Mails per a Hipàtia

Passem la vesprada de dijous fent una molt llarga passejada per El Pireu, el fascinant port d’Atenes. Aquesta ciutat està ací des del 450 abans de Crist, quan ja era el port més important d’aquesta banda de la mediterrània. I resseguint els seus límits s’entén perfectament la raó. La seua perifèria són un seguit de ports naturals que devien tenir una utilitat fins i tot més enorme aleshores que no la tenen ara.

Comencem la passejada per Microlimani, a la banda de Llevant. En un viatge anterior ens havíem perdut de casualitat en el bar del club marítim que hi ha a l’extrem sud i n’havíem quedat fascinats. La vista del mar des d’ací és esplèndida i simplement volíem repetir-la. Així que ens hem assegut una llarga estona amb un cafè i un te a les mans mentre deixàvem passar els minuts mirant les onades i els pocs vaixells que aquella hora anaven i venien.

Després hem intentat pujar l’empinat turó que hi ha al darrera per a travessar cap al gran port comercial. No hem arribat a dalt de tot però si prou amunt com per a quedar impactats per la vista de la badia. I per la batalla que es lliura en aquestes cases. Les hi ha de modernes, ostensiblement riques, de tradicionals, normaletes i d’abandonades, clarament intimidants. Fa la impressió que els rics volen apoderar-se de la zona i hi ha una guerra urbanística latent. No podem evitar preguntar-nos si quedarà res del barri que veiem ara el dia, d’ací uns anys, que tornem a venir.

Resseguint la línia de la costa topem amb la platja i més enllà amb el perfectament arrodonit port de Zea, o Passalimani. Aquesta badia és una autèntica proesa natural que avui serveix per a guardar vaixells rics, a recer de qualsevol moviment de la mar. Una gola minúscula fa de contacte entre la badia quasi perfectament rodona i la mar oberta. Si fos un rellotge la forma que té marcaria dos quarts de sis just per la boca que dóna a mar. Una boca per on no sembla que puga arribar a entrar ací dins ni una sola onada salvatge. Ni salvatge ni tova, de fet. Zea és com una bassa d’oli.

I des d’ací travessant aquesta península que de fet és El Pireu hem caminat enmig de la zona més densament poblada fins el Pireu, autèntic, el que tothom reconeix com a tal arreu del món. Fins al gran port comercial i industrial, amb els seus vaixells monstruosos i la seua activitat frenètica. Aquesta ha estat de fet l’única zona habitada des de sempre, des de sempre vull dir des del 300 o el 400 abans de Crist, però curiosament, o no tant, la gran muralla que unia Atenes i El Pireu durant les guerres del Peloponès ja tancava com un tot també Microlomani i Zea, uns paratges que aleshores devien ser verges i que avui costen d’imaginar a la vista de la caòtica selva de cases i carrers en que s’han convertit.

Dia llarguíssim avui. A quarts de nou l’he començat a Catalunya Ràdio recordant l’Ovidi. I encara, a quarts d’una de la matinada, estic davant de l’ordinador. Hi ha dies que són més llargs que una novena i avui n’ha estat el cas. Informativament tens, a més, emocionalment cansat.

És sensacional: tothom parla avui de l’Ovidi. La meua major m’ha dit que si no m’estranya. No ho sé. Fa deu anys ella em va acompanyar en aquell espectacle que els de la Torna i Propaganda pel Fet van organitzar al Palau de la Música per reivindicar-lo, per redescobrir-lo. Deu anys després l’Ovidi està en les teles i en les ràdios i tots hem escrit sobre ell. M’estranya? No em pot estranyar. Millor així. Tan de bo el sentírem cada dia. A ell i a l’Estellés. I als altres.

Hem estat mirant per la tele l’Ovidi i quan ha acabat li he obert el ‘Mural del País Valencià’. El tinc marcat per totes les pàgines i li he anat ensenyant aquells versos que conformen de la mà del poeta més gran el país més meu. Al volum II, pàgina 571 hi ha un vers xicotet sobre Bétera, que hem llegit junts, amb un somriure compartit

‘Florires com l’alfàbrega i et pense

entre les mans, delitós de trobar-te.

S’escolten grills tota la nit desperts,

camins perduts’

I he pensat que ja és hora de dormir, apagar la llum i colgar-me entre els llençols. Amb la música sonant encara a l’orella…

Avui hem fet l’Assemblea de Lectors de VilaWeb a Perpinyà. Ahir la vam fer a Barcelona i d’ací unes setmanes la farem a València (encara estem intentant organitzar-ne una a Palma).

