fet. Que és tota una altra cosa.
Específicament: és molt greu en termes de credibilitat democràtica que ERC i PSC repetiren durant la campanya una vegada i una altra que tenien les mans lliures per a pactar amb els uns o amb els altres, o que hagen dit, com va dir el president Montilla, que no refarien el tripartit i que després hagen pactat un govern de forma apressada en tres dies, sense ni escoltar “als altres” i sense negociar res més entre ells que el fet que es donaran suport per a ser al govern i per a impedir que CiU hi siga.
En política les formes són molt importants. I és indiscutible que la decisió de formar aquest govern es va prendre sense pactar ni el programa, ni el funcionament, ni el repartiment de responsabilitats, ni res de res -entre altres coses perquè materialment no van tenir temps. Es va pactar precipitadament, d’una forma que em fa creure que la voluntat de fer aquest pacte venia clarament de molt abans i contradeia el que m’havien dit, com a elector que sóc, en campanya dos dels tres partits integrants del govern. Contra Iniciativa, en canvi, jo no tinc res a dir. Ben al contrari: alabe la seua coherència.
A mi em semblaria bé el govern actual si aquest govern s’haguera format després de negociar intensament i de forma seriosa amb els uns i els altres i si hagueren arribat a la conclusió racional que era el millor. O també em semblaria perfecte aquest govern si en campanya m’hagueren dit ERC i PSC que es presentaven per separat però que el vot anava de fet a una mateixa coalició i a un projecte concret de govern. Però no és això el que ha passat. I d’això, exactament d’això, és del que em queixe i discrepe.
Insistisc: crec, sincerament, que en política no val tot. I que no és correcte demanar el vot per a un partit tot afirmant que igual pots governar amb els uns com amb els altres (Carod m’ho diu en persona en aquesta entrevista de VilaWeb TV) si saps que això no és veritat. Si ho fas només per a guanyar la posició, que dirien en bàsquet, i per a esgarrapar uns quants vots. No dic que quan Carod m’ho diu estiguera mentint. Jo això no ho puc saber. Només dic que en campanya Esquerra i el PSC van dir de forma repetida que estaven oberts a la possibilitat de qualsevol govern i fins i tot Montilla va descartar repetir el tripartit (Ací hi ha la notícia de VilaWeb al respecte). I dic que precisament perquè em va dir això ara reclame que m’expliquen bé com és que es pren la decisió de formar govern amb els uns i no amb els altres d’una forma tan precipitada, amb tant poc temps i sense cap tipus de negociació política prèvia. I, més greu encara, sense ni escoltar els arguments i les propostes dels altres.
Dit això ja ho entenc que és molt més còmode acusar de convergent a qualsevol que intente dir alguna cosa que no siga una aclamació de la decisió presa -jo mateix. I per tant no perdré massa més el temps responent obvietats. Fa molts anys que escric, participe en activitats públiques i manifeste les meues idees i en el que jo crec. És pública i notòria la meua condició de pancatalanista i és pública i notòria la meua condició d’home d’esquerres i em semblaria ridícul que algú em discutira el que sóc. En aquest context he de dir que és massa fàcil, perquè ara no aplaudisc i preferisc escoltar la meua consciència, intentar desactivar la meua crítica només afirmant que he canviat sobtadament d’idees polítiques o que m’he posat, ves a saber per quin motiu, al servei d’aquests o aquells. No senyor. Simplement no estic disposat a acceptar una decisió que repugna la meua manera d’entendre la política. Precisament perquè sóc d’esquerres i estic compromés amb una manera d’entendre el món.
Dit això estic disposat a discutir fins a la mort, si cal, i amb qui siga. El que no estic disposat és a permetre que se’m manipule.
