Gàlim

Per una o altra raó, hi ha qui opina que en aquesta vida he fet moltes coses. És una opinió sense massa fonament, si ens atenem a la realitat palpable. Ara bé, si resulta que es tenen en compte les dedicacions fictícies que en alguns casos m’han adjudicat, la cosa pot canviar.

Fa temps, hi havia qui assegurava recordar-me tocant el clarinet, un fet clarament impossible per la meua nul·litat musical. Hi ha qui m’ha donat la categoria de filòleg, i alguna altra especialitat lluny de la realitat.

L’última, dissabte passat. Per més que ho vaig negar, aquell se’n va anar convençut que m’havia vist treballant a l’INEM. No hi va haver mans de fer-li comprendre que no, que es devia haver confós de persona (reconec que això és difícil), o que va arribar a una conclusió errònia si m’hi va veure fent algun tràmit. Els esforços van ser inútils. Tinc curiositat de saber què passaria si un dia hi torna i pregunta per mi. I si resulta que és cert i jo no ho sé?

Ahir vam estar a Montitxelvo, tancant la 2a Festa de l’Escaldà de la Pansa. Botifarra, acompanyat per Emili ‘el Potecari’ a la guitarra, va fer-se seu com sempre el públic que s’havia repartit de manera estratègica (i intel·ligent) pels espais d’ombra que hi havia a la plaça de l’Ajuntament.

Entre els assistents, Maria ‘l’Ama’, una dona de la localitat amb qui Botifarra havia fet amistat temps arrere quan Pep va anar a casa seua per a aprendre’n cançons i romanços. Saludar-la des de l’escenari i reconéixer-li el valor de la memòria viva que representa va ser la primera cosa que Botifarra va fer en obrir el micròfon. I encara després va convidar-la a participar en l’espectacle donant-li la paraula assegut al seu costat. La imatge ho diu tot: l’estima mútua, entre públic i cantaor, és producte de la relació sincera i senzilla que Pep sap mantenir, de manera innata, amb la gent.

Després encara vam tindre temps per a gaudir de la gastronomia, amb un arròs al forn de Quaresma perpetrat magistralment per Casimir Romero.

Per cert, si no vaig errat, la fotografia és de l’Ajuntament, captada per Juanjo Payà.

En vista que els pocs que ho han intentat per ací i pel féisbuc, tot i la inventiva que li han posat, no han pegat en terrer a l’hora de trobar la solució a la pregunta del concurs, mire de facilitar-ho una miqueta delimitant l’espai on es troba el detall relacionat amb la Vall d’Albaida pel que demane.

Feia camí a Ontinyent amb el temor fundat de trobar els acollidors bars tancats per descans després dels dies de festes.

Hi anava a reprendre la seguideta després de les, diguem-ne, vacances, encara dins d’agost la qual cosa implicava calma, quietud i soledat en tot l’edifici. I això em despertava un segon temor: què t’hi jugues que no funciona la connexió a internet?

Eren dos temors que, implacablement, van anar confirmant-se. Per sort, el primer només de manera parcial, ja que Ontinyent pega en gran i hi havia part del sector de l’hosteleria encara en marxa. El segon sí que va ser cosa inapel·lable. Les llumetes del router jugaven a fer carasses, però la connexió no m’arribava i jo no tenia potestat ni ganes ni indea per a toquejar aquells aparells que guien tots els departaments.

El món no s’acaba en Internet, tot i que n’havia menester per la majoria de les coses que em calia fer. Per això em vaig dedicar a altres qüestions de paper i boli. Però el destí no sap parlar, i com que volia deixar-me clar que havia errat el dia de la rentrée va fer petar l’aparell d’aire condicionat. Justament ahir, quan alguns termòmetres van arribar a traure la bandera blanca i es van rendir, incapaços de marcar una alçada tèrmica tan gran.

Amb uns finestrals excessius que absorbeixen llum i calor, afegida a la dels aparells amb què convisc, la insistència de la temperatura a agumentar sense consideració va acabar de convertir el primer dia en una batalla perduda. Em vaig haver d’entregar. Vaig plegar, i sense necessitat d’acomiadar-me perquè estava tot sol, em vaig endur la faena a casa.

Quan em van veure arribar van fer cara de sorpresa. Normal. Fins i tot jo mateix estava sorprés d’entrar allà anit a l’hora de sopar. Tres o quatre rebots m’hi van dur, i puc dir que va ser un imprevist molt agradable de passar.

Era la tercera volta que anava a l’Ateneu de Bétera, la tercera ocasió en què hi sopava… però ahir va ser la primera vegada que el tancava. No sé si això suma punts.

Van ser hores de conversa a punteta de gas amb els amics d’allà. Vam disseccionar la societat valenciana, vam parlar de les festes d’allà i d’ací, vam intercanviar alguna experiència de viatges (pobre de mi!)… i vam tastar la merescudament famosa ‘llet gelà’ de Ca Montes que Roc Partal havia fet la setmana anterior. Vull dir que la vam tastar Maite i jo, perquè evidentment la gent de casa la coneixen perfectament.