Però avui a Perpinyà hi ha hagut un detall que m’ha emocionat. Érem unes quaranta persones al Casal Jaume I, entre les quals, com a mínim, una parella de subscriptors de Besalú i una altra de la Bisbal.

El gest, venir de la Bisbal o Besalú a Perpinyà, en comptes de fer-ho a Barcelona, m’ha semblat un exercici revolucionari. Els hi he preguntat directament i la resposta era tan simple que esborronava: Perpinyà és més a prop que Barcelona. Què bé! he pensat, quina manera més senzilla, directa i concreta de carregar-se la frontera que va imposar el Tractat dels Pirineus.

L’Assemblea, per suposat, és igual a Barcelona que a Perpinyà. Més o menys hem parlat dels mateixos temes, hem explicat els mateixos projectes i hem comentat els mateixos problemes. Per tant, efectivament, la frontera administrativa dels estats simplement no hi pintava res. Perpinyà és més a prop de casa? doncs a Perpinyà que vaig.

Tant de bo fórem capaços d’inutilitzar moltes més vegades, amb tanta naturalitat, la frontera artificial que ens separa, totes les fronteres artificials que ens separen…

Que la gent oblida és una experiència contrastada. Cap jutge del planeta s’atreviria a discutir això. Tots oblidem coses. Fins i tot llengües. Quan deixes de practicar-les se’t perden. Fa trenta anys, per exemple, jo era capaç de llegir l’alfabet ciríl·lic i de dir quatre paraules en rus. Avui tot això se m’ha oblidat a còpia de no fer-ho servir. Com no recorde gran cosa del grec clàssic que vaig estudiar.

Això ve al cas de la polèmica que va encetar Joan Laporta l’altre dia als jutjats. Evidentment que ens podem barallar exigint la igualtat de les dues llengües teòricament cooficials. Hem fet això des de fa quaranta anys amb resultats diversos però en alguns àmbits escassos. És el que Laporta va exigir. Però imaginem, per exemple, que de sobte se’ns oblida el castellà, com si fos el rus o el grec clàssic. Un oblit evidentment selectiu. L’oblidem quan ens n’adonem que l’hem oblidat.

Imaginem que de sobte centenars de milers de ciutadans reaccionem a una de les habituals imposicions del castellà dient que no el sabem i no l’entenem. Què podrien fer davant això? Políticament la Constitució Espanyola diu que només hem de saber castellà. Però què faran si centenars de milers de catalans deixen de saber-lo? Com s’imposa una llengua si no la saben?

Comercialment, però, funciona de meravella. Fa setmanes que ho prove i és fantàstic. A casa no paren de cridar pel telèfon fix empreses que em volen vendre coses. Sistemàticament en castellà. Però quan reaccione dient que no els entenc passen dues coses: o que deixen de trucar, uf!, o em crida immediatament algú que parla català. Així de senzill. Així de fàcil i còmode.

(El meu article a El Punt Avui d’aquest dijous)

No sóc un gran partidari de les sèries televisives. Vull dir que preferisc mirar un film que enganxar-me a una sèrie. Però de tant en tant hi ha sèries que em criden molt l’atenció. Són sèries normalment de política que ensenyen coses al mateix temps que entretenen. Va ser el cas de la monumental ‘The West Wing’ i avui ha estat el cas de ‘House of Cards’.

Sobre aquesta sèrie encara no sé què pensar però avui he vist el capítol tercer de la tercera temporada i he quedat esborronat. Fa un retrat meravellós, insuperable, sobre les relacions entre Rússia i els Estats Units, sòlid en els arguments, perfectament ambientat, creïble fins en els detalls més xicotets.

I de sobte, al bell mig del capítol, el Departament d’Estat proposa superar el que anava a ser un previsible vet de Rússia al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, respecte a un pla sobre l’Orient Mitjà, fent una crida a que l’Assemblea General el tombe. I jo em quede sorprès, convençut que això no pot ser.

Perquè tota la vida havia estudiat i m’havien explicat que el dret de vet al Consell de Seguretat no es pot tombar i de sobte va i resulta que en una sèrie m’expliquen que és molt complicat però que hi ha un precedent i que sí que és pot fer.

