Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: General

Avui ho prohibirien

Publicat el 4 d'agost de 2014 per vicent

Amb la meua menuda m’ho passe molt bé ensenyant-li música. Ella és una esponja i quan escolta una cançó o un grup vell en parlem. Ara li ha passat amb Pink Floyd. Me’n va parlar i vam repassar junts algunes de les seues actuacions.

Fins que vam arribar a aquell històric vídeo de presentació d’Another Brick in the Wall. Aquest que veieu ací. Es va quedar molt parada i em va dir ‘això ara no ho deixarien fer: aquesta cançó estaria prohibida’. I em va impactar perquè segurament té raó…

Periodisme: l’exercici d’escoltar

Avui estic content.

L’editorial d’avui, sobre el cas Pujol, el publiquem acompanyat de 22 comentaris de subscriptors de VilaWeb, tots ells ben escrits i interessants i alguns d’ells particularment bons.

Malgrat això al twitter hi ha hagut una certa polèmica pel fet que jo hi dic que la reacció de la gent m’ha fet rumiar i em fa pensar. Concretament accepte que l’ús de la paraula ‘delinqüent’ en un article anteriors potser va ser massa contundent.

Que la gent discutisca sobre això trobe que són dues cares d’una mateixa moneda i procure per tant mirar-m’ho amb interès. He d’aclarir, però, que de vegades cansa i em sorprèn molt haver de contestar a gent que afirma que jo he dit o fet coses que no he dit o fet. Escric molt. I per escrit les coses queden. Malgrat la qual cosa hi ha gent que interpreta que quan dius blanc sembla que en realitat dient blanc vols dir negre. M’esgota perquè quan dic blanc he pensat molt que he de dir blanc però ja ho entenc que no puc fer-hi res.

En qualsevol cas estic molt convençut que el futur del periodisme, si és que en té de futur que no ho veig clar, passa per recuperar l’objectiu i la missió de ser portaveus d’una comunitat de lectors i per tant passa per l’exercici imprescindible d’escoltar aquesta comunitat. I crec que no es pot escoltar si la teua certesa és absoluta i no estàs disposat a admetre matisos, a repensar el que has dit, si no et deixes influenciar per l’altre. A alguns el sembla que això és ser fluix i dèbil. A mi no m’ho sembla.

Fa temps que a VilaWeb estem intentant construir aquesta comunitat de lectors reals davant els quals respondre. Els subscriptors de VilaWeb en són la peça clau. Ara fa temps que hem posat en marxa el correu de la vesprada anterior i el comentari editorial, tan ric avui. I estudiem i preparem moltes més coses en aquesta línia. Però tot això no valdria de res si no estiguérem disposats a escoltar.

Crec que el que importa, més que res, és l’actitud. I en això centre els meus esforços: fa molts anys que responc tots els correus que rep, tots. Procure seguir a la gent que em segueix al twitter i respondre-li quan em demanen res. Passe moltes hores xerrant pels pobles. Aprenc molt del batec del país escoltant les preguntes, les maneres que tenen de preguntar, les inquietuds que representen. I ho faig perquè crec que això és molt bo per a la meua professió, per al meu treball. De fet ho trobe imprescindible per a fer periodisme.

Així que em sent molt feliç quan arriba un dia com el d’avui on veig que 21 persones són capaces de respondre a un text, a una invitació a escriure, escrivint-ne un altre, de forma pulcra, defensant les seues idees sense concessions però fent-ho des del respecte a la pluralitat i usant VilaWeb com a plataforma per a fer-ho. Una plataforma que té les pròpies idees molt clares però que sap que això de cap manera és incomptable amb entendre que escoltar és l’exercici fonamental del periodisme i que la llibertat de pensament i expressió, en primer lloc entre els nostres propis lectors, és el bé més preuat que hem de cuidar. I la riquesa més gran que podem oferir al país.

