Gàlim

Mentre acabava de preparar l’altre dia l’acte a què havíem convidat l’ex-president del Consell del País Valencià, Josep Ll. Albinyana, alguna cosa que no he sabut identificar em va fer ser conscient, tot d’una, de la sort o del privilegi que tinc de conéxer tanta gent interessant.

Ho vaig recordar, encara que no li ho vaig dir, mentre tornàvem en el cotxe a l’hotel on havia de fer nit, després de sopar. I aquella imatge en el cotxe, ahir, se’m va representar a la memòria, per repetida, quan vaig saber que s’havia mort el doctor Antoni M. Badia i Margarit, qui ens va visitar a l’Olleria l’any 1997 per a fer una conferència. La seua saviesa d’arrels profundes i generosa la compartia amb una amabilitat impol·luta i una educació exquisida, de què vaig tindre la sort de gaudir-ne durant tota la seua estada al poble, fins la darrera conversa mentre el conduïa ja camí de l’hotel.

-D’aquella visita queda, en paper i ara digitaltzada, una entrevista que vam fer-li per a l’heroica revista Ubi Thunnus Fremit (Allà on brama la tonyina): La llengua és patrimoni dels parlants.

– Ara sí que vas a tancar, veritat?

Aquesta pregunta de Maite, amb el límit del temps reglamentari ja sobrepassat, va evitar que fóra l’amo del local qui ens haguera de dir que ja era tard i que tots els pubs han de tancar en algun moment. Feia molta estona que érem els dos únics clients que hi quedàvem. Els pocs parroquians que hi havia quan hi vam arribar havien anat abandonant l’establiment discretament, o almenys és l’efecte que ens féu quan tot d’una vam adonar-nos que la clientela s’havia reduït a la nostra conversa.

A l’hora de pagar encara hi va haver temps per a conéixer alguns plans de futur del regent del local, qui sembla que ara es decanta per dedicar-se al camp i a la pirotècnia. I això és també un avís: si algú té ganes de gestionar un pub, ara es plantegen de traspassar-ne un (El Punt) a Serra, que és d’on vam acabar eixint entre el silenci previst que s’escampava per tot el poble.

Era la primera volta que anava a aquell poble de cànters cantats per Estellés (la carn graciosa i fresca com un cànter de Serra) i quasibé també la primera vegada que estava a Nàquera, primera meta volant en aquesta expedició. No puc dir-ne molt, dels pobles: entre ous i colomins ben poca cosa en vaig veure. Mirarem d’esmenar la falta.

Sembla ser que divendres arribarà el moment. Vulgues que no, que aquell senyor qui fou el primer president del Consell pre-autonòmic del País Valencià es diguera quasibé com tu feia comboi, encara que en aquell moment no tingueres la consciència nacional definida. No diré que la coincidència influïra, però alguna mena més de curiositat sí que trobe que devia ajudar a despertar.

Allò de la recuperació de la Generalitat va anar com va anar, amb galtades incloses (amb les bombes no en farem, de bromes), i Josep Lluís Albinyana va deixar el càrrec vista l’oposició natural dels partits opositors, però sobretot la no tan natural de partits hipotèticament amics.

Amb el temps va desaparéixer de la primera línia de la política, però el nom ja quedava per a la història, i per a la meua en particular. Ho he comentat algunes voltes: sempre em trobe algú que em diu ‘Josep Lluís’ perquè assimila aquest nom al cognom ‘Albinyana’.

Com diuen per ací, ‘lo que és per a tu, debades corres’: el destí és el que és i no pots fugir-ne. Al contrari, ve dies que s’accelera i t’atropella. Fa uns mesos, una equivocació telefònica d’un periodista me’l va acostar, i l’altre dia, una nova confusió em va fer veure que la trobada era ja inajornable.

I ací la tenim. Si no la podem evitar, almenys controlem-la. Albinyana i Albinyana (amb perdó) compartirem taula de parlar. No descarte de quedar un dia per a anar a dinar al bar Albinyana del poble d’Albinyana (si m’asseguren que ja fan bo el café).

Revisant records:

A l’altra banda del riu, només passar el pont, a mà esquerra va obrir un persiana rovellada de cotxera. Dins d’aquell espai enforfoguit hi havia ferraments, mobles vells, una barca que contrastava amb la muntanya que acabava de pujar, i una porta discreta per on vam eixir a un hort ben treballat.
Hi vam seure a conversar. Era una d’aquelles coses que encara no acabe de comprendre com em passen. Vam xarrar, sobretot ell, qui entre bromes i preguntes em féu confessions sorprenents i innecessàries. Ara és hora que continue sense saber per què ho va fer, però almenys sí que puc entendre que allò que l’havia sorprés i m’havia explicat el fera feliç.

Diuen algunes informacions que Fabra, el president de la Generalitat, s’ha posat en contacte amb membres de la Real Academia de la Lengua Española per a demanar-los que modifiquen la definició que el seu diccionari fa de valencià (en referència a l’idioma). No li agrada com el defineix i ha anat a dir-los-ho, com si el contingut d’un diccionari fóra cosa de gustos i desitjos.