Va passar durant la guerra de Corea que l’Assemblea General va tombar un vet del Consell, afirmant que aquest vet impedia el manteniment de la pau, principal objectiu de les pròpies Nacions Unides. Es tracta de l’anomenat Uniting for Peace, del qual ràpidament he buscat, i trobat, informació. I quan dic ràpidament vull dir que he aturat el visionat del capítol per a trobar de què anava aquella cosa tan sorprenent per a mi. I m’he sentit molt content perquè avui he après una cosa nova.

En la meua escola de xiquet evidentment pregàvem cada dia. I cantàvem el ‘Cara el Sol’. La creu i el Franco estaven en totes les aules. Els qui vam anar a escola en els primers seixanta del segle passat sabem del calvari que s’hi passava.

En canvi quan vaig arribar a l’institut, ja als setanta, les coses van canviar. Hi havia alguns professors que ens parlaven d’una altra manera, que ens ensenyaven coses noves i fins i tot ens passaven material de la precària oposició al franquisme. En aquest sentit sempre he recordat amb especial agraïment els meus professors de literatura i filosofia del batxillerat. Julián i Francisco, si no recorde malament.

Ells, per exemple, ja no feien la pregària en entrar a classe. Simplement començaven la lliçó. Per això em va impactar de manera notable el dia que ho van fer. Va ser el de l’execució de Carrero Blanco. ETA el va matar al matí i tots nosaltres, joves joveníssims, estàvem absolutament excitats. No havíem viscut mai una cosa com aquella i a primera hora de la vesprada teníem filosofia. Esperàvem ansiosos què ens diria don Julián…

Però ell va entrar molt seriós i ens va dir ‘ja sabeu que jo no pregue mai però em sembla que avui ho hauríem de fer. Això serà molt dur’. La frase va caure literalment com una llosa sobre nosaltres. Especialment perquè la cara del professor ho deia tot: la por era palpable en la la seua mirada i allò, venint del més valent de tots, ens va fer veure de sobte que aquella bomba a Madrid era una cosa gruixuda que més valia no prendre’ns a broma.

Si no ho recorde malament és la darrer vegada en la meua vida que he fet la senyal de la creu. Ja no la feia des d’anys enrere però em vaig deixar dur per la por. Aquell dia.

(Ara sembla que l’animal del Wert vol que les criatures tornen a senyar-se. Veges tu…)

La Fundació Collserola ha penjat la conferència que vaig fer fa pocs dies per a ells sobre l’educació en l’era del Facebook.

Ja que volen que parlem d’això parlem-ne. Ací trobareu una sèrie de fotografies de diverses ambaixades espanyoles en el món. Luxoses, desproporcionades per a les necessitats reals. Teniu en compte que a més de les ambaixades hi ha els consultats i les residències dels ambaixadors, generalment més luxoses i tot que les ambaixades. I les ciutats, Roma, Brussel·les… on Espanya té més d’una ambaixada.

I una dada per a comparar: Dinamarca té 82 ambaixades al món. Àustria 85, Portugal 73, Eslovènia 39, Islàndia 19… Espanya 121. 121.

I ara algunes fotografies de les més divertides (per dir-ho d’alguna manera)

L’ambaixada d’Espanya als Estats Units. Una de les més grans i espectaculars de Washington.

L’ambaixada d’Espanya al Iemen. Quants espanyols hi van? Un detall: només sis dels vint i vuit estats de la Unió Europea tenen ambaixada en aquest país.

L’espectacular ambaixada d’Espanya a L’Havana

L’ambaixada d’Espanya a Malabo (Guinea Equatorial)

L’ambaixada d’Espanya a la República Dominicana

L’espectacular ambaixada espanyola a Estocolm, a la Vila Bystroms

La imponent ambaixada de Moscou, que la va crear el Samaranch, per cert…

L’ambaixada d’Espanya a la petita Letònia. País que en el moment de la independència va dir que no reconeixeria…

A Roma n’hi ha dues d’ambaixades, una davant Itàlia i una davant de la Santa Seu. Podrien compartir edifici però no. Dos palaus millor que un.