 

 

El dia de la meua vida que he passat més por

Fa trenta anys de la mort de Toni Villaescusa. Abans les notícies arribaven per la ràdio. T’alçaves i mentre prenies el cafè escoltaves. Aquell dia em vaig preocupar molt quan vaig escoltar que una bomba havia fet explosió a Alzira matant a la persona que l’anava a posar. Era una oficina de l’INEM. I lògicament vaig pensar que era Terra Lliure i que el mort, doncs, era de Terra Lliure.

No recorde quan vaig saber el seu nom. Però en algun moment alguna ràdio va dir Toni Villaescusa. El coneixia. Havíem estat amics anys abans. Havíem compartit reunions, trobades, manifestacions del PSAN i actes nacionalistes de tot tipus. Un dia va deixar d’anar-hi i li vaig perdre la pista. Aleshores no ho sabia però havia passat a l’altra banda, a Terra Lliure.

La seua mort va fer estralls entre la gent pròxima al molt minoritari independentisme d’aleshores. La policia va entrar a sac contra tot i contra tots, començant per la seua dona a qui no la van deixar ni anar a l’enterrament.

Vaig saber, després d’una molt tensa conversa telefònica, que el cos estava a l’Hospital Universitari de València. La policia tenia l’edifici complement envoltat. Els meus em van demanar que no anara. La pressió era tan gran que fins i tot hi havia qui m’aconsellava amagar-me, qui ens aconsellava, de fet, amagar-nos a tots. Però vaig decidir caminar des de casa a l’hospital, sense passar a l’altra banda del riu. Recorde que caminava molt lentament, mirant a terra, abatut.

La policia em va deixar passar després de regirar-me de dalt a baix i d’apuntar totes les meues dades personals. Vaig voler mirar el cos de cara. En definitiva si ell era allí era responsabilitat també de tots nosaltres. N’érem molt pocs en aquella habitació, a banda de la gent del PSAN i l’MDT, dels seus companys més directes, només alguns valents s’hi van acostar. El desplegament policíac impressionava. A València no havia vist mai allò. Recorde el Vicent Sanchis, recorde el Valerià Miralles, recorde Carles Dolç del MCPV. Dolç estava en contra de Terra Lliure però s’hi va posar del costat dels independentistes sense condicions ni prevencions, el dia que més aïllats ens vam sentir. Sempre li ho reconegut i sempre li ho he agraït.

L’endemà el portàrem a Quart de Poblet a enterrar-lo. Vam agafar el taüt i vam decidir que Toni no faria en cotxe el seu darrer passeig. Vam recórrer l’horta un grup minúscul de gent amb un taüt i una estelada. Pels camps, pel mig dels camps, ens vigilava la Guàrdia Civil amb les armes a la mà. La mateixa Guàrdia Civil que ens va acorralar acabat l’acte. Recorde la por física, evident, que sentia. Aquell dia era molt diferent de la que podies sentir en una manifestació, en un acte públic. Aquella era una por espessa, carnal, que se’m va fer concreta quan un braç em va subjectar pel colze: ‘Vicente, hoy no vamos a por ti’ em va dir aquell policia, amb bigot i ulleres ben fosques, abans de tornar-me a regirar de dalt a baix. Es veu que era així de simple: aquell dia no tocava.

Han passat trenta anys i la tristesa encara m’envaeix quan pense en el Toni i la seua dona, sobretot en ella, però també en tota aquella gent que es va atrevir a tot quan semblava impossible fer res. Gent, noms, persones, amics, que no poden viure això que nosaltres tanta sort tenim d’estar vivint.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un debat amb Xavier Prats

Publicat el 20 de juny de 2014 per vicent

Xavier Prats serà a partir d’aquest agost el nou director general d’educació i cultura de la Unió Europea, un càrrec rellevant, molt important i en el qual és molt bo que hi haja precisament un català.