He d’entendre, pel que sé, que ha quedat com Camot. No podia ser d’una altra manera. Però el gest ridícul va més enllà, perquè torna a deixar ben palés que el seu (i el dels seus) interés per la defensa de la llengua no passa de la teatralització afectada. Perquè si el Cap del Consell ha sigut capaç de reclamar davant la RAE, com és que encara no l’hem sentit dir ni pruna davant el govern espanyol per les denúncies interposades contra policies i guàrdies civils per intimidacions i agressions per parlar en valencià?

És una pregunta retòrica. El numeret de la RAE és fer-ho veure. Protestar i reivindicar… què ha de reivindicar, si ja li va bé com estem?

Que l’altre dia es passejaren per València lluint impunitat grups d’extrema dreta, amb símbols feixistes i nazis, insults i càntics amenaçadors, per poc novedós que siga no deixa de ser preocupant. Ens hem acostumat a veure’ls, sense resignar-nos a patir-los, des que se’ls encarregà la faena bruta de frenar la més mínima revifalla del nacionalisme valencià.

És preocupant, perquè les demostracions de força les han fetes durant tot aquest temps amb fets violents. Però també perquè aquests dies s’han afegit a aquest ambient d’amenaça contínua unes declaracions perilloses. Crec que molt.

I és que la mateixa setmana, el portaveu del PP a les Corts, Jorge Bellver, es va atrevir a amenaçar els valencians que no pensen com ell. Com si res, va advertir que ‘No es pot dir que parles català si et sents valencià’, de manera que ja sabem que qui no combreguem amb la ignorància o la mala fe lingüística no podem sentir-nos valencians. O, en tot cas, haurem de callar, dur-ho en secret davant el Gran Germà que ens ensenyà les dents l’altre dia en forma de braços alçats, i que fins tot ara intenta, patèticament, crear una neollengua amb diccionaris escrits al seu dictat.

És política electoral? Un intent de rascar vots? Sí, però això no lleva que l’home ho diguera amb plena intransigència conscient, defensor d’un pensament únic que cada volta dissimulen menys davant una societat que torna a alçar el cap. Em sembla preocupant, molt. Perquè no és una tàctica. No només. És la seua ideologia.

La tecnologia -una part de la tecnologia- s’ha aliat hui en contra meua. Dissabte, vull dir. Ha fallat l’alternativa prevista al treball inicialment senzill, que no havia funcionat. I el pla B de l’alternativa, que ja venia a ser el pla C, també ha fet figa. Crec que al remat he trobat una solució relativament ortodoxa, i espere que útil.

En tot cas, aquesta mena de caos digital m’ha fet avançar la tasca, i això em permetrà salvar amb més comoditat l’encàrrec: d’haver esperat a demà com tenia previst, potser el temps final, el termini burocràtic, se m’haguera menjat pels peus. A més, i no de manera secundària, diumenge podré tindre dedicació plena per a l’acte social a què ens hem comboiat, de dimensions que no passen de la primera i la segona persona del singular. Segons com, encara ha sigut una sort.

No ho havia dit encara, però no vull que se me’n passe: la celebració la setmana passada de la Festa de les Danses de la Vall d’Albaida va ser un goig, i cal felicitar el grup de danses de l’Olleria per la immensa feina feta per a coordinar tot aquell programa que acabà amb un sopar multitudinari, amb prop de vuit-centes persones a taula.

Des del primer moment, amb la idea del llibret literari de reivindicació local, la festa de les danses va motivar de manera molt especial el grup El Revol, cosa que estaria molt bé que es traduïra en una consolidació de membres, especialment masculins.

Enhorabona, pel treball i per la il·lusió.

Comentava l’altre dia que hui dilluns faríem pública la programació que estàvem preparant. I així ha sigut. ‘L’escola valenciana, la nostra escola‘ és el títol genèric dels actes que ompliran aquest quart trimestre de reivindicació de l’escola arrelada al país.

He de reconéixer que jo mateix estic sorprés de la qualitat i diversitat dels actes que hem preparat. Sorprés i desvanit, i sobretot agraït a les col·laboracions que ho fan possible (ara Maite em marmolarà inútilment perquè diu que sóc molt modest, cosa que no compartisc).

Tota la programació és de primer nivell, però em permetreu que admeta que la participació de Josep Ll. Albinyana em fa una il·lusó especial. I no (només) pel cognom.

A través de l’auricular del telèfon s’ha presentat i ha començat a explicar-se. Deia que em telefonava en nom del grup de gent de X, que el dia tal faran un dinar i que m’hi volien convidar. Que hi aniran la gent que hi treballa i els col·laboradors. Jo l’escoltava tot intentant esbrinar quina podia ser la meua relació amb allò, i m’he alarmat quan ha dit que després de l’àpat es faria una mena de tertúlia en què esperaven que ‘puguera parlar sobre la seua experiència’. Seua? Quan dius ‘seua’ et refereixes a mi?, li he preguntat. I sí, es referia a mi. M’estava convidant a participar en un acte en què jo n’esdevindria el protagonista perquè volien homenatjar la ‘meua’ trajectòria i el ‘meu’ treball pel país i…

La situació em feia gràcia, perquè ho trobava extremadament exagerat, però no m’he atrevit a dir-li-ho ja que el veia tan convençut que no sabia ben bé com fer-ho. Sí que li he insinuat que potser tampoc no tindria massa coses a dir, però ell ha començat a recitar una mena de llistat de mèrits que… Ah! Ha eixit el gat amagat en nomenar la paraula clau: pre-autonòmic. De sobte ho he entés tot. Has dit pre-autonòmic?, que li he preguntat, i en respondre’m que sí l’he advertit de l’error: t’has equivocat d’Albinyana.