A Lisboa… tu diràs

Al Panamà l’ambaixada té un restaurant propi i tot…

A Líbia…

A Quito. Equador

A Hondures…

A Kènia (no és tot l’edifici d’ells…)

El meu primer vídeo amb twitter. Un traveling a la redacció de @vilaweb pic.twitter.com/khr4AcPuK6

— Vicent partal (@vpartal) February 10, 2015

Avui he posat al twitter un enllaç a un TED fantàstic on el supervivent d’un accident aeri explica les coses que va aprendre en el mateix. Alguna gent s’ha alarmat perquè ha pensat que era un accident que m’havia passat a mi. No és així. Però jo també en vaig tenir un, no aquest ni tant greu però per a mi més que suficient com per a espantar-me.

Si no ho recorde malament va ser el setembre del 1989. Jo tornava de Sud-àfrica i el que no recorde bé és si volàvem a Londres o a Frankfurt. He buscat en les meues notes però supose que estava tan espantat que curiosament no vaig escriure res sobre el que ens va passar. Eixiem de Ciutat del Cap, això segur.

Al poc d’envolar-nos algú va detectar que perdíem petroli o benzina o el que siga que porten els avions. Des de la finestreta es veia perfectament com l’avió anava llançant alguna cosa líquida cap a fora. El problema era clar: no podíem seguir volant perquè no sabíem on se’ns acabaria el combustible –i l’Àfrica no és el lloc més adequat per a trobar un aeroport prop. Però si intentàvem aterrar la ficció de les rodes contra l’asfalt podia provocar un gran incendi. Evidentment jo no sabia això: ho va explicar el capità de la nau que va fer un treball excel·lent aclarint-nos què podia passar.

Només una dona, que jo recorde, es va posar histèrica. Es va posar a cridar que moriríem tots i bestieses semblants …fins que algú de la tripulació li va arrear una bona bufetada que la va fer callar de la manera més efectiva –i que em feu pensar a mi que posats a morir era millor morir estavellant-me que no posar-me a discutir amb aquesta gent.

Segons que vaig entendre jo l’única solució era buidar els dipòsits afectats per la fuita i intentar aterrar amb el mínim. Per això vam passar unes quantes hores fent voltes sobre el mar fins que el capità va avisar que ens disposàvem a aterrar. Ens van fer posar-nos a tots en aquella posició com fetal i ens van repetir tantes voltes el que havíem de fer en tocar terra que vaig arribar a estar confús i tot. Just quan tocàvem terra vaig mirar de cua d’ull i només s’hi veien vinga sirenes en terra, bombers, ambulàncies i tot això…

Quan finalment vam arribar a la terminal de l’aeroport ens van deixar telefonar a casa -no hi havia mòbils en aquella època. La pobra Assumpció encara recorda l’ensurt que es va endur en escoltar una veu en anglès que li demanava si era la meua dona. Jo l’havia cridat hores abans dient-li que anava a embarcar i que ja parlaríem l’endemà. Fins que no em posí jo no es va quedar tranquil·la.

I immediatament després ens van intentar emborratxar, literalment. Ens van posar en un menjador a sopar i ens van regar amb tanta abundància que arriba un punt que no recorde res: moment en el qual ens van carregar a un altre avió i ens vam enlairar. Moltes vegades he pensat que si no ho hagueren fet igual no hauria pujat mai més a un avió.

De la resta del viatge només recorde que en un moment donat l’avió va parar a Ilha de Sal, a Cabo Verde. I per algun motiu ens van deixar baixar a la pista. Recorde que hi havia una lluna preciosa, enorme i que jo no parava de preguntar-me què m’havia passat, si tot allò era real o no…

Avui he participat en les jornades sobre els mitjans de comunicació en català que organitzava la Universitat d’Alacant al seu campus. Aquest és el text de la meua intervenció.

—

Gràcies per la invitació a participar en aquest taula rodona sobre els mitjans en català al País Valencià, ací a la Universitat d’Alacant.

Com que tenim el temps molt ajustat em permetreu que vaja directe al fons de la qüestió i, encara que a algú li puga sorprendre, per a mi el fons de la qüestió en matèria de premsa al País Valencià té que veure amb la inexistència d’una diari en paper.

Molts de vosaltres m’heu sentit parlar sovint dels mitjans digitals i és conegut el meu escepticisme respecte a la supervivència dels mitjans en paper. En general així ho veig però crec que en el cas valencià i precisament en aquest 2015 quan el canvi polític crida a la porta cal parlar de la necessària existència d’un diari (també) en paper en català pels valencians com a fita a assolir.