I és que va ser ella, en qui havia dipositat el meu destí de dissabte, qui finalment trobà convenient de passar per l’Ateneu: una decisió d’èxit.

Nota: no, ja veieu que aquest viatge tampoc no hi va haver imatge de Maite i meua per al record. Algun dia serà.

En aquest concurs, obert a la participació de tot lo món, sense discriminacions per raons de sexe, número de sabata o tendència gastronòmica, es tracta de trobar quin detall de la fotografia està relacionat amb la Vall d’Albaida. No és fàcil, però segur que hi ha algú que ho veu.

No hi ha termini per a participar-hi, i el premi consistirà en una admiració pública i infinita.

Ànim!

Fa pràcticament un any (o potser siga fins i tot un any exactament) ens vam trobar a les terres del Conflent. Lluny de casa tots dos, i al cap de dues dècades d’haver perdut el contacte quasibé del tot, la casualitat ens ajuntà per un moment. Però abans de tornar-nos a separar m’encomanà una cosa: hem de fer alguna conferència sobre Moros i Cristians a la Vall d’Albaida. I sembla que ho compliré.

Nascut a Alacant, on hi viu, i Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, Josep David Garrido és autor de nombrosos articles i de llibres d’història, i col·laborador assidu en mitjans de comunicació i en molts ambients de les festes de Moros i Cristians. És ell a qui vaig encomanar (en una de les poquíssimes ocasions en què havíem tornat a parlar) l’article sobre el Puigmoltejo l’any 2006, quan el rei espanyol Juan Carlos I va passar per la Vall d’Albaida, un article recuperat amb motiu de l’abdicació amb un gran èxit de lectors.

El 13 de setembre parlarà a Albaida sobre les festes de Moros i Cristians, una data que en ser innegociable per motius que ens són aliens em transtorna una expedició prevista. Però ho solventarem, perquè a gosades que se li nota la il·lusió que li fa passar el dia per la Vall d’Albaida i rememorar aquelles trobades de revolucions casolanes.

Carlos Fuster va aconseguir en desembre de 2012 el premi d’investigació que cada dos anys convoca l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida. El projecte presentat es centrava en els riuraus, les construccions rurals que s’utilitzaven per a l’elaboració de la pansa que a la Vall d’Albaida va arribar a tenir una importància relativament destacada a la banda més oriental, la més pròxima a la Safor i a la influència del clima litoral. Montitxelvo, Benicolet, Terrateig, Aielo de Rugat… A l’interior, el clima ja no permet aquesta indústria. El meu besavi matern, arribat a l’Olleria des de Callosa d’En Sarrià, va provar d’introduir la producció de pansa per aquesta terra, amb uns resultats que el van convéncer ràpidament que la geografia li anava en contra.

L’estiu passat ja es van fer algunes actvitats per a recuperar la memòria del treball de l’elaboració de la pansa, una de les quals va ser la festa de l’escaldà de Montitxelvo, amb un èxit molt superior a l’esperat. Quasibé tan gran com la insistència del sol que va caure durant el matí en aquell riurau de Mahiques.

Enguany hi tornem. No tinc ara a mà les activitats organitzades, prèvies a la festa de diumenge 31 d’agost, quan es farà una nova escaldà. La festa al riurau tindrà continuïtat amb una fira de productes artesanals i tradicionals a la plaça de l’Ajuntament, on a la una del migdia hi actuarà Pep ‘Botifarra’. Agafeu un bon barret i ens trobem per allà.

Publique en el bloc una entrevista que em fan perquè publique un bloc. Això és un peix que es mossega la cua, o dit altrament, no traure la cua del forat.

Però, tot i això la publique, perquè si no em marmolaran per no fer-ho.

Doncs això. Vostés dispensen.

Per dir-ho d’alguna manera, és com si m’haguera trobat una setmana. Comptava els dies en què tenia algun compromís, els que quedaven per a fer les coses corrents però ineludibles, i ja poca cosa quedava. Però heus ací que hi havia un error greu que, per sort, he descobert.

Ara el cas és, si finalment decidisc de fer una escapada ràpida en alguns del dies rescatats, cap a on pegue? Mirem-ho amb calma a veure si encertem a desentendre’ns de tot, perquè en arribar setembre el calendari no només va solapant-se en dies, sinó que acabaré inevitablement contraprogramant-me jo mateix i caldrà calma.

El dia 20 de setembre, l’Olleria viurà la Festa de les Danses de la Vall d’Albaida. És la tercera vegada que ho fa, si bé hem de comptar que de manera efectiva i completa serà la segona, ja que la primera ocasió, l’any 1996, la cosa es va quedar a mitjan requesta per culpa d’una tronada inclement que va obligar a suspendre l’aplec de balladors. Jo mateix vaig fer algun viatge amb el cotxe acompanyant membres dels grus de danses als autobusos que els havien de tornar a casa, sota una pluja que no tenia res a envejar al diluvi aquell famós.

El 1997 la festa de les danses ja es va poder celebrar completa, i aquest setembre torna al poble, quan arriba a la 37a edició. Poca broma!