Li he fet l’explicació: que un servidor no és l’ex-president, que només coincidim en el cognom i part del nom, i que no havia de patir perquè no era el primer cas. Hem quedat amics, hem comprovat que havíem coincidit en alguna maldat, i que bon dia i ja ens trobarem en alguna ocasió.

Després de penjar he pensat que si no arriba a ser pel detall del càrrec que m’ha fet descobrir l’engany, potser el dia previst aquelles persones hagueren vist arribar un desconegut que es pensava ser algú mentre esperaven inútilment l’autèntic homenatjat que devia ser a casa completament alié a l’embolic. Si seguim així, algun dia la cosa es farà avant i tindrem un disgut.

La cosa en principi era un concert. Després se’n va afegir un altre que hem baratat. En acabant vam pensar que podríem envoltar-ho amb alguna activitat per a fer-ho més atractiu, fer com una setmana cultural… i ara ja hem decidit de parar la maquineta de pensar perquè hem arribat a programar tot l’últim trimestre i embolicar bona cosa de personal.

Dilluns farem públic tots els detalls. De moment, apunteu-vos que divendres que ve, el 27 de setembre, Xavi Sarrià parlarà sobre la fornada de grups i cantants en català i l’escola valenciana. A les set de la vesprada a Ca la Mera. Això encén la metxa de la traca que seguirà el 3 d’octubre amb el concert de presentació del disc Wegener dels Arthur Caravan Hugo Mas. I després, més.

La cosa acabarà el 12 de desembre, amb un concert d’Andreu Valor acompanyat de bona cosa de músics i sorpreses. Estigueu a l’aguait.

Dissabte que ve toca anar de públic aplaudidor a la Festa de les Danses de la Vall d’Albaida. La trenta-setena, ja. Això són molts anys. Anirem a veure els amics i amigues que ballen, els del poble i els forasters, i anirem al sopar multitudinari que sembla que omplirà de gom a gom el pati de la Casa Santonja, i al qual molt amablement m’han convidat els organitzadors locals de l’aplec de danses. Segur que, a l’hora de la música que posaran la gent de Rascanya, arribarà el moment de comentar anècdotes d’altres anys, també les que no es poden posar per escrit. Per cert, encara no sé per què han triat el recorregut que faran.

Dissabte passat ja vam anar a la Casa Santonja, a la presentació del llibret que el grup de danses el Revol han publicat amb motiu de la festa, una publicació digna i actual, que tot i parlar d’arrels i passats, contrasta vivament amb coses com ‘Llega a Ollería la fiesta de las danzas de la Vall d’Albaida‘, un titular que esmussa i al que segueix un contingut que fa fredat. Sembla que hi ha a qui agrada retrocedir en el temps.

Les meues primeres experiències amb la verticalitat discutible que m’identifica anaren acompanyades d’una mena de cavallets que feien de suport indispensable. Després de protagonitzar visites a alguns quiròfans malcarats, l’avanç es va traduir en l’ús de crosses clàssiques però ja homologables. O no tant, perquè durant anys en vaig usar unes fetes en part de fusta: la part inferior (del puny en avall) eren unes barres de xop que un oncle meu, torner, em reposava de tant en tant. El poc pes de la fusta de xop era directament proporcional a la seua resistència a colps i altres accidents que un servidor, en edat de trotxar i córrer la bandola, patia amb naturalitat.

Després les crosses van anar evolucionant moderadament, sense grans revolucions tècniques: la diferència principal es deixava notar en el pes, que no és que siga poca cosa. I així hem anat fent. Fins a hui.

Necessitava renovar el parc ‘crossístic’, i el ‘concessionari’ m’ha ensenyat un model nou, carregat de tecnologia i aparença. Diu que tothom qui l’ha provat se l’ha quedat, que el sistema de suspensió que porta redueix l’esforç necessari de manera que no carrega tant les espatles, i que duu no sé quin material en els punys per a evitar durícies a les mans. Amb tota la sinceritat, ha convingut amb mi que ara les espatles ja les tinc de formigó i les mans no són precisament de pianista. Però ha insistit que les prove.

No ho veig gens clar. Sembla que vaja sobre una lona, i de moment no he sabut trobar cap dels avantatges que m’ha assegurat que m’aportaria l’invent. Caldrà practicar una miqueta més, però no li acabe de trobar la gràcia. Potser és que entrem en edat i comencem a creure de veres que no s’han de canviar sendes velles per novelles.