I això perquè el model del que és un diari avui en dia és més fàcil que no ho era ahir i perquè el darrer reducte de raó per a creure en els diaris en paper és que encara compleixen un paper imbatible de representació simbòlica de la col·lectivitat. Des d’eixe punt de vista la inexistència d’un diari valencià, no només en català val a dir, simplement d’un diari per a tots els valencians, és un missatge terrible.

Supose que a algú també li estranyarà que parle d’això quan és conegut que el meu treball ha estat dirigit a crear durant vint anys un mitjà per a tots els Països Catalans i no per a una zona concreta.

De nou l’excepcionalitat és la raó. Els valencians necessitem, com a tot arreu del món, combinar mitjans nacionals, mitjans regionals i mitjans locals per tenir una dieta mediàtica equilibrada. I les 34 comarques valencianes són un marc indiscutible en eixe sentit que jo sempre he vist com a  compatible amb el treball que fem els qui intentem fer un marc de comunicació de Salses a Guardamar. Que jo m’haja dedicat a cobrir una banda de la demanda no vol dir que no siga conscient de l’existència de l’altra.

Crec per tant que aquest 2015 els valencians ens hem de plantejar que la fi del règim del PP comporte tres grans canvis mediàtics: la recuperació de la ràdiotelevisió pública valenciana, la recuperació dels canals en català de la resta del país, molt principalment de TV3 però també la creació d’un clima que facilite i impulse l’aparició d’un diari en català pel País Valencià.

Evidentment parle d’un diari que hauria de ser privat. Però a ningú no se li escapa que és molt obvi que tindre les institucions en contra d’una iniciativa com aquesta, que és el que passa avui, la fa especialment complicada.

Tenim gent, periodistes però no només, preparats per a fer un projecte com aquest? Ningú no ho pot dubtar això. Hi ha demanda? A mi em sembla indiscutible que sí i després donaré alguna dada. Hi ha negoci? El pot haver, però només dependrà això de com es plantege el model de diari, és clar.

Sobre el nombre de lectors només cal mirar els que tenim VilaWeb o La Veu del País Valencià per fer-se una idea del terra mínim. O veure com aquests dies hi ha 40.000 persones que s’han inscrit per a votar a les primàries de Compromís. Compteu quanta gent forma part d’Escola Valenciana i col·labora en les Trobades… No crec que seriosament ningú puga negar l’existència d’un mercat per a un diari com aquest.

Ara bé, quin model de diari? Jo crec que ací està la gran qüestió a debatre. Plantejar-nos l’edició d’un diari tradicional, com seria l’Información per posar una referència local, seria un error i segurament constituiria un impossible. En canvi precisament és la crisi dels diaris tradicionals que ens permet pensar de forma seriosa en la creació d’un diari que ja des del seu naixement estiga adaptat a la realitat industrial del moment.  he de dir que paradoxalment per alguns, és més favorable ara que no ho era abans.

Aniré al detall, tot i que no puc fer una descripció acurada per no rebentar el temps que tinc adjudicat així que només apuntaré algunes característiques que em semblen clares, tenint en compte no només la realitat valenciana sinó la realitat del periodisme a Europa també.

-El diari del qual parlem hauria de ser un diari bàsicament digital, que publicara una edició en paper al matí. No al revés. La web i les xarxes socials haurien de ser el seu centre informatiu.

-La versió en paper del diari és imprescindible per la representació simbòlica però hauria de ser controlada i sostenible en termes industrials: poques pàgines (16 per exemple) i eixint només divendres, dissabte, diumenge i dilluns. Avui ja no té sentit gastar-se més diners en impressió i en distribució que no en creació de continguts. La versió en PDF, en canvi, sí que hauria de ser diària. Cada vegada més els diaris tradicionals intenten que els seus subscriptors els llisquen en pissarretes i no en paper. Aprofitem-ho.

-Hauria de ser un diari d’informació universal, no local i encara menys localista. I clarament de qualitat. El seu possible públic ho reclama. Els diaris d’avui ja no poden ser populars perquè la gent ja no en llegeix. Així que és millor jugar a la qualitat, que és el darrer mercat que els queda. Cada any cau el nombre de lectors dels diaris tradicionals. Fa vint anys parlar d’un diari viable al País Valencià era parlar de 300.000 lectors. Avui qualsevol diari mitjà està cercant els 40.000 lectors com a màxim. I això ens dóna ara un avantatge de mercat a nosaltres.