En base a això el departament de cultura va organitzar dimecres un debat sobre el paper de la cultura en el projecte europeu on ens van convidar a la Giovana Carnevalli i a mi mateix a fer com de sparrings del nou director general, sota la batuta de l’amic Ignasi Aragay.

En Prats el coneixia d’algun acte a Brussel·les on havíem coincidit  però em va agradar molt aprofitar l’oportunitat per a saber-ne més. I he de dir que em va sorprendre molt favorablement. Té les idees molt clares i té una capacitat insòlita per a recordar dades i relacionar-les.

[vimeo 99913043 w=500 h=281]

La Cultura en el Projecte Europeu amb la participació del Sr. Xavier Prats Monné from SDE ICEC on Vimeo.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La calçotada del Barnils

Publicat el 19 de març de 2014 per vicent
Diumenge cap a Figuerola a la calçotada de record del Ramon Barnils, que aquest any s’acompanya de la presentació del llibre ‘Vint i Barnils’. En parlem el David Bassa, el Ton, la Laia Altarriba i jo mateix. Els organitzadors esperen a que s’acabe la missa, perquè la gent no tinga problemes i reserven cadires, especialment per als joves del poble. M’agraden tots dos detalls, encara més perquè em permeten pujar al bar. Feia anys que no anava a Figuerola però el bar està com era. Ho comentem amb el Marc Recha, que hi va filmar escenes i tot fa anys.Després de l’acte fem la calçotada, en un restaurant d’El Pla de Santa Maria. No sóc cap devot dels calçots però el dinar s’allarga amb anècdotes més que sucoses fins ben bé les sis de la vesprada -bàsicament fins que ens fan fora. El Barnils dóna per a molt. Els Barnils de fet perquè hi són tots, fins i tot aquell que ja s’acosta en la panxa de sa mare. El net…

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A Sabadell

Publicat el 30 d'abril de 2010 per vicent

Ahir vaig participar en l’acte d’inici de campanya de la consulta a Sabadell. Amb la Montserrat Carulla, el Miquel Calçada i el Pep Sala. Sabadell és una plaça difícil. Ho han decidit fer tots sols i són una ciutat gran, enorme, on les dificultats per a fer una campanya efectiva es veuen molt ràpid. Necessiten un nombre elevadíssim de voluntaris i una mobilització sense precedents a la ciutat. L’acte es va fer a la plaça de l’Ajuntament on al mig s’havien instal·lat una cadires que es van omplir fàcil i amb molta gent dempeus a la vora. Hi va haver alguns detalls curiosos. En començar l’acte, per exemple, alguns veïns van desplegar senyeres als balcons. No sé si estava preparat però feia goig. Com feia goig veure que en tot el temps que va durar l’acte no va parar de votar gent en les dues urnes que hi havia posades per al vot avançat. I enmig dels parlaments, de fet quan parlava jo, va aparèixer un grup de gent i va desplegar pancartes a favor dels drets humans arreu del món. Primer no vaig entendre què passava però com deien els organitzadors és un senyal molt positiu que vinguen a manifestar-se a la nostra manifestació.

Per sobre de tot, però, planava per a mi el record de la Mavi. La Mavi Dolç dissabte farà un any que va morir, hauria pogut votar el pròxim 30 de maig i estic segur que seria una gran manifesera de l’organització sabadellenca. Carulla, amb una amabilitat exquisida em va dir que recordar era molt bonic, però que el que de debó importava era que ens en sortíriem i aconseguiríem que la seua feina no hagués estat debades. Quan el Pep Sala va tancar l’acte amb el ‘Boig per tu’ no vaig poder evitar, però, una intensa tremolor.