Hui hem estat revisant el llibre que es publicarà amb motiu del sarau, i ja puc dir que serà una obra a col·leccionar. Com que no sé si la gent del grup de danses El Revol volen que el contingut siga públic o prefereixen que siga una sorpresa, només diré que estigueu a l’aguait i que mireu d’aconseguir-ne un quan isca al carrer.

Açò que ara diré no ho sé, és només una premonició: segur que el dia que es presente el llibre tindré compromís. M’ho veig vindre.

Em va fer l’efecte que feia ben poc que havia entrat en un somni boirós i inconsistent. No tenia argument, o jo no li’l sabia trobar. En això, que el despertador va sonar i me’n va expulsar d’una manera molt eficaç, abandonant-me en un terreny que em semblava que no em corresponia. (*)

L’hora que marcava el rellotge-mòbil-despertador (7.30) justificava la son als ulls i més enllà, i en la mesura que vaig poder vaig intentar recordar quan i per què l’havia activat tan matí. Durant un temps de durada impossible de calcular ho vaig provar, però no vaig saber trobar en la memòria cap moment en què això passara, ni vaig ser capaç de descobrir quin motiu podia haver-me dut a posar aquell aparell a aquella hora un diumenge… oh! diumenge? Quin despago!(**) (***)

La son ja no me la vag poder llevar de damunt en tot el dilluns.

* Ací he hagut de fer una parada en la redacció perquè el telèfon (el protagonista del fet) ha sonat. Em buscaven per a fer-me una entrevista. Ja la llegireu (si voleu).

** Desengany, desil·lusió

*** Una segona trucada ha interromput l’escriptura: ara era per a confirmar que sí, que seguim avant amb allò que vaig dir d’organitzar per a l’octubre, amb Arthur Caravan, Hugo Mas, VerdCel i personatges diversos relacionats amb el món de l’escola valenciana.

Enguany m’he quedat sense la immersió occitana, curta però eficaç, que els darrers anys he tingut el plaer de viure a Arenys de Mar gràcies a Miquel i Jem. No ha pogut ser. Una llàstima perquè en totes les ocasions he tingut l’oportunitat de parlar amb gent molt interessant, destacada en camps diferents, i units per l’estima a aquell país desordenat i encara dissimulat.

PS: La resta d’activitats habituals de la jornada arenyenca també són de primera divisió. En això sembla que hi ha un esguit d’esperança que encara puguen rescatar-se. Amén.

Fem un esforç mental. Imaginem per un moment que a la fàbrica on fan els rètols de carretera que indiquen les direccions per a anar a pobles i ciutats els arriba una comanda de plaques que senyalen cap a Cádiz, i que en el document algú haja escrit Cádi. A banda del marmoló que s’enduria el responsable de l’error, la correcció seria automàtica. Però, ja posats, seguim amb l’esforç i suposem que la cosa no es corregeix i arriba tal qual a la secció on preparen la màquina que donarà forma ortogràfica a la xapa: l’encarregat, l’operari, l’aprenent… té igual, qualsevol d’allà s’adonaria que allò no estava bé i ho solucionaria en un minut.

Permeteu-me que demane un últim esforç per a pensar que fins i tot passa el tràmit de fabricació, arriba a mans de qui l’ha d’instal·lar i que aquesta bona persona ho dóna per bo. Més encara (i ja és abusar de la imagnació): una volta instal·lada i pagada, ningú no arma un cartapell per la burrera. Fins ací la ficció. Això no pot passar. No passa.

…de no ser que el poble tinga un nom ‘complicat’ castellanament parlant i… ja se sap. Si el poble, barranc, riu o masia és valencià pot passar qualsevol cosa, i alhora no passa res, tot té igual. Accents dubtosos, articles invisibles… Ser la ‘lengua autóctona’ té això, que sona a indígena: entre prescindible i irrellevant. Secundària, i encara gràcies.

‘Cadi’ no hauria passat del full de comanda. ‘Benigànin’ ja duu més d’un any enviant a un poble que es diu Benigànim.

El vaig veure per última volta a Otos, diria que en el Sant Ovidi de l’any passat a Ca les Senyoretes. Després va vindre el colp inesperat, a traïció, que ens va deixar l’ànima congelada.

Vaig anar sabent d’una lenta recuperació mentre es barallava amb el tractament i les seqüeles del tumor. La milloria semblava assentar-se (m’ho semblà a mi) quan em demanà material per al llibre de festes de Banyeres: volia fer-hi referència a la portalada renaixentista de l’església de la Magdalena de l’Olleria. Li vaig passar el contacte amb un historiador, una fotografia antiga, i vaig quedar d’enviar-li’n una de més actual i amb qualitat. I açò, després, m’hauria d’haver fet plantar l’orella.

Perquè va passar el temps sense que jo li enviara la fotografia, ell no me l’arribà a reclamar, i jo no vaig saber lligar caps. Va ser la T. qui em va fer veure que el silenci era el senyal d’una recaiguda que de seguida vam comprovar que era greu. Molt greu. Definitivament greu.

Demà soterren a Banyeres l’Adrià, un dels esperits més lliures i vitals que he conegut.