-Hauria de ser un diari rabiosament independent dels poders públics i molt assentat en la trama social i cívica del país. Amb una empresa forta al darrera que evidentment hauria de tenir complicitats clares amb tota aquesta trama social i amb els mitjans de comunicació que ja existim i treballem en català al País Valencià.

-I hauria de ser un diari obert, on els lectors jugaren un paper determinant tant en el seu sosteniment (subscripció) com en la seua publicació. Aquesta és una tendència clara avui als mitjans anglosaxons i particularment des de VilaWeb podríem ajudar molt gràcies a la nostra experiència del sistema de subscripció que ja fa uns anys que hem posat en marxa i que treballa amb un èxit notable en aquest sentit.

Finalment he de dir que jo imagine aquest diari, en el qual crec profundament, com un pont amb la resta del país. La desconnexió progressiva entre el Principat i els altres Països Catalans és el tema que em preocupa més avui en dia. I un dels problemes evidents que planteja el procés d’independència del Principat és la fractura de l’espai comunicatiu nacional. Una fractura que els valencians sabem que seria molt perillosa per a nosaltres però que també, encara que ells no ho sàpiguen ni ho vulguen escoltar, ho és per a la gent del Principat.

Espere, doncs, que al 2015 la proposta d’un diari per als valencians siga posada sobre la taula com cal i jo personalment  i VilaWeb com empresa ens compromet a treballar tant com siga necessari per a fer-lo possible.

La decisió de Syriza de formar govern amb la dreta radical d’Els Grecs Independents ha causat una evident sorpresa fora del país. Però no és tan estranya si es té en compte el caràcter nacional grec. Syriza i Els Grecs Independents coincideixen en considerar la situació del seu país com gairebé colonial i recuperen l’esperit persistent del patriotisme grec. Que ho impregna tot. Primer que de dretes o d’esquerres són grecs.

La vexil·lologia, la ciència que estudia les banderes, ens ofereix generalment bones pistes sobre el caràcter nacional. Estudiar el perquè d’una bandera i el seu significat generalment aporta indicis molt interessant sobre el país. Ho comprovarem amb Grècia.

Al llarg de la seua història Grècia ha tingut moltes banderes diferents. Durant la lluita d’alliberament es van començar a imposar les banderes amb creus i amb els colors blau i blanc com aquesta

Evidentment el paper de l’Església Ortodoxa en la conformació del país va ajudar a trobar molt en la creu el símbol de Grècia –francament efectiva com a símbol si del que es tractava era d’alliberar-se dels turcs otomans.

Quan nàix l’estat grec, el 1822, adopta una bandera nacional que és una variant de la creu. El color blau passa a ser més fosc i la creu esdevé blanca. Però el disseny és el mateix.

Al mateix temps, però, s’aprova l’ús d’una bandera naval que és l’actual bandera nacional grega. La bandera naval es va fer ràpidament popular i molta gent l’usava també en terra.

Finalment al 1978 la bandera naval va esdevenir bandera nacional, deixant la vella bandera de la creu només per a ocasions cerimonials –encara avui oneja, per exemple, dalt de l’edifici vell del parlament.

L’única diferència entre les dues banderes, òbviament és l’aparició de les nou franges blaves i blanques. Però quin és el seu significat? què volen dir? per quin motiu en són nou i no deu o vuit?

Doncs segons la tradició resulta que són les nou sil·labes de la frase Ελευθερία ή Θάνατος, o siga ‘Llibertat o mort!’, ententent en aquest cas  ‘Llibertat’ com ‘Independència’ o ‘Llibertat nacional’ ja que aquest era el crit dels guerrillers que lluitaven contra el poder otomà.

La bandera nacional va esdevenir així un senyal evident i un recordatori diari de la profunditat del nacionalisme grec, que és el factor indispensable que explica, no dic que justifica, el pacte entre Syriza i Els Grecs Independents.

I insistisc, perquè la dada em sembla rellevant: estem parlant d’una bandera adoptada el 1978, sota pressió popular. Fa quatre dies com qui diu…

Aquest és el vídeo de la xerrada, debat amb la Mireia Segú, de l’altre dia a Valls. Hi trobareu les nostres reflexions sobre la nova situació política que viu el país.

Els amics de l’ANC de Valls em van convidar ahir a participar en l’aniversari de la seua fundació. L’acte consistia en un debat amb la Mireia Segú al preciós teatre local, el més antic en funcionament encara del país. La sala es va omplir amb una gentada i durant prop de dues hores vaig xerrar amb la Mireia i vaig contestar les preguntes que arribaven de la platea. Hi havia un ambient excel·lent, una mica alleujat després de recuperar l’alè que les cruentes negociacions del nadal ens havien tallat.