(La fotografia és de Norma Vidal, de l’ACN)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El rei del matoll

En van dir els rois de la brousse. Als anys trenta uns sis-cents funcionaris francesos escampats pel territori dominaven l’enormitat colonial administrada per París. Milions i milions d’africans estaven a les ordres de tot just sis-cents funcionaris, que ho eren tot. Podien exercir qualsevol acció imaginable, des d’administrar justícia a engegar una plantació o una mina, des de matar algú a construir un port. Ningú no preguntava pels mètodes o les maneres de fer i encara menys per la vida dels administrats, per més humiliats, despreciats, torturats o ofegats com estigueren. Amb els rois de la brusse de fet només comptava una cosa: que no molestaren a la metròpoli. Aquells que menys cartes enviaven, menys consultes feien i menys protestes elevaven, aquells eren considerats els millors a la capital, milers de quilòmetres al nord.

Avui he pujat al tren per venir a Arenys i enmig de la indignació i la humiliació per haver de canviar d’estació a la força, per tenir la meitat de trens, pel retard de gairebé una hora, per la insuficiència evident del servei, pel record del caos a l’aeroport fa un any i les apagades de la llum aquesta setmana només he pogut preguntar-me una vegada i una altra com és que hem arribat a tenir un roi de la brousse assegut al Palau de la Generalitat de Barcelona i com és que ningú no sembla saber com eixirem d’aquesta situació.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El que pense jo sobre aquest govern

Hi ha dues coses que em preocupen profundament d’aquest període polític que vivim. I són dues cares de la mateixa moneda. Una és la voluntat de supressió de la dissidència -si no penses com pensen els dirigents del partit que teòricament et representa prefereixen desqualificar-te que mirar què dius i per quin motiu. L’altra és la virulència de les posicions i l’afany d’encasellar-te amb els uns o amb els altres, vulgues tu o no. Sembla que estiguem obligats a pensar com pensa Mas, com pensa Montilla, com pensa Saura o com pensa Carod. I que no puguem pensar per nosaltres mateixos. Contra això m’alce.

En els comentaris al post anterior hi ha un exemple perfecte que vull rebatre. Pere B. hi diu que jo ja fa temps que em vaig posicionar “obertament a favor de que Mas fos el president de la Generalitat”. Quan he fet jo això? No ho contesta. On? Tampoc. Com? Encara menys. Mira que escric coses, al cap del dia i seria fàcil posar una cita però no. No n’hi ha cap. El seu argument, i algun altre posterior als comentaris, es basa en intuir o insinuar que si he criticat el pacte tripartit II vol dir de forma automàtica que estic a favor que siga president Mas. O siga que no puc criticar allò que crec que han fet malament “els meus”. És això?

El que he dit, i defense, és que tal i com Esquerra i el PSC han pactat aquest govern jo, personalment, considere que hi ha una greu ofensa a l’electorat. Ofensa que fa que aquest pacte siga aberrant en termes polítics. Evidentment hi ha gent d’esquerres, la majoria segurament, que està feliç amb aquest govern però també som uns quants els d’esquerres com jo que considerem que això no es pot fer d’aquesta manera. I que pensem que tenim el dret a criticar-ho, o fins i tot l’obligació de criticar-ho.

I les crítiques, aquestes crítiques, no converteixen automàticament en convergents persones com jo que en públic, com a mínim fins el dia que hem fet la crítica, érem percebuts malgrat la nostra independència com a “pròxims” a les opcions de les esquerres. Això és massa fàcil, massa elemental. Fa anys que defense que ens cal una visió complexa de la política i no em pense plegar ara davant un argument tan prim i poc seriós.

Amb els resultats electorals a la mà crec, sincerament, que només hi havia dues opcions possibles de govern: o deixar que Mas governara en solitari o refer el tripartit. He dit refer el tripartit, sí. No hi havia, ni hi ha, cap opció al pacte CiU-ERC i per tant no val la pena ni parlar-ne, com jo vaig fer fa tres anys. I es va veure de forma ràpida que tampoc no hi havia cap opció pel pacte CiU-PSC. En aquest context, i dit tot això, és obvi que era i de fet ha estat més fàcil refer el tripartit. Jo això ho trobe lògic. Perquè per a mi allò que és greu no és que s’haja refet el tripartit. El que per a mi és greu és la manera en la qual s’ha fet. Que és tota una altra cosa.