El moment que vull explicar, però, va arribar al final. Com es fa en aquests casos la Mireia va donar les gràcies a tothom que havia ajudat a fer l’acte i ens vam posar dempeus a aplaudir. El ritual de sempre. Mentre això passava, però, Pilar va aparèixer per un lateral i li va donar indicacions a la Mireia perquè recordés que dissabte hi havia no sé què i que no sé quin altre dia passaria una altra cosa. Activitats de l’ANC local, vull dir.

I em va semblar, en aquell moment, que aquest país guanyarà perquè hi ha les Pilars. Parle de la Pilar, de Valls, com podia parlar d’altres persones d’altres llocs i d’altres persones de Valls mateix, és clar. Però valga en aquest cas ella. La sort del país és tenir aquest tipus de gent que mai no té prou i que mai no s’oblida de fer la feina. A la Pilar, concretament, només la conec de les vegades que he anat a Valls, però sempre està allà en primera fila disposada a fer el que faça falta i a fer-ho bé. Absolutament infatigable i sempre riallera, amable, somrient.

Aquesta manera d’actuar, de pensar i de fer les coses, aquest, és l’esperit dels guanyadors, n’estic convençut. I pràcticament en cada poble, en cada barri, tenim alguna Pilar, entre nosaltres. Anit mentre sopàvem després de la xerrada vaig fer la confidència a un amic comú de dir que són la gent com Pilar els qui aguanten aquest país. Que aquest text servisca, doncs, de reconeixement públic també cap a ella, que ja sé que no el vol ni l’ha volgut mai però que, tanmateix, bé que se’l mereix.

(La fotografia és de Josep Monreal. Gràcies)

M’arriba que demà divendres es jubila Txema Alegre, després d’una vida sencera de treball a La Vanguardia. Com que el conec sé que s’ho prendrà això de la jubilació tan bé com ha sabut prendre’s pràcticament totes les coses que li han passat en la vida però no em perdonaria deixar passar l’oportunitat de retre-li de manera pública els honors que es mereix.

Txema Alegre és un enorme periodista, extraordinari. Però també és una de les millors persones que m’he trobat mai en una redacció. Vaig tenir la sort i el privilegi de treballar a La Vanguardia al seu costat, de fet a les seues ordres i he de dir que cada dia va ser un plaer. Manava, perquè ell manava i els que manen han de manar. Però ho feia sempre fent que et sentires còmode i que n’aprengueres. Sabia, perquè sap molt més del que mai no ens podrà explicar, però mai usava tot allò que sabia si no era per a fer un diari millor. I respectava a tothom, com si poguérem ser iguals que ell, sempre i quan fórem treballadors i honestos.

A més era inquiet i divertit. Càustic amb una classe de cinc estrelles superior. I una esponja a l’hora d’escoltar les inquietuds que inevitablement aquesta professió tan bèstia ens provoca a tots. Li van fer algunes coses lletges alguns mediocres, com sol passar, però ell s’ho va agafar sempre amb elegància i no va perdre de vista ni per un segon el que era important. En això no el vaig veure equivocar-se mai.

De Txema Alegre jo he après moltes més coses de les que ell segurament s’imagina. Li ho vaig intentar dir aquell dia que vaig deixar can Godó, en presència del nostre bon amic Lluís Foix. Però ho repetiré tantes vegades com siga necessari. Els periodistes necessitem viure a prop de grans periodistes per a poder créixer i aspirar a més. En la meua llista ells dos tenen un lloc destacat.

Com que anem tots de bòlit la veritat és que no hem pogut cultivar aquests anys tant com hauria estat raonable la nostra amistat però jo l’he vist cada dia. Perquè una cosa que ell no sap és que al meu despatx de VilaWeb ell hi és sempre. Els ninotaires fan dibuixos amb el que tenen a davant i el gran Ferreres és un especialista en posar secundaris que som desconeguts per al gran públic però que riem molt veient-nos allà en els seus gargots. Guarde un original seu on Txema i jo fem de secundaris ni més ni menys que d’Aznar i és un dibuix que el tinc posat sempre a la vista. El retrat del Txema és simplement magnífic així que el compartiré avui també com una forma de dir-li gràcies.

Company, bona sort faces el que faces.