Específicament: és molt greu en termes de credibilitat democràtica que ERC i PSC repetiren durant la campanya una vegada i una altra que tenien les mans lliures per a pactar amb els uns o amb els altres, o que hagen dit, com va dir el president Montilla, que no refarien el tripartit i que després hagen pactat un govern de forma apressada en tres dies, sense ni escoltar “als altres” i sense negociar res més entre ells que el fet que es donaran suport per a ser al govern i per a impedir que CiU hi siga.

En política les formes són molt importants. I és indiscutible que la decisió de formar aquest govern es va prendre sense pactar ni el programa, ni el funcionament, ni el repartiment de responsabilitats, ni res de res -entre altres coses perquè materialment no van tenir temps. Es va pactar precipitadament, d’una forma que em fa creure que la voluntat de fer aquest pacte venia clarament de molt abans i contradeia el que m’havien dit, com a elector que sóc, en campanya dos dels tres partits integrants del govern. Contra Iniciativa, en canvi, jo no tinc res a dir. Ben al contrari: alabe la seua coherència.

A mi em semblaria bé el govern actual si aquest govern s’haguera format després de negociar intensament i de forma seriosa amb els uns i els altres i si hagueren arribat a la conclusió racional que era el millor. O també em semblaria perfecte aquest govern si en campanya m’hagueren dit ERC i PSC que es presentaven per separat però que el vot anava de fet a una mateixa coalició i a un projecte concret de govern. Però no és això el que ha passat. I d’això, exactament d’això, és del que em queixe i discrepe.

Insistisc: crec, sincerament, que en política no val tot. I que no és correcte demanar el vot per a un partit tot afirmant que igual pots governar amb els uns com amb els altres (Carod m’ho diu en persona en aquesta entrevista de VilaWeb TV) si saps que això no és veritat. Si ho fas només per a guanyar la posició, que dirien en bàsquet, i per a esgarrapar uns quants vots. No dic que quan Carod m’ho diu estiguera mentint. Jo això no ho puc saber. Només dic que en campanya Esquerra i el PSC van dir de forma repetida que estaven oberts a la possibilitat de qualsevol govern i fins i tot Montilla va descartar repetir el tripartit (Ací hi ha la notícia de VilaWeb al respecte). I dic que precisament perquè em va dir això ara reclame que m’expliquen bé com és que es pren la decisió de formar govern amb els uns i no amb els altres d’una forma tan precipitada, amb tant poc temps i sense cap tipus de negociació política prèvia. I, més greu encara, sense ni escoltar els arguments i les propostes dels altres.

Dit això ja ho entenc que és molt més còmode acusar de convergent a qualsevol que intente dir alguna cosa que no siga una aclamació de la decisió presa -jo mateix. I per tant no perdré massa més el temps responent obvietats. Fa molts anys que escric, participe en activitats públiques i manifeste les meues idees i en el que jo crec. És pública i notòria la meua condició de pancatalanista i és pública i notòria la meua condició d’home d’esquerres i em semblaria ridícul que algú em discutira el que sóc. En aquest context he de dir que és massa fàcil, perquè ara no aplaudisc i preferisc escoltar la meua consciència, intentar desactivar la meua crítica només afirmant que he canviat sobtadament d’idees polítiques o que m’he posat, ves a saber per quin motiu, al servei d’aquests o aquells. No senyor. Simplement no estic disposat a acceptar una decisió que repugna la meua manera d’entendre la política. Precisament perquè sóc d’esquerres i estic compromés amb una manera d’entendre el món.

Dit això estic disposat a discutir fins a la mort, si cal, i amb qui siga. El que no estic disposat és a permetre que se’m manipule.

Publicat dins de General | Deixa un comentari